“Entendre’s amb Madrid és fàcil. Sempre que hi ha un entrebanc aprofitem la línia directa amb Pedro Sánchez i ell quadra el ministre que calgui. Sap el que li va a Catalunya i actua en conseqüència”. Amb aquesta contundència s’expressava fa uns mesos un alt dirigent del PSC confiat que els acords (tots) es complirien i que els rèdits immediats de la relació consolidarien de pressa Salvador Illa a Palau. Res a veure amb les decepcions que van patir els governs de Pasqual Maragall primer i de José Montilla després. El primer amb l'Estatut —que José Luis Rodríguez Zapatero va acordar, d'esquena al tripartit, retallar amb Artur Mas ja abans que el TC hi fes l'última ribotada— i l'altre amb el finançament, el desplegament de l'autogovern i una operació de rescat de l'Estatut retallat que mai va passar de declaració d'intencions.
En el primer any de Govern del PSC en solitari no hi ha hagut desacords i s’han anat tancant pactes que ara s'hauran de desplegar i donar algun resultat visible. És el cas de la constitució de l’empresa mixta que ha de gestionar Rodalies, de l’ampliació de l’aeroport del Prat o de l’ampliació de la planta judicial i la plantilla dels Mossos. Però la cosa s’ha torçat amb el finançament singular. Res és definitiu o està perdut perquè just es comencen a formalitzar enteses i hauran de venir més reunions i acords entre governs i partits, també al Congrés. Però la trobada de la comissió bilateral de dilluns no va deixar bon regust de boca.
El desencís dels aliats
Va decebre profundament a ERC, aliats necessaris a Madrid i estratègics a Catalunya que no negociaran pressupostos fins que vegin clar el compliment i que ja van castigar Illa amb el decret de renovables dimecres, i va mostrar les primeres tensions entre Palau i la Moncloa. També els Comuns reclamaven dijous, a través de David Cid, que es compleixin de forma íntegra els acords pel finançament singular. Va ser la consellera d’Economia, Alícia Romero, la que dimarts al migdia va deixar enrere la prudència dels seus companys d'executiu i es va expressar amb més contundència: "El Govern no donarà suport al nou model de finançament si no respecta el principi d'ordinalitat", va dir tot recordant que era "imprescindible".
La negociació s'havia torçat a mesura que s’acostava la reunió de dilluns a Palau, que s'havia de fer abans del 30 de juny i es va ajornar dues setmanes per treballar els acords. La part catalana —el Govern del PSC per una banda i ERC per l’altra— van assumir primer que no hi hauria avenços i concrecions sobre el signat fa un any per investir Illa i que va dividir profundament les desconfiades bases republicanes.
No es va plasmar l'acord, es va rebaixar
Era clar que la feina no s’havia fet al ritme que calia (Oriol Junqueras ja se n'havia queixat) i que no hi havia més remei que dilatar els terminis per recaptar l’IRPF, cosa que es preveia poder fer en la campanya de la renda de 2026. El discurs era que l’acord entre partits es convertiria en un acord entre governs i que, posteriorment, ja es desplegaria. La sorpresa va ser quan, malgrat el que assegurava el govern del PSC dilluns a primera hora, l’acord final relegava el principi d’ordinalitat —clau per reduir el dèficit fiscal perquè implica no alterar la posició en el rànquing de recursos després de ser solidària— al preàmbul i el presentava, a més, com una petició catalana. No només no es transposava el document de feia un any sinó que s'aigualia.
El govern del PSOE, en un moment més que delicat, feia equilibris per no encendre més el debat fora de Catalunya malgrat que no va servir de res perquè la relació del PP va ser irada, ja han promès derogar l'acord quan governin i el “cuponazo” ha fet fortuna a la premsa conservadora. La vicepresidenta María Jesús Montero, que va declinar assistir a la comissió bilateral, cosa que sí que va fer Romero, genera ja recels. Els dirigents del PSC havien manifestat fins fa uns dies confiança plena en la també ministra d’Hisenda. N’estaven segurs que la seva condició afegida de candidata a la Junta d’Andalusia, territori amb interessos contraposats als de Catalunya, no incidiria negativament.
Montero (fins quan?) no ajuda
Però ara s’assumeix que una cosa i l'altra és cada cop més incompatible si Catalunya n'ha de sortir ben parada. Ja es compten els dies perquè Sánchez faci la crisi de govern, també per enviar un missatge de "regeneració" després de la crisi provocada pel cas Santos Cerdán. Ella mateixa va demanar ser rellevada fa unes setmanes per centrar-se en la precampanya, però no hi ha encara data. Quan era ministre de Sanitat, Illa no va deixar el govern espanyol fins uns dies abans de començar la campanya catalana del 2021. Andalusia, abans amb capacitat de veto al PSOE en tant que govern autonòmic i federació més poderosos, no havia de ser aquest cop un problema. Ho és l’ambició política de Montero.
Tant el PSC com ERC busquen, amb treball discret i s'assegura que intens, enviar en les pròximes setmanes senyals de voluntat de compliment clar de l’ordinalitat i de l’autonomia i l’autoritat de l’Agència Tributària Catalana per gestionar i recaptar tots els impostos. Ho hauran de fer entre governs i, previsiblement, en el terreny partidista al Congrés quan els republicans presentin la seva proposició de llei per accelerar terminis. Amb el finançament i l'habilitat i l'ambició que demana, Illa no només es juga la presidència i la relació amb Esquerra, on comencen a aflorar veus queixoses com és el cas de Carme Forcadell i Dolors Bassa i a qui demanava més confiança el dimecres.
La prova d'estrès al model socialista
En aquesta partida també se sotmet a validació el model de relació amb el PSOE, una joint venture que en els darrers temps, i fruit de l'alineament durant la fase final del procés i les fugues al PSC, ha viscut una autèntica lluna de mel aparcant velles tensions. Poder explicar que aquesta fraternitat és útil i profitosa —i no el sucursalisme nu i cru que els retreuen els adversaris i que es gira contra Catalunya quan es posa en contradicció— és el repte d'Illa i el seu nucli al partit i al Govern.
L'exconseller socialista Antoni Castells augurava en una entrevista a Nació fa uns mesos que “per molt amics que siguin Sánchez i Illa, una negociació sempre suposa un pols” i es mostrava segur que, davant les dificultats a la vista, el president faria prevaldre l'interès del Govern al del PSOE. I que ho faria malgrat que hauria estat més fàcil amb un PSC “d’obediència estrictament catalana” com el que ell reivindica encara. L’empresa demana i espera resultats; ningú va dir que fos fàcil, però ningú esperava que tornessin a aflorar les velles contradiccions al primer revolt.
