L'habilitat, la transversalitat i la persistència del moviment per l'habitatge ha aconseguit que, esperonada per la força dels fets i les dades convertides en problemes per arribar a final de mes de moltes famílies, la seva reivindicació s'hagi situat en una posició central. La Constitució espanyola, en l'article 33, i altres lleis consagren el dret a la propietat privada -i aquesta, en un sistema de lliure mercat, pot ser un bé especulatiu- i a l'herència. Però l'article 47 de la carta magna de 1978 afirma quetothom té "dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat" i encarrega als poders públics "impedir l'especulació".
És evident que l'equilibri entre aquests dos drets s'ha trencat al nostre país i que la dificultat per accedir a un habitatge s'ha convertit en un maldecap de moltes famílies i no cal dir-ho per aquells que volen optar perviure sols. El desequilibri és total i provoca més desigualtats. Ara ja no n'hi ha prou amb treballar vuit hores per emancipar-se. És cert que a ningú l'assisteix el dret a viure al barri on s'ha criat i viuen els seus pares, per exemple. Però és que moure's cap a barris més populars o perifèrics és també cada cop més car. Ho explicava Martí Oliver en aquest reportatge.
La manifestació de dissabte a Barcelona va ser massiva, la més gran que es recorda per aquesta causa. I els polítics que governen les administracions i que tenen capacitat de regular o intervenir el mercat estan preocupats i busquen solucions més enllà de les que impulsi el moviment organitzat de l'habitatge. Solucions és el que exigeix una sòlida majoria de ciutadans, que són favorables com a mínim a la regulació que fa anys que intenta primer Catalunya i després l'administració evitant que vies com el lloguer de temporada serveixin per burlar l'esperit la llei. Sobre tot aquest debat us aconsello les opinions de Jordi Mir, Carme Porta i Eduard Voltas.
Salvador Illa va dir ahir que no "s'amagarà" i que està disposat a "liderar" les solucions, però ja va avisar que no té una "vareta màgica" per resoldre un assumpte, el de la dificultat per accedir a un habitatge de lloguer o en propietat, que ve determinat per diversos factors al nostre país. Els dos socis de referència, ERC i els comuns, haurien d'empènyer el líder del PSC. Per ara, segueix el camí del de Pere Aragonès (regular i construir més habitatge social) però promet fer-ho més de pressa. Divendres, ja va tancar acords amb l'Ajuntament de Barcelona en aquest sentit.
De solucions tots afirmen tenir-ne, però cal parar a compte perquè algunes, aplicades sense més ni més, tenen efectes contraproduents. És el que va passar a Espanya quan Aznar, el 1998 i en un moment en el qual la banca deixava de pagar dipòsits i bolcava en el negoci hipotecari, va liberalitzar el sòl. A l'Estat es va construir més que enlloc d'Europa i que a diversos països grans de la UE sumats, però el preu no només no va baixar sinó que va pujar exponencialment perquè estalviadors i inversors (també estrangers) van optar pel totxo. Cal més oferta, és clar, però ha d'estar condicionada a qui i com pot comprar o llogar i fins on es pot acumular.
Illa no té, en efecte, una vareta màgica. Però hi ha, com a mínim tres coses, a tenir en compte si vol "liderar" la qüestió i complir l'objectiu d'aparèixer com un gestor eficaç que convenci els catalans de les virtuts de l'autonomia, que fa anys que molts donen per esgotada. La primera qüestió, que cal aprofitar, és que Barcelona i els grans ajuntaments metropolitans estan governats pel PSC, tal com passa amb la Generalitat i l'Estat. La política (i el politiqueig de posar-se bastons a les rodes), per tant, no poden ser una excusa i l'actual context hauria de ser una ocasió a no malbaratar per alinear-se i anar de pressa.
La segona qüestió és que la Generalitat té poques competències per regular (el Tribunal Constitucional va recordar-ho de nou fa un mes tombant la part més social de la Llei d'Habitatge catalana) i menys recursos dels necessaris per liderar la construcció d'habitatge públic. Ha de ser capaç d'exigir amb la contundència i independència necessàriatant una cosa com l'altra al govern central.
I l'última és que és un error pensar que som davant d'un problema aïllat. Per l'habitatge val el mateix que pel català (llegiu l'article de Ferran Mascarell), posem per cas: parlem d'un assumpte que té a veure amb el model econòmic i de creixement. Ço és que hi interactuen els sous, la demografia, l'urbanisme, l'aposta per uns sectors productius o altres, o un transport públic que ens permeti moure'ns com cal entre barris i ciutats, siguin noves o les ja existents. L'assumpte és central i és també urgent per mantenir la confiança en un sistema que ha de ser capaç de donar respostes, per més que aquestes impliquin riscos polítics o incomodar els que n'han estat els grans beneficiaris.
- Anàlisi: Un oasi sense cap de l'oposició; per Marc Sanjaume, professor de Polítiques la UPF.
- Flaix: Postals des del fang: la vida continua a Paiporta; per Tomàs González Carbó.
- La cara més crua de la violència masclista: «La meva filla tenia atacs d’ansietat quan veia el pare»; per Maria Rabella Ytarte.
- Reportatge: «Vaig confrontar el capellà que em va violar de petita i va justificar que ho havia fet 'per amor'»; per Marc Orts.
Jo competeixo: A reveure; per Modernet.
El passadís
La UGT celebra aquests dies el seu congrés estatal a Barcelona. Serà el darrer mandat de Pepe Álvarez, a qui hem entrevistat aquest cap de setmana. Álvarez ha estat, primer com a líder del sindicat a Catalunya i després a Espanya, políticament hàbil i ha aconseguit que les seves sigles vagin més enllà del socialisme tot i que els llaços (començant per ell mateix) encara són evidents. El cas és que al congrés els principals partits (llevat de Vox) hi tindran paradetes i que la nòmina de convidats serà llarga. Sense anar més lluny avui hi assistirà Alberto Núñez Feijóo, líder del PP.
Vist i llegit
Angela Merkel, canceller alemanya entre 2005 i 2021, publica memòries i ahir el corresponsal de El País a Alemanya, Marc Bassets, li feia una extensa entrevista on la política conservadora criada a l'extinta RDA repassava la seva trajectòria i també les amenaces d'Europa. Afirma que la reunificació del seu país, immers en una complicada situació econòmica i política, encara no és completa i que està "preocupada" i cal "cuidar la llibertat". Merkel és diplomàtica, però s'aplica les lliçons de la història de les que escrivia Pep Martí aquest cap de setmana i se li entén tot: “No puc donar consells a Espanya, però tinc clar que a Alemanya no hi hauria d'haver cap cooperació entre els partits democràtics i l'AfD”, afirma a l'entrevista que podeu llegir aquí.
El nom propi
Els Estopa celebren els 25 anys com a duet musical. Els germans José i David Muñoz són de Cornellà de Llobregat i sempre han reivindicat amb orgull les seves arrels. Ahir, la seva ciutat va inaugurar una estàtua als dos germans, que apareixen asseguts en un banc tocant música. És el que solien fer (si la policia no els feia fora) a la plaça de Catalunya de Cornellà, ben a prop de casa seva. De forma improvisada —l'escenari habilitat era pels músics locals— van tocar també alguns dels seus grans èxits que han acompanyat una generació a Cornellà i més enllà. Felicitats i per molts èxits més!
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.