Canvi de rasant, final del procés, nou paradigma… són conceptes (o tòpics) amb els que s'ha definit el nou cicle polític català que, de forma efectiva, es posa en marxa aquesta setmana. Després d'anys efervescents i emocionals, el curs ja no tindrà en la Diada —més coral en l'organització, tot i que no s'espera massiva— l'arrencada política. Aquest dilluns Junts reunirà telemàticament l'executiva per posar rumb al seu congrés i dimarts Salvador Illa presidirà un consell executiu amb un patracol de nomenaments d'alts càrrecs damunt la taula i amb la idea de treballar ja uns pressupostos per a 2025 similars als que va pactar al febrer amb Pere Aragonès. Dimecres, la direcció d'ERC, comandada per Marta Rovira, i els afins a Oriol Junqueras intentaran consensuar la data del congrés republicà.
Tot plegat després d'un mes d'agost marcat per l'acord entre el PSC i ERC, i ratificat pel PSOE, que té en el finançament singular la mesura estrella. Aquest serà el cavall de batalla de la tardor. Condicionarà les primeres passes del nou Govern —que es juga l'estabilitat en el compliment del pacte i la capacitat de "fer" en la reducció del dèficit fiscal— i també l'escenari a Madrid. Allà, la dreta (i l'ala conservadora del PSOE) i la premsa s'han esverat com cada cop que s'albira un avenç per Catalunya.
Els republicans vincularan els pressupostos espanyols al nou model en la línia del concert. I aquest pot ser el punt de trobada (o de trencament definitiu) entre Junts i Sánchez mentre el Suprem primer i el Constitucional després resolen el futur de Carles Puigdemont. A l'escenari apareixen tres tenors —Illa, Junqueras i Puigdemont— en circumstàncies personals i polítiques diferents, però que lliguen la seva sort al mateix concert. O com el vulguin dir María Jesús Montero o Josep Borrell.
Illa, sense la llosa sevillana
El dels socialistes és, a priori, l'espai que ofereix menys incògnites. Illa, que tot i les diferències de tarannà té bona sintonia amb Pedro Sánchez fins al punt de compartir-hi vacances, depèn del PSOE i de la seva determinació per complir. Els socialistes espanyols fan equilibris dialèctics que faciliten a Junts la profecia autocomplerta de l'aixecada de camisa del PSC a Esquerra i poca cosa més. Però concedeixen que el canvi ha de ser radical i singular. Caldrà veure com es fa extensiu a altres comunitats arribat el cas.
Es dibuixa una Espanya amb tres models: el del concert basc i navarrès, el del règim comú que el govern voldria pactar amb el PP, que governa la majoria de comunitats, i el finançament singular català. Els republicans i Junts intentaran equiparar-lo al foral (el pacte signat així ho abona) i els socialistes a allunyar-lo poc del règim comú, si més no en el resultat final.
Per complir i reconnectar amb el catalanisme a partir d'un consens de país, Illa té dos trumfos: els independentistes tenen la màxima influència possible a Madrid i haurien de ser uns aliats en aquesta empresa; i el PSC és, per primer cop, el principal i gairebé únic puntal de poder territorial del PSOE. La llosa sevillana ha desaparegut.
Illa pot treure suc de la pressió d'ERC i Junts a Sánchez i ha de fer valer la condició del PSC d'únic bastió territorial del PSOE
El PSC governa, a més d'Espanya i la Generalitat en solitari — malgrat necessitar socis parlamentaris—, dotze de les quinze principals ciutats: inclosa Barcelona — també sol— i tres de les quatre diputacions. Mai havia acumulat tant poder. Una situació que, ni de bon tros, té parangó a cap altre territori. Altres cops, Andalusia, amb interessos contraposats en finançament i que era el graner electoral del PSOE, era un mur i un pretext per tirar aigua al vi de les aspiracions catalanes.
El 2009, quan es va pactar el model vigent, Zapatero va fer equilibris. El resultat ha acabat afavorint els andalusos, que amb el PP a la Junta des de 2019 fins i tot han rebaixat l'IRPF (és la tercera comunitat on menys es paga) i bonificat totalment els impostos de patrimoni i successions que pagaven les rendes més altes. Res a veure amb Catalunya.
Pel govern espanyol (i per Illa) Andalusia no serà ara un problema i tampoc ho hauria de ser el socialista castellanomanxec Emiliano García Page. Ell i Sánchez, de fet, ja s'han perdut el respecte. Madrid, presidida per la gran antagonista, Isabel Díaz-Ayuso, és acusada de dúmping fiscal gràcies a l'efecte seu que provoca ser el DF espanyol que, històricament, ha alimentat el PP però també el PSOE. Ella portarà la veu cantant al PP i Alberto Núñez Feijóo anirà a roda. També en això.
Junqueras (per ara sense rival) i la credibilitat d'ERC
Si en el finançament Illa i Sánchez s'hi juguen la presidència, ERC s'hi juga el prestigi i la credibilitat, molt tocada després d'un cicle en el qual ni han pogut ni han sabut rendibilitzar els pactes i el poder institucional del qual gaudien. Després d'un vertiginós descens als inferns, han d'endreçar el partit resolent el plet sobre el lideratge i revisant l'estratègia i la seva execució. Si no hi ha sorpreses, Junqueras és qui ho té tot de cara per obrir una segona etapa de lideratge, ara sense Rovira.
Els crítics amb ell, que no són pocs entre els actuals dirigents lleials a la secretària general i l'estructura governamental que encapçalava Aragonès, continuen sense un nom que s'hi vulgui enfrontar o que ho pugui fer amb garanties malgrat que el veuen tan amortitzat com als altres líders de 2017. Tenen un problema que no van calibrar mentre que Junqueras fa mesos que reforça el seu nucli i explota la condició de mal menor entre els militants dubtosos.
Junqueras ha reforçat el nucli de suport i, vistes les dificultats dels crítics, juga davant dels indecisos la condició de mal menor
Si l'alternativa no apareix ja i agafa embranzida amb un discurs i un perfil atractiu per als 8.200 militants cridats a la tria, Junqueras haurà de decidir si vol integrar o fer una neteja total amb ell com a pràcticament única cara coneguda. En tot cas, i també sense perspectives clares de tercera via dels partidaris de volar ponts amb els socialistes, Junqueras es mou en les mateixes coordenades polítiques i estratègiques de Rovira i Aragonès.
El cas és que ni Gabriel Rufián a Madrid ni Laura Vilagrà al Govern, que representen les dues sensibilitats confrontades, se n'han sortit aquests anys de fer complir als socialistes en la forma, el temps i el fons. Junqueras i qui li vulgui disputar el lideratge no poden oblidar que el 45% dels militants va dir no a l'acord més ambiciós signat mai amb els socialistes. La pregunta a respondre és, d'entrada, com s'ho faran per assegurar que es faci efectiu.
Els republicans són el partit més porós. Són, de fet, la segona opció per als votants de Junts, PSC, comuns i la CUP. Mantenen la tradicional frontera amb els juntaires i l'han incrementada amb els socialistes. Això ajuda a entendre la seva desfeta. Però els seus estrategs preveuen que si l'acord dona el resultat esperat i es projecta regeneració, la recuperació pot ser ràpida.
Puigdemont, entre el partit i el país
Segurament això temen els juntaires, i d'aquí que Puigdemont estigui temptat de continuar posant tots els bastons a les rodes que pugui. Junts té congrés pel setè aniversari del 27-O, però la DUI seguirà a la vitrina. A ell ningú el qüestiona públicament i es dona per fet que presidirà el partit malgrat que havia dit que si no era president deixaria la primera línia. Però cal decidir cap a on posa rumb la nau. El context no és fàcil perquè Junts no té un relleu que en garanteixi la unitat, està en mínims de poder institucional, i no hi ha una majoria sobiranista, que és l'única operativa per ells mentre siguin refractaris als pactes amb el PSC.
Afloren dues pulsions, per ara incompatibles. La primera és la de carregar contra l'acord de finançament i no assumir-lo per continuar així desgastant els antics socis en el front independentista presentant-los com un apèndix del PSC. Els republicans aposten pels pactes per "guanyar sobirania" i "útils" amb els socialistes (aquest setembre sabrem si també a Barcelona) i Junts i els seus satèl·lits, com l'ANC liderada per Lluís Llach, ho converteixen en el motiu per expulsar ERC de l'independentisme.
L'èxit de l'operació per vinclar definitivament els republicans tindria com a resultat que el partit de Puigdemont monopolitzés l'independentisme, a l'estil de l'SNP escocès o de la Casa Gran d'Artur Mas. Fins ara, l'estratègia de confrontació ha fet més petit l'independentisme (ni Catalunya ni Barcelona es poden governar obviant el PSC) però ha permès a Junts sobreviure millor que ERC o a la CUP a la ressaca del procés, que afronta l'episodi més dur.
Amb Puigdemont i l'estratègia sostinguda de desgast a ERC, Junts ha capejat millor la ressaca del procés però l'independentisme s'ha empetitit
I hi ha una segona pulsió que busca reconnectar Junts a majories més àmplies i presentar-la com a eficaç. Més o menys el que feia CiU, però assumint que aquelles majories i el país que les sostenia i explicava ja no tornaran. Seria aprofitar, com amb la llei d'amnistia, que no ha tingut el resultat "integral i immediat" promès pels juntaires, la força a Madrid i sintonitzar amb els anhels de l'establishment. Aquests fa anys que esperen que l'espai postconvergent torni a paràmetres de centralitat i al consens amb el PSC sobre el model de país.
El 12-M aquesta via, que Xavier Trias va assajar amb èxit a la campanya municipal a Barcelona, es va treballar, però els fets i els gestos han estat contradictoris des d'aleshores. Junts, però, negociarà amb el PSOE el finançament i altres carpetes. Pot acabar, sense buscar-ho, de bracet amb ERC, o bé precipitant un govern PP-Vox que convertiria Illa en catalanista de pedra picada i podria consolidar-lo a Palau. La partida es comença a jugar ara.