La consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, presenta avui el pla per transformar la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència, que en els darrers dies ha tornat al punt de mira. Ara, pels abusos a una menor tutelada que es van detectar tard. La nena, juntament amb 24 víctimes més no tutelades per l’Administració, va començar a patir-los quan vivia amb els pares, però no es va detectar fins mesos després que hagués passat a estar tutelada. Les sospites i la denúncia van permetre descobrir la xarxa de pederàstia.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí] 

Els darrers anys la DGAIA ha estat també qüestionada pels seus criteris, per la gestió dels centres de menors d’algunes entitats del tercer sector (inclosos enriquiments il·lícits) o per la negativa d’alguns alcaldes a acollir menors migrants no acompanyats. A més, l’Oficina Antifrau investiga suposades males pràctiques d’una fundació de suport a extutelats i la Sindicatura de Comptes ha qüestionat diverses vegades mecanismes de contractació d’emergència, atribuïts al context que va generar el 155 primer i la pandèmia després, mentre s’incrementava l’arribada de menors migrants sols.

Tot plegat ha encès les llums d’alarma a la política i als mitjans en un àmbit on s’ha optat per la col·laboració público-privada, pel que sembla amb pocs mecanismes d’inspecció. Amb els centres de menors gestionats per entitats o fundacions passa, si fa o no fa, el que vam veure en algunes residències de la tercera edat durant la pandèmia. Els estàndards exigits en adjudicar es poden alterar mentre dura el contracte i no hi ha un seguiment prou estricte. 

A Catalunya hi ha uns 9.000 menors tutelats que no viuen amb els pares. Al marge d’aquests, la Generalitat n’atén pràcticament 10.000 més en situacions menys crítiques. Dels 9000 tutelats (un 40% són migrants no acompanyats i uns 300 menors de sis anys, que s’han duplicat des de 2018), uns 800 viuen amb famílies d’acollida, que és la via que els experts recomanen incentivar per garantir una referència estable als infants. La resta es reparteixen entre la família extensa (avis o tiets, per exemple) o pisos i centres. En aquest darrer cas fa temps que s’ha constatat (i intentat posar remei) a la falta de vocació d’alguns educadors i a una rotació alta associada a la precarietat.

En una societat diversa i complexa i on el risc de pobresa dels infants és elevat (seguim en taxes del 24% que ens haurien d’enrojolar) és obligat dotar-se de mecanismes de protecció per no deixar córrer la lluita per la igualtat d’oportunitats. La deixadesa i les males pràctiques a la DGAIA no són acceptables per bé que no siguin la norma (els educadors i els responsables lamenten que parlem poc dels molts casos d’èxit i d’inserció social i laboral). Si en algun àmbit cal lluitar i invertir per buscar el 100% d’èxit és en la cura i la formació de la infància i l’adolescència. 

Seria d’agrair que la preocupació unànime per la situació (només se n’aparta l’extrema dreta amb arguments xenòfobs i aporofòbics) i de la que avui es fa ressò la consellera anés més enllà de la crítica. S’hauria de mantenir a l’hora de dotar el sistema de més recursos per als infants i els seus educadors, d’incentivar les famílies d’acollida, i de garantir la inspecció. Cada menor de la DGAIA és un problema fruit d’una situació que ell no ha provocat, i un país decent serà el que li pugui la millor de les oportunitats i la protecció.

* A més a més... Aquests dies estarem també molt pendents de dos temes polítics més: en primer lloc, el viatge de Salvador Illa al Japó i a Corea del Sud, països clau en la internacionalització de l'economia catalana en un context geopolític incert. A la delegació de periodistes hi tenim el nostre cap de Política, Bernat Surroca, que farà que no ens perdem detall. I, en segon lloc, el debat sobre el vel que ha animat Junts per la pressió d'Aliança Catalana. Us aconsello l'anàlisi del nostre subdirector, Oriol March, i l'opinió de Jordi Mir.

Avui no et perdis

• Recta final de l'opa al Sabadell: 10 preguntes amb resposta; per Pep Martí.
• Anàlisi: Deu anys del miratge dels «ajuntaments del canvi»: per què no se'n van sortir; per Ferran Casas.
• Un búnquer permet gestionar la nuclear de Vandellòs en la pitjor de les emergències; per Arnau Urgell i Vidal.
• Reportatge: Termcat, 40 anys normalitzant i endreçant la terminologia catalana; per Mar Riera.
• Entrevista Laura Fa i Marta Pontnou; «Que anem servint xona pel món és un fet que incomoda»; per Guillem Maneja Juvanteny.

El passadís

La setmana passada es va presentar SOM Habitatge, una associació de propietaris d’àmbit català presidida per Núria Garrido que, en tant que antagonista del Sindicat de Llogateres i altres moviments vinculats a l’habitatge, també vol incidir en els legisladors i en el debat públic. "Ser propietari, lamentablement, s'ha convertit en un estigma. Ens han deshumanitzat, ens han criminalitzat, ens acusen de fons voltor, d'especuladors i de gent sense ànima", lamentava en l’acte, que va ser molt ben rebut, per exemple, per la presidenta de la patronal d’apartaments turístics Apartur, Míriam Muro. 

Qui ha tingut un paper important, com a assessora legal, en el naixement de SOM Habitatge és una vella coneguda de la política. Es tracta de Maria Rosa Pons, jurista que va arribar a la política com a secretària del Consell de les Dones de Barcelona amb Xavier Trias. Després va passar al Govern: cap de gabinet de Laura Borràs a Cultura i alt càrrec de Drets Socials amb Junts. Carles Campuzano la va mantenir de directora general i, amb l’arribada del PSC, va sortir-ne per dedicar-se als “assumptes públics”. Pons, que va formar part del moviment dels sopars grocs per recollir fons per als presos polítics, està casada amb l’economista Ramon Tremosa, exconseller de Junts i ara membre del consell d'administració d’Aena.

Vist i llegit

L’abat Aureli Maria Escarré es va convertir, gràcies a les seves declaracions crítiques amb Franco a Le Monde el 1963, en una figura de l’antifranquisme. Escarré, però, havia estat franquista. Va ser la deriva del règim, la formació adquirida dins la comunitat i l’intercanvi amb joves cristians el que explica la seva evolució. La seva figura és complexa i la convivència al monestir no va ser fàcil fins al punt d’enfrontar-se al seu successor, l’abat Brasó, que va continuar obrint al monestir a moviments catalanistes i contraris al règim, i provocar-se una mena de martirologi. Sobre Montserrat i el franquisme us aconsello l’En Guàrdia! d’aquest cap de setmana a Catalunya Ràdio, ben documentat i amb anècdotes sucoses. A més dels conductors, Enric Calpena i Josep Maria Solé i Sabaté, hi va participar Albert Balcells, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, catedràtic emèrit de la UAB, director de la Catalan Historical Review, i autor d’un llibre recent sobre el tema. 

El nom propi

Elisenda Alamany (Sabadell, 1983) és la secretària general d’ERC i cap de files del partit a l’Ajuntament de Barcelona. Ha descartat entrar al govern de Collboni (en minoria, però que treu suc del moment dolç de la seva marca tal com explica en aquesta anàlisi David Cobo que obre el nostre especial d’equador de mandat) i ensenya les urpes a Salvador Illa si no hi ha compliments en temes clau com ara el finançament singular. Podeu llegir aquí l’entrevista que publiquem avui a la número dos de Junqueras. Filòloga i professora, Alamany prové de l'esquerra alternativa i, amb Xavier Domènech i Ada Colau, va liderar els Comuns. El 2019 va fer el pas a ERC i tàndem amb Ernest Maragall, a qui ha acabat substituint.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]