Nord enllà... és fins i tot pijtor

"Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!", diuen els versos de l'Assaig de càntic en el temple de Salvador Espriu, un dels nostres poetes nacionals. El poeta, tip de la grisor i estretors del nostre país, pensa, a través dels seus versos, en França i altres d'Europa, però finalment opta per quedar-se. La situació, a Catalunya i Espanya, no és bona, però "nord enllà" tampoc n'hi ha per tirar coets, tal com s'ha vist en aquesta nit d'eleccions europees. L'extrema dreta s'ha consolidat definitivament com una força política de primer ordre i l'Europa social, dels drets i dels pobles s'alentirà encara una mica més, amb tot el que implica. Especialment rellevants són els seus resultats a França —que han obligat a convocar eleccions legislatives a Macron—, a Alemanya i a Itàlia. No volen trencar la UE o que els seus països en surtin —l'experiència del Brexit no és bona— però la volen debilitar.

La victòria conservadora a Europa s'ha vist enfosquida per l'ascens ultra, que suma descontentaments diversos i recull el cansament pandèmic, l'autoritarisme que alimenten les guerres i el vot gamberro, i l'esquerra ha minvat, especialment els Verds. Veurem ara als pactes si es manté la lògica de les famílies polítiques tradicionals tallant el bacallà amb el vistiplau francès i alemany. Espanya, que veu com salta de les xarxes a l'escó Alvise Pérez i es consolida Vox, no s'escapa de l'onada conservadora amb 31 de 61 escons per a la dreta. La derrota de Pedro Sánchez és dolça i li permetrà erigir-se en el referent de la socialdemocràcia europea.

A Catalunya, on el sobiranisme continua apàtic i decebut i torna a quedar-se a casa més que no pas l'unionisme, aquesta tarda es constitueix el Parlament encara amb incògnites. El resultat d'ahir no fa ni fred ni calor a ERC, que serà clau i que avui veurà com Oriol Junqueras deixa de presidir-la per buscar que les bases el reforcin internament, és escàs per a Junts i molt bo per al PSC. Que ningú doni res per fet. L'única certesa és que l'extrema dreta és, malauradament, més central malgrat la resiliència del bipartidisme espanyol. Podeu consultar aquí tots els resultats de la nit a Catalunya, a Espanya i a Europa i tots els mapes. També les opinions de Jordi Mir, Montserrat Tura i Germà Capdevila. Us deixo amb els protagonistes i els seus perquès.

Els que guanyen

1. Alberto Núñez Feijóo. El líder del PP no les tenia totes i en molts cercles es donava per segura la seva derrota. Els vots de Ciutadans (ara ja sí mort i enterrat) havien de ser pel PP, però hi havia el risc que el bon moment de l'extrema dreta continental, expressada a Espanya per Vox i els nouvinguts de S'ha acabat la festa, el fes quedar per darrere del PSOE. Feijóo va guanyar amb solvència a Galícia, no va fer el ridícul al País Basc, va multiplicar per cinc els escons a Catalunya i ha guanyat les europees. No ha aconseguit tombar Sánchez, però aguantarà com a cap de l'oposició i continuarà tibant la política espanyola.       
2. Ursula Von der Leyen. Els populars paren el cop i milloren lleument els resultats en l'àmbit europeu amb un resultat bo a Alemanya, a Grècia o a Polònia a més d'Espanya. La dirigent de la CDU, que com a presidenta de la Comissió ha gestionat dos "imprevistos" molt rellevants, la Covid i la guerra d'Ucraïna, vol repetir al càrrec amb permís dels estats. Ahir ja va deixar clar que miraria cap als socialdemòcrates i els liberals malgrat que en campanya havia obert la porta als ultres de Meloni. La majoria és suficient, però no es pot permetre desercions, l'Eurocambra és més lletja i els grans estats més inestables.     
3. Salvador Illa. Cinquena victòria consecutiva dels socialistes a Catalunya. El PSC és el partit fort del post-procés. El seu triomf és inequívoc i el seu electorat està més mobilitzat que l'independentista i, a més de Barcelona i la seva corona, va guanyar a les de Tarragona i Lleida i a les Terres de l'Ebre, feu tradicional d'ERC. Illa es beneficia de l'apatia dels votants independentistes i lidera el vot que vol fer front a l'extrema dreta minimitzant Podem, que ha quedat per davant de Sumar a Catalunya. Però ara ve l'hora de la veritat per al líder socialista: haurà de ser capaç de trobar suports a la seva investidura amb ofertes polítiques atractives a ERC, a Junts o a tots dos. No n'hi ha prou amb demanar "no bloquejar". Li caldrà moure's i córrer algun risc.     
4. Alvise Pérez. Nou convidat espanyol a la festa ultradretana a Europa. Exassessor de Ciutadans i hàbil a les xarxes, Pérez veu en l'Eurocambra una via de llançament cap a la política estatal. Va més enllà de Vox: vol acabar amb les institucions i no té cap mania a difondre constantment fake news. L'extrema dreta, que fins fa poc vivia dins l'electorat del PP, està plenament normalitzada a Espanya, però la seva irrupció no ha centrat al PP. Al revés.  

Els que perden 

1. Pedro Sánchez. És una derrota dolça, però una derrota perquè Sánchez no guanya malgrat la forta davallada dels seus socis d'esquerres i independentistes. No n'ha tingut prou amb el reclam del vot per frenar la ultradreta i brandar la política exterior amb Milei i Palestina i la cacera judicial contra la seva dona. El consol de Sánchez és que la del PSOE serà la primera delegació al grup socialdemòcrata a l'Eurocambra, cosa que li donarà més força. El president espanyol perd dos punts i torna a sobreviure sense infligir a Feijóo el càstig que esperava.  
2. Yolanda Díaz. Desastre rere desastre per a la líder de Sumar i vicepresidenta del govern espanyol, que ahir no va ni ser a la seu electoral de la seva formació. El seu espai polític va fracassar a Galícia, a Euskadi i a Catalunya, i ara ho fa a les europees. Té, en teoria, tres anys per edificar l'alternativa a l'esquerra del PSOE, però el resultat de Podem, que obté dos escons, només un menys que ells, dona a la formació d'Irene Montero i Ione Belarra gasolina per seguir i mantenir oberta la pugna. Díaz no té problemes de gestió, però els seus votants esperen molt més d'ella i que el PSOE enarbori banderes com ara la del reconeixement de l'estat palestí no l'ajuda gens.  
3. L'independentisme. Les eleccions d'ahir no són comparables amb les de 2019, que van coincidir amb les municipals, amb el judici del procés i on Junts i ERC presentaven, respectivament, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras de caps de llista. Però el fet és que, entre els dos, perden un milió de vots i el percentatge de vot baixa disset (17!) punts, 10,6 i 6,4, respectivament. Després del 12-M, es confirma que toca prendre mesures. Junts passa de tres escons a només un, Toni Comín, sense perspectiva d'integrar-se en cap grup rellevant de l'Eurocambra. ERC no surt del cicle a la baixa malgrat que rep menys càstig. El bon resultat dels seus socis d'EH Bildu i el BNG, que augmenten quatre punts cadascun a Euskadi i Galícia, maquilla la xifra deixant les esquerres nacionals com a quarta força estatal i mantenint tres escons. Diana Riba i Tomàs Molina seran eurodiputats, això sí, del grup Verd-ALE.
4. Emmanuel Macron. És un president de la República amb un partit amb poca base territorial i tradició i a les europees ho ha pagat. Tenia una majoria molt estreta a l'Assemblea Nacional i ahir, davant el bon resultat dels ultres del Front Nacional, va decidir avançar les legislatives per relegitimar-se. Al seu entorn hi ha qui pensa que si guanya Le Pen, i han de cohabitar, amb la seguretat, la defensa i la política exterior sempre en mans del president, serà la líder ultra qui tindrà més desgast. El perill és com es governarà una Europa amb els mandataris de França i Alemanya tocats, perquè el socialdemòcrata Olaf Scholz també ha perdut de carrer davant la dretana CDU i s'ha imposat per un pèl als ultres d'AfD. 

El passadís

El president d'Òmnium Cultural, Xavier Antich, va ser a finals de la setmana passada al País Basc. Però no convidat per alguna entitat social, partit o universitat. El va convocar el sindicat majoritari del país, ELA, amb una llarga trajectòria i una força que ajuda a entendre els guanys dels treballadors bascos en les darreres dècades. El sindicat, agermanat a casa nostra amb la Intersindical-CSC, amb la que ha dut a terme diverses campanyes conjuntes també amb implicació de la gallega CIG, volia saber del model organitzatiu d'Òmnium i també conèixer de primera mà la situació política a Catalunya. Antich va abordar el primer assumpte amb el comitè nacional i el segon amb el consell nacional del sindicat, que té més de 100.000 afiliats i una robusta caixa de resistència que els permet afrontar les vagues. 

Segons que expliquen, els sindicalistes bascos troben a faltar al seu país una entitat social al marge dels partits amb la força i la penetració que té Òmnium i voldrien que es repliqués perquè Gure Esku, que va néixer emmirallada per l'ANC, té un abast limitat. Òmnium cuida molt les relacions amb CCOO i UGT, els sindicats estatals sistèmics i majoritaris a Catalunya i que han evitat sempre donar suport a les iniciatives de l'independentisme en els moments clau.     

Vist i llegit

Com era la música que s'escoltava a l'edat antiga? Doncs força melòdica. El compositor i director català Xavier Pagès-Corella ens explica en aquest fil la troballa d'una de les partitures més antigues, que es va localitzar a Turquia i que fins no fa massa era usada per posar-hi una torreta al damunt. L'Epitafi de Seikilos, trobat prop d'Efes, una de les meravelles del món clàssic i que val molt la pena visitar, marca els ritmes de cada nota i actualment es pot contemplar al Museu Nacional de Dinamarca. Podeu saber-ne la història (i escoltar la música) en aquest link. 

El nom propi

Agustí Colomines serà aquesta tarda el president de la mesa d'edat del Parlament de Catalunya atès que és el diputat més veterà de la cambra escollida el 12-M. És encara una incògnita qui en serà elegit president i amb quines majories, si amb una a l'entorn al PSC o dels partits independentistes. Colomines i la jove diputada d'ERC Mar Besses comptaran el vot dels exiliats malgrat la sentència del TC i preservaran una majoria sobiranista davant socialistes i populars que només podrien fer inservible els vots dels comuns o de Vox. Colomines, una veu vehement, intel·lectualment potent i molt propera a CDC primer i a Junts ara, torna al Parlament, ara com a diputat. L'historiador havia treballat a la cambra catalana com a assessor del cap de files del PSUC, Josep Benet.  

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.