Hi ha partit a Barcelona? La pregunta sembla raonable d'acord amb la situació dels rivals del PSC a les darreres municipals. Jaume Collboni governa en clara minoria amb els seus deu regidors, però, a diferència del que li passa a Salvador Illa, ho acusa menys i té menys sotracs. Ahir el Govern va anunciar, de fet, que reculava en la controvertida intenció de donar incentius als CAP que redueixin les baixes laborals i continua sense veure la llum al final del túnel de Rodalies.
Collboni s'ha adaptat a les circumstàncies i ara no és ben bé el que feia d'incòmode soci d'Ada Colau: avala les regulacions en habitatge i va amb peus de plom a l'hora de donar carta blanca al turisme i a projectes faraònics. Ha pactat la majoria d'assumptes importants amb les esquerres, però també l'ordenança del civisme i el Thyssen al centre de la ciutat amb Junts. El seu partit no dubta que guanyarà les eleccions de 2027 i que ho farà còmodament.
Just hem publicat tres informacions que ajuden a situar-se. D'una banda, una enquesta de Gesop encarregada pels Comuns, que tenen a Gerardo Pisarello immers en la precampanya. L'estudi fa evident fins a quin punt, i malgrat que treuen el cap la immigració i la seguretat, temes estrella de la dreta nova i de la vella per no veure's superada, manen clarament en les preocupacions dels ciutadans l'habitatge i els temes socials. I els barcelonins assenyalen l'excés de turisme com a inconvenient. L'agenda de la ciutat continua sent progressista.
Les altres dues tenen a veure amb l'estat de forma de les formacions independentistes. D'una banda, les entrevistes als aspirants a liderar ERC a Barcelona, Ricard Farin i Rosa Suriñach. La federació barcelonina del partit continua agitada i difícil de governar, però el to de tots dos marca un cert fair play perquè ningú vol esguerrar unes expectatives que han millorat. Suriñach, que a priori apareix com a crítica amb Oriol Junqueras i Elisenda Alamany i que està vinculada a Ernest Maragall, evita els retrets a la candidata i a la seva estratègia, també en l'àmbit nacional. La pugna va més aviat de com han de conviure la federació i el grup municipal. Un tema molt intern.
ERC, que va perdre el 2023 la meitat dels regidors víctima de la polarització i l'efecte Xavier Trias, aspira a recuperar regidors (el consistori passarà de 41 a 43) amb un discurs nacionalista en temes de llengua i identitat i que proposa preservar l'essència de la ciutat. Té coll avall que li tocarà entendre's amb els socialistes d'una forma o l'altra i aspira a treure partit d'una possible davallada dels Comuns sense Colau i de Junts sense l'exalcalde, que va tenir un retorn sonat quan Elsa Artadi va col·lapsar i es va retirar després de veure enquestes de tres regidors.
Junts és, ara per ara, la principal incògnita tal com retrata Oriol March. Fa més d'un any que el partit està encallat amb la tria del candidat que, com totes les coses importants, s'ha posat en mans de Carles Puigdemont. El president a l'exili va descartar Jaume Giró i no li fa el pes l'actual president del grup municipal, Jordi Martí, de llarga trajectòria, que té l'aval explícit de Trias i que es veu capaç de vèncer en primàries. Ell promou Josep Rius, regidor, portaveu del partit i home de la confiança de Waterloo, però les enquestes tampoc li somriuen.
Els postconvergents han temptejat noms amb més opcions com ara Artur Mas, que ha dit que no malgrat que està implicat en ajudar candidats del partit, i altres que considera "mediàtics" com l'empresari Tatxo Benet. Pel camí ja han aparegut, lògicament, espontanis com l'exdiputat i advocat Jaume Alonso-Cuevillas i en vindran més. Si la recerca s'allarga i el candidat no és irreprotxable (Trias diu que aquest perfil ara ja no existeix) corren el risc de concedir-li poc temps per donar-se a conèixer i de que aparegui com un segon plat devaluat.
Junts va guanyar les eleccions i va pactar amb ERC, però l'aliança PSC-Comuns va imposar-se gràcies als vots del PP en una lògica frontista. Ara, als problemes de noms i al context de desencís independentista s'hi suma la previsible entrada d'Aliança, i per això no semblen en condicions de guanyar. Sí que podrien, com Esquerra o els Comuns, aspirar a un paper en la governabilitat. El PSC sempre explica, de fet, que Trias hauria pogut ser de nou alcalde si hagués acceptat mantenir el pacte a la Diputació i repartir-se l'alcaldia amb Collboni.
En qualsevol cas, Barcelona és cabdal perquè el cap de cartell a la ciutat és qui té, en campanya, projecció en el debat nacional i ha d'ajudar a aixecar el vot a les ciutats mitjanes on es tria marca a més del candidat. Junts està, per exemple, sota mínims al cinturó de Barcelona, on té presència a Sant Cugat, que governa amb ERC, i poc més. No sembla que a Tarragona, Lleida o Girona les expectatives siguin bones.
Jordi Turull intenta endreçar la qüestió municipal i estabilitzar el partit recosint l'espai de l'antiga CiU i mostrant un perfil més dretà que sintonitzi amb l'interès d'una part de l'electorat i, alhora, taponi a Aliança, que també pateix per trobar cap de llista a la capital i que ha agafat aire a Ripoll gràcies al galimaties del PSC local. Junts ha pres aquest camí a Vic o a Manresa, però se li escapen places com Sabadell, on es va fer sociovergència i el trencament del govern municipal i del partit els ha portat a abraçar l'excap de llista d'ERC amb una flaire de revival de 2017 molt poc coherent. Barcelona és, també per Junts, la pedra de toc a partir de la que construir una oferta que li permeti no perdre pistonada. I el més calent és a l'aigüera.
Avui no et perdis
- Els canvis que desitgen els barcelonins: prohibir les compres especulatives i més accés a les escoles bressol; per David Cobo.
- Què significa la derrota d’Orban a Hongria?; per Pep Martí Vallverdú.
- Entrevista a Txell Feixas: «Fer aquesta feina em fa veure el pitjor de la humanitat»; per Guillem Maneja.
- Corpinnat i Clàssic Penedès, les dues llebres que fan trontollar la DO Cava; per Gerard Mira.
- Entrevista a Marina Martínez, doctora en Ciències Planetàries: «Si amb Artemis IV trobem aigua a la Lluna, tenir-hi una base permanent és viable»; per Natàlia Pinyol.
El passadís
Dissabte va començar al Reial Club de Tenis el Barcelona l'Open Banc Sabadell, conegut com a Trofeu Comte de Godó. El cap de setmana ha estat tranquil perquè s'han jugat les prèvies. Els dies forts començaran demà quan debuti Carlos Alcaraz i fins a la gran final de diumenge. Però al Village, on els patrocinadors hi tenen guinguetes per rebre amics i convidats i hi ha la terrassa i el restaurant vip, hi havia força ambient. A l'estand del Banc Sabadell, principal espònsor del torneig, hi havia el fins fa uns mesos conseller delegat de l'entitat, el directiu madrileny César González Bueno. Va compartir estona distesa i després dinar amb convidats i col·laboradors del banc.
No hi era el president de l'entitat, Josep Oliu, que amb ell va fer front a l'opa hostil del BBVA. González Bueno, de 66 anys, va deixar l'entitat després de cinc anys per buscar una vida més tranquil·la. Oliu és un clàssic al Godó. Les taules que tenen reservats el president del banc i l'editor de La Vanguardia són les més sol·licitades i nobles (a més d'allunyades de la cuina i dels lavabos) del restaurant de la zona vip del Reial Club de Tenis. Esperem que les cròniques de Margarita Puig al rotatiu dels Godó en tornin a donar fe.
Vist i llegit
El Vaya Semanita és un programa mític d'ETB, la televisió pública basca. S'emet des de 2003 i, pel to i el contingut polític, és força similar al Polònia de TV3 malgrat que sense imitacions. Avui que és notícia la derrota d'Orbán, soci de Trump i Vox, és oportú recordar el divertit gag que van emetre fa uns dies sobre les contradiccions que tenen ara els fatxes atès l'escenari geopolític. Val la pena i també aplica per als nostrats. El podeu recuperar aquí.
Pilota a l'olla
El Barça ja és virtual campió de Lliga. La victòria contra un Espanyol que no alça el cap li deixa tot de cara. Però el que fa perdre la son a l'afició culer, que segurament hauria preferit que Flick donés una mica més de descans a alguna de les estrelles dissabte, és la tornada de quarts de la Champions contra l'Atlético de Madrid de dimarts. Hi ha fam de Champions. El Barça té motius per creure, sí. D'entrada és difícil pensar que deixarà la porteria madrilenya a zero i que no gaudirà de diverses ocasions. Però per sortir-se'n no pot cometre els errors d'equip immadur que sovint el castiguen davant rivals d'entitat.
