Els senyals que la investidura de Salvador Illa serà complicada es van succeint. Junts no té intenció de facilitar-li la governabilitat (ell tampoc els ho ha demanat, per ara) i la situació d'Esquerra guanya rellevància com a element de distorsió. La militància d'ERC, així ho admeten els seus dirigents, està tocada pels mals resultats i la tensió interna i això fa que, d'entrada, se situïn en posicions més exigents (o maximalistes) i més conservadores a l'hora d'acceptar acords. Els moviments a Barcelona després de mesos de treball d'Elisenda Alamany i la federació local, que us hem explicat en aquesta completa crònica, per tancar un acord amb el PSC i assegurar-se incidència en el govern de la ciutat en són una bona prova.
Les bases necessiten temps per asserenar-se, i la possibilitat que les tensions entre els afins a Oriol Junqueras i els que, agrupats al voltant de Marta Rovira, volen un relleu escalin complicaria encara més fer-ho i donar pas a una anàlisi freda sobre què convé més al país i al partit, cosa no sempre alineada. Per ara, la voluntat d'uns i altres és evitar més tensions de les necessàries. El manifest que publiquem en primícia de 300 militants, entre ells consellers i dirigents actuals i històrics, demanant "renovació" defuig confrontacions.
Davant la investidura que es comença a substanciar aquesta setmana amb la ronda de contactes de Josep Rull amb els grups, la direcció d'ERC havia de concretar objectius al consell nacional. Vol negociar amb tots, però sap que Illa té més opcions i ha situat el "finançament singular" en la línia del concert, que depèn de Pedro Sánchez més que no pas d'ell, com l'objectiu. Saben que, més enllà del contingut, hauran de ser hàbils en la tàctica i l'anticipació d'escenaris per no sortir malparats de la negociació o afrontar en clar desavantatge la possible repetició electoral. Els caldrà habilitat i unitat per aconseguir els "millors acords possibles" que reclamava Junqueras i, arribat el cas, defensar-los i fer-los prosperar.
Els republicans, com deia, han deixat clar que el gran assumpte per deixar governar Illa (si Junts es nega a facilitar-ho amb una abstenció conjunta, ERC hi hauria de votar a favor per assegurar més sí que no en segona ronda) és un finançament en la línia del basc i el navarrès. Esquerra ha apuntat també la concreció del traspàs de Rodalies o el català, però la gran carpeta, i la més fàcil d'alinear amb Junts i amb l'acció al Congrés vinculant-hi el suport a Sánchez, que a la tardor ha d'aprovar pressupostos si, com diu, vol seguir tres anys més, és el finançament.
Catalunya pateix, segons el Govern, 22.000 milions d'euros anuals de dèficit fiscal. Per fer-nos-en una idea: el pressupost de la Generalitat és de més de 41.000 milions d'euros i, d'aquests, la despesa sanitària és de 12.000 milions. Fer desaparèixer la diferència entre el que paguem a l'Estat i el que en rebem és impensable en l'actual context i després d'anys sostenint un sistema autonòmic basat en aquesta "solidaritat" i on l'aportació d'Euskadi i Navarra, beneficiades pel concert, és testimonial. Sí que hauria de ser, però, possible reduir-lo de forma molt significativa.
Fer-ho no ha estat possible en les negociacions de fins a sis models de finançament amb diferents partits governant a Catalunya i a Espanya. S'han repartit més diners a les comunitats, que han assumit més competències, però el dèficit fiscal català s'ha cronificat. El model vigent, del 2009 i que s'hauria d'haver revisat el 2014, el va pactar el tripartit amb el govern del PSOE i l'Estatut de 2006 pactat entre José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas n'establia el marc. Els governs de CiU i de Junts, entre 2010 i 2021, no van pressionar per canviar-lo o assegurar més fidelitat al text en temes com ara el consorci tributari (un incompliment flagrant que Illa presentava com la solució la problema) o el principi d'ordinalitat. Primer va tocar pacte fiscal i després independència.
Fa uns mesos Aragonès va presentar la seva proposta de finançament singular. És similar a aquell pacte fiscal de Mas del 2012 perquè donaria la recaptació del 100% dels imposts generats a Catalunya (ara és un testimonial 9%), i inclou un fons de reequilibri territorial destinat a les comunitats amb menys recursos. La fórmula té encaix legal, ja que la LOFCA, la llei orgànica estatal que regula el finançament, ja inclou grans singularitats, per exemple en el cas de les Canàries. Amb la majoria absoluta al Congrés es podia resoldre el tema. No necessita, com un nou Estatut o un referèndum, majories reforçades o reformes constitucionals.
La vicepresidenta del govern espanyol i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, va obrir la porta a elements de singularitat, però va reiterar que el finançament ha de ser multilateral perquè no tenia sentit "carpetes diferents en un tema comú". Illa abonava dissabte aquesta via i ahir, en una entrevista a La Vanguardia on no regatejava elogis a Esquerra, Sánchez, reblava el clau dient que singularitat i multilateralitat havien de ser "compatibles".
Seria injust dir que no s'han mogut (el PSC en campanya deia no a singularitzar Catalunya), però no s'allunya el fantasma del cafè per a tothom. És clar que si el "cafè per a tothom" fos "concert per a tothom" (recaptar i gestionar tots els impostos, autonomia financera i pagar a l'Estat una quota raonable) no hi hauria problema. Però el sistema cauria i no es garantirien les mateixes prestacions socials a tots els territoris sense revisar tota la despesa de les administracions i la fiscalitat. Ningú sembla disposat a fer-ho ni a admetre que l'Espanya actual s'ha fet i es fa sense els diners de bascos i navarresos, però disposant plenament de l'esforç fiscal català.
El govern espanyol para una trampa quan parla d"atendre singularitats" perquè ho voldrà reduir (no és el primer cop que passa) a competències que té Catalunya i no altres territoris, com els Mossos o la llengua. I no va d'això per més que els barons del PP i el PSOE ja en tinguin prou per indignar-se, com passa sempre que es parla de Catalunya, més encara si hi ha diners pel mig. Com tampoc va només de recaptar, com plantejava Illa amb el consorci compartit amb l'Estat. Va de poder decidir sobre els grans impostos i, sobretot, de revisar a la baixa i situar en proporcions raonables aquesta "solidaritat" de 22.000 milions d'euros anuals.
La solidaritat és, per principi, bona i necessària. Però no pot ser obligada (aleshores és una altra cosa) i, sobretot, no pot empobrir un país que necessita reindustrialitzar-se, modernitzar infraestructures, garantir l'accés a l'habitatge, reconvertir el seu sector turístic i fer front a l'envelliment de la població i a la urgència social que implica l'arribada de nouvinguts. En trenta anys, hem passat de 6 a 8 milions d'habitants sense les eines materials i polítiques per atendre-ho.
ERC negociarà amb Illa i pressionarà pel finançament singular, com Junts assegura que fa també a Suïssa amb el PSOE mentre Alberto Núñez Feijóo els tira la canya. Hi ha incògnites a resoldre. ¿Fins on està disposat a arribar el govern espanyol i a pressionar Illa, que s'hi juga la presidència? ¿Fins on acompanyaran els sectors empresarials que assenyalaven el finançament com el gran problema i solució, especialment quan es van espantar amb el procés? ¿Què passarà quan, per la negativa del PP i els seus barons, majoria entre els presidents autonòmics, el diàleg multilateral fracassi i el sistema no es reformi globalment? ¿Traslladaran amb claredat Junts i ERC al PSOE que sense finançament singular no hi ha pressupostos espanyols pel 2025?
Els republicans necessiten, si volen provar-ho amb Illa per evitar eleccions i davant les escassíssimes opcions de Puigdemont per ser investit, un acord que valgui la pena i que canviï el paradigma perquè han d'estar molt segurs de poder-lo defensar dins i fora del partit. Entre altres coses perquè el PSOE haurà de posar públicament aigua al vi per no encendre el debat territorial, i Junts el presentarà com una renúncia si no ha participat del pacte. Els republicans no poden argumentar que no saben el pa que s'hi dona tant amb els uns com amb els altres i en aquesta mena de negociacions.
>> Sobre tot plegat i la importància d'aquesta carpeta en l'enfortiment de l'autogovern en parlarem divendres en un acte organitzat per l'entitat Acció Catalana i Nació. Hi participaran com a ponents la consellera d'Economia en funcions, Natàlia Mas, l'exconseller d'Economia Andreu Mas-Colell, i el regidor a Barcelona i exconseller d'Empresa Ramon Tremosa. Tindré l'honor de presentar-los i conduir la conversa. Serà un esmorzar el divendres 21 de juny a les 9 del matí a l'Hotel Catalonia Plaza del carrer Bergara, 11, de Barcelona. I us hi podeu inscriure aquí. Us hi esperem!
- Primícia: Unes 300 personalitats d'ERC demanen una «renovació general» de la direcció del partit; per Martí Oliver.
- La malversació de Puigdemont i Junqueras per l'1-O, l'escletxa de l'amnistia?; Bernat Surroca.
- Anàlisi: Cap a on va Junts?; per Oriol March.
- Crònica: Una alternativa transversal al «civet»: així va ser la trobada empresarial de Cardona; per Pep Martí.
Jo competeixo: Barcelona, una ciutat en paral·lel; per Modernet.
El passadís
El PP català assaboreix els bons resultats del 12-M, quan va multiplicar per cinc els seus diputats. Però no tothom està igual de satisfet. Alejandro Fernández va començar arraconat la campanya. Malgrat ser ratificat candidat, Génova va deixar clara la seva carta de futur a Catalunya: Dolors Montserrat va ser ungida per Feijóo com a cap de campanya, guanyant un protagonisme inusual. Les urnes van salvar Fernández.
Per ella, en canvi, les europees no han confirmat la seva ascendència. Va guanyar, però no va mostrar un perfil fort i el PP va fer curt en el que volia que fos un plebiscit contra Sánchez. Entre els quadres del PP de Catalunya, aquests dies són molts —i no només els més alineats amb Fernández— els qui subratllen l'afebliment de Montserrat.
Vist i llegit
Aquests dies ha estat d'actualitat el llibre de David Madí Merèixer la victòria, on l'exdirigent de CDC repassa els darrers anys i hi diu la seva. És, segons ell, un llibre del procés explicat per adults i ben segur que ajuda a entendre les relacions de poder, i especialment en el camp independentista, a Catalunya. Madí ha tingut una bona acollida perquè és autocrític (a més d'hàbil en el raonament), però també és interessant la ressenya que Francesc Valls feia al suplement "El Quadern" d'El País i que puntualitza coses.
És el cas de les invectives de l'expolític contra el periodista Antonio Franco (el titlla de Savaranarola) atribuint-li la gestió periodística poc edificant d'un "petit escàndol" que a Madí li va costar el càrrec de secretari de Comunicació del darrer govern de Pujol. Madí es confon perquè les enquestes manipulades que van provocar l'afer van ser destapades per El País, i més concretament pel periodista Pere Rusiñol. "Madí conrea la idea de la superioritat moral per bressol. I l’exerceix bé en institucions culturals —com va succeir amb l’Òmnium de l’avi, contra Jordi Porta— o en pactes polítics, en què Esquerra és sempre el subaltern. A ERC li manca, diu l’autor, el savoir faire i els modos adients per trepitjar les selectes moquetes del món empresarial", escriu Valls a "David Madí fa un exercici pujolista per a adults". El podeu llegir aquí.
El nom propi
Albert Jané rep avui el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que des del 1969 atorga Òmnium Cultural a les grans personalitats de la cultura del nostre país. El nonagenari escriptor, traductor i lingüista ha estat sempre molt compromès, un obrer de la llengua i un gran divulgador, especialment entre la canalla i el jovent. Ell va fer parlar la nostra llengua a Els Barrufets, en Lucky Luke o El Gat amb botes. Podeu recuperar aquí l'entrevista que li vam fer. Felicitats per un premi tan merescut!
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.