Marta Rovira farà aquest dilluns a la tarda, en una conferència a la sala on es reuneix el consell nacional d'ERC, balanç dels seus tretze anys com a secretària general. Acaba aquesta etapa política i vital obertament enfrontada a Oriol Junqueras, que, a diferència d'ella, busca una segona fase al capdavant del partit. Ahir, de fet, ell va presentar la seva proposta d'executiva dos dies després que ho fes Nova Esquerra Nacional, la llista liderada per Xavier Godàs i que té el suport de Rovira i de Pere Aragonès a més del de dirigents històrics.
Rovira segurament buscarà horitzons professionals a Suïssa (la seva família no se n'ha mogut) quan tanqui definitivament l'etapa a ERC, però encara técoses a dir i a aclarir. Ha esperat a parlar a que el congrés del partit estigués formalment convocat. Aquesta setmana es proclamaran les precandidatures (es preveu que siguin quatre) i començaran a buscar l'aval del 5% de la militància per presentar-se a la jornada electoral del 30 de novembre.
El debat intern a ERC no ha estat, fins ara, edificant i això amenaça d'enrunar l'edifici. Les dues candidatures entre les quals s'han dividit els líders del partit no han estat capaces de projectar idees ni propostes innovadores o diferenciades l'una de l'altra malgrat que hi han treballat. Com que els projectes polítics (i la idea de com ERC ha de conversar amb la resta del sobiranisme i amb els socialistes, tant a Catalunya com a Madrid) són similars, les disputes i els retrets personals han presidit el procés. Les diferències de fons són amb Foc Nou i el Col·lectiu 1-O, que esmenen l'estratègia d'aquests anys.
Les filtracions de males pràctiques en la praxi comunicativa i de campanyes, els dards per la gestió política del procés o les denúncies per la continuïtat de càrrecs d'ERC al Govern d'Illa (n'hi ha dels dos sectors a l'espera de ser destituïts, però els roviristes acusen Junqueras de demanar al PSC que no rellevi els seus) han copat els titulars.
Rovira no sempre ha estat coherent en l'acció i el discurs polític, però sí que ho ha estat allunyant el calze del lideratge intern des que va tornar de l'exili. Ho ha fet en el context d'un retorn que no era el somiat, marcat per la investidura de Salvador Illa (que per ara es passeja, com escriu Joan Serra), la mala maror i una certa solitud. No vol continuar jugant malgrat que, contra ella, Junqueras, que se sent traït i injustament vetat pels seus antics companys de cúpula, ho hauria tingut més difícil. Ara, ell es veu ja com a clar guanyador fins i tot en primera volta, cosa que exigeix superar el 50% dels vots.
La secretària general sortint ha de posar en pràctica en el seu balanç un difícil equilibri. No es pot permetre aprofundir encara més en la crisi ètica i reputacional d'ERC amb una exhibició de draps bruts més o menys discutibles que només els adversaris d'avui i de demà agrairien, però tampoc sembla disposada, si atenem els avisos més o menys explícits en les seves darreres aparicions, a callar. No vol deixar passar per alt algunes crítiques de Junqueras i els seus afins i les filtracions que els atribueix. A ERC no s'intueix que, a banda i banda, algú treballi per facilitar ara enteses que permetin recosir el partit després del congrés. Junqueras no es vol apartar i els seus detractors consideren que amb ell i el seu lideratge "esgotat" és impossible girar full i reconstruir una oferta política vencedora.
Veurem si Rovira opta -com ha fet Junqueras assegurant que li amagaven coses- només per apuntar-se els èxits, que hi són, o també assumeix com a propis els errors comesos, tal com assegura el seu entorn que farà. Uns errors que han portat el partit al trencament de les confiances amb la base electoral i entre els mateixos dirigents, als mals resultats, i a convertir-se en una anècdota a Palau. Fer-se responsable del bo i del dolent és, a curt termini, dur i ingrat, però pot millorar-ne el llegat polític.
>> I, per cert, avui dues benvingudes a nous opinadors: l'economista i exregidor Miquel Puig, que ens ajudarà a entendre millor el nostre model productiu i de país i què podem fer per millorar-lo; i l'exalcaldessa de Badalona Dolors Sabater, que, també des de l'experiència personal, escriu de la importància de dignificar i dotar les cures just en la setmana que s'ha aprovat la llei de l'ELA. En vindran més. Benvinguts a bord!
- Anàlisi: Els pecats originals de Puigdemont i Junqueras; per Oriol March.
- Obituari: Alex Salmond, el líder que convertí l’independentisme en una força a tenir en compte; per Robert Liñeira, politòleg inverstigador a la Universitat de Glasgow.
- Què li passa a l'Opus Dei?; per Pep Martí.
- El garbuix del lloguer de temporada: com es vol regular i on està més avançat; per David Cobo.
- Entrevista: Joan M. Serra: «Ens hauríem d'equivocar molt perquè el català arribés a desaparèixer»; per Mar Riera.
El passadís
El 12 d'octubre és font de polèmica pel paper dels espanyols en la colonització i conquesta d'Amèrica. El govern argentí de Javier Milei saluda "el dia de la raça" i el de Mèxic demana a Espanya una disculpa per la mort de milions de persones i la destrucció de la seva llengua i cultura. L'extrema dreta té clar en quin bàndol està i aquests dies arrossega a la dreta més o menys tradicional al "res pel que s'hagi de demanar perdó" i al rebuig a la suposada "llegenda negra". Per escalfar l'ambient, algunes marquesines dels autobusos de Madrid han lluït una campanya ultranacionalista de la conservadora Associació Catòlica Nacional de Propagandistes (ACNP). "Ni genocides ni esclavistes; van ser herois i sants", afirma el cartell amb la imatge d'un conqueridor. L'ACNP és un influent lobby que controla mitjans de comunicació i centres educatius com ara la Universitat Abat Oliva-CEU.
Vist i llegit
TVE ja ha emès tres capítols de la sèrie Las abogadas, inspirada en la trajectòria de les lletrades Manuela Carmena, Cristina Almeida, Paca Sauquillo i Lola González. Aquesta última ja és morta, però, com les altres, va tenir trajectòria política en formacions d'esquerres a més d'una notable carrera professional. La sèrie està inspirada en el Madrid dels darrers anys del franquisme, amb la lluita contra la dictadura i pels drets laborals o veïnals de fons. També hi apareix la violència policial que va matar l'estudiant Enrique Ruano o el sindicalista Pedro Patiño i els capítols van portant al tràgic 1977 de la matança d'Atocha, quan l'extrema dreta va assassinar cinc advocats laboralistes, un d'ells germà de Sauquillo i parella de González. El crim va sacsejar una Espanya en Transició.
Las abogadas, creada per Patricia Ferreira i Marta Sánchez i que podeu veure aquí, és una bona forma de recordar i dignificar les lluites col·lectives, també les feministes. En aquesta idea segurament millora la pel·lícula El 47, que, malgrat ser una gran història i tenir bona factura, presenta la lluita del conductor d'autobús de Torre Baró Manolo Vital com a personal i sense emmarcar-la amb claredat en el moviment polític, sindical i veïnal del qual ell formava part i que explica moltes conquestes socials.
El nom propi
No és pas viu, però torna a estar d'actualitat i, a diferència del que fem amb els protagonistes d'aquesta secció, no podem assegurar on va néixer Cristòfol Colom. Ho va fer el 1451 i fins ara es creia que a Gènova, i va morir el 1506 a Valladolid. Un documental de TVE va assegurar dissabte, després de contrastar durant anys diferents proves d'ADN del "descobridor" d'Amèrica i d'alguns dels seus familiars amb diferents hipòtesis sobre la seva procedència (Navarra, Castella, Galícia, Mallorca, Gènova...) que Colom era un jueu sefardita segurament nascut en una família valenciana. El programa, protagonitzat per un forense, ha generat una polèmica entre historiadors que s'afegeix a les que sempre genera la commemoració del 12-O. Se'n continuarà parlant.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.