Hi ha alguna cosa d’ancestral en veure’t retratada amb una tècnica fotogràfica del segle XIX. No és només que l’absència de color recordi a les imatges que guardem de les nostres besàvies i rebesàvies, és també que el procés químic pel qual s’obtenen aquestes fotografies inclou materials fotosensibles per excel·lència com la plata i això fa que s’estigui obtenint una imatge de la mateixa manera exacta que fa més de 170 anys. Quan em vaig veure en una placa revelada amb col·lodió humit, el primer que vaig pensar va ser: "Ostres, soc igual que la meva àvia". Aquesta setmana m’han fet un retrat amb el modus operandi que haguessin fet servir si me l’haguessin fet el 1850. Cap dels passos del procés hauria canviat i l’experiència ha estat encara més fascinant que el resultat.
El col·lodió humit és una tècnica que neix al voltant del 1850 i reneix als anys 2000 gràcies –oh sorpresa– a Internet, que pot ser un lloc terrible, però també meravellós. Fòrums de fotògrafs encuriosits d’arreu del món (sobretot dels Estats Units, però també hi havia gent com el català Martí Andiñach) es documenten, s’informen i es converteixen en col·lodionistes autodidactes. El que va començar sent una curiositat de la xarxa a principis de segle ara s’ha convertit en un ofici que mantenen viu alguns –pocs– nostàlgics. Actualment, a l’estudi del Martí Andiñach hi ha més de 10 químics diferents amb noms científics impossibles de recordar per a una persona que no fa química des de l’última classe de naturals de l’escola. Aquesta setmana l’he visitat. És al centre de Barcelona, al costat de la Plaça Sant Jaume. Al número 2 de la Baixada de Viladecols hi ha el que d’entrada sembla una botiga laboratori de fotografia com tants altres locals de la ciutat però que en el fons (i literalment al fons) s’hi amaga l’únic lloc de Catalunya on et pots fer un retrat amb la tècnica del col·lodió humit.
L’estètica vintage és innegable quan parlem de recuperar tècniques fotogràfiques. Qui més qui menys ha fet servir una càmera d’un sol ús per tenir un àlbum de l’estiu diferent o ha buscat a Instagram un filtre que doni gra i color que remeti als carrets de Kodak. Però la decisió de recuperar una tècnica del segle XIX com el col·lodió humit no només és per estetes sinó que també és per romàntics. Fugir d’allò digital t’obliga a enfrontar-te d’una manera molt més conscient a la fotografia. En un retrat del Martí Andiñach hi ha una preparació prèvia de la posició del model, de la placa metàl·lica, dels químics fotosensibles i de la revelació de la imatge. Tot i que el temps d'exposició de la foto són 20 segons, l’experiència de visitar el seu taller per fer-te un retrat pot arribar a ser d’una hora llarga.
Estudi de fotografia del Martí Andiñach Foto: Paula Carreras
Les fotografies que fa el Martí no són com la resta. No només perquè la tècnica que utilitza no té res a veure amb els mòbils i la velocitat frenètica del segle XXI, sinó també perquè darrere de cada captura hi ha pensament, reflexió i molta preparació. I allò que t’emportes a casa és una imatge física i única. Quan la barreja química comença a revelar la fotografia i comences a veure el que és la silueta de la teva cara, allò sembla una imatge com tantes altres, però quan es comença a intuir la mirada, la teva mirada, veus evident que allà hi ha alguna cosa d’especial. D’entrada, no t’hi reconeixes. Perquè els colors estan alterats i perquè no és la captura d’un instant sinó que és la suma de 20 segons d’exposició constant, que sembla poc, però són molts si vols mantenir una sola postura. No té res a veure amb les selfies, els filtres o les ràfegues que estem acostumats a fer. És una foto feta amb calma, sense artificis, i suposo que això és el que la fa única. M’agrada pensar que la meva besàvia o rebesàvia, algun dia, també van anar a fer-se un retrat com el que m’ha fet aquesta setmana el Martí i quan el van veure revelat, potser van pensar: "Així és com em recordaran els meus nets".