- El DAFO del 12‑M: com hi arriben els partits?
- El pactòmetre del 12-M: totes les combinacions per governar Catalunya
- Qui guanya i qui perd amb l'avançament d'eleccions a Catalunya?
- Qui guanyarà les eleccions? Això diuen totes les enquestes per al Parlament
La presidència de la Generalitat no estarà decidida aquest diumenge. L'escrutini del 12-M aportarà pistes de quins pactes són més possibles, però fins que les negociacions no facin el seu curs, la investidura no s'aclarirà. Els vetos expressats en campanya alimenten la possibilitat d'un bloqueig, però les enteses que ara semblen impossibles, ho poden ser menys després de la nit electoral. Les enquestes han expressat que Salvador Illa és el favorit a la victòria, però només un resultat estratosfèric -que cap sondeig ha apuntat- aportaria tranquil·litat al candidat del PSC. Caldran sumes i acords per configurar la nova etapa de la política catalana, que canviarà de rasant encara que l'independentisme sigui capaç de governar. Ho demostra el fet que a la campanya s'ha parlat més de gestió -de la sequera al finançament- que d'un referèndum d'autodeterminació. Aquest és l'1x1 dels aspirants a la presidència.
Salvador Illa (PSC): el corredor de fons
El primer secretari dels socialistes catalans és davant de la seva gran oportunitat, després d'imposar-se en vots en les eleccions de 2021 però quedar-se a les portes de Palau per la suma independentista, que va fer president Pere Aragonès. Illa havia planificat una campanya basada en l'estabilitat de la candidatura socialista, amb suports com els de Miquel Roca i Junyent. Un pla alterat pel dilema de Pedro Sánchez, maniobra política pensada per recol·locar el tauler espanyol a partir de l'emocionalitat que també va sacsejar la partida catalana. El cap de cartell ha sortit airós del serial, fins al punt que vot haver mobilitzat l'electoral que té com a centre gravitatori l'Estat. En la dialèctica electoral, Illa ha mostrat un projecte d'ordre sense flirteig clar amb el progressisme i ha estat crític amb la "dècada perduda" de governs sobiranistes. Calculador amb les opcions de pactes, va haver de rectificar el discurs sobre una eventual entesa amb Junts. Estaria més còmode amb un pacte amb ERC, ja sigui governant en solitari o sigui en coalició, amb l'incògnita afegida dels comuns. Si l'acaba conformant, el seu serà un executiu amb perfils tècnics, al qual hi ha afegit el nom de Josep Lluís Trapero. Però, abans, ha de certificar una victòria sòlida i buscar socis. Ho tindrà més fàcil si no es pot articular una majoria independentista.
Pere Aragonès (ERC): l'aspirant a la reelecció
A Palau van apostar per un avançament electoral quan van comprovar que els pressupostos no tenien recorregut, decisió que encara continua generant remor de fons a ERC, ara que la majoria de les enquestes els situen en tercera posició, per darrere del PSC i Junts. Aragonès persegueix una reelecció que s'endevina complicada si es compleixen els pronòstics, per bé que el candidat republicà pot tenir la clau per desbloquejar el nou Govern i evitar la repetició electoral. ERC s'ha concentrat a reivindicar la gestió per superar Carles Puigdemont en el duel independentista, amb crides afegides a debatre que l'expresident ha desatès. Aragonès s'ha prodigat també per fer propostes -del finançament singular a l'acord de claredat, passant per l'operativa de les pistes del Prat o els lloguers de temporada- per afermar un lideratge en el camp sobiranista que ara està en discussió. Com Illa, no s'ha mullat en l'aritmètica de pactes i ha carregat contra el personalisme de Puigdemont, per transmetre que no té un pla al marge del retorn. ERC haurà de triar un camí després del 12-M i és possible que la seva decisió sigui determinant per saber els següents passos de la política catalana.
Carles Puigdemont (Junts): la promesa del retorn
Establert a la Catalunya Nord en la precampanya, l'expresident i líder moral de Junts va acceptar el repte de presentar-se per tercera vegada com a candidat a unes eleccions al Parlament. En aquesta ocasió, amb la promesa del retorn immediat, abans d'un eventual debat d'investidura. Puigdemont ha bastit una campanya en què el reclam és la figura presidencial i la possibilitat factible de l'arribada a Catalunya, cuidada en tots els detalls, des de l'espot electoral fins a l'escenografia dels mítings. Absent en els debats i refusant les propostes de cos a cos, sí que ha aterrat en les propostes sectorials. Els missatges han remès a l'etapa convergent, un pòsit desembargat, fins al punt de fer explícits els suports de Jordi Pujol i Artur Mas. Puigdemont té una bala per ser president, que la majoria independentista sumi sense Aliança Catalana. Si Junts, ERC i la CUP arriben als 68 diputats i l'expresident és almenys el segon candidat més votat, la maquinària de pressió es posarà en marxa. El cap de cartell ja ha dit que és el moment de "desfer l'empat" amb els republicans i refer la unitat, i compta amb els anticapitalistes encara que no hi voldria governar. El nom propi del procés demana torn en la Catalunya del postprocés.
Laia Estrada (CUP): la resistència anticapitalista
En plena reformulació interna -ajornada per l'avançament electoral-, la CUP ha confiat l'examen del 12-M a una alumna aplicada, guardiana de les essències del projecte anticapitalista. Bregada en la política municipal a Tarragona i diputada amb experiència, Estrada ha transmès en campanya els pilars del discurs cupaire: defensa aferrissada de les classes populars i els serveis públics, prioritat per l'habitatge i les mesures d'emergència climàtica, lluita contra les desigualtats, rebuig als macroprojectes i aposta per l'exercici de l'autodeterminació. Fent tàndem amb Laure Vega, Estrada ha collat ERC i Junts per mimetitzar-se amb el PSC en els grans projectes de país, fins al punt que hi ha dubtes manifestos que avali una majoria independentista, com va fer el 2021 en la investidura d'Aragonès. Les enquestes indiquen que pot patir una reculada sensible en la representació al Parlament.
Jéssica Albiach (Comuns Sumar): el camí del tripartit
Els comuns han evitat les proves després de perdre l'alcaldia de Barcelona i retenir, no sense dificultats, presència al govern espanyol. Per això han tornat a confiar en Albiach, valor segur al Parlament, al capdavant d'una candidatura que té la missió d'assegurar un tripartit per governar la Generalitat. L'escrutini establirà si els comuns disposen d'un paper decisiu en la nova legislatura, amb un pacte amb el PSC i ERC que socialistes i republicans no han validat en campanya. Hi posaran, però, condicions. La principal, l'aposta decidida per les polítiques d'habitatge i la regulació de preus del lloguer, que acompanyarà la demanda derenúncia al Hard Rock. Bona part dels sondejos apunten que la formació no millorarà resultats al Parlament -Podem ni tan sols demanarà el vot per Albiach-, potser castigada per ser al centre del desacord dels pressupostos. Les aliances postelectorals poden tenir incidència també en l'ampliació del govern municipal de Barcelona, on els comuns havien quedat fins ara fora de la partida.
Alejandro Fernández (PP): el candidat tolerat per Feijóo
Génova va necessitar més temps del compte per ratificar el candidat del 12-M, amb poca connexió amb Alberto Núñez Feijóo. Però per al PP era més senzill mantenir Alejandro Fernández, amb ancoratges a la militància catalana, que obrir una operació traumàtica. La solució de la direcció popular va ser continuista, però el candidat va haver d'acceptar una campanya intervinguda a la sala de màquines -amb Dolors Montserrat- i ha fet tàndem amb Feijóo, més present a Catalunya que el mateix Sánchez. El PP ha intentat desgastar Illa com a col·laborador necessari de l'independentisme- mentre mantenia un batalla amb Vox per la bossa de votants de la dreta espanyolista. La millora de representació que indiquen les enquestes pot tenir un regust amarg si la ultradreta supera Fernández i el PSC es dispara a les urnes.
Carlos Carrizosa (Ciutadans): un funeral anunciat
Menys de set anys després de la victòria electoral de l'hivern de 2017 -una victòria estèril-, Ciutadans és a punt de desaparèixer de l'arc parlamentari. Un comiat telegrafiat, que s'espera que l'escrutini no desmenteixi. Carrizosa, capità del naufragi, ha vetllat el cadàver fins al darrer moment. En una campanya histriònica -amb l'ús afegit de la intel·ligència artificial per demanar la detenció de Puigdemont i Sánchez-, el candidat de la formació taronja no s'ha sabut projectar com a alternativa en el flanc de la dreta espanyolista. Tot i els intents de castigar el PSC, i de rivalitzar amb PP i Vox, Ciutadans s'acomiadarà diumenge, 18 anys després del seu naixement, que ha carregat de decibels la política catalana.
Ignacio Garriga (Vox): un discurs xenòfob sense complexos
Les primeres estimacions dels sondejos situaven Vox per sota d'un PP a l'alça, però la marca espanyola de la ultradreta aspira a retenir els 11 diputats i, potser, superar-los. Torna a tenir Garriga com a cap de cartell, home de confiança de Santiago Abascal i cara visible al Parlament. Ha completat la campanya satisfent dos missatges: un discurs xenòfob sense complexos, gens matisat tampoc en els debats televisius, i artilleria contra l'independentisme. Si Vox està satisfet la nit electoral, el PP haurà patit i el PSC s'haurà emportat el votant d'ordre constitucionalista que vol un relleu a la presidència de la Generalitat.
Clara Ponsatí (Alhora): l'alternativa independentista
L'exconsellera d'Educació i eurodiputada de Junts va consumar el divorci amb Puigdemont i va bastir la candidatura del quart espai independentista, fent tàndem amb Jordi Graupera. La marca d'Alhora va entrar amb força en la precampanya amb una proposta per revisar el model d'escola catalana que va generar polèmica. Perquè la formació ha fet un esforç per plantejar debats de país que fugissin de llocs comuns afermats mentre desplegava un full de ruta independentista crític amb les forces que van liderar el procés, fins al punt de plantejar un salt unilateral a l'estat propi per la via d'una revolució sostinguda. Les enquestes situen Ponsatí i el seu projecte fora del Parlament. Seria el segon desengany, després de l'aposta fallida de Graupera per Primàries. La presència de Puigdemont condiciona massa les seves possibilitats.
Sílvia Orriols (Aliança Catalana): la líder messiànica de la ultradreta d'arrel catalana
No li ha fet falta aparèixer en debats ni prodigar-se en entrevistes per irrompre en els sondejos com una alternativa amb capacitat de fer forat al Parlament. La líder d'Aliança Catalana aspira a sacsejar la política catalana després d'assolir l'alcaldia de Ripoll. Amb marca pròpia i un partit que l'encimbella, Orriols capitaneja la proposta de l'extrema dreta d'arrel catalana, que aglutina simpatitzants amb el relat xenòfob i també sobiranistes desencantats amb el procés, que prediquen un ultranacionalisme essencialista. L'impacte de la seva aparició pot condicionar l'aritmètica parlamentària i fer inviable majories sobiranistes, perquè ERC i la CUP no en volen saber res, i Junts en rebutja els vots després de titubejar amb d'altres escenaris. Orriols pot ser l'altra gran protagonista del 12-M.