19
de juny
de
2022, 15:00
Actualitzat:
26
de juny,
15:30h
"Necessites un rival per afirmar-te. No el destrueixis! Preserva-te’l, subvenciona’l, si cal!"
Al president d’Aragó, Javier Lambán, quan se li apareix Catalunya per una cantonada de seguida tira mà de la creu, de l’ampolleta d’aigua beneïda d’El Pilar i d’un llarguíssim rastre d’alls d’Arándiga. L’aversió que sent pels catalans només l’he vista a la meua ciutat en casos patològics d’autoodi, complexe d’inferioritat i, sobretot, de franquisme mal curat. Val a dir que sent aversió dels catalans que parlen català, se senten catalans i exerceixen com a tals. Contra la resta, és a dir, els assimilats no en té res en contra. En això és igual que alguns dels seus correligionaris més jacobins com l’exministra Trujillo, Guerra, Rodríguez Ibarra pega la tabarra etc... i no passa res.
Lambán va donar mostres de la seua catalanofòbia -encara que la negue de genollons davant de Sant Jordi- amb tot aquell maleït assumpte de Sixena. Vull dir de l’espoli del Museu de Lleida comès en ple escanyament Constitucional de la Catalunya revoltada. El president aragonès estava tan eufòric amb l’aixafament que no va poder evitar d’asseure’s damunt del tanc del 155 i donar-se una volta entre les runes d’un independentisme que li treu la son i la gana. El seu és un cas de metges.
Estic convençut que per força li degué passar alguna cosa a Barcelona durant els seus anys d’estudiant: un traumàtic abandonament amorós, una mala digestió de la llengua del país, la humiliació potser indecent, xenòfoba, d’algun conciutadà nostre qui sap si de classe alta atesa la condició de Lambán de "xurro" foraster. No ho sé. Potser no és res de tot això i les manies li venen simplement per pur espanyolisme. Ja s’ho farà. No cal pegar-li més voltes al nan perquè per més que li’n donem no creixerà.
Com siga, la batalla per l’organització dels Jocs Olímpics d'hivern de 2030 l’ha tornat a treure de polleguera. De primeres, va exigir unes condicions per accedir a treballar amb Catalunya del tot impossibles d’assumir. És evident que no volia posar-ho fàcil. També va insinuar que l’havien obligat des de Madrid a negociar a la baixa amb els catalans per a que gràcies al sacrifici aragonès l’independentisme tornés als braços de la mare pàtria. Ara mateix, ja avisa que la Generalitat està mirant d’organitzar uns jocs de Catalunya -nacionals, s’entén- i que per això els catalans mouen fitxa a Sarajevo.
Ja veurem que tarda a treure a passejar els jocs catalans i Moscou. I això de la conspiració internacional per uns jocs de Catalunya, per cert, ho diu sense embulls en una caserna de la Guàrdia Civil i davant d’un dels seus principals caporals com és el ministre, Grande Marlaska. Lambán fins i tot ha advertit de l’amenaça d’un greu conflicte territorial de caràcter nacional i internacional i si els jocs de Catalunya ixen al davant. Que estiga tranquil i es prenga les pastilles.
Fa patir molt aquest home tan angoixat amb el seu veïnat. Pense que podria provar de fer dues coses. La primera estirar-se sobre el llit de Vilajoana on va morir Mossèn Cinto Verdaguer i esperar que l’esperit pacífic del poeta l’abracés... L’univers és infinit,/per tot acaba i comença/i ençà, i enllà, amunt i avall,/la immensitat és oberta,/i on tu veus lo desert/eixams de mons formiguegen...
L’altre remei seria llegir Joan Fuster amb la serenitat, però, d’un monjo de Montserrat. Si més no, llegir aquell aforisme que diu: “Necessites un rival per afirmar-te. No el destrueixis! Preserva-te’l, subvenciona’l, si cal!”. L’aragonès de rival ja en té, és evident. Però de moment només mira d’acabar amb ell ridículament, de tocar-li els collons i de passada fer-se mal ell. S’ha de ser idiota.
Al president d’Aragó, Javier Lambán, quan se li apareix Catalunya per una cantonada de seguida tira mà de la creu, de l’ampolleta d’aigua beneïda d’El Pilar i d’un llarguíssim rastre d’alls d’Arándiga. L’aversió que sent pels catalans només l’he vista a la meua ciutat en casos patològics d’autoodi, complexe d’inferioritat i, sobretot, de franquisme mal curat. Val a dir que sent aversió dels catalans que parlen català, se senten catalans i exerceixen com a tals. Contra la resta, és a dir, els assimilats no en té res en contra. En això és igual que alguns dels seus correligionaris més jacobins com l’exministra Trujillo, Guerra, Rodríguez Ibarra pega la tabarra etc... i no passa res.
Lambán va donar mostres de la seua catalanofòbia -encara que la negue de genollons davant de Sant Jordi- amb tot aquell maleït assumpte de Sixena. Vull dir de l’espoli del Museu de Lleida comès en ple escanyament Constitucional de la Catalunya revoltada. El president aragonès estava tan eufòric amb l’aixafament que no va poder evitar d’asseure’s damunt del tanc del 155 i donar-se una volta entre les runes d’un independentisme que li treu la son i la gana. El seu és un cas de metges.
Estic convençut que per força li degué passar alguna cosa a Barcelona durant els seus anys d’estudiant: un traumàtic abandonament amorós, una mala digestió de la llengua del país, la humiliació potser indecent, xenòfoba, d’algun conciutadà nostre qui sap si de classe alta atesa la condició de Lambán de "xurro" foraster. No ho sé. Potser no és res de tot això i les manies li venen simplement per pur espanyolisme. Ja s’ho farà. No cal pegar-li més voltes al nan perquè per més que li’n donem no creixerà.
Com siga, la batalla per l’organització dels Jocs Olímpics d'hivern de 2030 l’ha tornat a treure de polleguera. De primeres, va exigir unes condicions per accedir a treballar amb Catalunya del tot impossibles d’assumir. És evident que no volia posar-ho fàcil. També va insinuar que l’havien obligat des de Madrid a negociar a la baixa amb els catalans per a que gràcies al sacrifici aragonès l’independentisme tornés als braços de la mare pàtria. Ara mateix, ja avisa que la Generalitat està mirant d’organitzar uns jocs de Catalunya -nacionals, s’entén- i que per això els catalans mouen fitxa a Sarajevo.
Ja veurem que tarda a treure a passejar els jocs catalans i Moscou. I això de la conspiració internacional per uns jocs de Catalunya, per cert, ho diu sense embulls en una caserna de la Guàrdia Civil i davant d’un dels seus principals caporals com és el ministre, Grande Marlaska. Lambán fins i tot ha advertit de l’amenaça d’un greu conflicte territorial de caràcter nacional i internacional i si els jocs de Catalunya ixen al davant. Que estiga tranquil i es prenga les pastilles.
Fa patir molt aquest home tan angoixat amb el seu veïnat. Pense que podria provar de fer dues coses. La primera estirar-se sobre el llit de Vilajoana on va morir Mossèn Cinto Verdaguer i esperar que l’esperit pacífic del poeta l’abracés... L’univers és infinit,/per tot acaba i comença/i ençà, i enllà, amunt i avall,/la immensitat és oberta,/i on tu veus lo desert/eixams de mons formiguegen...
L’altre remei seria llegir Joan Fuster amb la serenitat, però, d’un monjo de Montserrat. Si més no, llegir aquell aforisme que diu: “Necessites un rival per afirmar-te. No el destrueixis! Preserva-te’l, subvenciona’l, si cal!”. L’aragonès de rival ja en té, és evident. Però de moment només mira d’acabar amb ell ridículament, de tocar-li els collons i de passada fer-se mal ell. S’ha de ser idiota.