13
de desembre
de
2022, 19:20
Actualitzat:
14
de desembre,
14:13h
El cas de Montenegro ha irromput en les darreres hores al centre de la política catalana. La nova proposta d'ERC per plantejar un referèndum es basa en l'experiència d'aquest país, que va assolir la independència l'any 2006 per separar-se de Sèrbia, convertir-se en estat i apropar-se a la Unió Europea i l'OTAN. Amb la carpeta de la desjudicialització, diuen, encarrilada, els republicans plantegen ara fer una votació acordada amb l'Estat en què calgui un 50% de participació mínima i el "sí" hagi d'obtenir un 55% dels vots per guanyar, i aleshores negociar amb Espanya. Més enllà de la viabilitat d'aquesta proposta-el govern espanyol ja ha dit que no en vol ni sentir a parlar i res no fa pensar que això canviï-, què va passar a Montenegro?
Després de la desintegració de Iugoslàvia, Montenegro, que tenia uns 670.000 habitants, es va constituir el 2003 la federació de Sèrbia i Montenegro. La relació no va funcionar. Només tres anys després, la regió votava en un referèndum sobre la seva independència. La pregunta era clara -"Desitja vostè que Montenegro sigui un estat independent amb completa legitimitat legal i internacional?"- i la resposta, binària. Però hi havia condicions, fixades per Brussel·les: hi havia d'haver un 50% de participació com a mínim i el "sí" havia de guanyar amb un 55%. La població va decantar-se per la independència, però la victòria va ser ajustada: un 55,5% a favor del "sí". La participació va arribar al 86,5%.
La votació es va fer el 21 de maig de 2006, i el 4 de juny Montenegro proclamava la independència en una sessió solemne al parlament. Amb la guerra dels Balcans encara recent, Montenegro assolia la independència de manera pacífica. La prioritat estratègica del nou país, explicitada el mateix dia de la proclamació de la independència, era una integració ràpida a la Unió Europea (UE). Com explicava El Mundo fa 16 anys, Montenegro tenia una "ferma determinació per accedir a les estructures euro-atlàntiques i a seguir contribuint a la consolidació de la seguretat i l'estabilitat a la regió". Tot just una setmana després, el dia 12, els Estats Units -un actor clau per entendre l'èxit del procés viscut- reconeixien el nou estat.
Sèrbia va oficialitzar-ne el reconeixement el dia 15 de juny, i a finals de mes Montenegro es convertia en el 192è estat de l'ONU. El nou estat també va ser reconegut per la Unió Europea, que ja havia mantingut un paper cabdal en les negociacions multilaterals amb Sèrbia i Montenegro. D'aleshores ençà, el país s'ha anat acostant a la UE. El 2010, el Consell Europeu li va atorgar l'estatus de "candidat oficial" per ser membre de la família europea, cosa que hauria d'arribar el 2025. El 2017, el país es va convertir formalment en membre de l'OTAN , decisió que va sacsejar una ciutadania que, anys abans, havia estat bombardejada per la mateixa Aliança Atlàntica arran de la guerra de Kosovo.
Les ferides encara tendres dels Balcans i la realitat social de Montenegro ajuden a explicar la necessitat d'aquest 55% a favor del "sí". "Vam entendre que arran de la complexa i dramàtica història dels Balcans, necessitàvem una capa addicional de credibilitat per tenir un resultat legítim, sòlid i durador", apuntava Vlahovic. Ja en aquell moment, l'acceptació d'aquest requisit va inquietar altres moviments independentistes. "Era una solució sui generis per a un país específic i amb unes circumstàncies molt concretes, i que de cap manera s'havia d'aplicar en altres països", recordava l'exministre d'Exteriors montenegrí. Vist amb perspectiva, la via del 55% va ser positiva, segons Vlahovic.
Ara bé, continua vigent el dubte de què hauria passat si el "sí" a la independència hagués tret entre un 50 i un 54,9% dels vots. Aquesta era una "zona grisa" que hauria obert una situació d'incertesa, sense un resultat suficient per a la independència d'acord amb les normes del referèndum, però amb un qüestionament de la legitimitat per mantenir la unió amb Sèrbia. Va ser decisiva la capacitat de Montenegro d'alinear els Estats Units i la UE a favor del referèndum en un context en què al món occidental li interessava un Montenegro pro-Europeu i atlantista, com ho era el seu president, Milo Đukanović. Aleshores, Rússia no passava per un moment de fortalesa.
Després de la desintegració de Iugoslàvia, Montenegro, que tenia uns 670.000 habitants, es va constituir el 2003 la federació de Sèrbia i Montenegro. La relació no va funcionar. Només tres anys després, la regió votava en un referèndum sobre la seva independència. La pregunta era clara -"Desitja vostè que Montenegro sigui un estat independent amb completa legitimitat legal i internacional?"- i la resposta, binària. Però hi havia condicions, fixades per Brussel·les: hi havia d'haver un 50% de participació com a mínim i el "sí" havia de guanyar amb un 55%. La població va decantar-se per la independència, però la victòria va ser ajustada: un 55,5% a favor del "sí". La participació va arribar al 86,5%.
La votació es va fer el 21 de maig de 2006, i el 4 de juny Montenegro proclamava la independència en una sessió solemne al parlament. Amb la guerra dels Balcans encara recent, Montenegro assolia la independència de manera pacífica. La prioritat estratègica del nou país, explicitada el mateix dia de la proclamació de la independència, era una integració ràpida a la Unió Europea (UE). Com explicava El Mundo fa 16 anys, Montenegro tenia una "ferma determinació per accedir a les estructures euro-atlàntiques i a seguir contribuint a la consolidació de la seguretat i l'estabilitat a la regió". Tot just una setmana després, el dia 12, els Estats Units -un actor clau per entendre l'èxit del procés viscut- reconeixien el nou estat.
Sèrbia va oficialitzar-ne el reconeixement el dia 15 de juny, i a finals de mes Montenegro es convertia en el 192è estat de l'ONU. El nou estat també va ser reconegut per la Unió Europea, que ja havia mantingut un paper cabdal en les negociacions multilaterals amb Sèrbia i Montenegro. D'aleshores ençà, el país s'ha anat acostant a la UE. El 2010, el Consell Europeu li va atorgar l'estatus de "candidat oficial" per ser membre de la família europea, cosa que hauria d'arribar el 2025. El 2017, el país es va convertir formalment en membre de l'OTAN , decisió que va sacsejar una ciutadania que, anys abans, havia estat bombardejada per la mateixa Aliança Atlàntica arran de la guerra de Kosovo.
El 55%? "Era una solució concreta per a un país específic"
Una paciència radical i saber esperar el moment oportú expliquen, entre molts altres factors polítics i geoestratègics, que Montenegro sigui avui un estat independent. Ho va dir Miodrag Vlahovic, exministre d'Afers Exteriors de Montenegro i un dels artífexs de la independència montenegrina, en una entrevista de l'any 2018. L'èxit de tot el procediment va ser la legitimitat, no precipitar-se, preparar el país i aconseguir suports internacionals. "Fins i tot vam acceptar normes que no eren correctes educadament ordenades per la UE", recorda Vlahovic. Es referia al suport del "sí" del 55%, que deixava els partidaris de la independència en una situació d'inferioritat respecte dels partidaris de la unió.Les ferides encara tendres dels Balcans i la realitat social de Montenegro ajuden a explicar la necessitat d'aquest 55% a favor del "sí". "Vam entendre que arran de la complexa i dramàtica història dels Balcans, necessitàvem una capa addicional de credibilitat per tenir un resultat legítim, sòlid i durador", apuntava Vlahovic. Ja en aquell moment, l'acceptació d'aquest requisit va inquietar altres moviments independentistes. "Era una solució sui generis per a un país específic i amb unes circumstàncies molt concretes, i que de cap manera s'havia d'aplicar en altres països", recordava l'exministre d'Exteriors montenegrí. Vist amb perspectiva, la via del 55% va ser positiva, segons Vlahovic.
Ara bé, continua vigent el dubte de què hauria passat si el "sí" a la independència hagués tret entre un 50 i un 54,9% dels vots. Aquesta era una "zona grisa" que hauria obert una situació d'incertesa, sense un resultat suficient per a la independència d'acord amb les normes del referèndum, però amb un qüestionament de la legitimitat per mantenir la unió amb Sèrbia. Va ser decisiva la capacitat de Montenegro d'alinear els Estats Units i la UE a favor del referèndum en un context en què al món occidental li interessava un Montenegro pro-Europeu i atlantista, com ho era el seu president, Milo Đukanović. Aleshores, Rússia no passava per un moment de fortalesa.