23
de juliol
de
2023, 22:20
Actualitzat:
24
de juliol,
0:02h
El PSC ha guanyat les eleccions espanyoles a Catalunya de manera solvent. Els 12 diputats de les eleccions anteriors, les del 2019, s'han convertit en 19 representants socialistes escollits per anar al Congrés. Els resultats, a més, els situen com a vencedors incontestables dels comicis al territori català. El més proper que tenen per darrere és el triple empat de Sumar - En Comú Podem, ERC i Junts, que apleguen set escons en cadascun dels casos. A més, el PP es queda amb sis. És a dir, un diferencial de 13 diputats entre socialistes i populars, un dels grans objectius de la batalla electoral per al PSC. Davant la davallada de l'independentisme, amb gran pes de l'abstenció, es preveu que els socialistes incrementin ara la pressió sobre el Govern perquè hi hagi avançament electoral a Catalunya.
"Guanyarem per golejada", deia la ministra Raquel Sánchez des de l'auditori Axa de Barcelona el dia que el PSC iniciava la campanya electoral. Sabien que havien de convertir-se en la llebre de Pedro Sánchez a l'Estat. Amb els resultats a la mà, ningú els pot retreure no haver fet la feina. La formació socialista -en aquest cas l'estratègia marcada per Madrid ha tingut un paper destacat- ha sabut encaminar el seu objectiu fonamental: aglutinar el vot contra les grans formacions valedores de la dreta i extrema dreta espanyola. Ser l'alternativa a un PP arrossegat per Vox. Però no només això. Hi han remat a favor també condicionants com l'assenyalament de les mentides de Feijóo o la irrupció d'una abstenció que ha penalitzat més les forces independentistes i més d'esquerres.
O Sánchez o Feijóo. Aquest era el missatge d'inici de la campanya socialista. Poc a poc s'ha anat polint, amb un rerefons similar. "El problema no és Vox, el problema és el Partit Popular", acabarien reblant els dirigents catalans del PSC en els seus actes, en comprovar que els quedava via lliure per castigar el PP davant la seva obra de govern recent, vinculada en molts casos a pactes amb la ultradreta. L'exemple més recurrent: la retirada de revistes en català a Borriana, al País Valencià.
Amb aquesta dicotomia, el PSC no només havia de posicionar-se com un bastió útil per aplegar vots contra l'arribada de la dreta i l'extrema dreta, també calia que forces d'esquerres com Sumar o ERC no s'enduguessin aquests suports. En aquest escenari, ha estat clau l'exhibició de l'obra de govern: uns discursos escorats a l'esquerra en què els socialistes han fet bandera de les mesures de caire més social que han aprovat els darrers anys, o de la desescalada en la carpeta catalana, amb els indults o la reforma del codi penal. Ha estat habitual la reivindicació de la pujada de pensions, la llei d'habitatge o la pujada del salari mínim.
Això els ha valgut crítiques des de Sumar, que els han acusat d'apropiar-se de la pressió d'Unides Podem i les línies mestres del seu programa. Tanmateix, ocupant la presidència del govern, els socialistes han pogut defensar que sense ells res d'això hagués estat possible. En conjunt, el PSC ha tingut via lliure per situar-se com l'alternativa progressista a Feijóo, sense que li pesessin en excés la llunyania amb el compromís del referèndum o haver enllestit una reforma laboral amb Ciutadans.
També s'ha fet evident que la intervenció equívoca de Pedro Sánchez en el cara a cara amb Alberto Núñez Feijóo, el primer dilluns de campanya electoral, s'ha sabut reconduir. Els debats tenen dues fases: el moment del cara a cara, i el relat posterior. I és en aquest darrer estadi en què la maquinària socialista s'ha hagut d'escarrassar més del previst, però ho ha fet amb una recompensa: la denúncia pública de les mentides i imprecisions del líder del PP s'han convertit en un eix central de la campanya socialista. "El 23-J no pot guanyar la mentida", resumien des del PSC.
Alhora, en un sentit contrari al cara a cara amb Feijóo, part important de la incidència de Sánchez en l'opinió pública l'ha aconseguit a través d'entrevistes en què ha sabut sortir especialment airós. No se n'ha estat de res, el secretari general del PSOE: d'Ana Rosa Quintana al pòdcast de la pija i la quinqui. L'estratègia socialista ha estat sobreexposar el candidat presidenciable, mentre que la candidata del PSC ha tingut un paper més contingut. En entrevistes com les que ha protagonitzat amb Nació la cap de llista dels socialistes catalans, Meritxell Batet, ha apuntalat també el pes de Pedro Sánchez en les decisions importants del govern espanyol els darrers anys i n'ha lloat la seva coherència en contra del PP, tot recordant que l'any 2016 va deixar l'acta de diputat abans d'investir Mariano Rajoy, com sí que va fer la majoria del grup socialista.
El paper de l'abstencionisme, a més, no ha incidit en totes les formacions igual. A Catalunya, de fet, una primera pista l'han donat les dades territorials de l'abstenció: la participació ha caigut molt més als municipis amb més activitat independentista. Partint de la base que els escons a repartir-se a Catalunya són els mateixos, 48, que hagin sortit a votar menys independentistes afavoreix que la resta d'opcions que s'allunyen en major o menor mesura de l'impuls d'un referèndum d'autodeterminació -des de Sumar al PP- obtinguin una representació en diputats més alta.
Els resultats han estat clars, dels 23 escons independentistes del 2019 s'ha passat als 14 en aquestes eleccions. La caiguda és especialment pronunciada en el cas d'ERC, que perd sis diputats i es queda amb set representants al Congrés, gairebé la meitat del resultat anterior. Aquest escenari, de fet, pot afavorir que el primer secretari dels socialistes a Catalunya, Salvador Illa, aprofiti per incrementar la pressió sobre el Govern i que acabi havent-hi un avançament electoral al país.
Igualment, la por inicial de partits d'esquerres era que el seu electoral estigués més desmobilitzat també de cara al 23-J. Així, el PSOE hauria tingut menys competència -a la seva esquerra- a l'hora de posicionar-se contra PP i Vox. Una suma de factors que ha acabat afavorint que, al costat de l'alternativa, la candidatura socialista catalana hagi quedat especialment ben parada. Un resultat que s'uneix a la victòria de Salvador Illa a les darreres eleccions autonòmiques i al retorn del PSC com a força més votada als últims comicis municipals.
"Guanyarem per golejada", deia la ministra Raquel Sánchez des de l'auditori Axa de Barcelona el dia que el PSC iniciava la campanya electoral. Sabien que havien de convertir-se en la llebre de Pedro Sánchez a l'Estat. Amb els resultats a la mà, ningú els pot retreure no haver fet la feina. La formació socialista -en aquest cas l'estratègia marcada per Madrid ha tingut un paper destacat- ha sabut encaminar el seu objectiu fonamental: aglutinar el vot contra les grans formacions valedores de la dreta i extrema dreta espanyola. Ser l'alternativa a un PP arrossegat per Vox. Però no només això. Hi han remat a favor també condicionants com l'assenyalament de les mentides de Feijóo o la irrupció d'una abstenció que ha penalitzat més les forces independentistes i més d'esquerres.
Convertir les eleccions en un cara o creu
O Sánchez o Feijóo. Aquest era el missatge d'inici de la campanya socialista. Poc a poc s'ha anat polint, amb un rerefons similar. "El problema no és Vox, el problema és el Partit Popular", acabarien reblant els dirigents catalans del PSC en els seus actes, en comprovar que els quedava via lliure per castigar el PP davant la seva obra de govern recent, vinculada en molts casos a pactes amb la ultradreta. L'exemple més recurrent: la retirada de revistes en català a Borriana, al País Valencià.Amb aquesta dicotomia, el PSC no només havia de posicionar-se com un bastió útil per aplegar vots contra l'arribada de la dreta i l'extrema dreta, també calia que forces d'esquerres com Sumar o ERC no s'enduguessin aquests suports. En aquest escenari, ha estat clau l'exhibició de l'obra de govern: uns discursos escorats a l'esquerra en què els socialistes han fet bandera de les mesures de caire més social que han aprovat els darrers anys, o de la desescalada en la carpeta catalana, amb els indults o la reforma del codi penal. Ha estat habitual la reivindicació de la pujada de pensions, la llei d'habitatge o la pujada del salari mínim.
Això els ha valgut crítiques des de Sumar, que els han acusat d'apropiar-se de la pressió d'Unides Podem i les línies mestres del seu programa. Tanmateix, ocupant la presidència del govern, els socialistes han pogut defensar que sense ells res d'això hagués estat possible. En conjunt, el PSC ha tingut via lliure per situar-se com l'alternativa progressista a Feijóo, sense que li pesessin en excés la llunyania amb el compromís del referèndum o haver enllestit una reforma laboral amb Ciutadans.
La post-gestió del cara a cara
També s'ha fet evident que la intervenció equívoca de Pedro Sánchez en el cara a cara amb Alberto Núñez Feijóo, el primer dilluns de campanya electoral, s'ha sabut reconduir. Els debats tenen dues fases: el moment del cara a cara, i el relat posterior. I és en aquest darrer estadi en què la maquinària socialista s'ha hagut d'escarrassar més del previst, però ho ha fet amb una recompensa: la denúncia pública de les mentides i imprecisions del líder del PP s'han convertit en un eix central de la campanya socialista. "El 23-J no pot guanyar la mentida", resumien des del PSC.Alhora, en un sentit contrari al cara a cara amb Feijóo, part important de la incidència de Sánchez en l'opinió pública l'ha aconseguit a través d'entrevistes en què ha sabut sortir especialment airós. No se n'ha estat de res, el secretari general del PSOE: d'Ana Rosa Quintana al pòdcast de la pija i la quinqui. L'estratègia socialista ha estat sobreexposar el candidat presidenciable, mentre que la candidata del PSC ha tingut un paper més contingut. En entrevistes com les que ha protagonitzat amb Nació la cap de llista dels socialistes catalans, Meritxell Batet, ha apuntalat també el pes de Pedro Sánchez en les decisions importants del govern espanyol els darrers anys i n'ha lloat la seva coherència en contra del PP, tot recordant que l'any 2016 va deixar l'acta de diputat abans d'investir Mariano Rajoy, com sí que va fer la majoria del grup socialista.
L'abstenció en l'electorat independentista i d'esquerres
El paper de l'abstencionisme, a més, no ha incidit en totes les formacions igual. A Catalunya, de fet, una primera pista l'han donat les dades territorials de l'abstenció: la participació ha caigut molt més als municipis amb més activitat independentista. Partint de la base que els escons a repartir-se a Catalunya són els mateixos, 48, que hagin sortit a votar menys independentistes afavoreix que la resta d'opcions que s'allunyen en major o menor mesura de l'impuls d'un referèndum d'autodeterminació -des de Sumar al PP- obtinguin una representació en diputats més alta.Els resultats han estat clars, dels 23 escons independentistes del 2019 s'ha passat als 14 en aquestes eleccions. La caiguda és especialment pronunciada en el cas d'ERC, que perd sis diputats i es queda amb set representants al Congrés, gairebé la meitat del resultat anterior. Aquest escenari, de fet, pot afavorir que el primer secretari dels socialistes a Catalunya, Salvador Illa, aprofiti per incrementar la pressió sobre el Govern i que acabi havent-hi un avançament electoral al país.
Igualment, la por inicial de partits d'esquerres era que el seu electoral estigués més desmobilitzat també de cara al 23-J. Així, el PSOE hauria tingut menys competència -a la seva esquerra- a l'hora de posicionar-se contra PP i Vox. Una suma de factors que ha acabat afavorint que, al costat de l'alternativa, la candidatura socialista catalana hagi quedat especialment ben parada. Un resultat que s'uneix a la victòria de Salvador Illa a les darreres eleccions autonòmiques i al retorn del PSC com a força més votada als últims comicis municipals.