11
de juliol
de
2021, 09:30
Actualitzat:
12
de juliol,
0:01h
L'Institut d'Estudis Catalansha elegit la filòloga Teresa Cabré (l'Argentera, el Baix Camp, 1947) com a nova presidenta. Serà la primera dona a assumir els regnes de l'entitat, un fet de significació històrica. Cabré -que prendrà possessió formal el pròxim setembre- rep NacióDigital a la seu de l'IEC. En aquesta entrevista explica quins són els seus propòsits i es defensa d'algunes crítiques fetes a les normes lingüístiques de la institució.
Doctora en Filosofia i Lletres, Cabré és una lingüista respectada. Pertany a l'IEC des de l'any 1989 i dirigeix la secció filològica des del 2014. El seu àmbit, el filològic, és un dels més emblemàtics en l'actuació de l'Institut. També està al capdavant de la Càtedra Pompeu Fabra de la UPF i és Creu de Sant Jordi. Va ser també la primera directora del Termcat, el consorci que es dedica a integrar la terminologia catalana en l'àmbit tècnic i científic.
- L'Institut d'Estudis Catalans va ser una creació d'Enric Prat de la Riba, el 1907, abans fins i tot que es constituís la Mancomunitat. En certa forma, la institucionalitat catalana és encara deutora del llegat de la Mancomunitat?
- Diria que no gaire. Les coses han canviat molt. En aquell moment, la institucionalització de la Mancomunitat es va fer a través de l'agrupació de les quatre diputacions catalanes. No es posava en qüestió la dependència de Madrid, simplement es reclamava una autonomia per construir un país que no es pensava fora de l'Estat. Ara la situació és molt diferent. Queden moltes coses d'aquella època. El Noucentisme i l'esperit de Prat de la Riba va fer que es posessin les bases d'unes estructures d'Estat, que aquestes sí que han subsistit. Per exemple, la xarxa de biblioteques, les xarxes viàries o les escoles del treball. Això sí que ha estat la base per a la institucionalització d'avui. Però dir que vivim de l'obra de la Mancomunitat em semblaria excessiu.
- En el seu discurs com a presidenta electa, sí que va fer referència a la visió d'estat de Prat.
- És que a mi, una de les coses que més m'interessen de Prat de la Riba és que va crear una realitat virtual. Va moure un país sobre la base d'una idea virtual, la idea que quatre diputacions tenien una caixa comuna i això els permetia actuar com si fossin realment una unitat. Va crear un imaginari.
- N'hauríem d'aprendre, de Prat de la Riba?
- Penso que sí. Tenint en compte la mesura dels riscos, s'haurien de fer passes endavant i que fossin passes consolidades, encara que siguin mínimes. M'estimo més una passa petita que tiri endavant que una gran passa que després no es pugui mantenir.
- L'Institut s'ha de posicionar d'alguna manera sobre la situació política que viu el país?
- Amb mesura, sí. L'IEC té membres de molt diversa ideologia. Tots ells, això sí, combreguen amb la catalanitat perquè és una de les condicions per esdevenir-ne membre. Però l'Institut és una de les institucions que ha d'acompanyar i fer costat el Govern de Catalunya. El que no vol dir subscriure totes les decisions que pren.
- També va anunciar que l'IEC seria més present en el debat públic. L'Institut ha perdut pes en la societat catalana?
- Hi ha hagut dues etapes a l'IEC, des de la recuperació de les nostres institucions. La primera, quan l'IEC va sortir de les catacumbes, en què es va haver de reconstruir. Va deixar el Palau Dalmases i va recuperar la Casa de Convalescència. En aquell moment, hi havia la idea que l'IEC podria formar part activa de la ciència catalana. Per això, alguns presidents, com Enric Casassas, van impulsar que l'IEC creés instituts de recerca junt amb les universitats i altres institucions. Després, el Govern va anar per altres camins, com va fer amb la creació de centres independents, al marge de l'Institut i concentrats bàsicament en consorcis universitaris o dependents del Govern. Després, l'IEC s'ha trobat una mica al marge dels centres vius de recerca. Però volem que l'IEC creï opinió vinculant en la societat catalana.
- És la primera dona que presideix l'IEC en els seus més de cent anys d'història. En què es notarà aquest fet?
- La sensibilitat femenina s'ha de notar. A les dones ens ha costat molt demostrar que teníem una posició legítima en el moment d'ocupar una responsabilitat. Ens hem vist més obligades a treballar d'una manera eficient i sistemàtica. Amb això no vull dir que els homes no ho facin. Nosaltres avancem sobre la base d'anar fent passes, però que siguin consolidades, com deia abans.
- La seva elecció ha trencat una norma no pas escrita que suggeria que el president de la Secció Filològica no fos el president de l'IEC. Amb vostè a la presidència, la Filològica es fa amb tot el poder?
- Jo he estat presidenta de la Filològica i és veritat que la secció és la més visible de tot l'Institut. Però per una raó molt evident, perquè només tenim una acadèmia de la llengua. La Filològica no competeix amb ningú. En canvi, com deia ara, en la resta del panorama científic, sí que tenim altres entitats de recerca. Però des del moment que dic que em presento a l'IEC és perquè tinc l'Institut al cap, i l'Institut són les cinc seccions.
- Ha anunciat l'elaboració d'un diccionari normatiu pancatalà. Expliqui'ns una mica el projecte.
- Entenc que sigui un diccionari normatiu en què tots els parlants de totes les varietats de la llengua s'hi sentin representats. Que inclogués, dins d'un estàndard, totes les solucions i expressions que s'usin i tinguin un determinat prestigi en totes les seves variants. Parteixo de la base que la competència lingüística d'un catalanoparlant no només ha de ser la comprensió de les expressions que utilitza en totes les circumstàncies, sinó també aquelles que has de saber perquè formen part del lèxic de la teva llengua. Això seria la competència pancatalana.
- Deu ser un projecte que culminarà d’aquí a uns anys.
- Sí, però ja s'ha començat a treballar i tenim dos documents aprovats, el de fonaments i el de la metodologia. A mi m'agradaria que, a més de ser un diccionari de concepció pancatalana, fos un diccionari de realització col·laborativa.
- Que vol dir...
- És a dir, que tot el territori s'involucrés en els criteris que farem servir i es fes càrrec de diverses àrees de treball. Em refereixo a organismes com l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o a la Universitat de les Illes Balears.
- Les controvèrsies lingüístiques solen ser crues, des dels temps fabrians fins al debat sobre els diacrítics. Quan l'IEC va revisar el Fabra, amb l'aparició del DIEC el 1995, un sector de la filologia va criticar que s'havien ignorat les aportacions de Joan Coromines i que s'havien mantingut alguns errors denunciats per ell.
- Coromines tenia la seva opinió. Però pensem en quin moment estàvem. La Generalitat va exigir a l'IEC que en tres o quatre anys hi hagués un diccionari al carrer. Era una exigència perquè la institució continués rebent l'ajut que rebia. En aquell moment s'estava fent una feina lexicogràfica, dirigida per Joan Bastardes, que era una revisió del Fabra, però es feia a la manera vella, es feien unes fitxes i es discutien. Quan va arribar el requeriment de la Generalitat, ens van dir que s'havia de treure un diccionari en quatre anys. S'estava fent el Diccionari del Català Contemporani, que dirigia Joaquim Rafel i que havia rebut un suport important, bàsicament del ministeri. I enganyats pel nom, l'equip director de l'IEC va pensar que allò era un diccionari. Però es va veure que allò a la llarga seria un diccionari descriptiu, però que el que s'estava fent era constituir un corpus digitalitzat de textos. Per tant, no es podia convertir en el diccionari que ens reclamava la Generalitat. I es va requerir al doctor Bastardas per si de les fitxes revisades del Fabra se'n podia fer una edició nova que fos un diccionari.
- Vostè hi va tenir un paper important.
- Acabava d'entrar a l'IEC i el doctor Bastardas em va demanar si el podia ajudar. El respectava molt i li vaig dir que sí. Però és clar, fer un diccionari nou basat en el Fabra no és el mateix que publicar allò que has revisat del Fabra. Hi havia dues idees. La meva era fer un projecte nou que, sobre la base del Fabra, anés actualitzant la nomenclatura, les descripcions, les definicions, etcètera. I hi havia latent la idea que amb el Fabra ja n'hi havia prou i que només calia completar la seva nomenclatura. Jo vaig optar pel que creia que s'havia de fer i creient que tothom hi coincidia. Aleshores vaig fer un projecte lexicogràfic, que va arribar fins on podia arribar, perquè hi havia unes presses enormes. Hi vam posar material dialectal. El Coromines no es va buidar perquè introduir-lo tot significava fer un buidatge que encara no tenim ara. Ara estem fent el buidatge de l'Onomasticon, però el buidatge de l'Etimològic no s'ha fet. Algun dia s'haurà de fer.
- N'està satisfeta del resultat?
- Crec que vam fer el millor diccionari que es podia fer en aquell moment, que vol dir un diccionari la base del qual és Fabra, que tot el que va entrar nou es feia sota els criteris que presumiblement havia fet servir Fabra per fer el diccionari, criteris que no estaven escrits enlloc. La feinada que vam fer va ser: què devia pensar Fabra per entrar els adverbis, què devia pensar quan no hi va posar marques dialectals... Aquí hi ha un material que serà objecte d'una tesi doctoral, que és quins criteris tenia presents Fabra que no va deixar escrits per fer el seu diccionari.
Quin problema va tenir el DIEC? Es va criticar molt que no hi hagués marques dialectals. És que era un criteri de Fabra. Ell no les volia perquè ell no feia un diccionari descriptiu, sinó normatiu. El que volia dir que en el moment que qualsevol paraula la posés al diccionari, fos quina fos la seva procedència, ell la volia vehicular a tota la comunitat lingüística. En una segona edició, es van posar marques dialectals i es van numerar les excepcions, que tampoc s'havia fet perquè Fabra no ho va fer en el seu diccionari general. Aquí hi va haver una campanya intencionada.
- Una campanya de quin tipus?
- Una campanya que tinc estudiada i que m'ha costat molts anys d'entendre. No ho desvetllaré ara perquè ho vaig fer en una de les conferències de jubilació a la Pompeu Fabra. A mi això em va fer molt mal personal. No professional, perquè jo ja estava molt reconeguda dins de la comunitat acadèmica. I no van tenir la valentia d'exposar les seves crítiques d'una manera explícita. Però és una època passada.
- La científica Teresa Cabré confia en la nova etapa de diàleg?
- Estic a l'espera. Sempre intento pensar en el que es pot aconseguir, tot i que sovint, a l'hora de la veritat, acabo sentint-me desguarnida.
- Darrerament, ha ressorgit amb força el debat sobre el futur de la llengua. S'alinea amb les visions més pessimistes? El català recula?
- El català recula en la identificació dels parlants. Tenim dades objectives. Però en paral·lel també hi ha espais en què el català entra de nou. En la música juvenil el català està agafant força. A la xarxa Tik Tok el català també és fort. En tot cas, soc partidària que, per arreglar la situació, es posi el problema damunt la taula. Cal fer una bona radiografia i molt matisada del problema i tenir clars quins són els espais on s'ha d'incidir. Dos sectors en què s'ha d'actuar són el sector jove i el de l'associacionisme de barri, on ara s'hi aplega molta gent de procedències diferents.
- Però no és pessimista?
- Hi ha una reculada i s'ha de reconèixer que hi és, però jo no soc pessimista sinó possibilista. Amb el pessimisme et deprimeixes. Si no fos optimista, no m'hagués presentat per presidir l'Institut.
Doctora en Filosofia i Lletres, Cabré és una lingüista respectada. Pertany a l'IEC des de l'any 1989 i dirigeix la secció filològica des del 2014. El seu àmbit, el filològic, és un dels més emblemàtics en l'actuació de l'Institut. També està al capdavant de la Càtedra Pompeu Fabra de la UPF i és Creu de Sant Jordi. Va ser també la primera directora del Termcat, el consorci que es dedica a integrar la terminologia catalana en l'àmbit tècnic i científic.
- L'Institut d'Estudis Catalans va ser una creació d'Enric Prat de la Riba, el 1907, abans fins i tot que es constituís la Mancomunitat. En certa forma, la institucionalitat catalana és encara deutora del llegat de la Mancomunitat?
- Diria que no gaire. Les coses han canviat molt. En aquell moment, la institucionalització de la Mancomunitat es va fer a través de l'agrupació de les quatre diputacions catalanes. No es posava en qüestió la dependència de Madrid, simplement es reclamava una autonomia per construir un país que no es pensava fora de l'Estat. Ara la situació és molt diferent. Queden moltes coses d'aquella època. El Noucentisme i l'esperit de Prat de la Riba va fer que es posessin les bases d'unes estructures d'Estat, que aquestes sí que han subsistit. Per exemple, la xarxa de biblioteques, les xarxes viàries o les escoles del treball. Això sí que ha estat la base per a la institucionalització d'avui. Però dir que vivim de l'obra de la Mancomunitat em semblaria excessiu.
- En el seu discurs com a presidenta electa, sí que va fer referència a la visió d'estat de Prat.
- És que a mi, una de les coses que més m'interessen de Prat de la Riba és que va crear una realitat virtual. Va moure un país sobre la base d'una idea virtual, la idea que quatre diputacions tenien una caixa comuna i això els permetia actuar com si fossin realment una unitat. Va crear un imaginari.
- N'hauríem d'aprendre, de Prat de la Riba?
- Penso que sí. Tenint en compte la mesura dels riscos, s'haurien de fer passes endavant i que fossin passes consolidades, encara que siguin mínimes. M'estimo més una passa petita que tiri endavant que una gran passa que després no es pugui mantenir.
"El Noucentisme i l'esperit de Prat de la Riba van posar les bases d'unes estructures d'Estat"
- L'Institut s'ha de posicionar d'alguna manera sobre la situació política que viu el país?
- Amb mesura, sí. L'IEC té membres de molt diversa ideologia. Tots ells, això sí, combreguen amb la catalanitat perquè és una de les condicions per esdevenir-ne membre. Però l'Institut és una de les institucions que ha d'acompanyar i fer costat el Govern de Catalunya. El que no vol dir subscriure totes les decisions que pren.
Cabré prendrà possessió, formalment, al setembre. Foto: Adrià Costa
- També va anunciar que l'IEC seria més present en el debat públic. L'Institut ha perdut pes en la societat catalana?
- Hi ha hagut dues etapes a l'IEC, des de la recuperació de les nostres institucions. La primera, quan l'IEC va sortir de les catacumbes, en què es va haver de reconstruir. Va deixar el Palau Dalmases i va recuperar la Casa de Convalescència. En aquell moment, hi havia la idea que l'IEC podria formar part activa de la ciència catalana. Per això, alguns presidents, com Enric Casassas, van impulsar que l'IEC creés instituts de recerca junt amb les universitats i altres institucions. Després, el Govern va anar per altres camins, com va fer amb la creació de centres independents, al marge de l'Institut i concentrats bàsicament en consorcis universitaris o dependents del Govern. Després, l'IEC s'ha trobat una mica al marge dels centres vius de recerca. Però volem que l'IEC creï opinió vinculant en la societat catalana.
- És la primera dona que presideix l'IEC en els seus més de cent anys d'història. En què es notarà aquest fet?
- La sensibilitat femenina s'ha de notar. A les dones ens ha costat molt demostrar que teníem una posició legítima en el moment d'ocupar una responsabilitat. Ens hem vist més obligades a treballar d'una manera eficient i sistemàtica. Amb això no vull dir que els homes no ho facin. Nosaltres avancem sobre la base d'anar fent passes, però que siguin consolidades, com deia abans.
- La seva elecció ha trencat una norma no pas escrita que suggeria que el president de la Secció Filològica no fos el president de l'IEC. Amb vostè a la presidència, la Filològica es fa amb tot el poder?
- Jo he estat presidenta de la Filològica i és veritat que la secció és la més visible de tot l'Institut. Però per una raó molt evident, perquè només tenim una acadèmia de la llengua. La Filològica no competeix amb ningú. En canvi, com deia ara, en la resta del panorama científic, sí que tenim altres entitats de recerca. Però des del moment que dic que em presento a l'IEC és perquè tinc l'Institut al cap, i l'Institut són les cinc seccions.
- Ha anunciat l'elaboració d'un diccionari normatiu pancatalà. Expliqui'ns una mica el projecte.
- Entenc que sigui un diccionari normatiu en què tots els parlants de totes les varietats de la llengua s'hi sentin representats. Que inclogués, dins d'un estàndard, totes les solucions i expressions que s'usin i tinguin un determinat prestigi en totes les seves variants. Parteixo de la base que la competència lingüística d'un catalanoparlant no només ha de ser la comprensió de les expressions que utilitza en totes les circumstàncies, sinó també aquelles que has de saber perquè formen part del lèxic de la teva llengua. Això seria la competència pancatalana.
"Farem un diccionari normatiu en què els parlants de totes les varietats de la llengua s'hi sentin representats"
- Deu ser un projecte que culminarà d’aquí a uns anys.
- Sí, però ja s'ha començat a treballar i tenim dos documents aprovats, el de fonaments i el de la metodologia. A mi m'agradaria que, a més de ser un diccionari de concepció pancatalana, fos un diccionari de realització col·laborativa.
Cabré és la primera dona presidenta de l'IEC. Foto: Adrià Costa
- Que vol dir...
- És a dir, que tot el territori s'involucrés en els criteris que farem servir i es fes càrrec de diverses àrees de treball. Em refereixo a organismes com l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o a la Universitat de les Illes Balears.
- Les controvèrsies lingüístiques solen ser crues, des dels temps fabrians fins al debat sobre els diacrítics. Quan l'IEC va revisar el Fabra, amb l'aparició del DIEC el 1995, un sector de la filologia va criticar que s'havien ignorat les aportacions de Joan Coromines i que s'havien mantingut alguns errors denunciats per ell.
- Coromines tenia la seva opinió. Però pensem en quin moment estàvem. La Generalitat va exigir a l'IEC que en tres o quatre anys hi hagués un diccionari al carrer. Era una exigència perquè la institució continués rebent l'ajut que rebia. En aquell moment s'estava fent una feina lexicogràfica, dirigida per Joan Bastardes, que era una revisió del Fabra, però es feia a la manera vella, es feien unes fitxes i es discutien. Quan va arribar el requeriment de la Generalitat, ens van dir que s'havia de treure un diccionari en quatre anys. S'estava fent el Diccionari del Català Contemporani, que dirigia Joaquim Rafel i que havia rebut un suport important, bàsicament del ministeri. I enganyats pel nom, l'equip director de l'IEC va pensar que allò era un diccionari. Però es va veure que allò a la llarga seria un diccionari descriptiu, però que el que s'estava fent era constituir un corpus digitalitzat de textos. Per tant, no es podia convertir en el diccionari que ens reclamava la Generalitat. I es va requerir al doctor Bastardas per si de les fitxes revisades del Fabra se'n podia fer una edició nova que fos un diccionari.
- Vostè hi va tenir un paper important.
- Acabava d'entrar a l'IEC i el doctor Bastardas em va demanar si el podia ajudar. El respectava molt i li vaig dir que sí. Però és clar, fer un diccionari nou basat en el Fabra no és el mateix que publicar allò que has revisat del Fabra. Hi havia dues idees. La meva era fer un projecte nou que, sobre la base del Fabra, anés actualitzant la nomenclatura, les descripcions, les definicions, etcètera. I hi havia latent la idea que amb el Fabra ja n'hi havia prou i que només calia completar la seva nomenclatura. Jo vaig optar pel que creia que s'havia de fer i creient que tothom hi coincidia. Aleshores vaig fer un projecte lexicogràfic, que va arribar fins on podia arribar, perquè hi havia unes presses enormes. Hi vam posar material dialectal. El Coromines no es va buidar perquè introduir-lo tot significava fer un buidatge que encara no tenim ara. Ara estem fent el buidatge de l'Onomasticon, però el buidatge de l'Etimològic no s'ha fet. Algun dia s'haurà de fer.
- N'està satisfeta del resultat?
- Crec que vam fer el millor diccionari que es podia fer en aquell moment, que vol dir un diccionari la base del qual és Fabra, que tot el que va entrar nou es feia sota els criteris que presumiblement havia fet servir Fabra per fer el diccionari, criteris que no estaven escrits enlloc. La feinada que vam fer va ser: què devia pensar Fabra per entrar els adverbis, què devia pensar quan no hi va posar marques dialectals... Aquí hi ha un material que serà objecte d'una tesi doctoral, que és quins criteris tenia presents Fabra que no va deixar escrits per fer el seu diccionari.
"Hi va haver una campanya intencionada contra el DIEC, però ja és passat"
Quin problema va tenir el DIEC? Es va criticar molt que no hi hagués marques dialectals. És que era un criteri de Fabra. Ell no les volia perquè ell no feia un diccionari descriptiu, sinó normatiu. El que volia dir que en el moment que qualsevol paraula la posés al diccionari, fos quina fos la seva procedència, ell la volia vehicular a tota la comunitat lingüística. En una segona edició, es van posar marques dialectals i es van numerar les excepcions, que tampoc s'havia fet perquè Fabra no ho va fer en el seu diccionari general. Aquí hi va haver una campanya intencionada.
La nova presidenta de l'IEC, a la seu de la institució. Foto: Adrià Costa
- Una campanya de quin tipus?
- Una campanya que tinc estudiada i que m'ha costat molts anys d'entendre. No ho desvetllaré ara perquè ho vaig fer en una de les conferències de jubilació a la Pompeu Fabra. A mi això em va fer molt mal personal. No professional, perquè jo ja estava molt reconeguda dins de la comunitat acadèmica. I no van tenir la valentia d'exposar les seves crítiques d'una manera explícita. Però és una època passada.
- La científica Teresa Cabré confia en la nova etapa de diàleg?
- Estic a l'espera. Sempre intento pensar en el que es pot aconseguir, tot i que sovint, a l'hora de la veritat, acabo sentint-me desguarnida.
- Darrerament, ha ressorgit amb força el debat sobre el futur de la llengua. S'alinea amb les visions més pessimistes? El català recula?
- El català recula en la identificació dels parlants. Tenim dades objectives. Però en paral·lel també hi ha espais en què el català entra de nou. En la música juvenil el català està agafant força. A la xarxa Tik Tok el català també és fort. En tot cas, soc partidària que, per arreglar la situació, es posi el problema damunt la taula. Cal fer una bona radiografia i molt matisada del problema i tenir clars quins són els espais on s'ha d'incidir. Dos sectors en què s'ha d'actuar són el sector jove i el de l'associacionisme de barri, on ara s'hi aplega molta gent de procedències diferents.
- Però no és pessimista?
- Hi ha una reculada i s'ha de reconèixer que hi és, però jo no soc pessimista sinó possibilista. Amb el pessimisme et deprimeixes. Si no fos optimista, no m'hagués presentat per presidir l'Institut.