Les nostres vides després de les mascaretes

Des de fa dos anys, hem passat bona part del nostre temps amb mig rostre tapat. El maig del 2020, el BOE publicava l'ús obligatori de la mascareta, un imperatiu sanitari per l'esclat de la pandèmia que ha caigut just després de Setmana Santa, quan des d'aquest dimecres, 20 d'abril, ja no és una exigència ni als espais interiors -tret d'excepcions com centres sanitaris, transport públic i residències- ni als exteriors. Aquest dimarts, dia 19, alumnes i docents es van veure de nou les cares com en l'època prepandèmia i, l'endemà, hem tornat a entrar a botigues o cinemes sense cap barrera sobre nas i boca. Però la normalització de les mascaretes a marxes forçades ha tingut un impacte en la nostra manera de relacionar-nos, d'expressar emocions i d'aprendre que caldrà veure ara si, després d'un temps de transició no exempt de retrocessos, tornaran a ser les que eren. 

Els canvis en la manera de saludar-se, de modular la veu, de comunicar-se més amb els ulls i amb el cos han marcat un abans i un després en els codis d'interlocució. També s'ha consolidat una prudència i unes reticències al contacte en algunes persones que no es revertirà de forma immediata. De fet, és difícil imaginar-se ara tornar a l'autobús o al metro sense mascareta, on continuarà sent necessària per norma, una prova de com ha canviat el nostre comportament col·lectiu. Pel que fa als infants, s'han produït efectes en l'aprenentatge i el desenvolupament en funció de quina era la seva etapa evolutiva. Veus expertes analitzen com serà la vida després de les mascaretes ara que deixaran de ser obligatòries a la gran majoria d'indrets.

El gran símbol de la pandèmia
La mascareta ha estat el "gran símbol de la pandèmia". Així la defineix el cap d'epidemiologia de l'Hospital Clínic, Antoni Trilla, que recorda que es van imposar quan es va evidenciar el paper transmissor dels aerosols després de dos mesos d'incertesa inicial. Des d'aleshores, ha estat la mesura més constant al llarg d'aquests dos anys i ha estat cabdal a l'hora de fer quallar, explica Trilla, "consciència col·lectiva" sobre la situació sanitària greu. Però ha estat útil la mascareta a l'hora d'impedir els contagis? La resposta és complexa, perquè depèn de tot un conjunt d'imponderables, però hi ha consens científic en assenyalar que, en l'àmbit teòric, la mascareta ha estat tecnològicament dissenyada perquè la seva eficàcia se situï en un rang que oscil·la entre el 60% i el 80%. Així ho apunta Clara Prats, investigadora del Grup de Recerca Biocom de la UPC, que subratlla, però, que una cosa és l'anàlisi en laboratori i l'altra la vida real, on "no es poden controlar totes les variables".

Antoni Trilla, cap de l'epidemiologia de l'Hospital Clínic, subratlla el rol de les mascaretes per fer quallar a la "consciència col·lectiva" la gravetat de la situació

I és que no només la capacitat de filtratge determina que la mascareta impedeixi o no una infecció, sinó també el tipus de mascareta, si es porta o no ben posada, la distància entre els interlocutors, el temps de contacte, l'espai on es troben i la ventilació, entre d'altres. "És molt difícil d'avaluar de forma precisa i per això és molt difícil generalitzar. Hi ha contextos on pot funcionar molt bé i en d'altres on no", apunta la investigadora, que menciona que hi ha estudis ecològics que apunten una eficàcia d'entre el 15% i el 20% en entorns reals. Tot i que a partir del dia 20 no sigui obligatòria, Trilla la recomana per a les persones de risc, ja sigui per edat, per malaltia o per embaràs, i en situacions concretes, com aglomeracions o reunions llargues en espais tancats. De fet, subratlla com a "altament recomanable" que sigui obligatòria a  centres sanitaris o al transport en èpoques de l'any, com l'hivern, d'alta circulació de virus com el de la grip. 

Salutacions insegures i contacte frenat
Més enllà del seu paper sanitari, un element que oculta nas i boca durant un temps prolongat té també un impacte social. De les tímides reverències amb el cap i el xoc de colzes, a les abraçades i petons amb mascaretes. En segon pla han quedat els dos petons a cara descoberta i les encaixades de mans efusives que ara comencen a recuperar-se. A hora d'ara, però, saludar-se amb algú conegut és un moment d'inseguretat i d'incertesa sobre què fer perquè no tothom a hores d'ara rep de la mateixa manera un gest de proximitat. "Ens toca redefinir els nostres rituals de saludar-nos i apropar-nos", explica la psicòloga Elena Crespi, que recomana incorporar en aquesta nova etapa el fet de preguntar o acostar-se amb lentitud abans de donar per fet que qui tenim davant encaixarà bé petons o abraçades. I és que l'experiència vital de cadascú en aquesta pandèmia és clau: "Hi ha persones que els costarà tornar a la normalitat si han passat la Covid o bé han patit pèrdua o malaltia greu de familiars".

Elena Crespi, psicòloga: "Ens toca redefinir els nostres rituals de saludar-nos i apropar-nos"

Sylvie Pérez, psicopedagoga i professora associada de la Universitat Oberta de Catalunya, recorda com la tendència a la proximitat física és pròpia de la cultura del sud d'Europa i com aquesta s'ha vist "frenada" per la distància imposada durant la pandèmia malgrat que s'han trobat "subterfugis" inevitables. "Estem en un procés de desfer això, que serà lent i que és possible que torni a ser necessari, amb la qual cosa genera inseguretat i incertesa", considera. Una de les conseqüències no necessàriament negatives que assenyala és que s'haurà après a fer "graduacions", és a dir, a saludar d'una manera o d'una altra en funció del grau de confiança amb l'altra persona. 

Les escoles com a paradigma social i pedagògic
Si en un ecosistema ha estat avaluat l'impacte sanitari, social i pedagògic de les mascaretes aquest ha estat el de les escoles. "Hi ha nens que no han vist gent parlar sense mascareta més enllà dels seus pares i família propera", explica Pérez, que detalla que es detecta un retard en l'assoliment del llenguatge, una fita evolutiva que comença abans dels dos anys i en la qual són claus els modelatges per imitar sons. L'afectació inclou també l'àmbit del reconeixement de les emocions primàries. La psicopedagoga fa referència a estudis que demostren la facilitat per reconèixer la tristesa i l'alegria a través dels ulls, però dificultats per distingir entre la sorpresa i la por, que s'expressen amb els ulls molt oberts i celles arquejades. Tot i això, apunta que s'ha compensat amb llenguatge corporal i no verbal allò que no permetien les mascaretes: "Hem treballat l'entonació, el volum de la veu i la gesticulació".

Sylvie Pérez, psicopedagoga i professora associada de la UOC: "Hi ha nens que no han vist gent parlar sense mascareta més enllà dels seus pares i família propera"

Pel que fa als alumnes més grans, l'aïllament que va suposar el confinament i el fet de relacionar-se amb els altres amb una barrera també ha afectat la seva evolució. De fet, Sylvie Pérez alerta que una de les tasques més "potents" de l'àmbit educatiu quan les mascaretes deixin de ser obligatòries a les aules serà "planificar i preparar com s'ajuda els adolescents" a treure-se-la quan no és necessària. I és que, per a alguns, la mascareta ha estat "un element de protecció vers els altres" per no sentir-se observats o per dissimular estats d'ànim. "La mirada de l'altre, en l'adolescència, és agressiva. Se senten examinats i, com menys part del cos hagin de mirar, menys examinats se senten i, per tant, més segurs", argumenta.

Si s'ha trigat massa a treure les mascaretes de dins les aules o no és un altre dels debats que ha estat candent en els darrers mesos. El principal problema, segons Pérez, han estat les "incoherències" a l'hora de justificar a les escoles per què els alumnes l'havien de portar mentre fora potser se celebraven actes on es permetia anar sense. Un estudi sobre la variant delta en el qual va participar la investigadora Clara Prats a partir de 600.000 alumnes durant el primer trimestre d'aquest curs, va concloure que "no hi ha diferències estadísticament significatives en la transmissió" del virus entre els alumnes que han utilitzat la mascareta i els que no. Es va fer comparant grups de P5 (exempts de mascareta) amb grups de primer de primària -per tant, amb poca diferència d'edat- i d'acord amb els paràmetres "fiables i controlables" que suposa que fossin grups bombolla, uns mateixos protocols de ventilació i el cribratge quan hi havia positius. La interpretació de per què les mascaretes poden no haver estat eficaces en aquest context concret a les escoles catalanes, apunta Prats, pot tenir a veure amb el factor temps, la quantitat hores en què es conviu en un mateix espai, però també en la dificultat de mantenir la mascareta ben posada durant tota la jornada en el cas dels infants.

Un abans i un després en les relacions personals
Més enllà de la indefinició en situacions com el fet de saludar-se, les expertes assenyalen que la distància imposada sí que ha suposat una afectació negativa a l'hora de relacionar-se sense proximitat ni contacte i amb un volum elevat de veu. "Hem intentat ser més expressius amb els ulls i ens hem tornat més hàbils a l'hora de percebre si el receptor està content o trist. Però és molt difícil, ens hem menjat una part molt important de la comunicació", afirma Crespi. Pérez hi afegeix que les comunicacions via telemàtica s'han fet per necessitat; tanmateix, han perdurat pel fet de poder-se veure sense mascareta. "Aquesta incidència és potent i ens ha afectat en el nostre desenvolupament en funció del moment evolutiu de cadascú", explica. Com a exemple posa la gent gran, especialment vulnerable durant la pandèmia, col·lectiu en el qual pot allargar-se la por, els recels o fins i tot el rebuig a acostaments, rebre ajuda o ser agafats de la mà per persones sense mascareta. 

Si bé, però, pot haver estat un destorb per a moltes persones en determinades ocasions, Crespi apunta que la mascareta també ha servit de "protecció" per a persones més insegures que busquen passar desapercebudes. "Destapar-se ara pot ser que impacti en l'habilitat que un sent que té per relacionar-se amb algú altre", relata, un efecte especialment clau en els hàbits del procés de seducció, que les xarxes socials ja estaven canviant abans de la pandèmia. "Amb la comunicació virtual, els adolescents lliguen més a través de xarxes socials. Ja estàvem encaminant-nos cap a virtualitzar el procés de seducció, i ara molt més. Ens estem perdent trobar-nos en un espai públic i mostrat senyals d'interès per l'altre", conclou. 

El dia 20, hi haurà persones que per primera vegada es veuran sense mascareta, amb les dificultats de reconeixement que a vegades això pot comportar. Tant Pérez com Crespi expliquen com, davant l'ocultació d'una part del rostre, "psicològicament acabem imaginant les faccions de l'altre" i interioritzant la cara de la persona d'acord amb aquesta imatge mental, fet que és impossible que es correspongui amb la realitat.