30
de juliol
de
2023, 09:38
Actualitzat:
31
de juliol,
13:05h
El fet que s'escullin el mateix dia els representants al Congrés i al Senat incentiva que la majoria dels electors optin per la mateixa opció a les dues paperetes. Tot i això, n'hi ha molts que no ho fan i que trien opcions diferents, s'abstenen sobretot al Senat o, a aquesta cambra, opten per repartir els tres vots en candidats de llistes diferents. La CUP, de fet, no en presentava per a aquesta institució i, així i tot, bona part dels que la van triar per al Congrés van votar-hi igualment per altres opcions, sobretot per ERC.
Va ser gràcies a aquestes diferències en les dues urnes que els republicans van aconseguir que Joan Queralt fos elegit com a quart senador per la circumscripció de Barcelona, per darrere dels tres del PSC, malgrat que al Congrés va quedar-hi també per darrere de Sumar-En Comú Podem i el PP. De fet, ERC és clarament el partit que millora més el resultat al Senat en relació a la cambra baixa, amb gairebé 140.000 persones més que hi han triat candidats seus i que, al Congrés, optaven per altres candidatures. Junts també hi suma més suports, mentre tota la resta de formacions, en perden, especialment el PSC (-183.000) i els comuns (-90.000).
Si s'estimen les variacions de vot entre les dues urnes a cada mesa electoral , ERC s'erigeix com el partit que reté un major percentatge de votants del Congrés cap al Senat. S'hi mantenen fidels quasi el 90%, per damunt de Junts i el PP, a l'entorn del 83%. Per contra, una quarta part dels votants al Congrés del PSC, el 30% dels de Sumar-En Comú Podem i el 38% dels de Vox van canviar de criteri o es van abstenir a la segona urna. Més d'un de cada deu electors socialistes i de l'extrema dreta van fer això darrer i no van marcar cap creueta.
I pel que fa a la CUP, l'opció preferida dels seus votants al Senat va ser ERC, ja que en va ser la tria del 58%. Prop d'un 20%, en canvi, hauria optat per Junts i escassament un 7% hauria declinat votar a la cambra alta. Ara bé, aquestes proporcions varien arreu del país. Mentre més d'un 70% dels votants anticapitalistes haurien triat ERC al Senat a l'entorn de Barcelona -Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental-, aquest percentatge cauria fins al 45% a la vegueria de Girona, al 39% a la de Lleida i al 31% a les Terres de l'Ebre -empatant-hi amb els que hi van marcar candidats de Junts. En tot cas, els republicans també haurien sumat vots al Senat d'electors dels comuns o Junts al Congrés.
Igualment, més enllà del partit, molts electors van optar per donar suport a candidats de diferents formacions, aprofitant que el Senat és l'única institució en què això està permès -amb l'excepció dels ajuntaments de pobles petits-. Així, el cap de llista d'ERC a Barcelona, Joan Queralt, va aconseguir més de 150.000 vots més que el seu partit al Congrés, però també 40.000 més que el republicà que s'hi situava en segon lloc, Ernest Maragall, i 90.000 més que Ana Surra, en tercera posició.
Això ocorre, amb més o menys mesura, a tots els partits i circumscripcions. Fins i tot, el número tres de Sumar-En Comú Podem per Barcelona, Pere Camps, va rebre quasi 135.000 vots menys que la cap de llista, Laura Campos. I en un altre nivell, Antoni Castellà en va sumar més de 60.000 més que el seu company de candidatura de Junts Antoni Morral. El següent gràfic permet observar com la diferència de suports respecte els aconseguits al Congrés no és homogènia dins de cada partit, sinó que també depèn de cada candidat.
La font de dades d'aquest article és el Ministeri de l'Interior, que és qui processa els resultats electorals i els publicita, ja sigui de forma oberta a nivell global o a través de d'arxius amb dades a nivell de mesa electoral per als periodistes. En tot cas, a l'hora de comptar la diferència de suports al Congrés i al Senat, cal tenir en compte que, a aquesta segona cambra, el vot és obert i, com s'ha vist que ocorre, es pot optar per candidats de diferents formacions -o només marcar una o dues de les tres creuetes possibles-. Per això, s'ha optat per fer els càlculs com si cada elector tingués tres vots, cadascun dels quals valgués 0,33. Així, si tots tres van a candidats del mateix partit, s'ha computat com si aquest hagués rebut un vot. En canvi, si l'elector només marca el seu cap de llista, només es comptabilitza com 0,33 vots a aquest partit i caldrien tres casos com aquest per arribar a sumar-ne un.
Per tot això, quan es diu que determinat partit treu 1.000 vots més al Senat que al Congrés, s'està indicant que es tracta de 1.000 butlletes més amb tots els candidats a senadors d'aquest partit marcats, 3.000 butlletes més amb només un dels tres candidats a senadors marcats o qualsevol de les combinacions intermèdies amb la mateixa lògica. I en el cas del segon gràfic, si es diu que el 33,3% dels votants al Congrés voten el mateix partit al Senat, tant podria voler dir que un 33,3% marca els tres candidats del partit com que el 100% només marca un dels tres. La lògica és que, com se'n poden fer tres, cada creueta val per 0,33 vots i, a partir d'aquí, es fan els càlculs corresponents.
En canvi, això no ocorre al tercer gràfic, on es comparen els suports a cadascun dels candidats directament amb els del seu partit al Congrés. Ni tampoc quan es computen vots nuls o vots en blanc al Senat, al segon gràfic, ja que cada votant no pot votar nul o en blanc a un candidat i correctament a uns altres dos, per exemple, sinó que tota la butlleta es considera nul·la o en blanc -o en el segon cas, amb 0,33 o 0,66 vots emesos-. L'abstencionista també ho és completament, ja que no introdueix cap sobre a l'urna.
Pel que fa a l'abordatge en si dels transvasaments de vot entre l'urna del Congrés i la del Senat, s'ha usat un mètode estadístic basat en la inferència ecològica pel qual, a partir dels vots emesos a cadascuna de les quasi 9.000 meses electorals de Catalunya, es pot fer una aproximació als fluxos que millor encaixen i així, de forma agregada a partir dels resultats de cada urna, inferir quina ha estat la variació individual. Tot i això, es tracta sempre d'estimacions, ja que els transvasaments reals no es poden conèixer amb certesa, i hi ha un cert marge d'error. Això podria explicar, per exemple, algunes dades sorprenents, com que hi apareguin més votants de Vox al Congrés que optin al Senat pel PSOE que pel PP.
Va ser gràcies a aquestes diferències en les dues urnes que els republicans van aconseguir que Joan Queralt fos elegit com a quart senador per la circumscripció de Barcelona, per darrere dels tres del PSC, malgrat que al Congrés va quedar-hi també per darrere de Sumar-En Comú Podem i el PP. De fet, ERC és clarament el partit que millora més el resultat al Senat en relació a la cambra baixa, amb gairebé 140.000 persones més que hi han triat candidats seus i que, al Congrés, optaven per altres candidatures. Junts també hi suma més suports, mentre tota la resta de formacions, en perden, especialment el PSC (-183.000) i els comuns (-90.000).
Quants vots guanyen i perden cada partit al Senat en relació al suport aconseguit al Congrés?
Si s'estimen les variacions de vot entre les dues urnes a cada mesa electoral , ERC s'erigeix com el partit que reté un major percentatge de votants del Congrés cap al Senat. S'hi mantenen fidels quasi el 90%, per damunt de Junts i el PP, a l'entorn del 83%. Per contra, una quarta part dels votants al Congrés del PSC, el 30% dels de Sumar-En Comú Podem i el 38% dels de Vox van canviar de criteri o es van abstenir a la segona urna. Més d'un de cada deu electors socialistes i de l'extrema dreta van fer això darrer i no van marcar cap creueta.
I pel que fa a la CUP, l'opció preferida dels seus votants al Senat va ser ERC, ja que en va ser la tria del 58%. Prop d'un 20%, en canvi, hauria optat per Junts i escassament un 7% hauria declinat votar a la cambra alta. Ara bé, aquestes proporcions varien arreu del país. Mentre més d'un 70% dels votants anticapitalistes haurien triat ERC al Senat a l'entorn de Barcelona -Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental-, aquest percentatge cauria fins al 45% a la vegueria de Girona, al 39% a la de Lleida i al 31% a les Terres de l'Ebre -empatant-hi amb els que hi van marcar candidats de Junts. En tot cas, els republicans també haurien sumat vots al Senat d'electors dels comuns o Junts al Congrés.
Quin partit van votar al Senat els electors de cadascuna de les formacions del Congrés?
Igualment, més enllà del partit, molts electors van optar per donar suport a candidats de diferents formacions, aprofitant que el Senat és l'única institució en què això està permès -amb l'excepció dels ajuntaments de pobles petits-. Així, el cap de llista d'ERC a Barcelona, Joan Queralt, va aconseguir més de 150.000 vots més que el seu partit al Congrés, però també 40.000 més que el republicà que s'hi situava en segon lloc, Ernest Maragall, i 90.000 més que Ana Surra, en tercera posició.
Això ocorre, amb més o menys mesura, a tots els partits i circumscripcions. Fins i tot, el número tres de Sumar-En Comú Podem per Barcelona, Pere Camps, va rebre quasi 135.000 vots menys que la cap de llista, Laura Campos. I en un altre nivell, Antoni Castellà en va sumar més de 60.000 més que el seu company de candidatura de Junts Antoni Morral. El següent gràfic permet observar com la diferència de suports respecte els aconseguits al Congrés no és homogènia dins de cada partit, sinó que també depèn de cada candidat.
Quants vots guanyen i perden cada candidat a senador en relació al suport aconseguit pels seus partits respectius al Congrés
Clicant o passant el cursor per damunt de cada barra, apareix també la xifra dels vots absoluts rebuts per cada candidat
Així s'ha fet aquesta notícia
La font de dades d'aquest article és el Ministeri de l'Interior, que és qui processa els resultats electorals i els publicita, ja sigui de forma oberta a nivell global o a través de d'arxius amb dades a nivell de mesa electoral per als periodistes. En tot cas, a l'hora de comptar la diferència de suports al Congrés i al Senat, cal tenir en compte que, a aquesta segona cambra, el vot és obert i, com s'ha vist que ocorre, es pot optar per candidats de diferents formacions -o només marcar una o dues de les tres creuetes possibles-. Per això, s'ha optat per fer els càlculs com si cada elector tingués tres vots, cadascun dels quals valgués 0,33. Així, si tots tres van a candidats del mateix partit, s'ha computat com si aquest hagués rebut un vot. En canvi, si l'elector només marca el seu cap de llista, només es comptabilitza com 0,33 vots a aquest partit i caldrien tres casos com aquest per arribar a sumar-ne un.
Per tot això, quan es diu que determinat partit treu 1.000 vots més al Senat que al Congrés, s'està indicant que es tracta de 1.000 butlletes més amb tots els candidats a senadors d'aquest partit marcats, 3.000 butlletes més amb només un dels tres candidats a senadors marcats o qualsevol de les combinacions intermèdies amb la mateixa lògica. I en el cas del segon gràfic, si es diu que el 33,3% dels votants al Congrés voten el mateix partit al Senat, tant podria voler dir que un 33,3% marca els tres candidats del partit com que el 100% només marca un dels tres. La lògica és que, com se'n poden fer tres, cada creueta val per 0,33 vots i, a partir d'aquí, es fan els càlculs corresponents.
En canvi, això no ocorre al tercer gràfic, on es comparen els suports a cadascun dels candidats directament amb els del seu partit al Congrés. Ni tampoc quan es computen vots nuls o vots en blanc al Senat, al segon gràfic, ja que cada votant no pot votar nul o en blanc a un candidat i correctament a uns altres dos, per exemple, sinó que tota la butlleta es considera nul·la o en blanc -o en el segon cas, amb 0,33 o 0,66 vots emesos-. L'abstencionista també ho és completament, ja que no introdueix cap sobre a l'urna.
Pel que fa a l'abordatge en si dels transvasaments de vot entre l'urna del Congrés i la del Senat, s'ha usat un mètode estadístic basat en la inferència ecològica pel qual, a partir dels vots emesos a cadascuna de les quasi 9.000 meses electorals de Catalunya, es pot fer una aproximació als fluxos que millor encaixen i així, de forma agregada a partir dels resultats de cada urna, inferir quina ha estat la variació individual. Tot i això, es tracta sempre d'estimacions, ja que els transvasaments reals no es poden conèixer amb certesa, i hi ha un cert marge d'error. Això podria explicar, per exemple, algunes dades sorprenents, com que hi apareguin més votants de Vox al Congrés que optin al Senat pel PSOE que pel PP.