13
de setembre
de
2023, 20:11
Actualitzat:
20:45h
El període que es va iniciar amb l'encàrrec de Felip VI aAlberto Núñez Feijóo perquè busqués suports per a la seva investidura s'estan convertint en un temps molt llarg per al líder de la dreta espanyola. I ple d'ensurts. El 26 de setembre és la data prevista per a l'inici del debat al Congrés i, malgrat que tot indica que el candidat proposat pel rei no disposarà dels suports requerits, la política espanyola viu sacsejada per la controvèrsia entorn una possible llei d'amnistia per a Carles Puigdemont i els independentistes processats.
El PP ha decidit agafar la bandera contra l'amnistia i tornar a les mobilitzacions al carrer, com van fer contra el nou Estatut de Catalunya, quan va recórrer també a la recollida de signatures. Per al cap de setmana del 23 i 24 de setembre, el previ al debat d'investidura, ja han anunciat un gran acte a Madrid en contra dels pactes de Pedro Sánchez. Ho han fet després d'unes declaracions incendiàries de José María Aznar. El PP, a més, ja s'ha adherit a la manifestació convocada per Societat Civil Catalana a Barcelona pel mateix motiu per al 8 d'octubre. El principal partit de la dreta torna al carrer. Què està passant en el si del PP?
Un dels episodis curiosos dels darrers moments del franquisme va ser l'anomenat gironazo. El govern havia intentat el 1974 una tímida obertura política, que es va anomenar l'esperit del 12 de febrer, i que es va traduir en una liberalització a la premsa, amb el ministre d'Informació i Turisme Pío Cabanillas. El 28 d'abril de 1974, en un article al diari Arriba, l'històric dirigent falangista José Antonio Girón de Velasco va carregar durament contra l'intent de Cabanillas, acusant el mateix executiu de "fer perdre la fe en Franco i la revolució nacional sindicalista". L'impacte va ser tan fort, pel pes que tenia Girón, que l'intent de reforma va quedar estroncat. Cabanillas seria cessat poc després.
Les declaracions de l'expresident José María Aznar poden haver tingut un impacte similar en el món de la dreta. Ha estat un aznarazo. La crida a crear un moviment similar al Basta ya! contra ETA i l'afirmació que hi ha un pla per "acabar amb la Constitució i amb Espanya com a nació i com a estat de dret" han impactat profundament el PP en un moment en què el lideratge de Feijóo mostra senyals d'afebliment. En certa manera, Aznar ha dibuixat a Feijóo les línies vermelles de qualsevol moviment que faci el gallec.
Des de la mateixa nit del 23-J, es va percebre la pressió de l'ala més dura del partit sobre Feijóo. Van ser aquells crits d'"Ayuso, Ayuso!" al carrer de Génova mentre parlava el líder del PP els que van recordar dramàticament al polític gallec que el seu lideratge no era indiscutible. A la tribuna preparada per celebrar una victòria, tots els dirigents mostraven rialles obertes i forçades. Tots menys una: Isabel Díaz Ayuso no amagava l'agror del moment en una mirada que era també de desaprovació davant l'intent de Feijóo d'esmorteir la clatellada. "Has perdut" semblava expressar la presidenta amdrilenya.
Des d'aleshores, el PP no ha anat moderant el seu discurs sinó que l'ha endurit. Inicialment Feijóo expressava la voluntat de parlar amb tothom, Junts inclòs, i Esteban González Pons ho rubricava amb un elogi inesperat al partit de Carles Puigdemont. Després es va insistir en què "dialogar no és negociar". Però aquest dimarts, després de l'Aznarazo, Feijóo ja gairebé demanava disculpes per haver parlat amb Junts, destacant que havia estat a petició del partit sobiranista.
A Feijóo se li deu aparèixer aquests dies el fantasma de Pablo Casado, el dirigent erràtic que va ser engolit sense contemplacions pel bloc de poder conservador arrelat a Madrid. El que, fent un reduccionisme, es podria resumir en el trinomi Aznar-Ayuso-Jiménez Losantos. És a dir, la FAES com a gran vector ideològic, la líder madrilenya com a cap del sector organitzat amb enorme poder territorial i un editor que encara crea relat en l'opinió de dretes més recalcitrant. Enfront aquest bloc, fins ara cap líder del PP s'hi ha atrevit. Només Mariano Rajoy va aconseguir desmarcar-se'n puntualment. Però tenia una carta poderosa: la Moncloa.
Fins al moment, ha estat notable la incapacitat dels segments més moderats d'articular-se políticament o de plantar batalla en el pla de les idees o les estratègies. Ni tan sols en aspectes conjunturals com la política de pactes. La FAES, tot i que desvinculada orgànicament del PP des del xoc entre Aznar i Rajoy, continua sent sense rival el gran laboratori ideològic de la dreta espanyola. Malgrat que els diversos tons -i potser més que tons- es poden intuir en les dificultats del portaveu Borja Sémper per defensar decisions allunyades del que deu ser el seu pensament. O en l'actitud de circumstàncies que sovint delata la secretària general, Cuca Gamarra, provinent dels rengles que seguien Soraya Sáenz de Santamaría. En definitiva, l'escenari és poc engrescador per qui vulgui liderar el PP des de posicions menys polaritzadores.
Malgrat la duresa de l'estratègia emanada des de Génova, l'autoritat de Feijóo ha estat contestada des del PP català. En especial per part d'Alejandro Fernández, el seu president. El dirigent tarragoní es va desmarcar de tot acostament, ni que fos purament formal i en el marc dels contactes per a la investidura, amb Junts. També va subratllar que el partit de Puigdemont era el seu rival. Aquesta no és l'única posició existent entre els populars catalans, on molts dirigents fan esforços per alinear-se amb Génova i veuen Fernández en situació fràgil.
Però independentment de qui lideri el PP català en el futur immediat, fins ara s'ha constatat la inviabilitat d'un discurs que es desviï del marc fixat de "defensa de la igualtat de tots els espanyols". El PP restarà al marge de tot gir sensible en la seva política a Catalunya mentre continuï l'actual estat d'"interinatge" d'un líder que no és obertament qüestionat mentre no esgoti les possibilitats de guanyar, però que alhora no acaba de convèncer els seus.
El PP ha decidit agafar la bandera contra l'amnistia i tornar a les mobilitzacions al carrer, com van fer contra el nou Estatut de Catalunya, quan va recórrer també a la recollida de signatures. Per al cap de setmana del 23 i 24 de setembre, el previ al debat d'investidura, ja han anunciat un gran acte a Madrid en contra dels pactes de Pedro Sánchez. Ho han fet després d'unes declaracions incendiàries de José María Aznar. El PP, a més, ja s'ha adherit a la manifestació convocada per Societat Civil Catalana a Barcelona pel mateix motiu per al 8 d'octubre. El principal partit de la dreta torna al carrer. Què està passant en el si del PP?
L'"Aznarazo"
Un dels episodis curiosos dels darrers moments del franquisme va ser l'anomenat gironazo. El govern havia intentat el 1974 una tímida obertura política, que es va anomenar l'esperit del 12 de febrer, i que es va traduir en una liberalització a la premsa, amb el ministre d'Informació i Turisme Pío Cabanillas. El 28 d'abril de 1974, en un article al diari Arriba, l'històric dirigent falangista José Antonio Girón de Velasco va carregar durament contra l'intent de Cabanillas, acusant el mateix executiu de "fer perdre la fe en Franco i la revolució nacional sindicalista". L'impacte va ser tan fort, pel pes que tenia Girón, que l'intent de reforma va quedar estroncat. Cabanillas seria cessat poc després.Les declaracions de l'expresident José María Aznar poden haver tingut un impacte similar en el món de la dreta. Ha estat un aznarazo. La crida a crear un moviment similar al Basta ya! contra ETA i l'afirmació que hi ha un pla per "acabar amb la Constitució i amb Espanya com a nació i com a estat de dret" han impactat profundament el PP en un moment en què el lideratge de Feijóo mostra senyals d'afebliment. En certa manera, Aznar ha dibuixat a Feijóo les línies vermelles de qualsevol moviment que faci el gallec.
A més sentiment de derrota, major radicalització
Des de la mateixa nit del 23-J, es va percebre la pressió de l'ala més dura del partit sobre Feijóo. Van ser aquells crits d'"Ayuso, Ayuso!" al carrer de Génova mentre parlava el líder del PP els que van recordar dramàticament al polític gallec que el seu lideratge no era indiscutible. A la tribuna preparada per celebrar una victòria, tots els dirigents mostraven rialles obertes i forçades. Tots menys una: Isabel Díaz Ayuso no amagava l'agror del moment en una mirada que era també de desaprovació davant l'intent de Feijóo d'esmorteir la clatellada. "Has perdut" semblava expressar la presidenta amdrilenya.Des d'aleshores, el PP no ha anat moderant el seu discurs sinó que l'ha endurit. Inicialment Feijóo expressava la voluntat de parlar amb tothom, Junts inclòs, i Esteban González Pons ho rubricava amb un elogi inesperat al partit de Carles Puigdemont. Després es va insistir en què "dialogar no és negociar". Però aquest dimarts, després de l'Aznarazo, Feijóo ja gairebé demanava disculpes per haver parlat amb Junts, destacant que havia estat a petició del partit sobiranista.
El fantasma de Casado
A Feijóo se li deu aparèixer aquests dies el fantasma de Pablo Casado, el dirigent erràtic que va ser engolit sense contemplacions pel bloc de poder conservador arrelat a Madrid. El que, fent un reduccionisme, es podria resumir en el trinomi Aznar-Ayuso-Jiménez Losantos. És a dir, la FAES com a gran vector ideològic, la líder madrilenya com a cap del sector organitzat amb enorme poder territorial i un editor que encara crea relat en l'opinió de dretes més recalcitrant. Enfront aquest bloc, fins ara cap líder del PP s'hi ha atrevit. Només Mariano Rajoy va aconseguir desmarcar-se'n puntualment. Però tenia una carta poderosa: la Moncloa.
La incapacitat política dels moderats
Fins al moment, ha estat notable la incapacitat dels segments més moderats d'articular-se políticament o de plantar batalla en el pla de les idees o les estratègies. Ni tan sols en aspectes conjunturals com la política de pactes. La FAES, tot i que desvinculada orgànicament del PP des del xoc entre Aznar i Rajoy, continua sent sense rival el gran laboratori ideològic de la dreta espanyola. Malgrat que els diversos tons -i potser més que tons- es poden intuir en les dificultats del portaveu Borja Sémper per defensar decisions allunyades del que deu ser el seu pensament. O en l'actitud de circumstàncies que sovint delata la secretària general, Cuca Gamarra, provinent dels rengles que seguien Soraya Sáenz de Santamaría. En definitiva, l'escenari és poc engrescador per qui vulgui liderar el PP des de posicions menys polaritzadores.
El PP català, inquiet internament
Malgrat la duresa de l'estratègia emanada des de Génova, l'autoritat de Feijóo ha estat contestada des del PP català. En especial per part d'Alejandro Fernández, el seu president. El dirigent tarragoní es va desmarcar de tot acostament, ni que fos purament formal i en el marc dels contactes per a la investidura, amb Junts. També va subratllar que el partit de Puigdemont era el seu rival. Aquesta no és l'única posició existent entre els populars catalans, on molts dirigents fan esforços per alinear-se amb Génova i veuen Fernández en situació fràgil. Però independentment de qui lideri el PP català en el futur immediat, fins ara s'ha constatat la inviabilitat d'un discurs que es desviï del marc fixat de "defensa de la igualtat de tots els espanyols". El PP restarà al marge de tot gir sensible en la seva política a Catalunya mentre continuï l'actual estat d'"interinatge" d'un líder que no és obertament qüestionat mentre no esgoti les possibilitats de guanyar, però que alhora no acaba de convèncer els seus.