14
d'octubre
de
2023, 18:00
Sonen les 18:00 hores al campanar de la Parròquia de Sant Sebastià, al barri de Verdum de Nou Barris, el segon districte de Barcelona amb una taxa de risc d'exclusió social més elevada (38,5% el 2020). Ben a prop, la Kristine entra a l'oficina de l'Escola Esportiva Guineueta. Ha quedat amb el Marc Frochoso, el coordinador de l'Àrea Social del club Babar de futbol sala, que tot just acaba de reunir-se amb el tutor de l'Avet, el seu fill petit. Li està costant fer el salt a l'etapa d'ESO i adaptar-se al nou centre educatiu. Plegats, treballen per millorar les seves habilitats socials i ajudar-lo a relacionar-se amb els nous companys de classe com ho fa amb els amics de l'equip. A casa dominen el castellà i entenen perfectament el català, però prefereixen que des de Babar els ajudin a expressar les seves inquietuds a l'escola.
L'Avet i la seva família van arribar a Catalunya el 2018. Fugien d'Armènia a la recerca d'una oportunitat per la qual encara lluiten. Només la Kristine té papers i feina. El pare pateix una malaltia que li impossibilita treballar, el germà gran s'està formant en un taller mecànic i la germana que el segueix està cursant els seus estudis. Babar és l'arnès principal que, amb el fill petit com a mosquetó, subjecta tota una família en risc d'exclusió social. "La tasca social comença a la pista, però el treball en xarxa és fonamental", explica Frochoso.
A més de reunir-se de manera periòdica amb el tutor de l'institut, els ajuden a esquivar la bretxa digital per sol·licitar ajudes, així com a buscar un habitatge digne i intentar regularitzar la seva situació a l'Estat, els ofereixen classes de reforç i els connecten amb el banc d'aliments. Estan becats i els diners no són un impediment per al club. La Kristine i els seus paisans que també tenen els fills a Babar destaquen que el club és la seva porta cap a la integració. "Ens van rebre amb els braços oberts quan ni tan sols sabíem parlar la llengua", recorda. Saber que el seu fill està jugant a futbol en un entorn segur els proporciona molta tranquil·litat.
El mateix li passa a la Katy. El seu fill gran, el Fernando, té 17 anys i fa gairebé dos metres d'alçada. Ja fa molts anys que van venir d'Hondures. El Fernando va entrar de ben petit, com les seves germanes, al Centre Obert Muntanyès, de la Fundació Pare Manel -estretament relacionada amb Babar-, un servei d'atenció a la infància i l'adolescència que desenvolupa una tasca educativa i preventiva des de l'educació social especialitzada. Amb el temps, però, va decidir abandonar-lo i es va quedar amb l'únic vincle del club de futbol sala.
Amb el Marc, recorden la llista d'objectius vitals que van elaborar junts. "Futbol i estudis de cuina" eren els dos primers punts. Una norma de Babar és que, per entrar a formar part de l'organigrama cal treure's l'ESO, així que el Fernando va acabar demanant ajuda per preparar els exàmens i va entrar al servei d'acompanyament escolar. Primer, un dia a la setmana, però després d'alguns alts i baixos i sota alguna "amenaça", va passar a assistir-hi quatre vegades setmanals. Mai ha estudiat fora d'aquelles parets. "El meu títol és gairebé més del Marc que meu", fa broma. Ara estudia un grau mitjà d'hoteleria i s'està formant amb l'equip dels menuts a l'espera de treure's el títol d'entrenador. "El camí continua", avisa el Marc.
El Txus no gestiona el club sol. Les figures cabdals de la gestió esportiva són el Javi López i la Gemma Deamo, dos exjugadors i veïns del barri que, pràcticament, han heretat Babar dels seus pares i germans grans. Comparteixen que han vestit la samarreta del club tota la vida i que van haver de penjar les botes per incompatibilitats amb la feina. La Gemma necessitava un sou extra i el club li va oferir quedar-se com a entrenadora del primer equip femení i coordinadora de les seccions escolar i femenina, mentre que el Javi va tornar al cap d'uns anys i ara també és coordinador, forma part de l'equip econòmic i és l'entrenador del primer equip masculí. Ambdós defensen que l'objectiu és adaptar-se al dinamisme de la societat sense perdre les arrels. "Tothom es pot sentir identificat amb els valors de Babar", diu López.
I és que qualsevol jugador hi té cabuda. El dia que van celebrar la jornada inaugural de portes obertes el 1985, els infants de Verdum van anar entrant al pavelló per inèrcia i sense fer cap mena de selecció. Alguns entraven amb l'últim model de Nike als peus i altres amb botes de quarta mà. "Tothom té alguna cosa per aprendre aquí", reflexiona Lahoz. Des de llavors, el club actua de diferent manera per adaptar-se a cada jugador i a cada família. Aquí és on Frochoso, educador social, entra a l'escena. Va arribar més d'una dècada com a entrenador i preparador físic, però ara hi treballa a temps complet com a coordinador de l'Àrea Social. "És la feina dels meus somnis", diu.
L'Avet i la seva família van arribar a Catalunya el 2018. Fugien d'Armènia a la recerca d'una oportunitat per la qual encara lluiten. Només la Kristine té papers i feina. El pare pateix una malaltia que li impossibilita treballar, el germà gran s'està formant en un taller mecànic i la germana que el segueix està cursant els seus estudis. Babar és l'arnès principal que, amb el fill petit com a mosquetó, subjecta tota una família en risc d'exclusió social. "La tasca social comença a la pista, però el treball en xarxa és fonamental", explica Frochoso.
El primer equip masculí de Babar Foto: Hugo Fernández
A més de reunir-se de manera periòdica amb el tutor de l'institut, els ajuden a esquivar la bretxa digital per sol·licitar ajudes, així com a buscar un habitatge digne i intentar regularitzar la seva situació a l'Estat, els ofereixen classes de reforç i els connecten amb el banc d'aliments. Estan becats i els diners no són un impediment per al club. La Kristine i els seus paisans que també tenen els fills a Babar destaquen que el club és la seva porta cap a la integració. "Ens van rebre amb els braços oberts quan ni tan sols sabíem parlar la llengua", recorda. Saber que el seu fill està jugant a futbol en un entorn segur els proporciona molta tranquil·litat.
El mateix li passa a la Katy. El seu fill gran, el Fernando, té 17 anys i fa gairebé dos metres d'alçada. Ja fa molts anys que van venir d'Hondures. El Fernando va entrar de ben petit, com les seves germanes, al Centre Obert Muntanyès, de la Fundació Pare Manel -estretament relacionada amb Babar-, un servei d'atenció a la infància i l'adolescència que desenvolupa una tasca educativa i preventiva des de l'educació social especialitzada. Amb el temps, però, va decidir abandonar-lo i es va quedar amb l'únic vincle del club de futbol sala.
Amb el Marc, recorden la llista d'objectius vitals que van elaborar junts. "Futbol i estudis de cuina" eren els dos primers punts. Una norma de Babar és que, per entrar a formar part de l'organigrama cal treure's l'ESO, així que el Fernando va acabar demanant ajuda per preparar els exàmens i va entrar al servei d'acompanyament escolar. Primer, un dia a la setmana, però després d'alguns alts i baixos i sota alguna "amenaça", va passar a assistir-hi quatre vegades setmanals. Mai ha estudiat fora d'aquelles parets. "El meu títol és gairebé més del Marc que meu", fa broma. Ara estudia un grau mitjà d'hoteleria i s'està formant amb l'equip dels menuts a l'espera de treure's el títol d'entrenador. "El camí continua", avisa el Marc.
Més futbol i menys carrer
Babar es va fundar el 1985, però no va aparèixer del no-res. Txus Lahoz era un jove de Verdum apassionat del futbol sala que començava a fer d'entrenador -més endavant seria el director formatiu i mànager de la secció del Barça-. Amb el Pare Manel, destinat a la Parròquia de Sant Sebastià, treballaven al carrer per pal·liar les múltiples necessitats del barri a través, principalment, del Centre Muntanyès. Si bé, ell va decidir que volia crear un club de futbol sala diferenciat per oferir als infants i joves de la zona un espai d'oci fora del carrer. Des d'aleshores, és el president de Babar i, també des d'aleshores, ha perdut molts amics i coneguts per culpa de les drogues i "la foscor", com ho descriu ell. "Es tracta de treure els nostres nens d'allà", defensa.Foto de família de Babar Foto: Hugo Fernández
El Txus no gestiona el club sol. Les figures cabdals de la gestió esportiva són el Javi López i la Gemma Deamo, dos exjugadors i veïns del barri que, pràcticament, han heretat Babar dels seus pares i germans grans. Comparteixen que han vestit la samarreta del club tota la vida i que van haver de penjar les botes per incompatibilitats amb la feina. La Gemma necessitava un sou extra i el club li va oferir quedar-se com a entrenadora del primer equip femení i coordinadora de les seccions escolar i femenina, mentre que el Javi va tornar al cap d'uns anys i ara també és coordinador, forma part de l'equip econòmic i és l'entrenador del primer equip masculí. Ambdós defensen que l'objectiu és adaptar-se al dinamisme de la societat sense perdre les arrels. "Tothom es pot sentir identificat amb els valors de Babar", diu López.
I és que qualsevol jugador hi té cabuda. El dia que van celebrar la jornada inaugural de portes obertes el 1985, els infants de Verdum van anar entrant al pavelló per inèrcia i sense fer cap mena de selecció. Alguns entraven amb l'últim model de Nike als peus i altres amb botes de quarta mà. "Tothom té alguna cosa per aprendre aquí", reflexiona Lahoz. Des de llavors, el club actua de diferent manera per adaptar-se a cada jugador i a cada família. Aquí és on Frochoso, educador social, entra a l'escena. Va arribar més d'una dècada com a entrenador i preparador físic, però ara hi treballa a temps complet com a coordinador de l'Àrea Social. "És la feina dels meus somnis", diu.
La pista coberta de la EE Guineueta, la casa de Babar Foto: Hugo Fernández