Si ens poséssim a comptar els casos de periodistes que renuncien a la seva variant dialectal dins dels mitjans de comunicació amb l’argument “perquè no ens enteneu”, segurament ens hi faltarien els dits de les mans. És un fenomen intergeneracional, la tradició d’un prejudici que es manté també dins de les generacions més joves. Les influenciadores de Can Putades fan bé de normalitzar la parla garrotxina a les xarxes, tot i rebre crítiques del “parlar de pagès” o del cringe que fa que parlin així. Un cas d’exemple d’orgull de parla i d’autoestima. I, per sort, tenim joves influenciadors d’arreu de la comunitat lingüística que són model de riquesa i de variació, i més que n’hi hauria d’haver.
S’estigmatitza la nostra parla per por que no ens entenguin i caiem en el tòpic que hi ha una variant central que és millor que la resta. D’aquesta manera, es perpetuen els tòpics absurds del “català de pagès” versus el “català urbanita i xava”, com si no hi hagués més matisos i més colors. Passem d’un extrem a l’altre, i això ho afavoreix un model d’estàndard que, tal com es defineix en el diccionari, bandeja les diferències dialectals (‘Varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d’anivellació, codificació, confluència i acceptació en què han estat eliminades al màxim les diferències dialectals i que s’utilitza com a vehicle de comunicació supradialectal’). No dic que l’estàndard en tingui la culpa, però sent com som d’acotar el cap, ja som al cap del carrer. A mi m’han arribat a dir que no semblo de Barcelona perquè no parlo xava, un altre exemple típic de prejudici lingüístic.
N’hi ha un fart, de prejudicis lingüístics! El “no vull semblar de la ceba” o el “no vull semblar de poble” també és un prejudici greu. El català no pertany a cap classe social, ni és de classe burgesa ni és de pagès. Per no ser, tampoc no és la llengua de poder. No ets més bon català per ser un esnob que parla central. No hi ha una variant més bona que una altra ni una parla més genuïna que una altra. Els ebrencs i els valencians no són castellanoparlants intentant parlar català. El català del sud no és de segona perquè no tinguin la vocal neutra o facin servir més barbarismes adaptats amb molta gràcia. De fet, les Terres de l’Ebre són de les comarques que tenen més catalanoparlants, així que abaixem els fums! Tot plegat, estereotips amb finalitats estigmatitzadores, per minar-nos la moral i trencar-nos més l’autoestima com a parlants.
El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals què hi diu, respecte de la variació dialectal? Hi diu el següent: “Els professionals dels nostres mitjans s'expressen en la varietat dialectal que els és pròpia, lliure de localismes, vulgarismes o barbarismesque dificultin la comprensió general de l'audiència.”
Un criteri impecable. La teoria és molt bonica, però a la pràctica no és així. Hi posaré un exemple real. Un oient de Catalunya Música es va fixar que una locutora ponentina, de parla nord-occidental, feia servir les formes de l’imperfet d’indicatiu de la primera conjugació acabades en -aie (presentaie per presentava) i ho va qüestionar. No és una terminació pròpia de les variants més generals i es pot considerar un localisme, però caldria respectar-ho perquè no presenta cap dificultat de comprensió general a l’audiència, per més que siguin variants no previstes per la normativa lingüística vigent i que siguin més locals. Tot i així, l’oient va qüestionar aquella terminació perquè li va saltar l’alarma que diu “aquesta terminació no és la meva”.
En l’àmbit del teatre i del cinema, sobretot, les variants són una assignatura pendent que clama al cel. En el món anglosaxó tenen molta cura de la variació lingüística, tant en la procedència geogràfica com social dels personatges. El model de llengua hauria de ser un element més que caracteritza els personatges i té la mateixa funció que el vestuari o el maquillatge. És important per representar diferents veus en teatre. Ara molts actors i actrius semblen tallats pel mateix patró lingüístic, i amb una llengua poc variada es pot perdre riquesa i característiques del personatge.
Finalment, em remeto a una proposta que vaig fer en el llibre Molt a favor, d’Eumo Editorial. Mentre el model de llengua continuï important tan poc en la nostra societat, el Servei de Gestió Acadèmica de les universitats en grau de comunicació i audiovisual hauria d’incorporar per sistema una assignatura especialitzada en dicció dialectal. Això implica contractar més professors de dicció experts en dialectologia. No sé què esperem. També estem condemnats a convertir la llengua en un Starbucks?