19
de desembre
de
2021, 11:30
Josep Maria de Porcioles va ser, de tots els alcaldes de Barcelona durant la dictadura franquista, qui va deixar més empremta. Fins al punt de donar lloc al termeporciolisme, tot una època de la història de la ciutat caracteritzada pel desenvolupisme desbocat, la incapacitat de respondre a les urgències que implicava l'allau migratori i un ús descarnat del poder.
El Porcioles polític, però, presenta uns trets propis que el fan molt diferent del gruix del personal polític franquista. La biografia de l'historiador Josep Lluís Martín i Berbois, Josep Maria de Porcioles (Editorial Base) aporta una visió completa del polític, no centrada únicament en la seva etapa al capdavant de l'alcaldia (1957-73).
Certament, com diu el subtítol del llibre, Porcioles va ser una figura singular. Nascut a la població d'Amer, a la Selva, el 1904, a casa d'un notari, va cursar els estudis de dret i, tot i que ell preferia encarrilar la seva trajectòria com a arquitecte, el pare el va conduir pels camins de les lleis. Com el pare -i aquesta és una característica diferenciada del personatge-, el jove Porcioles va ser un home d'idees catalanistes i actiu en el món del catolicisme. Instal·lat a Balaguer, on el pare va guanyar plaça de notari, aviat va ser una figura coneguda com un exponent del pensament catòlic amb alguna tendència social.
Les simpaties polítiques de Porcioles el van acostar a la Lliga Catalana de Francesc Cambó, que unia conservadorisme i catalanisme. Val a dir que el seu nacionalisme era ben viu aquells anys, fins al punt que va participar activament en la campanya per l'Estatut de 1932 i va assistir en algun míting de la Candidatura Catalanista Republicana de Balaguer, ja que la Lliga no hi va obrir una secció local fins al 1933.
Franquista i denunciat per catalanista
Com molta altra gent vinculada a la Lliga, l'esclat de la Guerra Civil va trastocar els plans de Porcioles, que estava preparant les oposicions a notaria. Un episodi d'aquells dies li crearia molts maldecaps. En el moment d'iniciar-se l'aixecament militar, un oficial de la Guàrdia Civil va trucar-lo comminant-lo a afegir-s'hi. Ell s'hi va negar. Tot i això, va ser detingut junt amb altres exponents de la dreta catòlica, va estar pres a la Model i fou sotmès a un judici del Tribunal de Justícia Popular, que el va multar. Un cop al carrer, va començar a preparar el seu exili, primer a França i després a la zona franquista, a Burgos.
L'ocupació franquista de Catalunya i la fi de la guerra va ser l'hora del triomf per als catalans de Burgos com Porcioles. Però Martín i Berbois narra amb detall els entrebancs que va trobar la seva ambició. Amb una agenda de contactes que havia anat engreixant, va aconseguir la presidència de la Diputació de Lleida el 1940 i la direcció general de Notaries. Però, alhora, va haver de respondre a diverses denúncies provinents del bàndol vencedor, que recordaven el seu catalanisme i l'amistat amb famílies d'esquerres. Se'n va sortir, però. D'aquell moment neixen els enfrontaments que va tenir sempre amb el món falangista, malgrat que el 1939 va córrer a afiliar-se als rengles de José Antonio.
Amb una plaça de notari, primer a Balaguer, després a Barcelona, bons contactes i llestesa natural, va anar covant un talent polític que el duria, sorprenent quasi totes les famílies del règim, a l'alcaldia de Barcelona el 1957. Aleshores ja havia començat a aixecar una fortuna en uns anys de construcció i poques manies. El despatx que tenia a Via Laietana aviat no va donar abast i el va traslladar a una seu més espaiosa a la Gran Via. El seu ascens a l'alcaldia no s'explica sense la seva vinculació a figures com Laureano López Rodó, alt funcionari i membre de l'Opus Dei, que començava a escalar el cim del poder gràcies a la seva relació amb l'almirall Carrero Blanco.
Misèria i ambició
Porcioles no es pot desvincular del franquisme. El seu llarg mandat va ser el de l'especulació i l'urbanisme desbocat en plena onada immigratòria. Alhora, com descriu bé Martín i Berbois, Porcioles se sentia posseït d'un destí i volia deixar petjada. En això sí que va ser superior a la mitjania de la classe política sorgida de la victòria del 1939. Va demostrar tenacitat per respondre a les necessitats d'abast d'aigua de Barcelona, aconseguida a través del transvasament del Ter.
L'alcalde franquista va assolir les anomenades tres C a inicis dels seixanta: la Carta Municipal, que atorgava a l'alcaldia més poder en planificació urbana, capacitat fiscal i agilitat en alguns tràmits d'obres; el Castell de Montjuïc, que tot i ser traspassat a la ciutat va continuar sota la influència de l'exèrcit, i la Compilació del Dret Civil català, que va exigir de Porcioles tota la seva habilitat davant les resistències del govern i del mateix Franco, amb qui va crear una relació de proximitat.
El Porcioles més cínic -i el més hàbil- és el que fa possible el Museu Picasso, a partir del desig del secretari de l'artista, Josep Sabartés, de cedir a la ciutat obres del pintor. No era una situació senzilla: Picasso vivia a l'exili parisenc i, reconegut comunista, formava part dels "enemics d'Espanya". Però Porcioles va obrir pas a un projecte que va néixer amb el nom de Col·lecció Sabartés. També dels anys de Porcioles és el projecte de Fundació Miró. En aquests èxits hi va jugar un paper clau un altre notari, Raimon Noguera.
Els darrers anys del porciolisme van ser els de la mobilització del moviment veïnal, l'abast del qual i del que representava de canvi social no va preveure en la seva magnitud. El fracàs de projectes com el soterrament del primer cinturó de ronda Guinardó-Sants, les denúncies per les greus esquerdes d'edificis afectats pel túnel de la Rovira, les explosions de gas en diversos barris pel canvi de servei de gas ciutat a gas natural (que van provocar la mort d'una trentena de persones entre els anys 1972 i 1973) van desgastar enormement l'alcalde. En una ocasió, Porcioles va haver de separar físicament l'activista veïnal Custodia Moreno, que denunciava la situació al Carmel, d'un tinent d'alcalde en una reunió molt tensa a l'Ajuntament.
El maig de 1973, el consell de ministres cessava Porcioles i designava l'empresari Enric Masó, figura poc coneguda políticament, com a nou alcalde. Masó va intentar un canvi d'estil mentre Porcioles passava a ser història de Barcelona. Amb els anys, però, la seva figura va tornar a ser tema de debat. Pasqual Maragall li va concedir la medalla d'Or de la ciutat el 1983 i alguns van comparar la visió maragalliana de Barcelona amb la idea de Gran Barcelona metropolitana que Porcioles va voler encarnar. Hi havia potser en l'elogi maragallià a Porcioles un sentiment de mutu reconeixement entre elits.
La gestió i la manera de governar del porciolisme restarà per sempre vinculat a la negror de la dictadura, sense la qual hagués estat inimaginable el seu ascens i hegemonia durant setze anys sobre la ciutat. Un fet compatible amb una voluntat de deixar empremta i a l'admiració que va generar en persones honestes que el van conèixer, com l'enginyer Albert Serratosa, demòcrata i catalanista, que el qualificava com "el català més intel·ligent que he conegut". Amb la biografia de Josep Lluís Martín, ara en sabem molt més.
El Porcioles polític, però, presenta uns trets propis que el fan molt diferent del gruix del personal polític franquista. La biografia de l'historiador Josep Lluís Martín i Berbois, Josep Maria de Porcioles (Editorial Base) aporta una visió completa del polític, no centrada únicament en la seva etapa al capdavant de l'alcaldia (1957-73).
Certament, com diu el subtítol del llibre, Porcioles va ser una figura singular. Nascut a la població d'Amer, a la Selva, el 1904, a casa d'un notari, va cursar els estudis de dret i, tot i que ell preferia encarrilar la seva trajectòria com a arquitecte, el pare el va conduir pels camins de les lleis. Com el pare -i aquesta és una característica diferenciada del personatge-, el jove Porcioles va ser un home d'idees catalanistes i actiu en el món del catolicisme. Instal·lat a Balaguer, on el pare va guanyar plaça de notari, aviat va ser una figura coneguda com un exponent del pensament catòlic amb alguna tendència social.
Les simpaties polítiques de Porcioles el van acostar a la Lliga Catalana de Francesc Cambó, que unia conservadorisme i catalanisme. Val a dir que el seu nacionalisme era ben viu aquells anys, fins al punt que va participar activament en la campanya per l'Estatut de 1932 i va assistir en algun míting de la Candidatura Catalanista Republicana de Balaguer, ja que la Lliga no hi va obrir una secció local fins al 1933.
Franquista i denunciat per catalanista
Com molta altra gent vinculada a la Lliga, l'esclat de la Guerra Civil va trastocar els plans de Porcioles, que estava preparant les oposicions a notaria. Un episodi d'aquells dies li crearia molts maldecaps. En el moment d'iniciar-se l'aixecament militar, un oficial de la Guàrdia Civil va trucar-lo comminant-lo a afegir-s'hi. Ell s'hi va negar. Tot i això, va ser detingut junt amb altres exponents de la dreta catòlica, va estar pres a la Model i fou sotmès a un judici del Tribunal de Justícia Popular, que el va multar. Un cop al carrer, va començar a preparar el seu exili, primer a França i després a la zona franquista, a Burgos.
"Tot i formar part dels vencedors de la Guerra Civil, va ser denunciat per no haver-se afegit a l'aixecament militar del 1936"
L'ocupació franquista de Catalunya i la fi de la guerra va ser l'hora del triomf per als catalans de Burgos com Porcioles. Però Martín i Berbois narra amb detall els entrebancs que va trobar la seva ambició. Amb una agenda de contactes que havia anat engreixant, va aconseguir la presidència de la Diputació de Lleida el 1940 i la direcció general de Notaries. Però, alhora, va haver de respondre a diverses denúncies provinents del bàndol vencedor, que recordaven el seu catalanisme i l'amistat amb famílies d'esquerres. Se'n va sortir, però. D'aquell moment neixen els enfrontaments que va tenir sempre amb el món falangista, malgrat que el 1939 va córrer a afiliar-se als rengles de José Antonio.
Amb una plaça de notari, primer a Balaguer, després a Barcelona, bons contactes i llestesa natural, va anar covant un talent polític que el duria, sorprenent quasi totes les famílies del règim, a l'alcaldia de Barcelona el 1957. Aleshores ja havia començat a aixecar una fortuna en uns anys de construcció i poques manies. El despatx que tenia a Via Laietana aviat no va donar abast i el va traslladar a una seu més espaiosa a la Gran Via. El seu ascens a l'alcaldia no s'explica sense la seva vinculació a figures com Laureano López Rodó, alt funcionari i membre de l'Opus Dei, que començava a escalar el cim del poder gràcies a la seva relació amb l'almirall Carrero Blanco.
Misèria i ambició
Porcioles no es pot desvincular del franquisme. El seu llarg mandat va ser el de l'especulació i l'urbanisme desbocat en plena onada immigratòria. Alhora, com descriu bé Martín i Berbois, Porcioles se sentia posseït d'un destí i volia deixar petjada. En això sí que va ser superior a la mitjania de la classe política sorgida de la victòria del 1939. Va demostrar tenacitat per respondre a les necessitats d'abast d'aigua de Barcelona, aconseguida a través del transvasament del Ter.
L'alcalde franquista va assolir les anomenades tres C a inicis dels seixanta: la Carta Municipal, que atorgava a l'alcaldia més poder en planificació urbana, capacitat fiscal i agilitat en alguns tràmits d'obres; el Castell de Montjuïc, que tot i ser traspassat a la ciutat va continuar sota la influència de l'exèrcit, i la Compilació del Dret Civil català, que va exigir de Porcioles tota la seva habilitat davant les resistències del govern i del mateix Franco, amb qui va crear una relació de proximitat.
El Porcioles més cínic -i el més hàbil- és el que fa possible el Museu Picasso, a partir del desig del secretari de l'artista, Josep Sabartés, de cedir a la ciutat obres del pintor. No era una situació senzilla: Picasso vivia a l'exili parisenc i, reconegut comunista, formava part dels "enemics d'Espanya". Però Porcioles va obrir pas a un projecte que va néixer amb el nom de Col·lecció Sabartés. També dels anys de Porcioles és el projecte de Fundació Miró. En aquests èxits hi va jugar un paper clau un altre notari, Raimon Noguera.
Els darrers anys del porciolisme van ser els de la mobilització del moviment veïnal, l'abast del qual i del que representava de canvi social no va preveure en la seva magnitud. El fracàs de projectes com el soterrament del primer cinturó de ronda Guinardó-Sants, les denúncies per les greus esquerdes d'edificis afectats pel túnel de la Rovira, les explosions de gas en diversos barris pel canvi de servei de gas ciutat a gas natural (que van provocar la mort d'una trentena de persones entre els anys 1972 i 1973) van desgastar enormement l'alcalde. En una ocasió, Porcioles va haver de separar físicament l'activista veïnal Custodia Moreno, que denunciava la situació al Carmel, d'un tinent d'alcalde en una reunió molt tensa a l'Ajuntament.
El maig de 1973, el consell de ministres cessava Porcioles i designava l'empresari Enric Masó, figura poc coneguda políticament, com a nou alcalde. Masó va intentar un canvi d'estil mentre Porcioles passava a ser història de Barcelona. Amb els anys, però, la seva figura va tornar a ser tema de debat. Pasqual Maragall li va concedir la medalla d'Or de la ciutat el 1983 i alguns van comparar la visió maragalliana de Barcelona amb la idea de Gran Barcelona metropolitana que Porcioles va voler encarnar. Hi havia potser en l'elogi maragallià a Porcioles un sentiment de mutu reconeixement entre elits.
La gestió i la manera de governar del porciolisme restarà per sempre vinculat a la negror de la dictadura, sense la qual hagués estat inimaginable el seu ascens i hegemonia durant setze anys sobre la ciutat. Un fet compatible amb una voluntat de deixar empremta i a l'admiració que va generar en persones honestes que el van conèixer, com l'enginyer Albert Serratosa, demòcrata i catalanista, que el qualificava com "el català més intel·ligent que he conegut". Amb la biografia de Josep Lluís Martín, ara en sabem molt més.