El partit que enfrontarà aquest diumenge al Barça amb el Mallorca serà el darrer que acollirà el vell Camp Nou, inaugurat el dia de la Mercè de 1957, abans de l’inici d’unes obres que han de suposar la seva completa renovació. Coincidint amb aquest darrer ball al temple culer, aprofitem per fer memòria de la seva història social i política repassant els principals esdeveniments que l’han convertit en un testimoni preferent de la història contemporània de Catalunya.
L’Estadi Gamper que el franquisme va impedir
No deixa de ser curiós que l’estadi del FC Barcelona no fos oficialment batejat amb el nom de Camp Nou fins l’any 2000, amb la primera temporada del nou mil·lenni. Durant 43 anys, doncs, l’estadi no va tenir una denominació oficial i era conegut amb la que popularment utilitzaven els afeccionats: el «camp nou», en oposició al vell estadi de Les Corts que el club havia deixat enrere fruit del creixement de la seva massa social i dels èxits de l’equip que liderava Kubala. En part, però, el nou terreny de joc no va comptar amb una denominació oficial ja que les autoritats franquistes van prohibir que es digués Estadi Gamper, el nom que havia pensat el club català.
El dictador, ovacionat al Camp Nou
La construcció i la inauguració del nou estadi del Barça van tenir lloc en plena dictadura franquista, una circumstància que va provocar que la tutela del règim sobre la nova instal·lació esportiva fos omnipresent. Més enllà d’evitar que el camp fos batejat amb el nom de Joan Gamper, les autoritats van voler, en tot moment, associar la construcció d’un estadi modern a les «bondats» d’un règim que, paradoxalment, havia pretès esclafar tota la identitat catalanista associada al club blaugrana. Així, doncs, el mateix dictador, Francisco Franco, va ser nomenat president d’honor del comitè d’inauguració de l’estadi i va estar representat en l’acte de col·locació de la primera pedra pel governador civil de la província de Barcelona.
Portada de «La Vanguardia» recollint la primera visita de Franco al Camp Nou, el 10 d'octubre de 1957 Foto: Hemeroteca «La Vanguardia»
El dia de la Mercè de 1957, quan es va produir la inauguració formal de l’estadi, Franco no va ser al Camp Nou però sí que s’hi van aplegar distingides personalitats del règim, amb el ministre secretari general del Movimiento, José Solís, al capdavant. El dictador no va trepitjar-lo en persona fins uns dies després, el 10 d’octubre de 1957, quan, en ocasió de la primera jornada de lliga de la temporada 1957-58, va seure a la llotja de l’estadi, en companyia de la seva esposa Carmen Polo, després d’haver rebut l’ovació del públic assistent al partit.
La «Demostración Sindical» de l’1 de maig de 1960
En el seu intent per evitar que l’1 de maig, el dia internacional de la classe treballadora, pogués tenir, a l’Espanya franquista, qualsevol connotació de caràcter esquerrà, el règim organitzava en aquesta simbòlica data, Sant Josep Obrer, segons el santoral cristià, una «Demostración Sindical» que tenia com a objectiu evitar qualsevol identificació de classe dels treballadors estatals. Així, doncs, la secció d’Educación y Descanso de la Organización Sindical Española, el Sindicat Vertical, realitzava un gran acte que acostumava a tenir com a escenari l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid.
Portada de «La Vanguardia» sobre la «Demostración Sindical» de l'1 de maig de 1960 celebrada al Camp Nou Foto: Hemeroteca «La Vanguardia»
El 1960, però, tres anys després de la seva inauguració, va ser el Camp Nou qui va acollir l’acte que, com acostumava a succeir a Madrid, va estar presidit pel mateix dictador. L’estadi blaugrana es va omplir i Franco va ser-hi novament aclamat, en una imatge gens habitual pel temple culer que també va canviar la seva fesomia acollint al bell mig un velòdrom de fusta i un parell de piscines on s’hi van celebrar alguns dels actes de l’única «Demostración Sindical» de l’1 de maig que es va realitzar a Barcelona.
El retorn de la senyera i la benvinguda al president
Si bé és cert que el Camp Nou va ovacionar la figura de Franco quan aquest el va visitar, també ho és que, durant la dictadura, el recinte esportiu culer es va convertir en un refugi per molts opositors al règim que tenien en les seves simpaties pel Barça una de les poques formes de manifestar el seu descontentament amb una dictadura que prohibia tota llibertat d’expressió.
Aquesta circumstància va quedar clara amb la mort de Franco i la disputa, poques setmanes després, del partit que va enfrontar el Barça amb el Reial Madrid i on es van poder veure, per primera vegada des de la fi de la guerra del 36, centenars de senyeres voleiant al vent. La bandera catalana, aleshores encara prohibida, tornava així per la porta gran al Camp Nou.
Tarradellas, rebut al Camp Nou el 1977 una setmana després del seu retorn a Catalunya Foto: FCB
Dos anys després, el 30 d’octubre de 1977, qui ho feia era el president Josep Tarradellas que, una setmana després d’haver tornat de l’exili, va fer una entrada triomfant en un Camp Nou farcit de senyeres per presidir, des de la llotja, el partit de lliga que va enfrontar el Barça al Las Palmas. L’afecció culer va ovacionar el president i va cantar entusiasmada Els Segadors, interpretat per la Coral Sant Jordi i la Cobla d’Oriol Martorell.
Som una nació!
El 24 de juny de 1981 el Camp Nou va ser l’escenari de l’acte més massiu de la recent creada Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. Cent mil persones van omplir l’estadi el dia de Sant Joan responent a la convocatòria, sota el lema «Som una nació!, d’aquest moviment catalanista que havia nascut com a resposta al qüestionament que sectors espanyolistes havien fet del procés de normalització lingüística del català.
Les graderies del Camp Nou, durant l'acte de la Crida celebrat el 24 de juny de 1981 Foto: @1964Manel
L’acte, que va comptar amb diverses actuacions musicals, entre les quals cal destacar la de Lluís Llach, va servir també com carta de presentació pública del nou moviment independentista sorgit del procés de transició i que tenia en Terra Lliure el seu principal exponent. De fet, l’organització armada va aprofitar la jornada per difondre massivament la «Crida de Terra Lliure». Si bé l’acte no era explícitament independentista, van ser centenars les estelades que s’hi van poder veure, una circumstància que esdevindria habitual en algunes de les graderies de l’estadi al llarg dels anys 80.
De la inauguració del mundial a la missa del papa
El 1982, en ocasió de la celebració del mundial a l’Estat, el Camp Nou va ser ampliat i renovat per tal d’acollir la inauguració de la principal cita del futbol internacional. Curiosament, però, l’estadi no es va omplir per aquell acte inaugural del mundial de Naranjito en què el colom de la pau va ser el principal protagonista i on la senyera i elements de la cultura popular catalana, com els gegants, també hi van tenir la seva presència. La projecció internacional del Camp Nou en aquell any 1982 es va completar amb la visita del papa Joan Pau II a Barcelona durant la qual va oficiar una missa des del mateix estadi blaugrana que va aplegar fins a 120.000 feligresos i que va deixar una estampa gens habitual del recinte esportiu.
Una imatge de la missa oficiada pel papa Joan Pau II al Camp Nou el 7 de novembre de 1982 Foto: FCB
Escenari de grans concerts durant els 80
L’èxit de l’acte «Som una nació!» i de les actuacions musicals que s’hi van realitzar va propiciar que el Camp Nou es convertís, durant la dècada dels 80, en l’escenari que acollia bona part dels grans artistes internacionals quan aquests visitaven Barcelona. Així, doncs, l’estadi blaugrana va veure actuacions de Bruce Springsteen, de Michael Jackson o de Julio Iglesias que van aplegar desenes de milers de persones a l’igual que va fer-ho novament Lluís Llach que, el 1985, va tornar a omplir-lo amb un concert que va recordar el de Sant Joan de 1981 i que va convertir-se, novament, en un clam catalanista.
Cartell anunciant el concert que Lluís Llach va realitzar al camp del Barça el 1985 Foto: Fons Josep Vinyals / UAB
Un Camp Nou olímpic
Tot i que durant els Jocs Olímpics de 1992 el Camp Nou no va acollir la cerimònia inaugural, un honor que va recaure en l’actual Estadi Olímpic Lluís Companys, el cert és que l’estadi blaugrana va ser escenari del primer esdeveniment dels Jocs barcelonins ja que, la vigília de la cerimònia, va ser escenari d’un Itàlia-Estats Units que no va despertar l’entusiasme del públic ja que va congregar menys de 20.000 espectadors a les graderies. Ben diferent va ser la cosa amb la disputa de la final futbolística de la competició, que va enfrontar les seleccions d’Espanya i de Polònia, i que va deixar la imatge inèdita d’un Camp Nou ple de banderes espanyoles celebrant la medalla d’or aconseguida per la selecció olímpica estatal.
El Camp Nou, ple de banderes espanyoles durant la final de futbol dels Jocs de 1992 Foto: Canal Olímpic
Amb la selecció catalana
Amb l’entrada del nou mil·lenni, coincidint amb l’emergència de la reivindicació d’una selecció catalana oficial, el Camp Nou es va convertir en escenari habitual dels partits del combinat català, arribant al zenit el 18 de maig de 2002 quan es va omplir per veure el partit amistós que va enfrontar Catalunya i el Brasil. Durant més d’una dècada, el Camp Nou va esdevenir l’estadi habitual de la quatribarrada, que disputava un partit amistós anual que omplia les graderies de senyeres i estelades en un clima d’oberta reivindicació independentista. Més enllà dels partits de la selecció, la senyera tenia una presència habitual al Camp Nou com ho demostra el rècord Guiness que l’estadi va registrar el 2004 quan, en plena primera etapa de Joan Laporta a la presidència, s’hi va desplegar la senyera més gran del món.
La senyera més gran del món, exhibida al Camp Nou durant el Gamper de 2004 Foto: @Creeze10_
Protagonista del procés independentista
Des de l’esclat del procés independentista català, i molt especialment després de la multitudinària manifestació de la Diada de 2012, el Camp Nou n’ha estat un protagonista recurrent. Una setmana després de la marxa que va col·lapsar Barcelona, durant el partit de la Lliga de Campions que el Barça va disputar amb l’Spartak de Moscou, els espectadors van començar a cridar espontàniament en favor de la independència. Una circumstància que va fer recordar que, dècades abans, el doctor Josep Trueta, convençut nacionalista català, havia afirmat que el país seria independent el dia que el Camp Nou comencés a cantar en favor de la independència, establint, doncs, que l’estadi blaugrana era un termòmetre perfecte del sentiment del país.
La Via Catalana de 2013, al seu pas per l’estadi del Barça Foto: Pere López / Wikimedia Commons
Més enllà d’aquests càntics, que des d’aleshores han esdevingut recurrents en cada minut 17:14 de partit, el Camp Nou ha estat protagonista de molts dels episodis associats al procés. L’estadi va veure passar la Via Catalana, va acollir el Concert per la Llibertat, va jugar aquell polèmic partit a porta tancada el mateix 1 d’octubre en què milers de catalans eren agredits mentre exercien el seu dret a vot o va veure com se suspenia el clàssic que s’havia de disputar en plenes protestes per la sentència del procés i que, finalment, va celebrar-se enmig de l’expectativa d’una acció de gran ressò mediàtic del Tsunami Democràtic.