22
de gener
del
2023
Actualitzat
a les
11:29h
La crisi institucional viscuda entre el govern espanyol i la junta de Castella i Lleó, governada per una coalició del PP i Vox, arran del protocol antiavortista aprovat per l'executiu d'Alfonso Fernández Mañueco, ha escenificat l'aposta del bloc de dretes per les guerres culturals. Tampoc en això, els partits conservadors espanyols -que dissabte van desfilar plegats a Cibeles- són un cas a banda. Les campanyes per imposar una agenda ultraconservadora en el terreny dels valors morals i familiars responen a una estratègia que ve de lluny i té el seu niu als Estats Units.
La paternitat del terme guerra cultural s'atribueix al sociòleg James Davison Hunter, de la Universitat de Virgínia, als EUA. Va ser el seu assaigGuerres culturals: la lluita per definir Amèrica, del 1991, el que primer va emprar el concepte. La idea, però, venia de més lluny. Se cita sempre el pensador marxista italià Antonio Gramsci com el que va teoritzar l'hegemonia cultural, entesa com el domini ideològic en tots els àmbits, des dels mitjans a l'acadèmia, i que és el que acaba decantant la correlació de forces en una societat. La lluita per l'hegemonia no és d'ara, però per Davison Hunter, els EUA viurien una polarització creixent per l'ànima del país amb una contraposició entre progressisme i conservadorisme com mai s'havia vist abans. Ara podem dir que, a més, aquesta guerra cultural ha travessat les fronteres dels Estats Units i s'ha estès per molts països. També per l'estat espanyol.
El malaguanyat Vicenç Pagès, en el seu extraordinari llibre pòstum Kennedyana, sobre la saga política nord-americana, aparegut recentment, considera que la fi de la dècada dels seixanta és un tombant i arriba a dir, potser exageradament, que és la fi del segle XX. L'arribada de Richard Nixon a la Casa Blanca el 1968 tancaria uns seixanta en què canviar el món semblava possible. L'onada conservadora que es viuria després encara trigaria a arribar. Fins al 1980, amb Ronald Reagan, no comença a prendre la iniciativa un moviment molt heterogeni que anirà adoptant formes diversos. És Pat Buchanan, candidat a la presidència el 1992, parla ja obertament de guerra cultural, però els republicans encara prefereixen com a líder un conservador clàssic com George Bush pare.
Uns anys després, amb el moviment Tea Party, es va viure una nova radicalització de la dreta, però encara centrada més en aspectes de política econòmica i antiimpostos durant el mandat de Barack Obama. Finalment, va ser la victòria de Donald Trump el 2016 la que va donar forma a un ampli moviment anomenat MAGA (Make America Great Again) que, incloent sectors econòmics, cristians extremistes i extrema dreta racista, va anar agafant un to ultradretà. Steve Bannon, ideòleg trumpià, ha estat un dels estrategues de la internacionalització d'aquest corrent. En alguns temes, es perceben les similituds entre el que està passant a la dreta espanyola i a la nord-americana.
Les acusacions d'adoctrinament contra l'escola catalana són un punt fix en els missatges de la dreta espanyolista. Fora de Catalunya, també hi ha hagut croades contra algunes reformes educatives. Només cal recordar la fúria que va desfermar l'assignatura Educació per a la Ciutadania. Als EUA, fa anys que es va dissenyar una línia d'atac contra l'escola. Cartells que deien "Educació, no adoctrinament" han proliferat en les manifestacions contra l'anomenada teoria crítica de la raça, una escola de pensament que vol formar sobre el racisme estructural a les aules. Ja hi ha estats, com Florida, que han aprovat lleis que obliguen a explicar la versió oficial de la història del país sense autocrítiques. Trump va intentar establir una "educació patriòtica", però Joe Biden va anul·lar el projecte. Sobre aquest tema, aquest article d'Ángel Loureiro a Ctxt.es està molt documentat.
També Alberto Núñez Feijóo calcula i es mou amb ambigüitat. La dreta radical no és només Vox. També al PP, en especial a Madrid, on es concentra el búnquer conservador espanyol, el trumpisme té emuladors, com ha demostrat Isabel Díaz Ayuso davant la pandèmia i amb el seu discurs sobre les llibertats suposadament amenaçades per l'esquerra. Si Feijóo necessités els vots de Vox, no dubtaria. El que està clar mirant la història és que quan es tracta de la influència de la dreta autoritària internacional, la dreta espanyola aprèn ràpid.
La paternitat del terme guerra cultural s'atribueix al sociòleg James Davison Hunter, de la Universitat de Virgínia, als EUA. Va ser el seu assaigGuerres culturals: la lluita per definir Amèrica, del 1991, el que primer va emprar el concepte. La idea, però, venia de més lluny. Se cita sempre el pensador marxista italià Antonio Gramsci com el que va teoritzar l'hegemonia cultural, entesa com el domini ideològic en tots els àmbits, des dels mitjans a l'acadèmia, i que és el que acaba decantant la correlació de forces en una societat. La lluita per l'hegemonia no és d'ara, però per Davison Hunter, els EUA viurien una polarització creixent per l'ànima del país amb una contraposició entre progressisme i conservadorisme com mai s'havia vist abans. Ara podem dir que, a més, aquesta guerra cultural ha travessat les fronteres dels Estats Units i s'ha estès per molts països. També per l'estat espanyol.
Molt abans de Trump
Com quasi tots els moviments conservadors actuals, si hi ha una etapa històrica que veuen com a maleïda són els anys seixanta. En el cas dels EUA, el moviment dels drets civils va trasbalsar la societat. La comunitat negra va aixecar la veu i es va mobilitzar per guanyar drets i fer recular un racisme estructural que es mantenia en molts estats de l'Amèrica profunda. Van ser uns anys també d'hegemonia progressista: la Nova Frontera anunciada per John Kennedy, la llei de Drets Civils del seu successor, Lyndon Johnson, la revolta contra la guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, Maig del 68 i el que va suposar de ruptura en els valors.El malaguanyat Vicenç Pagès, en el seu extraordinari llibre pòstum Kennedyana, sobre la saga política nord-americana, aparegut recentment, considera que la fi de la dècada dels seixanta és un tombant i arriba a dir, potser exageradament, que és la fi del segle XX. L'arribada de Richard Nixon a la Casa Blanca el 1968 tancaria uns seixanta en què canviar el món semblava possible. L'onada conservadora que es viuria després encara trigaria a arribar. Fins al 1980, amb Ronald Reagan, no comença a prendre la iniciativa un moviment molt heterogeni que anirà adoptant formes diversos. És Pat Buchanan, candidat a la presidència el 1992, parla ja obertament de guerra cultural, però els republicans encara prefereixen com a líder un conservador clàssic com George Bush pare.
Uns anys després, amb el moviment Tea Party, es va viure una nova radicalització de la dreta, però encara centrada més en aspectes de política econòmica i antiimpostos durant el mandat de Barack Obama. Finalment, va ser la victòria de Donald Trump el 2016 la que va donar forma a un ampli moviment anomenat MAGA (Make America Great Again) que, incloent sectors econòmics, cristians extremistes i extrema dreta racista, va anar agafant un to ultradretà. Steve Bannon, ideòleg trumpià, ha estat un dels estrategues de la internacionalització d'aquest corrent. En alguns temes, es perceben les similituds entre el que està passant a la dreta espanyola i a la nord-americana.
Les croades morals: l'avortament
El protocol antiavortista de Vox a Castella i Lleó és un salt endavant en la radicalització de la dreta espanyola. Com ha passat al Partit Republicà, el lideratge del PP es mou enmig de moltes contradiccions en el tema. Només cal recordar la dimissió del ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón al no reeixir en la reforma de la llei vigent, durant el govern de Mariano Rajoy. La prohibició de l'avortament és el gran somni de l'ala dura republicana. De moment, el Tribunal Suprem dels EUA ja ha anul·lat la sentència Roe versus Wade que protegia el dret a interrompre l'embaràs. Però, com passa aquí, la prohibició no és un tema popular i no troba prou consens dins dels rengles conservadors. Excita molt els sectors més tradicionalistes, però troba poc ressò entre els conservadors moderats.Govern "il·legítim"
Les acusacions contra el govern de Pedro Sánchez per la seva política de pactes ha arribat a les acusacions o insinuacions d'il·legitimitat. També en aquest salt es nota la petjada nord-americana. El trumpisme va anar més enllà al no reconèixer el resultat de les eleccions de novembre del 2020. Els partidaris de l'expresident brasiler Bolsonaro van repetir la cançó després del triomf de Lula, amb un assalt als edificis institucionals que repetia els fets del 6 de gener del 2021 a Washington. Quan falta per escoltar acusacions similars en unes eleccions espanyoles?
Contra l'"adoctrinament"
Les acusacions d'adoctrinament contra l'escola catalana són un punt fix en els missatges de la dreta espanyolista. Fora de Catalunya, també hi ha hagut croades contra algunes reformes educatives. Només cal recordar la fúria que va desfermar l'assignatura Educació per a la Ciutadania. Als EUA, fa anys que es va dissenyar una línia d'atac contra l'escola. Cartells que deien "Educació, no adoctrinament" han proliferat en les manifestacions contra l'anomenada teoria crítica de la raça, una escola de pensament que vol formar sobre el racisme estructural a les aules. Ja hi ha estats, com Florida, que han aprovat lleis que obliguen a explicar la versió oficial de la història del país sense autocrítiques. Trump va intentar establir una "educació patriòtica", però Joe Biden va anul·lar el projecte. Sobre aquest tema, aquest article d'Ángel Loureiro a Ctxt.es està molt documentat. Vigilant la frontera sud
La histèria i les mentides sobre la immigració il·legal són compartides per les dretes radicalitzades a tot arreu. En països com França, Marine Le Pen ha construït bona part de la seva carrera entorn aquest tema. Als EUA, la situació a la frontera amb Mèxic ha estat un dels temes preferits dels conservadors. La promesa de Trump de construir el mur va ser un dels símbols del moviment MAGA. Vox s'ha abocat també a la demagògia en aquest punt, que considera electoralment profitós. El novembre passat, el partit va organitzar amb els seus socis a Estrasburg un Encontre Frontera Sud a Ceuta. Santiago Abascal ha anunciat que la formació proposarà un referèndum sobre la immigració.L'ambigüitat dels conservadors
Què fer amb l'extrema dreta? També aquí, la dreta tradicional espanyola, és a dir, el PP, ha jugat com la seva homòloga nord-americana: amb ambigüitat. Ho ha delatat de nou el conflicte a Castella i Lleó, amb un PP dient una cosa i la contrària en dies. L'actitud dels líders republicans a Washington és similar davant la força del trumpisme, que allí és molt més potent que Vox a Espanya. Els dirigents republicans no han volgut trencar amb Trump i ara busquen alternatives per impedir que l'expresident torni a ser el seu candidat el 2024. Però electoralment no es poden permetre una trencadissa amb els seus votants.També Alberto Núñez Feijóo calcula i es mou amb ambigüitat. La dreta radical no és només Vox. També al PP, en especial a Madrid, on es concentra el búnquer conservador espanyol, el trumpisme té emuladors, com ha demostrat Isabel Díaz Ayuso davant la pandèmia i amb el seu discurs sobre les llibertats suposadament amenaçades per l'esquerra. Si Feijóo necessités els vots de Vox, no dubtaria. El que està clar mirant la història és que quan es tracta de la influència de la dreta autoritària internacional, la dreta espanyola aprèn ràpid.