Sempre que pot s’ho recorda a si mateix. És un assumpte de vida o mort fins al punt que està del tot convençut que si mai se n’arribés a oblidar d’aquell episodi de la seua vida de colp i volta s’esfumaria en el no-res com una escopinada sobre una vorera, com una punta de cigarreta en el fons d’un poal de fem. Així que ben sovint, amb el posat seriós d’un bruixot a punt de guiar una ànima a la ultratomba, es repeteix: “El 1973 jo, Manuel Ll., hauria pogut ser professor de literatura castellana a Columbia”.
Tot seguit, engega a riure com una criatura fins que per les seues galtes esquerdades pel fred, la pluja, el vent i el sol comencen a relliscar uns llagrimots de felicitat grossos com el puny. I després, serenament, ignorant que l’univers sencer es destrueix de mica en mica al seu voltant, continua llegint un qualsevol dels molts llibres que atresora.
Són llibres que li deixen els transeünts en el seu basquet de plàstic que vol imitar el bambú o dins del caixó que fa servir de rebost i de capsa dels secrets on sempre guarda alguns rotllos de paper higiènic, menjar, aigua, papallones de llum, bales d’or massís, dents de lleó, parotets de cristall, fulles seques de violeta, un punyal de plata...
Quasi res: Columbia! Llavors, ell només era un xicot de vint-i-pocs anys acabat de llicenciar que lluïa una barba daurada, llarga i espessa, perfecta com el postís d’un Rei Mag de Cavalcada. Prim i atlètic, rialler, ocurrent, despert com una rabosa, les xicotes se’l rifaven. No hi havia cap home tan bell ni tan despert en tot el carrer Brodadors del barri de la Seu, ni encara en tota la ciutat València.
No vol oblidar que va ser jove, que va gaudir molt d’aquella joventut, que de poc el 1973 no va estar a Nova York ensenyant Gabo, Rulfo, Borges, Onetti... “Cuando los cronopios van de viaje”, potser hauria llegit de Cortázar als seus estudiants amb un castellà profundament fendit pels sons del seu català, “encuentran los hoteles llenos, los trenes ya se han marchado, llueve a gritos y los taxis no quieren llevarlos o les cobran preciós altísimos. Los cronopios no se desaniman porque creen firmemente que estas cosas les ocurren a todos, y a la hora de dormir se dicen unos a otros: ‘La hermosa ciudad, la hermosísima ciudad’. Y sueñan toda la noche que en la ciudad hay grandes fiestas y que ellos estan invitados. Al otro día se levantan contentísimos, y así es como viajan los cronopios. Las esperanzas, sedentarias, se dejan viatjar por la cosas y los hombres, y son como las estatuas que hay que ir a ver porque ellas no molestan".
Oblidar és morir així que ell, que vol viure eternament malgrat tot, vol recordar per sempre que el 1973 potser ell hauria sigut professor a Nova York. I vol recordar també que, finalment, mai no va travessar l’Atlàntic i que es va haver de quedar anys i panys a la seua ciutat perseguint somnis, ombres, veient també com tots els que més s’estimava anaven caient un darrere de l’altre consumits pels seus propis monstres apostats en la punta d’una xeringa, en el cor d’un gota de líquid translúcid, en el d’un milió de comprimits rosacis, violetes, grocs, rojos. Per aquell temps la mort es precipitava com un corb sobre un ratolí, picava i se n’anava mentre ell procurava no perdre el fil dels seus somnis, mentre llegia no importa quin fos el seu estat... Roth, Mishima, Carver, Yourcenar, Calvino, Salvat-Papasseit, Villalonga, Fuentes, Carpentier... cada mot un segon més de vida dins de la muntanya d’ossos invisibles que va habitar. Temps grisos en una ciutat grisa. Als graons de la Llotja una vesprada de fang va llegir d’Estellés: “aquest any miserable,/m.cm.lxiii. d. de c., serà molt recordat i molt amargament./vicent ventura desterrat a munic o parís, joan fuster a sueca/-diuen pel veïnat que escriu a tota màquina i circula un tenebrós prestigi-/sanchis guarner recorre perplex la ciutat,/jo escric i espere a Burjassot, mentre pels carrers de valència/la gent obscena, crida i crema un llibre”.
Ho té tot al cap. Aquell temps, aquest temps, fins i tot el que ha de venir i que ell veurà arribar mentre passa els dies i els anys sense abandonar aquella vorera entre la llibreria i l’escola de xinès, just enfront d’aquella cantina japonesa de moda que en arribar la primavera s’ompli d’adinerats turistes de tota Europa. Allò que compta és recordar. Diríem que l’única cosa que compta.
De vegades, pensa que el seu matalàs pudent és la mateixa pastera del nàufrag Luis Alejandro Velasco. Ell mateix, pensa, amb els anys té l’aspecte d’un mariner més encara amb aquella gorra de llana blava que no es treu ni a l’estiu quan més casca el sol ni encara que li pique tota la closca.
Des d’aquella pastera, a la deriva en el mar de la vida, mira de reüll cada dia com pel seu costat, indiferent, passa la gent atrafegada, distreta, enfadada, silenciosa, trista, excitada, esporuguida... Des de la seua pastera a la deriva en la nit de la vida compta estels o combat els taurons de la fam, la solitud però sobre els de l’oblit.
Aquest matí un senyor que ben podria haver estat professor a Columbia el 1973 o el 1986 o despús-ahir li ha deixat al basquet unes poques monedes i un exemplar nou de trinca d’Una altra vida, encara de Theodor Kallifatides. L’escriptor grec que escriu en suec fa una mica cara de mostela. Kallifatides és del pensar de Manuel. Oblidar és morir.
Per la nit, quan el carrer ha quedat en poder dels dimonis de la foscor i els borratxos, Kallifatides, ha vingut a explicar-li un cel grec i abrigallar-lo. Manuel s’ha sentit reconfortat i feliç, ben agombolat en el seu racó del món. Ell mai no morirà mentre renovelle els seus records, mentre quede un sol mot per expressar el misteri del viure.