21
de juliol
de
2023, 21:05
Actualitzat:
21:15h
La campanya del 23-J ha tornat a despullar les divergències existents entre ERC i Junts, a qui -almenys en el capítol de la retòrica- ha durat poc l'enèsim intent de reconciliació derivat de l'operació de Jaume Collboni per descavalcar Xavier Trias de l'alcaldia de Barcelona. Aquell 17 de juny, el cap de files de Junts al consistori es va abraçar amb Ernest Maragall, que li va oferir un consol sincer davant d'una maniobra que l'impedia completar la victòria obtinguda a les urnes. A les cúpules de Junts i d'ERC es va observar aquella escena amb una certa esperança per recuperar la unitat perduda el 2017 o, si més no, intentar-ho una vegada més. En aquesta ocasió, la campanya ha generat una paradoxa: el nivell de disputa retòrica ha estat agre, com és habitual, però en l'horitzó s'hi han dibuixat més coincidències que en el passat.
Per què? Perquè, en essència, la pugna dialèctica del camí cap al 23-J ha servit per camuflar una tendència consolidada: el retorn -amb més o menys nivell de gradualisme- cap al referèndum. ERC fa temps que l'ha convertit en l'epicentre de l'estratègia -Pere Aragonès continua abanderant l'acord de claredat, que s'ha d'estructurar en base a l'opinió dels experts reclutats pel Govern-, i la CUP insisteix que cal posar data i condicions per celebrar-ne un, preferiblement abans del 2025. Pel que fa a Junts, el partit que defensa amb més vehemència el mandat de l'1-O i tot el que va significar la tardor del 2017, en campanya ha defensat que per negociar la investidura de Pedro Sánchez cal exigir la transferència de competències pel referèndum.
Per a l'independentisme, en tot cas, només hi ha dos escenaris: ser intranscendent davant d'un govern conformat -amb la fórmula que sigui- pel PP o Vox, o bé ser decisiu per investir el líder del PSOE. El preu que hi ha posat ERC és "avançar" en el diàleg, el traspàs de Rodalies i acabar amb el dèficit fiscal, qüestions que per a Junts són "pantalla passada". Perquè una cosa és coincidir en la idea del referèndum i, una altra de ben diferent, compartir el full de ruta a Madrid. Gabriel Rufián, candidat dels republicans, s'ha passat la campanya evidenciant que Junts no és el seu adversari -afirmació que arriba després d'una legislatura de topades constants amb Míriam Nogueras-, mentre que els exsocis de Govern no han defugit el cos a cos mentre el PSC es destacava -com no passava des del 2008- com a rival a batre al Congrés a Catalunya.
Rufián ha estat molt acompanyat per la número dos, Teresa Jordà -incloses entrevistes i rodes de premsa conjuntes-, així com també pel tercer de la llista, l'independent Francesc-Marc Álvaro, a banda dels habituals Aragonès i Oriol Junqueras. Pel que fa a Nogueras, en tot moment ha estat acomboiada per la plana major del seu partit, per bé que el missatge principal sempre l'ha acabat facilitant ella. Carles Puigdemont, que abans de la campanya va patir un revés judicial per la pèrdua de la immunitat, ha insistit en tot moment en la idea de combatre l'abstenció i, per descomptat, en els atacs a ERC. Hi ha coses que, sis anys després, no varien.
I què passarà si ERC, Junts i la CUP tenen la clau entre portar Sánchez a la Moncloa o bé permetre un govern de PP i Vox? Els republicans tenen resolt el dilema -facilitar que continuï el PSOE a la Moncloa-, mentre que la formació fundada per Carles Puigdemont insisteixen que no és un problema dels partits catalans qui govern a Espanya. L'expresident, en una entrevista al diari Ara, va garantir que el líder socialista no seria escollit amb els vots de Junts, una afirmació que va fer arrufar més d'una cella a membres de la direcció, perquè no s'ha debatut què fer en cap òrgan intern. En el míting final, celebrat a Jardinets de Gràcia, Puigdemont
En paral·lel, el Govern ha aprofitat la campanya per aprofundir en un tres línies de discurs. La primera, insistir en la idea que Catalunya és el "bastió" contra la involució que representen el PP i Vox. En aquest sentit, Aragonès va demanar en l'arrencada de campanya una "gran mobilització de país" pensada per defensar drets i llibertats. En segon lloc, l'executiu ha tingut gestos a favor de la unitat del català, com ara la concessió de les Medalles d'Or de la Generalitat a figures com Eliseu Climent, Maria del Mar Bonet i Marta Pessarrodona, o bé dedicar al grup valencià Al Tall l'acte institucional de la Diada. I, en tercer lloc, el Govern ha fortificat el discurs dels greuges que acumula l'Estat, especialment en matèria fiscal i de compliment en infraestructures.
Què passarà en funció del resultat, especialment si ERC queda per sota de Junts? La formació fundada per Puigdemont aspira què hi hagi "canvis" a Catalunya en un moment en què ja existeixen veus de la formació republicana que defensen tornar a incorporar els exsocis al Govern. Serà a la tardor davant d'un consell de ministres format pel PP i per Vox? Encara és d'hora per saber-ho. Primer haurà d'arribar una negociació, si s'escau, per decidir com es negocia -i què es posa sobre la taula- una investidura de Sánchez. Un moment en què, com en totes les campanyes -aquesta no ha estat l'excepció-, afloraran les qüestions de pell.
Per què? Perquè, en essència, la pugna dialèctica del camí cap al 23-J ha servit per camuflar una tendència consolidada: el retorn -amb més o menys nivell de gradualisme- cap al referèndum. ERC fa temps que l'ha convertit en l'epicentre de l'estratègia -Pere Aragonès continua abanderant l'acord de claredat, que s'ha d'estructurar en base a l'opinió dels experts reclutats pel Govern-, i la CUP insisteix que cal posar data i condicions per celebrar-ne un, preferiblement abans del 2025. Pel que fa a Junts, el partit que defensa amb més vehemència el mandat de l'1-O i tot el que va significar la tardor del 2017, en campanya ha defensat que per negociar la investidura de Pedro Sánchez cal exigir la transferència de competències pel referèndum.
Per a l'independentisme, en tot cas, només hi ha dos escenaris: ser intranscendent davant d'un govern conformat -amb la fórmula que sigui- pel PP o Vox, o bé ser decisiu per investir el líder del PSOE. El preu que hi ha posat ERC és "avançar" en el diàleg, el traspàs de Rodalies i acabar amb el dèficit fiscal, qüestions que per a Junts són "pantalla passada". Perquè una cosa és coincidir en la idea del referèndum i, una altra de ben diferent, compartir el full de ruta a Madrid. Gabriel Rufián, candidat dels republicans, s'ha passat la campanya evidenciant que Junts no és el seu adversari -afirmació que arriba després d'una legislatura de topades constants amb Míriam Nogueras-, mentre que els exsocis de Govern no han defugit el cos a cos mentre el PSC es destacava -com no passava des del 2008- com a rival a batre al Congrés a Catalunya.
Rufián ha estat molt acompanyat per la número dos, Teresa Jordà -incloses entrevistes i rodes de premsa conjuntes-, així com també pel tercer de la llista, l'independent Francesc-Marc Álvaro, a banda dels habituals Aragonès i Oriol Junqueras. Pel que fa a Nogueras, en tot moment ha estat acomboiada per la plana major del seu partit, per bé que el missatge principal sempre l'ha acabat facilitant ella. Carles Puigdemont, que abans de la campanya va patir un revés judicial per la pèrdua de la immunitat, ha insistit en tot moment en la idea de combatre l'abstenció i, per descomptat, en els atacs a ERC. Hi ha coses que, sis anys després, no varien.
La plana major d'ERC, en el míting final de campanya. Foto: ACN
I què passarà si ERC, Junts i la CUP tenen la clau entre portar Sánchez a la Moncloa o bé permetre un govern de PP i Vox? Els republicans tenen resolt el dilema -facilitar que continuï el PSOE a la Moncloa-, mentre que la formació fundada per Carles Puigdemont insisteixen que no és un problema dels partits catalans qui govern a Espanya. L'expresident, en una entrevista al diari Ara, va garantir que el líder socialista no seria escollit amb els vots de Junts, una afirmació que va fer arrufar més d'una cella a membres de la direcció, perquè no s'ha debatut què fer en cap òrgan intern. En el míting final, celebrat a Jardinets de Gràcia, Puigdemont
En paral·lel, el Govern ha aprofitat la campanya per aprofundir en un tres línies de discurs. La primera, insistir en la idea que Catalunya és el "bastió" contra la involució que representen el PP i Vox. En aquest sentit, Aragonès va demanar en l'arrencada de campanya una "gran mobilització de país" pensada per defensar drets i llibertats. En segon lloc, l'executiu ha tingut gestos a favor de la unitat del català, com ara la concessió de les Medalles d'Or de la Generalitat a figures com Eliseu Climent, Maria del Mar Bonet i Marta Pessarrodona, o bé dedicar al grup valencià Al Tall l'acte institucional de la Diada. I, en tercer lloc, el Govern ha fortificat el discurs dels greuges que acumula l'Estat, especialment en matèria fiscal i de compliment en infraestructures.
Què passarà en funció del resultat, especialment si ERC queda per sota de Junts? La formació fundada per Puigdemont aspira què hi hagi "canvis" a Catalunya en un moment en què ja existeixen veus de la formació republicana que defensen tornar a incorporar els exsocis al Govern. Serà a la tardor davant d'un consell de ministres format pel PP i per Vox? Encara és d'hora per saber-ho. Primer haurà d'arribar una negociació, si s'escau, per decidir com es negocia -i què es posa sobre la taula- una investidura de Sánchez. Un moment en què, com en totes les campanyes -aquesta no ha estat l'excepció-, afloraran les qüestions de pell.