02
de setembre
de
2023, 11:00
Actualitzat:
11:05h
L'independentisme, després dels moments àlgids del 2017, només ha trobat un lema que fes de paraigua de tot el moviment amb una certa comoditat: amnistia i referèndum. A la pràctica, en el plànol institucional, aquestes dues demandes s'han acabat traduint en desjudicialització del procés -indults, reforma del codi penal i derogació de la sedició- i buscar la fórmula perquè el govern espanyol s'avingués a parlar de les fórmules per poder votar sobre el futur del país. L'última proposta catalana en aquesta carpeta encara s'està gestant, i està centrada en l'acord de claredat. De fet, d'avenços concrets només n'hi ha hagut en el primer àmbit, el de la desjudicialització, tendència que també impregna la negociació per la investidura.
Per què? Per ara, les converses -les privades i les que transcendeixen en públic per boca dels negociadores- se centren més en la fórmula jurídica de l'amnistia que no pas en el referèndum. L'equip de Jaume Asens, el dirigent dels comuns a qui Yolanda Díaz -tot i que Sumar no l'incorporés a les llistes- ha encarregat la interlocució amb Carles Puigdemont i, també, dissenyar el marc legal de la desjudicialització definitiva. Díaz, per exemple, va assenyalar en una entrevista a TVE que s'estan perfilant els "marges" de l'amnistia, és a dir, qui es veuria beneficiat per la mesura i quin horitzó temporal tindria. L'independentisme parla de milers de represaliats i Junts, per exemple, hi inclou la seva presidenta, Laura Borràs, condemnada per un cas de corrupció.
Les negociacions que ha protagonitzat l'independentisme -sobretot ERC, soci del PSOE en l'anterior legislatura- amb l'Estat en els últims anys s'han centrat només en la desjudicialització. Primer van arribar els indults -fruit de converses discretes amb el govern espanyol que els republicans només han brandat en l'última campanya electoral-, i l'any següent la reforma del codi penal que acabava amb el delicte de sedició i retocava la malversació. D'aquestes modificacions se n'han beneficiat bona part dels protagonistes de l'1-O, però encara no s'ha resolt la situació de Puigdemont -a Bèlgica- ni la de Marta Rovira -a Suïssa-, en aquest últim cas perquè la causa del Tsunami Democràtic encara cueja a l'Audiència Nacional.
"Un dels escenaris més complicats que es poden produir és que Sánchez ofereixi una amnistia ambiciosa, i això vol dir també resoldre la situació personal de Puigdemont, però que no es mogui amb el referèndum", radiografia un dirigent de Junts consultat per Nació. La mateixa veu posa de manifest que, si bé hi ha hagut avenços -sovint menystinguts; un alt responsable de Junts, en trobades privades en campanya, menystenia obertament els indults- a l'hora de revertir els efectes judicials del 2017, de la carpeta de l'autodeterminació no se n'ha parlat. De fet, el president Pere Aragonès, en diversos discursos institucionals, reclamava abordar aquesta qüestió. En els propers mesos preveu presentar la proposta d'acord de claredat.
Si bé de l'amnistia el PSOE ja se n'ha obert a parlar -de la mateixa manera que en el seu dia Sánchez va canviar d'opinió amb els indults i, quan es va negociar la reforma del codi penal, en cap moment va sortir públicament a negar que volgués derogar la sedició davant la pressió del PP-, el referèndum sí que és una línia vermella. Cada vegada que el Govern l'ha proposat, la Moncloa ha assenyalat que no tenia cabuda a la Constitució i que no es pot posar en qüestió la sobirania espanyola. La transferència de competències per celebrar una votació acordada ja es va provar el 2014, abans del 9-N, i tampoc va triomfar en el camí cap a l'1-O.
Quan Puigdemont va aterrar a Palau, a principis del 2016, una de les seves prioritats era definir un full de ruta per culminar el procés després que Junts pel Sí, la coalició formada entre Convergència i ERC, no arribés a la majoria absoluta. La idea del referèndum sempre va formar part del seu ideari i, en alguna trobada privada prèvia a la idea de l'1-O, feia aquest plantejament: que el govern espanyol -en aquell moment en mans de Mariano Rajoy- plantegés una reforma estatutària i que aquesta possibilitat es votés. Si guanyava el no, aleshores Catalunya s'hauria guanyat el dret a celebrar un referèndum sobre la independència.
De propostes d'encaix, per ara, només n'arriben des del País Basc. En un article al diari El País, el lehendakari Íñigo Urkullu va plantejar aquesta setmana un nou encaix -a través d'una convenció constitucional- que permetés "capacitat de decidir" a territoris històrics com Euskadi, Catalunya i Galícia. El govern espanyol va indicar que respecta la proposta, que la considera "legítima", però ja va deixar clar que no la comparteix. I, si no comparteix una sobirania de mínims com la que posa sobre la taula el PNB, què dirà davant d'un referèndum? El més probable, com ha passat en l'última dècada, és una negativa sonora. Potser per això el Govern, més que parlar de referèndum, defensa "acabar permetent l'autodeterminació".
Per què? Per ara, les converses -les privades i les que transcendeixen en públic per boca dels negociadores- se centren més en la fórmula jurídica de l'amnistia que no pas en el referèndum. L'equip de Jaume Asens, el dirigent dels comuns a qui Yolanda Díaz -tot i que Sumar no l'incorporés a les llistes- ha encarregat la interlocució amb Carles Puigdemont i, també, dissenyar el marc legal de la desjudicialització definitiva. Díaz, per exemple, va assenyalar en una entrevista a TVE que s'estan perfilant els "marges" de l'amnistia, és a dir, qui es veuria beneficiat per la mesura i quin horitzó temporal tindria. L'independentisme parla de milers de represaliats i Junts, per exemple, hi inclou la seva presidenta, Laura Borràs, condemnada per un cas de corrupció.
Les negociacions que ha protagonitzat l'independentisme -sobretot ERC, soci del PSOE en l'anterior legislatura- amb l'Estat en els últims anys s'han centrat només en la desjudicialització. Primer van arribar els indults -fruit de converses discretes amb el govern espanyol que els republicans només han brandat en l'última campanya electoral-, i l'any següent la reforma del codi penal que acabava amb el delicte de sedició i retocava la malversació. D'aquestes modificacions se n'han beneficiat bona part dels protagonistes de l'1-O, però encara no s'ha resolt la situació de Puigdemont -a Bèlgica- ni la de Marta Rovira -a Suïssa-, en aquest últim cas perquè la causa del Tsunami Democràtic encara cueja a l'Audiència Nacional.
"Un dels escenaris més complicats que es poden produir és que Sánchez ofereixi una amnistia ambiciosa, i això vol dir també resoldre la situació personal de Puigdemont, però que no es mogui amb el referèndum", radiografia un dirigent de Junts consultat per Nació. La mateixa veu posa de manifest que, si bé hi ha hagut avenços -sovint menystinguts; un alt responsable de Junts, en trobades privades en campanya, menystenia obertament els indults- a l'hora de revertir els efectes judicials del 2017, de la carpeta de l'autodeterminació no se n'ha parlat. De fet, el president Pere Aragonès, en diversos discursos institucionals, reclamava abordar aquesta qüestió. En els propers mesos preveu presentar la proposta d'acord de claredat.
Si bé de l'amnistia el PSOE ja se n'ha obert a parlar -de la mateixa manera que en el seu dia Sánchez va canviar d'opinió amb els indults i, quan es va negociar la reforma del codi penal, en cap moment va sortir públicament a negar que volgués derogar la sedició davant la pressió del PP-, el referèndum sí que és una línia vermella. Cada vegada que el Govern l'ha proposat, la Moncloa ha assenyalat que no tenia cabuda a la Constitució i que no es pot posar en qüestió la sobirania espanyola. La transferència de competències per celebrar una votació acordada ja es va provar el 2014, abans del 9-N, i tampoc va triomfar en el camí cap a l'1-O.
Quan Puigdemont va aterrar a Palau, a principis del 2016, una de les seves prioritats era definir un full de ruta per culminar el procés després que Junts pel Sí, la coalició formada entre Convergència i ERC, no arribés a la majoria absoluta. La idea del referèndum sempre va formar part del seu ideari i, en alguna trobada privada prèvia a la idea de l'1-O, feia aquest plantejament: que el govern espanyol -en aquell moment en mans de Mariano Rajoy- plantegés una reforma estatutària i que aquesta possibilitat es votés. Si guanyava el no, aleshores Catalunya s'hauria guanyat el dret a celebrar un referèndum sobre la independència.
De propostes d'encaix, per ara, només n'arriben des del País Basc. En un article al diari El País, el lehendakari Íñigo Urkullu va plantejar aquesta setmana un nou encaix -a través d'una convenció constitucional- que permetés "capacitat de decidir" a territoris històrics com Euskadi, Catalunya i Galícia. El govern espanyol va indicar que respecta la proposta, que la considera "legítima", però ja va deixar clar que no la comparteix. I, si no comparteix una sobirania de mínims com la que posa sobre la taula el PNB, què dirà davant d'un referèndum? El més probable, com ha passat en l'última dècada, és una negativa sonora. Potser per això el Govern, més que parlar de referèndum, defensa "acabar permetent l'autodeterminació".