Aquesta ha estat una setmana estressant per a la Unió Europea. Va començar amb unes declaracions del president francès, Emmanuel Macron, apuntant a estar preparats de cara a una possible agressió de Rússia a Europa. Macron va plantejar un escenari en el qual caldria plantejar-se l'enviament de tropes a Ucraïna, en cas que l'evolució de la guerra -que ha fet dos anys- no fos favorable per a Kíiv. Ho va dir en una cimera dels aliats occidentals que fan costat a Ucraïna enfront la invasió russa. Diversos governs europeus, com l'espanyol, se'n van desmarcar. Dimecres, va ser la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, qui va anunciar una compra conjunta d'armes per part dels membres de la Unió. Una línia similar a la seguida davant la covid o la crisi energètica, però en aquest cas en matèria de defensa.

En les últimes hores, el president rus, Vladímir Putin, ha donat la seva resposta a aquestes paraules i ho ha fet com és habitual en ell des de la invasió d'Ucraïna. Ha dit que si s'envien tropes, està disposat a recórrer a l'ús del potencial nuclear rus, que és capaç de "destruir la civilització". El febrer del 2022, quan va iniciar l'atac a Ucraïna, ja va amenaçar amb l'ús d'armament nuclear si Occident corria a socórrer Kíiv. Què està passant? Som a les portes d'una extensió de la guerra? De moment, ja hi ha guerra a Europa -així es constata amb una ullada al mapa-, tot i que l'atenció sobre el conflicte ha cedit mediàticament. En quin punt ens trobem?

Guerra, la paraula de moda

S'ha produït un canvi brusc en el lèxic de les relacions internacionals. Mai com ara, des de la fi de la Guerra Freda, s'havia parlat tant d'entrar en guerra i d'emprar l'armament nuclear com es fa ara. Fins i tot hi va haver anys durant la Guerra Freda en què les dues superpotències, els EUA i l'URSS, van mantenir una actitud relativament ponderada i formes suaus a l'hora de mantenir la tensió internacional, malgrat els moments de crisi greu, com va ser amb el xoc pels míssils a Cuba del 1962. Des de diversos centres de poder s'està emprant molt el terme guerra. Ho ha fet l'estat major alemany i ho ha explicitat el ministre de Defensa, Boris Pistorius. Hi ha com una sensació que es vol preparar l'opinió pública per a una possible escalada militar.

Qui està al comandament a la UE?

El lideratge occidental viu un moment que sembla d'interinatge, tant a Europa com als Estats Units. D'això també se n'aprofita Moscou. La UE viu un moment preelectoral de cara a les eleccions del juny, que potser aclariran la correlació de forces al Parlament Europeu. La manca d'una plena integració política s'està evidenciant un cop més. La Unió ha demostrat rapidesa de reflexos i unitat davant la crisi energètica i davant la pandèmia, però ara ve una crisi per a la qual no està acostumada, de tipus militar i de seguretat. Les declaracions de Macron ja responen a un intent de refermar el lideratge de França. 

Però cap govern dels grans estats de la UE està en una situació de solidesa plena. En la major part de països, unes eleccions ara suposarien la derrota del govern de torn. La clau, bàsicament, estarà en l'eix Alemanya-França. I tots dos països no sempre van a l'una. Ara han de gestionar un escenari inèdit: un gran enemic com Rússia que, a diferència de l'URSS de la gerontocràcia dels Brezhnev i Andropov, potser no té la noció dels seus límits. 

Tardor incerta als Estats Units

També hi ha interinatge als EUA. Europa no té clar si se'n pot refiar plenament d'un Washington on sembla que les coses no estan clares. La pugna Joe Biden-Donald Trump no tranquil·litza. Un Joe Biden de 81 anys i camina insegur no és la millor garantia d'un engreixament de l'aliança transatlàntica. L'elecció de Trump seria ja un malson. Però més enllà de Trump, cada cop són més els membres del Congrés i els think tank que mostren irritació creixent envers el que consideren esforç insuficient dels europeus en defensa. Quan acabin sortint d'escena els membres de la generació que va viure l'aixecament del mur de Berlín i la creació de l'OTAN (Biden o el líder republicà del Senat, Mitch McConnell, que ja ha anunciat que deixarà el càrrec), Europa se les haurà d'entendre amb una generació més distant.

El maldecap de Suwalki

Aquest estret passadís que separa Lituània de Polònia i uneix Kaliningrad (territori rus al Bàltic) i Bielorrússia s'ha convertit en un maldecap per a l'OTAN. És interessant rellegir l'entrevista que Nació va fer a l'exministre Josep Piqué poc abans de morir. En ella, Piqué subratllava la importància estratègica de Suwalki en cas que Putin volgués ocupar-lo per aïllar els països bàltics. Seria una operació factible que, acompanyada d'un bloqueig del Bàltic, obligaria l'OTAN a una decisió dramàtica: preparar una operació d'atac massiva o sacrificar les repúbliques de Lituània, Estònia i Letònia. El tan citat article 5 de l'Aliança Atlàntica estableix que un atac a un estat membre serà considerat un atac a tots i que es prendran les mesures que es considerin necessàries, "fins i tot el recurs a la força armada". Però deixa obert un marge a l'ambigüitat. 

Gaza, un altre front obert

El salt qualitatiu al conflicte al Pròxim Orient a partir de l'atac de Hamàs del 7 d'octubre ha estat un nou i incert nou front obert per a les posicions occidentals. La resposta extraordinàriament contundent d'Israel, a banda, ha creat un greuge comparatiu respecte a la guerra d'Ucraïna. El mateix responsable de cooperació i seguretat de la UE, Josep Borrell, ho ha assenyalat: fins a quin punt es pot rebutjar la invasió de Putin mentre es dona llum verda al govern de Netanyahu? Davant dels països del Sud Global, l'actuació d'Occident dona combustible a Rússia i la Xina quan critiquen la prepotència del bloc atlàntic. I un aspecte a tenir present: quan és hora de defensar la superioritat moral de la democràcia enfront els autoritarismes, que una democràcia com Israel faci el que fa a Gaza no és la millor targeta de presentació.