01
de juliol
del
2023
Actualitzat
el
05
de juliol
a les
20:47h
Montserrat Besses (Barcelona, 1957) va començar a treballar de periodista al diari Avui, quan tenia 22 anys. Va ser corresponsal a París primer per aquest diari i a partir del 1984 per TV3. Els seus vincles amb França es van consolidar amb el temps i la periodista hi està vinculada per raons familiars i sempre té un peu posat a París. des d'on ha vist evolucionar la república veïna des dels anys de François Mitterrand al d'Emmanuel Macron.
Totes les cares de França (Pòrtic) és una mirada analítica sobre la societat francesa, fracturada i convulsa. Un país que aquests dies torna a incendiar-se després de la mort d'un jove a mans de la policia. Una França en què l'extrema dreta ha aconseguit esdevenir —amb més de 80 diputats a l'Assemblea Nacional— una força central de la vida política mentre avança el segon mandat de Macron. Conversem amb Montserrat Besses sobre la França indignada des de la tranquil·litat dels jardins de Can Deu, al barri barceloní de les Corts.
- França torna a cremar aquests dies. Són uns incidents com altres que s'han produït
- Aquests incidents són diferents als que s'han pogut viure en temps recents. La situació és extremadament complicada. Els incidents es multipliquen a tot el territori, i no només en barris perifèrics sinó als centres de la ciutat. L'objectiu dels atacs són tan establiments públics ( ajuntaments, escoles, biblioteques, comissaries) com privats (saqueig de botigues de tota mena, des de supermercats a joieries). Queda clar que el jovent que es manifesta (l'edat mitjana de molts dels qui hi participen és de 17 anys) no considera com a "seus" els serveis públics dels seus propis barris i ciutats. La mort de Nahel , les imatges de la policia disparant a boca de canó i la commoció que tot això ha provocat, ha estat l'espurna que ha fet esclatar una crisi de múltiples capes que està latent des de fa dècades.
- Té poc a veure amb altres esclats anteriors?
- Es fan moltes referències a la crisi de les banlieues del 2005 però hi ha diferències: es tracta d'una altra generació, els manifestants són més joves i es podria dir que més violents, i a més utilitzen les xarxes socials com a eina de comunicació, de difusió i com objectiu per sentir-se protagonistes. Els poders públics estan aclaparats. Augmentar efectius de policia i gendarmeria sobre el terreny no està servint de res. El divorci entre policia i població de barris perifèrics no ha fet més que augmentar en els últims anys, sobretot des que es va decidir eliminar la policia de proximitat, una decisió de Nicolas Sarkozy.
- La resposta de Macron diu moltes coses de la seva manera de governar?
- Aquests dies es recorda molt sovint com Macron, al 2017, va encarregar a l'antic ministre encarregat de la Ciutat, Jean Louis Borloo un pla per tal que "la República torni" als barris on impera "el replegament comunitari". Borloo va treballar durant mesos amb alcaldes i associacions per establir un seguit de mesures i inversions per tal de millorar les condicions de vida social, econòmica i cultural de barris marginats i banlieues conflictives. Però Macron ho va rebutjar de pla de manera taxativa i amb paraules que van humiliar Borloo. Ara hi ha veus que lamenten que Macron decidís llençar-ho tot a les escombraries. Un altre aspecte ho complica tot.
- Quin és?
- Una llei aprovada el 2017 que amplia el ventall de condicions en les quals la policia pot usar les armes i disparar. El text és confús i moltes veus demanen que sigui corregit al temps que reclamen una millor formació de la policia en tots els sentits. La situació d'aquests dies es depriment sobretot perquè ningú no apunta una solució factible als problemes de fons en un termini curt de temps. Ni tan sols a mig termini. S'ha deixat covar massa temps una situació que tothom sabia que era explosiva.
- Per què ha triat la Marianne i l'estil en primera persona per explicar-nos els molts rostres de França?
- El llibre neix d'una trucada de l'editorial, que m'encarrega una panoràmica de la França actual després de les eleccions presidencials de l'any passat. No soc catedràtica de Ciències Polítiques ni historiadora. Podia parlar en primera persona, però fer-ho de les meves batalles no em semblava molt interessant. Havia de trobar un fil conductor. Primer vaig pensar en una observadora que veiés el que passava i se'm va ocórrer la figura de la República que hi ha a la plaça d'aquest nom, que és el lloc on hi ha les grans concentracions populars. Però hi ha moltes representacions de la Marianne, que aquí no es coneix, però és una cosa molt arrelada. Es fan concursos públics per dibuixar una Marianne sobre diversos temes. Cada president té una Marianne, o dues. Això em permetia evocar molts aspectes de França. Si parlo de la Marianne de l'Arc de Triomf, que condueix el poble al combat, des de la seva posició veu tot el que ha marcat la història de la place de l'Étoile i els Camps Elisis, com l'enterrament de Victor Hugo.
- N'ha descobert moltes?
- He descobert coses magnífiques, com la història de la Marianne negra de Tolosa, encarregada pels francmaçons, o la de la Catalunya Nord, a Bula d'Amunt, on la treuen a passejar com una processó. Només hi ha tres pobles a França on fan això. En lloc de treure la Mare de Déu el 15 d'agost, treus la Marianne el 14 de juliol. A Bula d'Amunt passa per tots els carrers menys el de l'església.
- Escrivint el llibre ha descobert coses que no sabia de França?
- En el llibre recullo una frase d'Edgar Morin, que va fer 100 anys i va ser homenatjat a l'Elisi, i va dir que en cada llibre que escrivia es tornava un estudiant. És clar que he descobert coses. M'ha resultat un exercici divertit llegir un munt de discursos de Macron. Vas veient la seva personalitat. Dona molt de joc.
- "Un populista de vellut". Així es defineix Macron en una de les pàgines del llibre.
- Llegeixo una definició que no és al llibre i és d'un sociòleg francès en un diari suís. Defineix el seu exercici del poder com "el d'un nen immadur, narcisista, arrogant, sord respecte els altres, més aviat incompetent, en especial en l'àmbit diplomàtic, els capricis del qual tenen força de llei tot menyspreant la llei i la realitat".
- Vostè com el definiria?
- Una de les coses que m'ha cridat més l'atenció, sobretot els darrers mesos, enmig de les protestes per les jubilacions, és com no se'n pot estar de dir la darrera paraula i tenir un to provocador. Explico com en l'inici del seu mandat, a un jove que visitava l'Elisi i li deia que no tenia feina, li va dir que travessant el carrer en podria trobar. Aquesta frase l'ha perseguit des d'aleshores. Fa uns dies, va anar a Marsella i una senyora li va explicar que el fill estava a l'atur, i a ell no se li va ocórrer res més que dir-li que si anaven al port vell segur que trobarien ofertes de feina. O sigui, tornem-hi. Després, visita les sobres de reconstrucció de Notre Dame i quan li diuen que el 2024 es podrà tornar a visitar, ell diu: "Veuen com jo tenia raó? Quan ho vaig dir ningú em creia. La meva divisa és no cedir mai". Això era un missatge per als qui protesten.
- És un personatge amb trets atípics.
- Sí. El noi jove, fill de la burgesia de províncies, primer de la classe, que s'enamora de la seva professora de teatre. Això pot passar a molts nois, però ell s'hi acaba unint, malgrat els esforços fets per les seves famílies. Políticament, també. És elegit president a 39 anys, sense haver estat mai elegit diputat ni alcalde.
- M'ha fascinat el que diu Macron sobre "l'absència del rei" en la política francesa. Una de les claus per entendre França no serà que, en el fons, sota la retòrica republicana, pensa com una monarquia? Tots els presidents han tingut un aire de monarca, potser tret de François Hollande.
- Hollande va parlar d'una presidència "normal". Però ho va dir en relació amb l'exuberància de Sarkozy. Macron, en canvi, va dir que un president no podia ser "normal". La Constitució de la Cinquena República està feta per un militar, el general De Gaulle, després de la Segona Guerra Mundial i una Quarta República que era la inestabilitat permanent. Un periodista va dir que cada cop més França era com una piràmide invertida que s'aguantava per un vèrtex que és el president. La Constitució, en l'article 49.3, permet al govern d'aturar el debat d'un projecte de llei, que és el que va fer Macron en el tema de les pensions i va desfermar més les protestes.
- Però veu nostàlgia de la monarquia?
- És un comentari que a vegades s'escolta, que encara no han digerit haver tallat el cap al rei. Jo crec sincerament que no hi ha nostàlgia. El que passa és que hi ha contradiccions. L'Assemblea Nacional és al Palais Bourbon. Hi conviuen tots els símbols. Al despatx de Macron hi ha la N de Napoleó III. En l'àmbit popular hi ha passió per les cases reials, com s'ha vist amb motiu de la coronació de Carles d'Anglaterra. Però quan Macron actua amb verticalitat, la gent no hi està d'acord.
- La situació a França anuncia el que pot venir? Un Estat qüestionat, una esquerra desarborada, una extrema dreta en ascens...
- No m'atreveixo a fer gaires comparacions. L'extrema dreta a França està pujant. De l'elecció de Macron el 2017 a la reelecció el 2022 hi ha tres milions més de vots a Marine Le Pen. L'actual crisi de les pensions a qui està beneficiant, curiosament, és a l'extrema dreta, tot i que ha fet més soroll és l'esquerra de Mélenchon. Le Pen ha fet un tasca de maquillatge molt hàbil. Ara l'impresentable és Éric Zemmour, que diu unes coses que Le Pen ja no diu. Però coses que estem escoltant aquí de l'extrema dreta serien impensables a França.
- Per exemple?
- Ni Marine Le Pen s'atreviria a dir que no existeix la violència contra les dones. En el discurs de l'extrema dreta francesa, no hi ha un enemic interior. Hi ha el tema de la immigració, això sí. Alhora, hi ha debats socials, com en el cas de l'eutanàsia, en què França va més enrere. Els cavalls de batalla són diferents, el que no vol dir que no s'entenguin uns i altres. Le Pen, en la campanya de les legislatives, va encertar quan es va centrar en el poder adquisitiu, mentre Zemmour parlava bàsicament d'immigració.
- El debat sobre com els mitjans han de tractar l'extrema dreta és ben viu. Quina és la seva posició?
- És un tema molt difícil. Això a França ja no es planteja amb Marine Le Pen. Amb 89 diputats a l'Assemblea Nacional ja no es discuteix sobre això. El debat es planteja sobre Zemmour. Aquesta setmana, precisament, al setmanari Le Journal du Dimanche han nomenat un nou director que prové d'un mitjà vinculat a l'extrema dreta i la redacció està en vaga perquè no el vol. Qui remena aquí les cireres és un milionari dels mitjans, Vincent Bolloré, que és qui ha modelat Zemmour com a candidat. Un periodista ha dit que hi ha idees que no s'han de debatre, s'han de combatre. S'ha de ser molt vigilant i evitar banalitzar. El primer cop que Jean-Marie Le Pen va ser entrevistat en un programa central de la televisió francesa, hi va haver manifestacions al davant. Ara això ni es planteja. Llibertat de premsa no és explicar fake news.
- Té una opinió molt nítida sobre això o té interrogants oberts?
- Estic d'acord que hi ha idees que s'han de combatre. Però hi ha un problema que he constatat a França i és que no hi ha manera de desmuntar els seus arguments. Ara m'estic ficant en un jardí. Però ens hem acostumat molt a fer periodisme de declaracions, que és molt barat. Anar posant els micros i els ciutadans es queden amb declaracions que no són veritat. Si posem el micro a un dirigent d'extrema dreta, o de qualsevol altre sector, però no analitzes, no debats, no repreguntes… L'extrema dreta s'ha beneficiat del periodisme ràpid de declaracions.
- Quin error creu que ha comès l'esquerra i el republicanisme amb el fenomen Le Pen?
- S'han perdut sovint en el discurs, allunyant-se dels temes que eren la preocupació de la gent. A banda d'això, el Partit Socialista està molt dividit. Uns volen continuar dins l'aliança d'esquerres amb Mélenchon, d'altres volen sortir-ne. La França Insubmisa de Mélenchon és l'única que tira. La presidència d'Hollande va acabar malament. I el PS arrossega encara el trauma del 2002, quan Jean-Marie Le Pen va passar a la segona volta contra Jacques Chirac, deixant a la cuneta el socialista Lionel Jospin.
- Veu figures de pes de cara a les presidencials del 2027, quan Macron ja no podrà tornar-se a presentar?
- Marine Le Pen.
- Vaja.
- Encara queda molt de temps. Dels rengles macronistes qui es mou molt i és a tot arreu és el ministre de l'Interior, Gérald Darmanin. Però porta cassoles arrossegant, com es diu, ja que ha hagut d'afrontar acusacions d'assetjament, tot i que la justícia de moment les ha bandejat. També Bruno Le Maire, ministre d'Economia. La dreta tradicional està molt dividida. Hi ha un nom, Laurent Wauquiez, jove però tocant a l'extrema dreta. El panorama està molt trist.
- I Mélenchon?
- Jo crec que no. Està gran. Però encara falta temps. Ara, un debat Macron-Mélenchon hauria estat vibrant. Mélenchon és molt brillant.
- En l'inici del llibre confessa que s'estima França. Per una catalana, no ha de ser fàcil connectar amb un país que ha mostrat tant de rebuig per les "altres identitats" del mateix país. Això no li ha generat cap contradicció?
- Sí. Quan va començar TV3, cregui'm que no era fàcil anar al servei de comunicació de l'Elisi i dir que jo havia d'entrar perquè representava un mitjà de comunicació pública catalana, em preguntaven: "Això existeix"? Obrir el camí perquè la televisió de Catalunya existís en els serveis de comunicació de les institucions franceses em va costar. Després ja es va normalitzar. El panorama ara és molt diferent, però estem parlant del 1984. Sé el que ha fet França amb les llengües minoritàries. Jo vaig estudiar allà, he fet família a França i he après moltes coses, el que no impedeix tenir una mirada lúcida i dir les coses que no funcionen. I quan parles d'autonomia o d'identitats no ho entenen. Perquè ells han estat una piconadora en aquest sentit. Que a vegades he considerat inútil parlar d'aquest tema amb amics? Sí. Però dic que m'estimo França perquè m'hi sento molt vinculada. Tinc casa a París. Vaig i vinc. Però tenir-hi un pis no m'impedeix dir que és una ciutat dura. No és el mateix anar-hi de turista.
Totes les cares de França (Pòrtic) és una mirada analítica sobre la societat francesa, fracturada i convulsa. Un país que aquests dies torna a incendiar-se després de la mort d'un jove a mans de la policia. Una França en què l'extrema dreta ha aconseguit esdevenir —amb més de 80 diputats a l'Assemblea Nacional— una força central de la vida política mentre avança el segon mandat de Macron. Conversem amb Montserrat Besses sobre la França indignada des de la tranquil·litat dels jardins de Can Deu, al barri barceloní de les Corts.
- França torna a cremar aquests dies. Són uns incidents com altres que s'han produït
- Aquests incidents són diferents als que s'han pogut viure en temps recents. La situació és extremadament complicada. Els incidents es multipliquen a tot el territori, i no només en barris perifèrics sinó als centres de la ciutat. L'objectiu dels atacs són tan establiments públics ( ajuntaments, escoles, biblioteques, comissaries) com privats (saqueig de botigues de tota mena, des de supermercats a joieries). Queda clar que el jovent que es manifesta (l'edat mitjana de molts dels qui hi participen és de 17 anys) no considera com a "seus" els serveis públics dels seus propis barris i ciutats. La mort de Nahel , les imatges de la policia disparant a boca de canó i la commoció que tot això ha provocat, ha estat l'espurna que ha fet esclatar una crisi de múltiples capes que està latent des de fa dècades.
- Té poc a veure amb altres esclats anteriors?
- Es fan moltes referències a la crisi de les banlieues del 2005 però hi ha diferències: es tracta d'una altra generació, els manifestants són més joves i es podria dir que més violents, i a més utilitzen les xarxes socials com a eina de comunicació, de difusió i com objectiu per sentir-se protagonistes. Els poders públics estan aclaparats. Augmentar efectius de policia i gendarmeria sobre el terreny no està servint de res. El divorci entre policia i població de barris perifèrics no ha fet més que augmentar en els últims anys, sobretot des que es va decidir eliminar la policia de proximitat, una decisió de Nicolas Sarkozy.
- La resposta de Macron diu moltes coses de la seva manera de governar?
- Aquests dies es recorda molt sovint com Macron, al 2017, va encarregar a l'antic ministre encarregat de la Ciutat, Jean Louis Borloo un pla per tal que "la República torni" als barris on impera "el replegament comunitari". Borloo va treballar durant mesos amb alcaldes i associacions per establir un seguit de mesures i inversions per tal de millorar les condicions de vida social, econòmica i cultural de barris marginats i banlieues conflictives. Però Macron ho va rebutjar de pla de manera taxativa i amb paraules que van humiliar Borloo. Ara hi ha veus que lamenten que Macron decidís llençar-ho tot a les escombraries. Un altre aspecte ho complica tot.
- Quin és?
- Una llei aprovada el 2017 que amplia el ventall de condicions en les quals la policia pot usar les armes i disparar. El text és confús i moltes veus demanen que sigui corregit al temps que reclamen una millor formació de la policia en tots els sentits. La situació d'aquests dies es depriment sobretot perquè ningú no apunta una solució factible als problemes de fons en un termini curt de temps. Ni tan sols a mig termini. S'ha deixat covar massa temps una situació que tothom sabia que era explosiva.
- Per què ha triat la Marianne i l'estil en primera persona per explicar-nos els molts rostres de França?
- El llibre neix d'una trucada de l'editorial, que m'encarrega una panoràmica de la França actual després de les eleccions presidencials de l'any passat. No soc catedràtica de Ciències Polítiques ni historiadora. Podia parlar en primera persona, però fer-ho de les meves batalles no em semblava molt interessant. Havia de trobar un fil conductor. Primer vaig pensar en una observadora que veiés el que passava i se'm va ocórrer la figura de la República que hi ha a la plaça d'aquest nom, que és el lloc on hi ha les grans concentracions populars. Però hi ha moltes representacions de la Marianne, que aquí no es coneix, però és una cosa molt arrelada. Es fan concursos públics per dibuixar una Marianne sobre diversos temes. Cada president té una Marianne, o dues. Això em permetia evocar molts aspectes de França. Si parlo de la Marianne de l'Arc de Triomf, que condueix el poble al combat, des de la seva posició veu tot el que ha marcat la història de la place de l'Étoile i els Camps Elisis, com l'enterrament de Victor Hugo.
- N'ha descobert moltes?
- He descobert coses magnífiques, com la història de la Marianne negra de Tolosa, encarregada pels francmaçons, o la de la Catalunya Nord, a Bula d'Amunt, on la treuen a passejar com una processó. Només hi ha tres pobles a França on fan això. En lloc de treure la Mare de Déu el 15 d'agost, treus la Marianne el 14 de juliol. A Bula d'Amunt passa per tots els carrers menys el de l'església.
L'escriptora i periodista acaba de publicar "Totes les cares de França". Foto: Hugo Fernández
- Escrivint el llibre ha descobert coses que no sabia de França?
- En el llibre recullo una frase d'Edgar Morin, que va fer 100 anys i va ser homenatjat a l'Elisi, i va dir que en cada llibre que escrivia es tornava un estudiant. És clar que he descobert coses. M'ha resultat un exercici divertit llegir un munt de discursos de Macron. Vas veient la seva personalitat. Dona molt de joc.
"A nivell social, coses que estem escoltant aquí de l'extrema dreta serien impensables a França"
- "Un populista de vellut". Així es defineix Macron en una de les pàgines del llibre.
- Llegeixo una definició que no és al llibre i és d'un sociòleg francès en un diari suís. Defineix el seu exercici del poder com "el d'un nen immadur, narcisista, arrogant, sord respecte els altres, més aviat incompetent, en especial en l'àmbit diplomàtic, els capricis del qual tenen força de llei tot menyspreant la llei i la realitat".
- Vostè com el definiria?
- Una de les coses que m'ha cridat més l'atenció, sobretot els darrers mesos, enmig de les protestes per les jubilacions, és com no se'n pot estar de dir la darrera paraula i tenir un to provocador. Explico com en l'inici del seu mandat, a un jove que visitava l'Elisi i li deia que no tenia feina, li va dir que travessant el carrer en podria trobar. Aquesta frase l'ha perseguit des d'aleshores. Fa uns dies, va anar a Marsella i una senyora li va explicar que el fill estava a l'atur, i a ell no se li va ocórrer res més que dir-li que si anaven al port vell segur que trobarien ofertes de feina. O sigui, tornem-hi. Després, visita les sobres de reconstrucció de Notre Dame i quan li diuen que el 2024 es podrà tornar a visitar, ell diu: "Veuen com jo tenia raó? Quan ho vaig dir ningú em creia. La meva divisa és no cedir mai". Això era un missatge per als qui protesten.
- És un personatge amb trets atípics.
- Sí. El noi jove, fill de la burgesia de províncies, primer de la classe, que s'enamora de la seva professora de teatre. Això pot passar a molts nois, però ell s'hi acaba unint, malgrat els esforços fets per les seves famílies. Políticament, també. És elegit president a 39 anys, sense haver estat mai elegit diputat ni alcalde.
- M'ha fascinat el que diu Macron sobre "l'absència del rei" en la política francesa. Una de les claus per entendre França no serà que, en el fons, sota la retòrica republicana, pensa com una monarquia? Tots els presidents han tingut un aire de monarca, potser tret de François Hollande.
- Hollande va parlar d'una presidència "normal". Però ho va dir en relació amb l'exuberància de Sarkozy. Macron, en canvi, va dir que un president no podia ser "normal". La Constitució de la Cinquena República està feta per un militar, el general De Gaulle, després de la Segona Guerra Mundial i una Quarta República que era la inestabilitat permanent. Un periodista va dir que cada cop més França era com una piràmide invertida que s'aguantava per un vèrtex que és el president. La Constitució, en l'article 49.3, permet al govern d'aturar el debat d'un projecte de llei, que és el que va fer Macron en el tema de les pensions i va desfermar més les protestes.
"De l'elecció de Macron el 2017 a la reelecció el 2022 hi ha tres milions més de vots a Marine Le Pen"
- Però veu nostàlgia de la monarquia?
- És un comentari que a vegades s'escolta, que encara no han digerit haver tallat el cap al rei. Jo crec sincerament que no hi ha nostàlgia. El que passa és que hi ha contradiccions. L'Assemblea Nacional és al Palais Bourbon. Hi conviuen tots els símbols. Al despatx de Macron hi ha la N de Napoleó III. En l'àmbit popular hi ha passió per les cases reials, com s'ha vist amb motiu de la coronació de Carles d'Anglaterra. Però quan Macron actua amb verticalitat, la gent no hi està d'acord.
- La situació a França anuncia el que pot venir? Un Estat qüestionat, una esquerra desarborada, una extrema dreta en ascens...
- No m'atreveixo a fer gaires comparacions. L'extrema dreta a França està pujant. De l'elecció de Macron el 2017 a la reelecció el 2022 hi ha tres milions més de vots a Marine Le Pen. L'actual crisi de les pensions a qui està beneficiant, curiosament, és a l'extrema dreta, tot i que ha fet més soroll és l'esquerra de Mélenchon. Le Pen ha fet un tasca de maquillatge molt hàbil. Ara l'impresentable és Éric Zemmour, que diu unes coses que Le Pen ja no diu. Però coses que estem escoltant aquí de l'extrema dreta serien impensables a França.
Montserrat Besses: "L'esquerra s'ha perdut sovint en el discurs, allunyant-se de preocupacions de la gent". Foto: Hugo Fernández
- Per exemple?
- Ni Marine Le Pen s'atreviria a dir que no existeix la violència contra les dones. En el discurs de l'extrema dreta francesa, no hi ha un enemic interior. Hi ha el tema de la immigració, això sí. Alhora, hi ha debats socials, com en el cas de l'eutanàsia, en què França va més enrere. Els cavalls de batalla són diferents, el que no vol dir que no s'entenguin uns i altres. Le Pen, en la campanya de les legislatives, va encertar quan es va centrar en el poder adquisitiu, mentre Zemmour parlava bàsicament d'immigració.
- El debat sobre com els mitjans han de tractar l'extrema dreta és ben viu. Quina és la seva posició?
- És un tema molt difícil. Això a França ja no es planteja amb Marine Le Pen. Amb 89 diputats a l'Assemblea Nacional ja no es discuteix sobre això. El debat es planteja sobre Zemmour. Aquesta setmana, precisament, al setmanari Le Journal du Dimanche han nomenat un nou director que prové d'un mitjà vinculat a l'extrema dreta i la redacció està en vaga perquè no el vol. Qui remena aquí les cireres és un milionari dels mitjans, Vincent Bolloré, que és qui ha modelat Zemmour com a candidat. Un periodista ha dit que hi ha idees que no s'han de debatre, s'han de combatre. S'ha de ser molt vigilant i evitar banalitzar. El primer cop que Jean-Marie Le Pen va ser entrevistat en un programa central de la televisió francesa, hi va haver manifestacions al davant. Ara això ni es planteja. Llibertat de premsa no és explicar fake news.
"No era fàcil anar al servei de comunicació de l'Elisi i dir que érem un mitjà de comunicació pública catalana. Em preguntaven: això existeix?"
- Té una opinió molt nítida sobre això o té interrogants oberts?
- Estic d'acord que hi ha idees que s'han de combatre. Però hi ha un problema que he constatat a França i és que no hi ha manera de desmuntar els seus arguments. Ara m'estic ficant en un jardí. Però ens hem acostumat molt a fer periodisme de declaracions, que és molt barat. Anar posant els micros i els ciutadans es queden amb declaracions que no són veritat. Si posem el micro a un dirigent d'extrema dreta, o de qualsevol altre sector, però no analitzes, no debats, no repreguntes… L'extrema dreta s'ha beneficiat del periodisme ràpid de declaracions.
Montserrat Besses als jardins de Can Deu, a les Corts. Foto: Hugo Fernández
- Quin error creu que ha comès l'esquerra i el republicanisme amb el fenomen Le Pen?
- S'han perdut sovint en el discurs, allunyant-se dels temes que eren la preocupació de la gent. A banda d'això, el Partit Socialista està molt dividit. Uns volen continuar dins l'aliança d'esquerres amb Mélenchon, d'altres volen sortir-ne. La França Insubmisa de Mélenchon és l'única que tira. La presidència d'Hollande va acabar malament. I el PS arrossega encara el trauma del 2002, quan Jean-Marie Le Pen va passar a la segona volta contra Jacques Chirac, deixant a la cuneta el socialista Lionel Jospin.
- Veu figures de pes de cara a les presidencials del 2027, quan Macron ja no podrà tornar-se a presentar?
- Marine Le Pen.
- Vaja.
- Encara queda molt de temps. Dels rengles macronistes qui es mou molt i és a tot arreu és el ministre de l'Interior, Gérald Darmanin. Però porta cassoles arrossegant, com es diu, ja que ha hagut d'afrontar acusacions d'assetjament, tot i que la justícia de moment les ha bandejat. També Bruno Le Maire, ministre d'Economia. La dreta tradicional està molt dividida. Hi ha un nom, Laurent Wauquiez, jove però tocant a l'extrema dreta. El panorama està molt trist.
- I Mélenchon?
- Jo crec que no. Està gran. Però encara falta temps. Ara, un debat Macron-Mélenchon hauria estat vibrant. Mélenchon és molt brillant.
"Sé el que ha fet França amb les llengües minoritàries. Jo vaig estudiar allí, he fet família a França i n'he après moltes coses, el que no m'impedeix tenir una mirada lúcida i dir les coses que no funcionen"
- En l'inici del llibre confessa que s'estima França. Per una catalana, no ha de ser fàcil connectar amb un país que ha mostrat tant de rebuig per les "altres identitats" del mateix país. Això no li ha generat cap contradicció?
- Sí. Quan va començar TV3, cregui'm que no era fàcil anar al servei de comunicació de l'Elisi i dir que jo havia d'entrar perquè representava un mitjà de comunicació pública catalana, em preguntaven: "Això existeix"? Obrir el camí perquè la televisió de Catalunya existís en els serveis de comunicació de les institucions franceses em va costar. Després ja es va normalitzar. El panorama ara és molt diferent, però estem parlant del 1984. Sé el que ha fet França amb les llengües minoritàries. Jo vaig estudiar allà, he fet família a França i he après moltes coses, el que no impedeix tenir una mirada lúcida i dir les coses que no funcionen. I quan parles d'autonomia o d'identitats no ho entenen. Perquè ells han estat una piconadora en aquest sentit. Que a vegades he considerat inútil parlar d'aquest tema amb amics? Sí. Però dic que m'estimo França perquè m'hi sento molt vinculada. Tinc casa a París. Vaig i vinc. Però tenir-hi un pis no m'impedeix dir que és una ciutat dura. No és el mateix anar-hi de turista.