Irene Solà: «Qualsevol història individual pot ser universal»

És un dels joves talents de la creació literària des que va publicar el poemari Bèstia. La seva novel·la Canto jo i la muntanya balla, premiada amb l'Anagrama del 2019 a la millor novel·la, l'ha catapultat. Nascuda a Malla, al cor d'Osona, el 1990, Irene Solà està construint un univers propi en el món de la literatura, amb una obra molt moldejada per la seva formació en belles arts i l'afany de recerca. 

Li interessa especialment la història de la persecució de les bruixes a la Catalunya rural. Acaba de presentar una exposició a la galeria Àngels Barcelona sobre el mite de les "dones dolentes". El maig passat, va obtenir el Premi de Literatura de la Unió Europea 2020.   

- Premi Amadeu Oller pel poemari Bèstia, el Documenta de Narrativa per Els dics, l'Anagrama de Novel·la en català per Canto jo i la muntanya balla. Se sent una de les escriptores del moment?

- No penso en aquests termes. 

- Digui la veritat, eh.

- Evidentment. Diré el que penso. Em sento algú amb moltes ganes i molta energia per escriure i per investigar, i anar desenvolupant projectes que adoptin diverses formes. La novel·la m'interessa molt. Crec que és un format molt elàstic que em permet investigar molt, construir i plantejar moltes preguntes i reflexions.   

- Considera que la seva obra és literatura experimental? Quan escriu, vol experimentar o explicar una història?

- Jo vull fer una mica les dues coses. Les etiquetes et vénen de fora, però sí que és veritat que quan treballo, m'interessa molt investigar. Jo vaig estudiar belles arts. Vaig aprendre a escriure i a produir des del context de l'art i faig servir moltes metodologies de l'art que tenen a veure no a decidir com explicaré una història i com començarà, sinó que el meu procés comença preguntant-me què m'interessa, què tinc ganes de preguntar i de fer els pròxims dos anys de la meva vida. Començo una recerca, amb curiositat, amb inquietud, i vaig construint el projecte amb tant d'atreviment i llibertat com puc. Tinc també molt present el joc, com una cosa molt profunda que forma part del meu procés. 

- El seu estil sorprèn. Si parlem de Canto jo i la muntanya balla, el lector no es troba amb el que preveu en una novel·la diguem-ne clàssica, amb una gran barreja de formes.

- Té a veure amb el que deia, el desig de mirar un tros de món des de tantes perspectives com sigui possible és el que ha portat al joc amb què es juga en el llibre. Cada capítol està fet des d'un lloc diferent i amb un llenguatge diferent, com també la manera d'explicar. El fet que hi hagi capítols que incloguin poemes, o dibuixos, ve donat per la investigació i el projecte que tens entre mans, i que les preguntes que faig construeixin també la manera de plantejar-les.
 
- Quina pregunta ha volgut plantejar o respondre a Jo canto?

- Quan vaig començar tenia molt interès a aprofundir en el tema dels processos judicials per bruixeria a Catalunya. També m'atreia la figura de les dones d'aigua i com es relacionaven amb el territori. També he de dir que una de les coses que m'interessaven era investigar les pluges d'animals, el fet que s'ha registrat en diversos moments de la història que han plogut granotes o peixos. Això em va atreure. I pensar sobre un tros de territori i imaginar-me totes les coses que hi havien passat, tots els rastres i llegendes, i no només des de perspectives no humanes.

- Ara que diu això, com es fa per posar-se en la pell d'un os o d'un cabirol?

- Per un cabirol, o per un núvol, jo construeixo com una piscina de coneixements que vaig adquirint, busco imatges, i la vaig omplint i m'hi submergeixo amb imaginació, treballant amb la llengua, i vaig construint el capítol.        

- En la creació literària hi ha una frontera entre imaginari urbà i rural?

- Una de les coses que intento fer a la novel·la és sacsejar el concepte de naturalesa i la frontera entre el que considerem natural i el que no. Aquest repensar el concepte de naturalesa. En el meu cas concret, vaig anar cap a aquest territori entre Camprodon i Prats de Molló, però hauria pogut ser un altre. El que jo faig en aquest indret ho podria fer en una ciutat. Jo prefereixo no parlar de fronteres infranquejables i molt menys entre el que és urbà i el que és rural. Aquesta novel·la està escrita des de Londres i amb una consciència d'estar escrita des de Londres.

- Fins a quin punt allò més micro pot ser també una història universal?

- Totalment. Per això els humans expliquem històries. Qualsevol història individual pot ser universal, la d'algú que estigui a Prats de Molló i algú que estigui a Londres.

- En el cas de Canto jo i la muntanya balla, el lloc és del tot aleatori? 

- Tampoc del tot aleatori. A mi m'anava bé parlar d'un territori del Pirineu per poder parlar de coses de les quals volia parlar. Com de les dones d'aigua, com deia abans. I de la retirada republicana, que és una d'aquestes capes de les quals parlava i encara presenta moltes restes. Encara ara es troben cantimplores i bales. 
 
- Què és el que l'atreu més del món de la bruixeria?

- Per diverses raons. M'atreu l'imaginari i com s'ha convertit en llegenda popular. Quan t'acostes a la documentació dels processos i del que van confessar dones acusades de bruixeria, veus que està escrita a mà pels senyors que les van torturar de manera inhumana i les van assassinar. Tot el que ens ha arribat de les dones condemnades per bruixeria ha passat pel filtre dels que les van matar i no pel d'elles. M'interessava reflexionar sobre la seva veu i la perspectiva d'elles. El que explica la història té un poder que no té el que no pot explicar la seva. 

- Com definiria la seva manera d'explicar la natura? No la mitifica.

- No, en la meva obra no hi ha gens de mitificació. La intento mirar des de diversos llocs diferents, perquè no tothom l'entén igual, i amb voluntat de sacsejar-ne el concepte. La comarca d'Osona, per exemple, no deixa de ser una zona treballada per l'ésser humà, però el Prepirineu també. La manera com a Europa s'han treballat els espais naturals i el fora ciutat no té res a veure amb la d'altres llocs.

- Què està preparant?

- Estic preparant un nou projecte de novel·la, però no en puc dir més. I faig altres projectes. Ara acabo d'inaugurar una exposició a Barcelona que parteix d'una icona, present en alguns processos de bruixeria, en què es veu una dona cavalcant un home a qui ha posat les brides a la boca. He intentat entendre aquesta icona i per què s'ha anat reproduint. És una imatge d'odi envers la dona. M'agrada cercar com viatgen aquestes imatges i llegendes al llarg de la història.