27
d'octubre
de
2021, 16:45
Actualitzat:
20:24h
Després de l’obligada aturada per la força major de la pandèmia, l’emergència climàtica torna a l’escena internacional. Des d’aquest diumenge fins al 12 de novembre a la ciutat escocesa de Glasgow tindrà lloc la cimera del clima COP26, que es va haver d’ajornar un any pel coronavirus.
Ingènuament vam pensar que l’experiència de la pandèmia podia ser una lliçó per aplicar a la lluita contra l’emergència climàtica. Però el darrer informe del PNUMA (l’Agència de Nacions Unides pel Medi Ambient) afirma que els plans estatals de contribució voluntària proposats per 120 països són un avenç, però no suficient: només durien a una reducció del 7,5% per al 2030. I els plans més ambiciosos d’arribar a mig segle amb zero emissions, posposant les reduccions majors per a després de 2030, són ambigus. Segons l’informe, cal augmentar els esforços.
L’Acord de París de la COP25 celebrada el 2015, sostenia que idealment calia mantenir l’increment de la temperatura entorn els 1,5 °C, i no passar dels 2 °C a mitjan segle, respecte de la temperatura de temps de la revolució industrial, abans que comencés la crema de combustibles fòssils, sens dubte responsable dels gasos d’efecte hivernacle. Ara bé, l’escalfament global ha arribat als 1,1 °C. En termes locals, a Catalunya ha augmentat 1,6 °C.
Si els estats realment volen complir el compromís d’arribar a zero emissions el 2050, cal una reducció d’entre el 22% i el 50%; considerant el paper d’embornal dels boscos. Si mantenim les emissions actuals, en aquest segle la temperatura pujarà globalment 2,7 °C. Com més s’escalfi la Terra, més virulents són els fenòmens meteorològics extrems. Amb onades de calor i pluges torrencials. Amb afectacions personals i econòmiques.
Les dades d’emissions mundials anuals de gasos d’efecte hivernacle actuals es troben entorn les 39 gigatones de CO₂ equivalents, la unitat de mesura dels gasos d’efecte hivernacle. L’objectiu més ambiciós hauria de deixar-les en 25, mentre que els plans presentats pels estats arribarien a 50 gigatones. Si seguim el ritme actual, les emissions globals de 2021 arribaran prop de les 60 gigatones. En l’informe s’inclou un apartat específic que insta a fixar-se i reduir també les emissions de metà, el segon gas d’efecte hivernacle.
La cimera de Glasgow té com a objectiu evitar en les poblacions humanes els greus efectes de la crisi. Perquè donada la inèrcia climàtica, l’escalfament no es pot aturar en sec, però sí a llarg termini. El que pot canviar a curt termini és la contaminació i es poden mitigar els efectes de l’escalfament. No és la salut del planeta la que més preocupa, sinó la nostra. Els efectes no seran futurs, són actuals. Cal despertar, segons Inger Andersen, directora executiva del PNUMA. Reaccionar és el que marcaria la diferència.
Els efectes de l’escalfament global són desiguals, com ja va informar el darrer informe de l’IPCC. Els països més afectats són els qui menys responsabilitats tenen de la situació actual. Per això l’ONU demana als països poderosos —els que més s’han desenvolupat amb els combustibles fòssils— que liderin la reducció fins a l’emissió zero per al 2030. I els recorda el compromís adquirit de proporcionar 100.000 milions de dòlars anuals pel finançament climàtic de les nacions amb menys recursos.
Si París va ser una promesa, Glasgow ha de conduir a l’acció, segons el president de la COP26, Alok Sharma. Per a les nacions vulnerables, mantenir els 1,5 °C és una qüestió de supervivència. Si no actuem ara, ens aboquem a una catàstrofe climàtica. Veurem què passa a Glasgow. Les cimeres serveixen per declaracions grandiloqüents, que difícilment es compleixen. La cosa bona és que van desapareixent els negacionistes estridents del clima.
Cal aprovar accions concretes que han de ser incloses en els plans d’acció climàtica per a superar els acords presos. L’octubre de 2021, la comunitat acadèmica catalana ha impulsat un manifest que lliga la COVID i la crisi climàtica, i insta a un canvi integral de model social que tingui en compte els límits ecològics. Complir les lleis naturals vol dir que les accions han d’anar associades a la reducció de l’ús del carboni, tendir cap a la transició energètica, deixant de subvencionar els automòbils de combustió; afavorir l’agroecologia i protegir la massa forestal.
Què podem fer els ciutadans? Abandonar tant com puguem el consum d’energies fòssils, fomentar les xarxes de proximitat en tots els àmbits, les cadenes curtes de subministraments, enverdir els espais. Participar en la governança, som corresponsables de l’indret on vivim. Estem en una cruïlla històrica: seguir ampliant tendències insostenibles i la vulnerabilitat humana, o canviar de rumb. O ho tornem a incloure com a prioritat en les nostres agendes, o no sabrem com arreglar-ho.
Ingènuament vam pensar que l’experiència de la pandèmia podia ser una lliçó per aplicar a la lluita contra l’emergència climàtica. Però el darrer informe del PNUMA (l’Agència de Nacions Unides pel Medi Ambient) afirma que els plans estatals de contribució voluntària proposats per 120 països són un avenç, però no suficient: només durien a una reducció del 7,5% per al 2030. I els plans més ambiciosos d’arribar a mig segle amb zero emissions, posposant les reduccions majors per a després de 2030, són ambigus. Segons l’informe, cal augmentar els esforços.
L’Acord de París de la COP25 celebrada el 2015, sostenia que idealment calia mantenir l’increment de la temperatura entorn els 1,5 °C, i no passar dels 2 °C a mitjan segle, respecte de la temperatura de temps de la revolució industrial, abans que comencés la crema de combustibles fòssils, sens dubte responsable dels gasos d’efecte hivernacle. Ara bé, l’escalfament global ha arribat als 1,1 °C. En termes locals, a Catalunya ha augmentat 1,6 °C.
Si els estats realment volen complir el compromís d’arribar a zero emissions el 2050, cal una reducció d’entre el 22% i el 50%; considerant el paper d’embornal dels boscos. Si mantenim les emissions actuals, en aquest segle la temperatura pujarà globalment 2,7 °C. Com més s’escalfi la Terra, més virulents són els fenòmens meteorològics extrems. Amb onades de calor i pluges torrencials. Amb afectacions personals i econòmiques.
Les dades d’emissions mundials anuals de gasos d’efecte hivernacle actuals es troben entorn les 39 gigatones de CO₂ equivalents, la unitat de mesura dels gasos d’efecte hivernacle. L’objectiu més ambiciós hauria de deixar-les en 25, mentre que els plans presentats pels estats arribarien a 50 gigatones. Si seguim el ritme actual, les emissions globals de 2021 arribaran prop de les 60 gigatones. En l’informe s’inclou un apartat específic que insta a fixar-se i reduir també les emissions de metà, el segon gas d’efecte hivernacle.
La cimera de Glasgow té com a objectiu evitar en les poblacions humanes els greus efectes de la crisi. Perquè donada la inèrcia climàtica, l’escalfament no es pot aturar en sec, però sí a llarg termini. El que pot canviar a curt termini és la contaminació i es poden mitigar els efectes de l’escalfament. No és la salut del planeta la que més preocupa, sinó la nostra. Els efectes no seran futurs, són actuals. Cal despertar, segons Inger Andersen, directora executiva del PNUMA. Reaccionar és el que marcaria la diferència.
Els efectes de l’escalfament global són desiguals, com ja va informar el darrer informe de l’IPCC. Els països més afectats són els qui menys responsabilitats tenen de la situació actual. Per això l’ONU demana als països poderosos —els que més s’han desenvolupat amb els combustibles fòssils— que liderin la reducció fins a l’emissió zero per al 2030. I els recorda el compromís adquirit de proporcionar 100.000 milions de dòlars anuals pel finançament climàtic de les nacions amb menys recursos.
Si París va ser una promesa, Glasgow ha de conduir a l’acció, segons el president de la COP26, Alok Sharma. Per a les nacions vulnerables, mantenir els 1,5 °C és una qüestió de supervivència. Si no actuem ara, ens aboquem a una catàstrofe climàtica. Veurem què passa a Glasgow. Les cimeres serveixen per declaracions grandiloqüents, que difícilment es compleixen. La cosa bona és que van desapareixent els negacionistes estridents del clima.
Cal aprovar accions concretes que han de ser incloses en els plans d’acció climàtica per a superar els acords presos. L’octubre de 2021, la comunitat acadèmica catalana ha impulsat un manifest que lliga la COVID i la crisi climàtica, i insta a un canvi integral de model social que tingui en compte els límits ecològics. Complir les lleis naturals vol dir que les accions han d’anar associades a la reducció de l’ús del carboni, tendir cap a la transició energètica, deixant de subvencionar els automòbils de combustió; afavorir l’agroecologia i protegir la massa forestal.
Què podem fer els ciutadans? Abandonar tant com puguem el consum d’energies fòssils, fomentar les xarxes de proximitat en tots els àmbits, les cadenes curtes de subministraments, enverdir els espais. Participar en la governança, som corresponsables de l’indret on vivim. Estem en una cruïlla històrica: seguir ampliant tendències insostenibles i la vulnerabilitat humana, o canviar de rumb. O ho tornem a incloure com a prioritat en les nostres agendes, o no sabrem com arreglar-ho.