Confiança per l'esquerra

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Si ERC i Pere Aragonès mantenen que no volen cap acord estable o important -com ara el de pressupostos- amb el PSC, tenen molt difícil tornar a tenir majoria absoluta al Parlament, si més no a curt termini. L'actitud de Junts, negant fins i tot legitimitat a l'executiu i amb el timó polític en mans de Laura Borràs i Carles Puigdemont, és inequívoca i no deixa marge. El president ni tan sols tindria, ara per ara, opcions de superar una qüestió de confiança com la que li han exigit Junts, la CUP o el PP, en algun cas amb voluntat de forçar eleccions. Si Aragonès lligués els comuns i refés ponts amb la CUP tindria 50 vots. Encara que es contemplés que, per evitar incomodar Pedro Sánchez, que necessita ERC al Congrés, el PSC s'abstingués, el bloc contrari al president, amb Junts, Vox, Cs i el PP, en sumaria 52. Més que no pas els favorables.

Però que el Govern, que avui es renova amb la presa de possessió dels nous consellers que rebran les carteres dels de Junts que en surten, no pugui superar una qüestió de confiança no vol dir que, amb geometria variable, no aprovi lleis o pressupostos en el que queda de legislatura. I, sobretot, no vol dir que Aragonès no sumi suports estables que vagin més enllà dels 33 diputats d'ERC i explicar, també al Parlament, cap a on vol anar a més de trencar la imatge d'isolament.

Aquí és on hi hauria d'haver, amb una voluntat de totes les parts i amb l'ànim d'estabilitzar ofertes coherents, un espai per a un bloc plural de l'esquerra nacional que Aragonès podria bastir amb la mirada en els pròxims anys integrant republicans, cupaires i comuns. El sobiranisme i el progressisme són les coordenades polítiques on s'ubiquen una majoria dels catalans. El primer per donar resposta a un plet permanentment irresolt, i el segon per garantir una sortida justa al temporal econòmic i social que s'acosta. Són més els partidaris de redistribuir, de promoure que qui més té doni oportunitats a qui pitjor s'ho passa, que no pas els qui aplaudeixen la subhasta fiscal antisocial animada pels barons del PP. 

Els comuns pacten amb el PSC a Barcelona perquè era la forma de fer subsistir Ada Colau i eviten revisar l'axioma que els socialistes són "l'esquerra" malgrat el discurs i el que representen a la capital. També s'entenen amb el govern d'Aragonès ja fa temps. Això darrer ho fan també perquè és una forma de facilitar les coses a Colau i a l'executiu espanyol, i perquè, en la gestió dels Mossos, l'energètica pública o les polítiques d'igualtat, hi ha sintonia. Gemma Ubasart, primera líder de Podem i que va començar a fer carrera a les Candidatures Alternatives del Vallès, vinculades a la CUP, pot aprofundir-hi. 

Els comuns són partidaris del dret a decidir i, de fet, van ser els primers a promoure un pacte de claredat malgrat que el referèndum no és ara entre les seves prioritats. Tenen cultura de govern i d'ocupar espais -allò d'usar "qualsevol escletxa per transformar" que demanava Quim Forn fa uns dies en posicionar-se a favor que Junts seguís al Govern- i estan disposats a entrar el joc. El seu ideal, però, i amb l'argument que és el que suma més, seria comptar amb els socialistes.

La CUP és més refractària i topa amb uns peròs que tenen a veure amb la conveniència o no de participar de les institucions autonòmiques, un debat que va ser ben viu abans de presentar-se el 2012. Va ser una aposta que el punt àlgid del procés va validar -des de fora del Govern van incidir- i que ara es qüestiona de nou. Els anticapitalistes mai s'han implicat al Govern -sí en investidures i pressupostos-, però si no ho fan ara, en un context de necessitat d'ERC, el partit amb el que poden compatibilitzar més coincidència nacional i social, difícilment trobaran una ocasió més propícia. 

És evident que els republicans hi han de posar més fets i més empatia, molta més, i que hi ha encara molt marge per recuperar i complir els acords d'Aragonès amb els anticapitalistes. Hi ha àmbits, com el de la seguretat o la igualtat, en els que s'ha avançat. En d'altres, però, s'ha fet tímidament. És el cas dels vinculats a la regulació o a la fiscalitat. El pas de Junts a l'oposició hauria de ser una oportunitat. 

ERC va atribuir els pocs avenços al fet que la CUP es negués a donar suport als últims pressupostos -els comuns sí que ho van fer-, però el pacte per investir Aragonès no recollia el compromís de votar-los i sí que el govern de coalició se sotmetés a una qüestió de confiança a mig mandat. La CUP fa mesos que rebutja l'etiqueta de soci i a Palau s'han desentès del signat i diuen que amb ells van "carpeta a carpeta". Si això es consolida, uns i altres desaprofiten una oportunitat de configurar amb els comuns un bloc d'esquerra nacional que pugui acabar convertit en una alternativa de govern transformadora que, sols, cap d'ells bastirà. 

A la CUP les coses no estan clares i solen ser contradictòries quan s'arraconen els maximalismes. L'organització es divideix entre qui vol ser-hi i assumir contradiccions (és el que fan als governs locals d'ERC a Sant Cugat del Vallès o Figueres o incorporant els republicans al que lideren a Berga) i qui prefereix optar per una acció política de comentari de l'acció de l'executiu. Endavant, despenjada del discurs "màgic" sobre el procés si s'escolta Anna Gabriel o alguns dels seus documents, no converteix en prioritat les qüestions institucionals tot i que avala l'exigència d'un referèndum, pactat o no, aquesta legislatura.

Poble Lliure sí que ho fa -ahir va proposar un govern "de transformació nacional" liderat per Dolors Sabater i una CUP més oberta i implicada- però té grinyols. El principal, la implicació al Consell de la República. Així, demana encara "suport explícit" al que havia de ser caixa de ressonància de l'independentisme a l'exterior i que ha acabat sent una entitatcontrolada pel món de Junts. Un ariet contra el Govern amb Puigdemont, a qui amb la sortida de Junts ja no li cal ser prudent, i Toni Comín de principals veus. Però la CUP és molt més que aquests dos partits, que en representen només una petita part, i la situació convida a interpel·lar Aragonès i a promoure un debat intern sa sobre l'oportunitat que ara es pot generar. 

La CUP i els comuns, però també el president i el seu partit, s'han de plantejar, sense dogmatismes i amb generositat, si la seva pot ser una resposta i una alternativa àmplia i transversal per liderar les quatre revolucions que comparteixen (la social, la verda, la democràtica i la feminista). Una fórmula que no provoca que, per conquerir determinats horitzons, s'excloguin altres espais. Seria un error resignar-se a la fatalitat.
 

---

Avui no et perdis

»La rebuda hostil de Junts al nou Govern anticipa més xocs amb ERC i enterboleix els pressupostos; per Carme Rocamora i Oriol March.

» Opinió: «Vietnam»; per Jaume Barberà.

»Què suposaria que el Govern prorrogués els pressupostos el 2023?; per Roger Tugas Vilardell.

» Fil directe: «Pressupostos o pressupostos»; per Pep Martí.

»Els comuns minimitzen el fitxatge d'Ubasart i encareixen el suport a Aragonès; per Joan Serra Carné.

» Opinió: «Mirall Trencat»; per Carme Vidalhuguet.

» El Ministeri de l'Interior ha espiat una trentena d'activistes de l'esquerra independentista i els CDR.

» Òmnium porta al TSJC el 25% de castellà a l'escola de Canet de Mar; per Lluís Girona.

» Opinió: «Dependents»; per Josep Vallverdú.

» Perfil: Carlos Lesmes, el conservador superat; per Bernat Surroca.

»Pressió per blindar la llei catalana del sensellarisme davant l'auge de l'extrema dreta; per David Cobo.

» El Barcelona Supercomputing Center incorpora un dels sis únics ordinadors quàntics EuroHPC.

» Això els pot passar als alumnes de l'Elías Ahuja segons la llei del «només sí és sí».

»Rumbes i flors: Un oasi per al pensament; per Paula Carreras.
 

---

 El passadís

Dissabte els ultres de Vox van celebrar a Madrid l'aplec Viva'22. L'acte arribava en un moment de fortes tensions internes al partit que us vam explicar dissabte i les cançons d'alguns dels grups participants van escandalitzar a més d'un i de dos. El Viva'22 va ser carnavalesc -hi havia personatges disfressats de celebritats de la història d'Espanya- i al recinte hi havia estands de cada organització provincial. La del partit a la demarcació de Girona va ser una de les més concorregudes de l'aplec: hi tenien estelades, segons ells despenjades d'edificis oficials, llaços grocs i una pancarta pel dret a decidir de l'Ajuntament de Vidreres, segons que presumien. A Vox, l'incivisme cotitza a l'alça. 

Vist i llegit

Idafe Martín Pérez, periodista i corresponsal radicat a Brussel·les, ha escrit a Infolibre un article sobre la divisió creixent en el si del Partit Popular Europeu davant l'estratègia a seguir enfront l'extrema dreta. El periodista explica com s'ha passat d'assumir la posició defensada pel polonès Donald Tusk de rebutjar els pactes amb els ultres, a una de més oportunista propugnada per Manfred Weber, el cap dels populars a Estrasburg. L'autor recorda la incomoditat expressada per Tusk quan el PP espanyol va obrir la porta als acords amb Vox, i com ara guanyen pes les posicions més dretanes, que s'han vist reforçades després de la victòria de Giorgia Meloni a Itàlia. On encara és un tabú pactar amb l'extrema dreta és a Alemanya, pel pes del record del nazisme. Martín apunta que un PPE girat massa a la dreta podria arribar a amenaçar la reelecció d'Ursula von der Leyen al capdavant de la Comissió Europea.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1962 s'iniciava el Concili Vaticà II. L'havia convocat, sorprenent tot el món -i ja no diguem l'Església- el Papa Joan XXIII. Elegit en el conclave de 1958 per succeir l'aristocràtic i conservador Pius XII, Angelo Roncalli era un home proper i senzill a qui molts van menystenir quan va arribar al Vaticà. Als seus 78 anys, ningú li donava molta corda. Però Roncalli va imprimir un segell nou al catolicisme. La seva decisió de convocar un Concili universal va recollir l'esperit dels sectors que volien posar al dia una Església rovellada, i es va produir una obertura en ecumenisme, en llibertat religiosa, en el paper dels laics en l'Església i en aspectes de la litúrgia. Joan XXIII va morir poc després, però l'esperit del Papa que va dir "obriu les finestres, que entri aire fresc", va perviure i es fa present ara en algunes declaracions de l'actual Papa Francesc. En aquest vídeo us en podeu fer una idea i aquí ho recordava Pep Martí.

 L'aniversari

L'11 d'octubre de 1884 va nàixer Eleanor Roosevelt, una de les dones més importants de la història política dels EUA. Activista d'idees progressistes, membre del Partit Demòcrata, es va casar amb Franklin Roosevelt, amb qui estava emparentada llunyanament. Va ser la millor companya de qui fou elegit president el 1932, liderant el seu país per sortir de la depressió econòmica i, més tard, durant la Segona Guerra Mundial. Eleanor no es va limitar a ser una primera dama sinó que va encapçalar campanyes polítiques en defensa de causes d'avantguarda, com la feminista. Va ser una de les persones que es va posicionar en favor de la República durant la Guerra Civil. El seu marit, però, es va mirar el conflicte amb distància. Eleanor va representar els Estats Units a l'Assemblea de les Nacions Unides en diverses ocasions. Va morir el 1962, deixant encesa una torxa que agafarien altres dones amb ambició de combatre per un món millor. Aquí una petita biografia.

 ​Fes clic aquí per rebre'l