Nacho Martín Blanco: «No catalogo Vox com a extrema dreta»

Nacho Martín Blanco encapçala la llista del PP per Barcelona en les eleccions del 23-J. En poques setmanes, ha passat de ser el portaveu de Ciutadans al Parlament a aparèixer -després de la darrera ensulsiada electoral patida pel seu ja expartit- com un dels nous rostres dels conservadors a Catalunya. I val a dir que ha fet seu el guió d'Alberto Núñez Feijóo amb rapidesa. 

Amb titulacions de Ciència Política i Periodisme en el seu currículum, bon comunicador, Martín Blanco defensa els postulats del PP en l'actual moment electoral, que els pot dur a recuperar la Moncloa, i justifica els acords amb Vox assegurant que els de Santiago Abascal no són d'extrema dreta. En un català pulcre, argumenta en favor de més hores de castellà a l'escola i invoca l'esperit de la Transició. Això sí, sense lleis de memòria.       
 
- Vostè ha passat en pocs dies de defensar les sigles de Ciutadans a representar les del PP. No se li fa estrany?

- En absolut. La trajectòria política que jo segueixo és absolutament coherent i, a més, una trajectòria que segueixen molts ciutadans de Catalunya i de la resta d'Espanya. Estem en un moment històric, en una cruïlla històrica del nostre país. Molta gent de centre, de centre dreta, sensata, hem arribat a la conclusió que cal reagrupar el vot de centre dreta en un sol partit, el Partit Popular. És el més raonable i el més lògic del món. 

- S'ha dit que ja fa temps que sabia que aniria al PP i que per això va ser dels qui va defensar que Ciutadans no es presentés el 23-J.

- Bé, això és senzillament surrealista. Jo fa temps, de molt abans, que tinc amics del Partit Popular amb els quals parlo, com també parlo amb altres amics d'altres partits. La idea que jo tingués alguna cosa emparaulada amb el Partit Popular és senzillament delirant. Vaig participar en l'executiva de Ciutadans de l'endemà del 28 de maig, i en aquella executiva vaig defensar una cosa que després, curiosament, s'ha volgut utilitzar en contra meva. No vaig dir que Ciutadans no s'havia de presentar a les eleccions sinó que, en tot cas, el que s'hauria de plantejar el partit és la seva dissolució. No crec que ningú pugui pretendre que jo anés amb un plantejament d'aquestes característiques perquè tingués alguna cosa feta amb un altre partit. Em sembla senzillament surrealista.    

"Intento defugir l'etiqueta catalanista, la meva idea és catalanitat més que catalanisme"

- Aquests dies insisteix vostè en termes com "moderació". Però militant tants anys a Ciutadans, no ha combregat amb una política populista com la que critica dels altres?

- La meva manera d'entendre la política, i ho he demostrat com a diputat, és partir del respecte i l'amabilitat envers l'adversari polític. Deia Ortega que el liberalisme era la suprema generositat, la capacitat de conviure amb l'adversari, i encara més amb l'adversari feble o minoritari. Sempre he intentat tenir una actitud respectuosa, no he fet una cosa diferent estant a Ciutadans ni ho faré ara. No entenc la política com una activitat caïnita. La resta, el soroll, els insults i els menyspreus, degraden la vida pública i no hi participaré mai.

- No creu que Ciutadans ha contribuït a incrementar la crispació amb la seva manera de fer política? Un partit que fa campanyes per arrancar llaços grocs. Això no és molt liberal. Que organitza actes a la plaça Major de Vic en moments de màxima crispació o que va al poble de Josu Ternera. Això no és provocar que els altres s'abraonin per poder dir que s'abraonen? És una determinada escola de fer.

- Me'n guardaré molt de criticar el meu expartit. Em sembla poc edificant marxar i criticar el teu expartit. El que tinc clar és que qui crispa no crec que siguin precisament els exemples que em donava sinó que, en molts casos, hi ha hagut una espiral del silenci en la societat catalana de molta gent que pensava que si no compartia els dogmes del nacionalisme lingüístic que presideix el nostre debat públic l'assenyalarien per poc català. Jo reivindico una catalanitat inclusiva i compatible amb l'espanyolitat. Moltes vegades a Catalunya hi ha hagut un dogmatisme sobre com ha de ser un bon català.
  - El que li deia era una altra cosa. Si en aquest context, determinats actes i expressions no feien sinó posar més benzina.

- Quan alguns s'apropien de l'espai públic d'una manera aclaparadora, que ha resultat asfixiant per una part de la ciutadania... Quan veig centres públics o espais públics com un ajuntament o el Palau de la Generalitat presidits per propaganda partidista, com per exemple un llaç groc, veig que hi ha hagut una distorsió de la vida institucional. És imprescindible que alguns diguin "fins aquí hem arribat" i no es pot tolerar aquesta patrimonialització de l'espai públic. Jo vull conviure amb amics, familiars i veïns nacionalistes i fins i tot independentistes, però el que no vull és assumir els seus dogmes. 

"No tinc interès a veure Puigdemont emmanillat. Soc poc aficionat a l'estridència"

- Què tal s'entén amb Feijóo?

- La veritat és que molt bé. Hem parlat en un parell d'ocasions i hem tingut converses molt interessants sobre la pluralitat d'Espanya. Em sembla una persona pragmàtica, moderada, respectuosa l'estil de la qual em fa sentir molt còmode.

- Dins del PP, se sent més a prop de Feijóo que d'Ayuso?

- Em resulten figures polítiques de primer nivell tots dos. Em sembla que el Partit Popular és prou ampli com per tenir figures que tenen característiques diferents però em resulten atractives les dues. 

- El PP a Catalunya s'ha proposat eixamplar la base. De moment, ja ha engolit molts quadres provinents de Ciutadans. Però amb això no sortirà de l'espai actual. Daniel Sirera va integrar a la seva candidatura persones de la Lliga, de tendència catalanista moderada. El PP ha de donar un nou gir catalanista? 

- Intento defugir l'etiqueta catalanista, sincerament. Si catalanisme ho entenem com afecte per les coses de Catalunya, a totes les coses de Catalunya, i per tant també a la llengua castellana, benvingut sigui. La qüestió és que el catalanisme polític s'ha entès sovint com una exacerbació de la confrontació amb la resta d'Espanya. Si del catalanisme traiem el vessant més hispanòfob, benvingut sigui. Ara, jo prefereixo un terme que li deia abans, molt usat per Gaziel, catalanitat. Deia que el catalanisme feia més petita Catalunya i que, en canvi, la catalanitat, que és un sentiment que tots els catalans sentim en algun moment de la nostra vida, és una idea més inclusiva. Aquesta és la meva idea, la catalanitat més que el catalanisme
 - Feijóo ha anunciat que d'arribar a la Moncloa canviarà la llei Celaá per garantir que el castellà sigui llengua vehicular. Entenc que hi està d'acord.

- Absolutament.

- Però en aquests moments la llengua catalana recula en l'ús social. Si recula també a les aules, aferrant-se a un discurs sobre drets, quan el castellà és una llengua prou potent, amb una comunitat internacional de parlants, no creu que això fereix el català, que és el més feble?

- És que jo crec que el tema de la llengua no s'ha de plantejar en termes de drets i si es fa així hauria de ser del conjunt de ciutadans de Catalunya, no només dels catalanoparlants. L'espanyol és una llengua important per Catalunya. La dimensió internacional de la llengua espanyola em sembla meravellosa i crec que al català li aniria bé anar de la ma de la llengua castellana, però la qüestió no és la importància de l'espanyol al món sinó a Catalunya. Crec que els nens catalans tenen dret a ser educats en les dues llengües com a llengües vehiculars. Ampliar el nombre d'hores de castellà a les aules no ha de perjudicar el català. Tinc la sensació que el problema és d'afecte, amb a.

- A què es refereix?

- Si dius que l'espanyol és una llengua de colons, d'invasors, que és forana, estàs generant uns anticossos en una llengua. Exactament com si en traslladéssim a una època anterior, quan s'assenyalava el català com un perill per a la unitat d'Espanya.  Hem de fomentar l'afecte per totes dues llengües. A casa nosaltres tenim el castellà com a llengua familiar però una part de la família és catalanoparlant i els meus fills parlen d'habitud català i castellà. Però el que fomento a casa és l'afecte a totes dues. Quan em pregunten si el castellà està perseguit a Catalunya, dic que de cap de les maneres. El que està institucionalment és menystingut. La Generalitat, en lloc de fer seva la llengua espanyola, la presenten com a aliena a Catalunya.  

"Seria ideal que el conjunt de les famílies catalanoparlants consideressin pròpia la llengua castellana"

  
- No veu el català en dificultats?

- Crec que a partir d'aquesta visió meva, crec que és possible millorar la salut del català, que crec que no és tan dramàtica com alguns pretenen. Crec que hi ha una campanya de victimisme sobre aquesta qüestió que no s'ajusta a la realitat. Però, en tot cas, millorar l'ús social del català no passa per ampliar encara més el nombre d'hores lectives de català a la setmana sinó per fer amable la llengua catalana a aquells catalans que no la senten com a pròpia. I a parer meu, fer també amable la llengua espanyola per al conjunt dels ciutadans de Catalunya. 

- Tenint en compte el context social, els nois necessiten més castellà a les aules per tenir més coneixement de la llengua espanyola? 

- Crec que és un problema de registre. Recordo una frase de Trias Fargas que deia a les acaballes del franquisme que educar els nois sense la seva llengua materna era un crim. No sé si és un crim però sí crec que un nen necessita tenir la seva llengua materna a l'aula. Crec que seria ideal que el conjunt de les famílies catalanoparlants consideressin pròpia la llengua castellana. I a l'inrevés també. Jo també crec que és evident que el català és un patrimoni col·lectiu de tots els espanyols. I jo, en la mesura de les meves possibilitats, si soc diputat, intentaré que aquesta idea tingui presència en la vida pública. Hi ha pocs autors espanyols que tinguin la capacitat literària d'una Mercè Rodoreda i la capacitat periodística d'un Josep Pla o d'un Agustí Calvet, o la capacitat poètica d'un Carles Riba o J.V. Foix. Hi ha autors que haurien de ser més coneguts. Li van preguntar a Unamuno qui era el millor poeta espanyol de la seva època i va dir que Joan Maragall.    

- Se'n penedeix d'haver abandonat les tertúlies de TV3?

- Crec que va ser una decisió encertada en el seu moment. Ara, si es dona el cas, tornaria sense cap problema a les tertúlies de TV3. Crec que assenyalar públicament fins a quin punt les tertúlies de TV3 eren poc plurals, sobretot en el moment més àlgid del procés, en aquell article que vam escriure Joan López Alegre i jo, va ser important, dient que deixàvem d'anar-hi per no servir de coartada de suposat pluralisme. Ara podria tornar a anar-hi però continuo pensant que TV3 ha estat massa vegades utilitzat pels governs de la Generalitat com un instrument d'agitació i propaganda. 

- Li agradaria veure Puigdemont tornant emmanillat a l'estat espanyol?

- No tinc cap interès en veure'l emmanillat. Crec que seria desitjable que tornés i es posés a disposició de la justícia. Soc poc aficionat a l'estridència i molt menys a la revenja. En Carles Puigdemont no és una de les meves preocupacions quotidianes. El que sí que és cert és que, com tot altre ciutadà, ha de retre comptes a la justícia. Si tu comets uns actes potencialment delictius sabent que ho fas, el que has de fer és assumir la teva responsabilitat i posar-te a disposició de la justícia.  
- L'escenari que surti de les eleccions espanyoles pot dur a una confluència del PP amb Vox. Vostè s'ha definit sovint com una persona de centre. Se sent més a prop de Santiago Abascal que de Pedro Sánchez?

- No és que em senti més a prop de Santiago Abascal que de Pedro Sánchez. Sí que em sento més a prop de Santiago Abascal que d'Arnaldo Otegi. Entenc la política com la capacitat d'arribar a acords. I el Partit Popular ha demostrat, amb l'acord per fer alcalde el senyor Collboni, que té altesa de mires i responsabilitat. M'identifico amb aquesta manera de fer política. I si, com diuen totes les enquestes, el Partit Popular és el més votat, el més lògic seria que l'altre partit sistèmic d'aquest país, que és el Partit Socialista, fos responsable i permetés que el senyor Feijóo governés en solitari. Cosa que és perfectament possible, amb la concentració de vot del centre dreta, amb una majoria absoluta del Partit Popular o amb una majoria suficient.  

- Li sembla més greu pactar amb Bildu per incrementar el salari mínim que fer-ho amb Vox per blanquejar la violència de gènere?

- Sempre m'ho semblarà. El que té d'ignominiós Bildu, a banda de ser el braç polític d'una banda terrorista, sinó que fa quatre dies van presentar unes llistes amb desenes de condemnats per actes de terrorisme. I encara avui continuen fent actes d'homenatge a terroristes quan surten de la presó. Per mi, pactar amb algú que justifica i ha participat d'aquests assassinats em sembla amoral. Per això jo no faig equidistància entre Bildu i Vox. Bildu no té parió a la resta d'Europa. 

- Però Bildu no és el mateix que Batasuna amb un altre nom. Aplega forces que no han tingut mai res a veure amb la violència com Eusko Alkartasuna. 

- Però quan integres en les teves llistes electorals a assassins, és evident que la teva relació amb la democràcia és conflictiva. No hi ha parió a Europa i menys que un patit com el socialista posi la governació d'Espanya en mans d'un partit com aquest.

- Sí que hi ha casos. Hi ha el cas del Sinn Fein,  un partit molt governant, que pot governar Irlanda i ha governat a Belfast, i que converteix Bildu en un fenomen poc rellevant. I van governar amb el partit de l'unionista reverend Paisley. I hi ha hagut altres grups, amb formacions de l'extrema esquerra a Itàlia que havien tingut vinculacions amb l'entorn de les Brigades Roges.

- Sí, conec el cas d'Irlanda, i la líder del Sinn Fein ha fet declaracions justificant la violència que a mi em preocupen. Però a Irlanda hi havia grups terroristes per dues bandes, que mataven els dos. Al País Basc hi havia uns que mataven, que era ETA, i uns altres que morien. A Irlanda hi va haver un conflicte bèl·lic entre dues faccions de la societat irlandesa.

- Sí, però quan va néixer ETA i va començar a actuar, com amb el policia Melitón Manzanas el 1968, els altres també mataven.

- S'estava en un període de dictadura, efectivament.

"Hi ha pocs autors espanyols que tinguin la capacitat literària d'una Mercè Rodoreda, la periodística d'un Pla o la poètica d'un Carles Riba o J.V. Foix"

  
- Aquest és l'origen.

- ETA va matar centenars de persones en democràcia i algunes persones en dictadura. Però crec que una organització que mata des de finals dels setanta unes 800 persones aproximadament, crec que ha tingut temps per assumir que en un país democràtic no és raonable continuar matant persones que no pensen com tu.      

- Vox és un partit d'extrema dreta?

- No els catalogaria com a partit d'extrema dreta. No soc ningú per catalogar ningú. Hi ha coses de Vox que no m'agraden gens, i això em passa amb altres partits, però ja he dit que no faré equidistància entre Vox i Bildu.

- El considera un partit constitucionalista? 

- Considero que té cabuda dins del marc constitucional perquè vol canviar coses de la Constitució que jo no vull canviar, per exemple, l'estat de les autonomies, però ho vol fer dins dels canals constitucionalment establerts. Des d'aquest punt de vista formal, és un partit constitucional.
 

- Però un partit constitucionalista que vol acabar amb una de les bases del sistema constitucional com són les autonomies... 

- No em faci fer d'advocat defensor de Vox. Però li diré una cosa. Hi ha un article que és la pedra angular de la Constitució, que és l'article 2, que parla de la unitat indissoluble de la nació espanyola i que reconeix l'autonomia de les nacionalitats i regions que la constitueixen. Aquí hi ha hagut uns partits polítics que han volgut liquidar de manera il·legal la primera part, al Parlament de Catalunya l'any 2017, i hi ha un altre partit que té la voluntat d'acabar amb la segona part, però que de moment no ha fet res il·legal en pro d'aquesta idea. Aquesta és la diferència. 

- És partidari de derogar la Llei de memòria democràtica?

- Sí perquè crec que incorre en excessos guerracivilistes. Jo tinc un tiet rebesavi que va ser diputat socialista, Vicente Martín Romera, i a casa sempre hi ha hagut una gran estima per ell. Sempre poso en relleu la importància del pacte de la Transició, la capacitat de consens que van tenir Manuel Fraga, Herrero de Miñón, el mateix Santiago Carrillo, per descomptat Adolfo Suárez. Van tenir la capacitat de girar pàgina. I, en canvi, Pedro Sánchez i els seus socis parlamentaris, fonamentalment Podem i els independentistes, han fet una política de reobrir ferides del passat i tornar al guerracivilisme per tornar Espanya al període més negre de la seva història. I en aquesta llei hi ha molt de voluntat de revenja i una visió esbiaixada de la història. 

- No és una anomalia que encara hi hagi famílies que no puguin recuperar les restes dels seus familiars i puguin fer-ho gràcies a aquestes lleis de memòria?

- Però això s'està fent i estic convençut que és una exigència democràtica que les famílies que vulguin recuperar les restes dels seus familiars tinguin el suport de l'Estat.

- Defensa que l'Estat continuï donant suport a aquestes tasques de recuperació?

- Sens dubte.