09
de setembre
del
2023
Actualitzat
el
11
de setembre
a les
14:11h
El Govern ha organitzat diversos actes per recordar els 50 anys del cop d'estat a Xile. Una de les activitats ha estat el cicle Se abrirán las grandes alamedas, que s'ha fet a la Filmoteca de Catalunya, organitzat pel Memorial Democràtic i inaugurat dilluns passat per part de la consellera de Justícia, Gemma Ubasart. L'acte va girar entorn el documental La flaca Alejandra, una obra impressionant dirigida per Carmen Castillo i Guy Girard que explica la repressió de la dictadura de Pinochet a través de Marcia Moreno, una activista d'esquerres que, després de ser torturada, va optar per col·laborar amb la policia.
Carmen Castillo (Santiago, 1945) va ser a Barcelona i vam poder conversar-hi. D'aquí uns dies, La flaca Alejandra serà visionada a Santiago de Xile, on la pel·lícula és pràcticament desconeguda. Carmen Castillo és una escriptora i documentalista reconeguda, i ha estat una activista política destacada. Va compartir lluites i clandestinitat amb Miguel Enríquez, el líder del Moviment d'Esquerra Revolucionària (MIR) mort a trets per la policia de Pinochet el 1974. Una història que ha dut al cine i que ha explicat també en el llibre Un dia d'octubre a Santiago.
En el col·loqui a la Filmoteca ha dit una cosa que m'ha cridat molt l'atenció. Ha dit molt clar que vostè no s'ha sentit mai víctima.
Crec que és molt important en la lluita contra els crims, és fonamental, anomenar a les víctimes, però un mateix no s'ha de sentir mai víctima. Perquè d'aquesta manera és com s'apoderen d'una persona i ens porten a la tristesa.
Vostè va treballar al Palau de la Moneda, a prop del president Allende. Com hi va arribar?
La meva família, la família Castillo, i la família Allende es coneixien. Beatriz Allende, la filla de Salvador, és qui m'inicia en la política. Faig amb ella els primers passos en la militància revolucionària. Ella era molt amiga de Miguel Enríquez, eren metges tots dos. I me'n vaig anar a treballar amb ella a la Moneda.
Quines eren les seves tasques?
Era una secretaria en la qual recordo que regnaven les dones. Eren dones poderoses, bellíssimes, lliures, que eren molt escoltades pel president.
Pertanyia vostè al Partit Socialista d'Allende?
No, jo pertanyia al MIR. Però allí hi havia un ambient obert, de fraternitat, i els qui militàvem en l'esquerra radical, que diríem ara, teníem una relació de gran lleialtat amb el president Allende. Miguel Enríquez l'anomenava "doctor". I crec que aquesta fraternitat era mútua. Tots teníem clar que estàvem empenyent junts contra un enemic que estava aixecat contra nosaltres.
Era al palau l'11 de setembre?
No, ja no. Nosaltres estàvem ja en la clandestinitat.
Per què?
Des del juny del 1973, quan es va produir el tancazo, l'intent de cop d'estat militar que va fracassar. Aleshores, per precaució vam anar a la clandestinitat.
Recorda algun moment especial d'aquell dia, l'11 de setembre? M'imagino que molts.
La nit del 10 de setembre, Miguel Enríquez i el company Humberto Sotomayor no van venir a casa, però no ens va estranyar. Això no ens preocupava perquè les nostres vides eren així. Quan vam saber del cop, ens vam preocupar de cremar els documents que s'havien de cremar, que no eren molts ja que Miguel tenia els arxius ben preservats. Vam sortir i recordo com hi havia molta gent al centre de Santiago, en la gran avinguda que surt de la Moneda i va cap al sud, i com els avions passaven per damunt. Vivíem a prop. Passaven els avions que anaven a bombardejar la Moneda, però nosaltres estàvem allí, mantenint la nostra postura, amb precaució i també amb confiança malgrat la tristesa.
Va patir la repressió en pròpia carn. Miguel Enríquez va morir en un atac de la DINA a casa seva, en una acció en què vostè va resultar ferida greu. Malgrat tot, va sobreviure. Ho va explicar en un documental, Calle Santa Fe. El cine ha estat una manera de sobreviure?
El cine, l'escriptura, els primers relats, m'han omplert d'una energia per entrar en la lluita, per donar la batalla. El meu cine és un cine contra la derrota, és un cine per explicar la vida tal com és, amb les seves lluites. Però també s'ha de dir que una pel·lícula no canvia la correlació de forces. Només ajuda a aclarir la realitat.
La flaca Alejandra no s'ha vist encara a Xile?
Circula, però no s'ha vist mai per televisió i d'aquí a uns dies serà la primera vegada que en farem una projecció en un cine davant de gran públic.
I això com és possible?
Perquè li tenen terror a la nostra memòria. Els aparells de comunicació continuen en bona part en mans dels vencedors. Així és que estic una mica espantada sobre la rebuda que tindrà el documental.
La flaca Alejandra transmet una visió de la repressió molt impactant i des d'un punt de vista realment trencador.
No és una pel·lícula sobre el perdó ni que faci una crida al perdó de res. És una pel·lícula per pensar i per acostar-nos tot el que puguem a aquella zona obscura de la màquina de matar les persones i els esperits dels combatents, i a persones ben normals. Perquè la lògica de la tortura i la repressió vol destruir tota resistència.
Ha afirmat també durant l'acte que en una situació com la que es va viure al seu país la reconciliació és molt difícil.
És així. Perquè ningú ha demanat cap mena de perdó ni han mostrat la més mínima consciència del que han estat els patiments de les famílies dels qui van ser represaliats. Encara avui dia, 50 anys després, es mostra l'arrogància dels vencedors, i tot el seu discurs: "Vam dur el creixement econòmic, vam restablir l'ordre, vam preservar la seguretat". Difonen mentides perquè no ens donen la paraula i encara ens trobem amb dificultats per accedir amb la nostra paraula a molts altaveus.
Com és possible que hagin de passar 50 anys perquè s'hagin produït sentències condemnatòries en casos d'assassinat, com els de Carmelo Soria o Víctor Jara?
El primer factor que hem de tenir en compte és que Xile va tenir una transició negociada. La Constitució de Pinochet va continuar, amb algunes modificacions. Pinochet va continuar com a comandant en cap de l'exèrcit. Vam intentar elaborar una proposta de text a la Convenció Constitucional, que era una proposta meravellosa, totalment sorgida de les assemblees de discussió de la ciutadania, i el resultat és que van posar el vot obligatori, va haver-hi una derrota electoral i ara els qui estan escrivint la Constitució són els pinochetistes, que ja s'han tret la màscara. Tota una maquinària de destrucció d'un projecte diferent de Constitució està en marxa.
En algun moment, si posa la mirada enrere, en aquells anys de polarització política i social, ha fet alguna revisió o autocrítica sobre l'actuació de l'esquerra xilena?
Em sembla essencial que la història tingui un punt de vista crític. El problema és que en aquest moment que vivim, precisament en aquest 50 aniversari, no tinc cap ganes de dir res que tingui a veure amb una disculpa. Perquè els botxins no han fet cap autocrítica. Ells m'han de dir si jo tinc alguna responsabilitat o que Allende en va tenir? Ells van fer el cop d'estat, ells van cometre el crim, ells van posar fi a una experiència real i realista, no una utopia, una realitat possible.
L'actual experiència de govern de Gabriel Boric és un intent de tornar a l'esperit de la Unitat Popular?
Són contextos molt diferents. Crec que el president sí que intenta recollir l'esperit d'aquella època. És una tasca política enorme perquè s'ha de reeducar molt. El que Allende va fer des del 1952 de recórrer el país poble a poble s'ha de tornar a fer, perquè l'esquerra va desaparèixer dels barris populars i dels camps. Aquest és un altre món, amb totes les xarxes socials. Però jo demano si més no que hi hagi un encontre entre la política i les persones. Creem un llenguatge que permeti experiències d'emancipació per resistir totes les escomeses.
Carmen Castillo (Santiago, 1945) va ser a Barcelona i vam poder conversar-hi. D'aquí uns dies, La flaca Alejandra serà visionada a Santiago de Xile, on la pel·lícula és pràcticament desconeguda. Carmen Castillo és una escriptora i documentalista reconeguda, i ha estat una activista política destacada. Va compartir lluites i clandestinitat amb Miguel Enríquez, el líder del Moviment d'Esquerra Revolucionària (MIR) mort a trets per la policia de Pinochet el 1974. Una història que ha dut al cine i que ha explicat també en el llibre Un dia d'octubre a Santiago.
En el col·loqui a la Filmoteca ha dit una cosa que m'ha cridat molt l'atenció. Ha dit molt clar que vostè no s'ha sentit mai víctima.
Crec que és molt important en la lluita contra els crims, és fonamental, anomenar a les víctimes, però un mateix no s'ha de sentir mai víctima. Perquè d'aquesta manera és com s'apoderen d'una persona i ens porten a la tristesa.
Vostè va treballar al Palau de la Moneda, a prop del president Allende. Com hi va arribar?
La meva família, la família Castillo, i la família Allende es coneixien. Beatriz Allende, la filla de Salvador, és qui m'inicia en la política. Faig amb ella els primers passos en la militància revolucionària. Ella era molt amiga de Miguel Enríquez, eren metges tots dos. I me'n vaig anar a treballar amb ella a la Moneda.
"Una pel·lícula no canvia la correlació de forces. Només ajuda a aclarir la realitat"
Quines eren les seves tasques?
Era una secretaria en la qual recordo que regnaven les dones. Eren dones poderoses, bellíssimes, lliures, que eren molt escoltades pel president.
Pertanyia vostè al Partit Socialista d'Allende?
No, jo pertanyia al MIR. Però allí hi havia un ambient obert, de fraternitat, i els qui militàvem en l'esquerra radical, que diríem ara, teníem una relació de gran lleialtat amb el president Allende. Miguel Enríquez l'anomenava "doctor". I crec que aquesta fraternitat era mútua. Tots teníem clar que estàvem empenyent junts contra un enemic que estava aixecat contra nosaltres.
Carmen Castillo davant de la Filmoteca. Foto: Hugo Fernández
Era al palau l'11 de setembre?
No, ja no. Nosaltres estàvem ja en la clandestinitat.
Per què?
Des del juny del 1973, quan es va produir el tancazo, l'intent de cop d'estat militar que va fracassar. Aleshores, per precaució vam anar a la clandestinitat.
Recorda algun moment especial d'aquell dia, l'11 de setembre? M'imagino que molts.
La nit del 10 de setembre, Miguel Enríquez i el company Humberto Sotomayor no van venir a casa, però no ens va estranyar. Això no ens preocupava perquè les nostres vides eren així. Quan vam saber del cop, ens vam preocupar de cremar els documents que s'havien de cremar, que no eren molts ja que Miguel tenia els arxius ben preservats. Vam sortir i recordo com hi havia molta gent al centre de Santiago, en la gran avinguda que surt de la Moneda i va cap al sud, i com els avions passaven per damunt. Vivíem a prop. Passaven els avions que anaven a bombardejar la Moneda, però nosaltres estàvem allí, mantenint la nostra postura, amb precaució i també amb confiança malgrat la tristesa.
Va patir la repressió en pròpia carn. Miguel Enríquez va morir en un atac de la DINA a casa seva, en una acció en què vostè va resultar ferida greu. Malgrat tot, va sobreviure. Ho va explicar en un documental, Calle Santa Fe. El cine ha estat una manera de sobreviure?
El cine, l'escriptura, els primers relats, m'han omplert d'una energia per entrar en la lluita, per donar la batalla. El meu cine és un cine contra la derrota, és un cine per explicar la vida tal com és, amb les seves lluites. Però també s'ha de dir que una pel·lícula no canvia la correlació de forces. Només ajuda a aclarir la realitat.
La flaca Alejandra no s'ha vist encara a Xile?
Circula, però no s'ha vist mai per televisió i d'aquí a uns dies serà la primera vegada que en farem una projecció en un cine davant de gran públic.
Carmen Castillo: "Li tenen terror a la nostra memòria". Foto: Hugo Fernández
I això com és possible?
Perquè li tenen terror a la nostra memòria. Els aparells de comunicació continuen en bona part en mans dels vencedors. Així és que estic una mica espantada sobre la rebuda que tindrà el documental.
La flaca Alejandra transmet una visió de la repressió molt impactant i des d'un punt de vista realment trencador.
No és una pel·lícula sobre el perdó ni que faci una crida al perdó de res. És una pel·lícula per pensar i per acostar-nos tot el que puguem a aquella zona obscura de la màquina de matar les persones i els esperits dels combatents, i a persones ben normals. Perquè la lògica de la tortura i la repressió vol destruir tota resistència.
Ha afirmat també durant l'acte que en una situació com la que es va viure al seu país la reconciliació és molt difícil.
És així. Perquè ningú ha demanat cap mena de perdó ni han mostrat la més mínima consciència del que han estat els patiments de les famílies dels qui van ser represaliats. Encara avui dia, 50 anys després, es mostra l'arrogància dels vencedors, i tot el seu discurs: "Vam dur el creixement econòmic, vam restablir l'ordre, vam preservar la seguretat". Difonen mentides perquè no ens donen la paraula i encara ens trobem amb dificultats per accedir amb la nostra paraula a molts altaveus.
"S'ha de tornar a allò que va fer Allende des del 1952, recórrer el país poble a poble, perquè l'esquerra va desaparèixer dels barris populars"
Com és possible que hagin de passar 50 anys perquè s'hagin produït sentències condemnatòries en casos d'assassinat, com els de Carmelo Soria o Víctor Jara?
El primer factor que hem de tenir en compte és que Xile va tenir una transició negociada. La Constitució de Pinochet va continuar, amb algunes modificacions. Pinochet va continuar com a comandant en cap de l'exèrcit. Vam intentar elaborar una proposta de text a la Convenció Constitucional, que era una proposta meravellosa, totalment sorgida de les assemblees de discussió de la ciutadania, i el resultat és que van posar el vot obligatori, va haver-hi una derrota electoral i ara els qui estan escrivint la Constitució són els pinochetistes, que ja s'han tret la màscara. Tota una maquinària de destrucció d'un projecte diferent de Constitució està en marxa.
Carmen Castillo: "Boric intenta recollir l'esperit d'aquella època". Foto: Hugo Fernández
En algun moment, si posa la mirada enrere, en aquells anys de polarització política i social, ha fet alguna revisió o autocrítica sobre l'actuació de l'esquerra xilena?
Em sembla essencial que la història tingui un punt de vista crític. El problema és que en aquest moment que vivim, precisament en aquest 50 aniversari, no tinc cap ganes de dir res que tingui a veure amb una disculpa. Perquè els botxins no han fet cap autocrítica. Ells m'han de dir si jo tinc alguna responsabilitat o que Allende en va tenir? Ells van fer el cop d'estat, ells van cometre el crim, ells van posar fi a una experiència real i realista, no una utopia, una realitat possible.
L'actual experiència de govern de Gabriel Boric és un intent de tornar a l'esperit de la Unitat Popular?
Són contextos molt diferents. Crec que el president sí que intenta recollir l'esperit d'aquella època. És una tasca política enorme perquè s'ha de reeducar molt. El que Allende va fer des del 1952 de recórrer el país poble a poble s'ha de tornar a fer, perquè l'esquerra va desaparèixer dels barris populars i dels camps. Aquest és un altre món, amb totes les xarxes socials. Però jo demano si més no que hi hagi un encontre entre la política i les persones. Creem un llenguatge que permeti experiències d'emancipació per resistir totes les escomeses.