Per què són com són

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Un jutge de Barcelona considera que Rússia estava darrere del procés català i vol acusar de "traïció" a Espanya a l'expresident Carles Puigdemont. Un altre de Madrid creu (fins i tot contra el criteri d'Alberto Núñez Feijóo i del fiscal del cas) que els aldarulls provocats per les protestes del Tsunami Democràtic són "terrorisme". El màxim òrgan de govern dels jutges i la cúpula judicial estan amotinats contra una llei, la d'amnistia, que es tramita al Congrés. Ahir mateix el Suprem confirmava una pena d'inhabilitació -que li va costar l'acta de diputat!- a l'exsecretari de la mesa del Parlament i exregidor de la CUP a la Paeria, Pau Juvillà, per no retirar uns llaços grocs. Altres jutges van evitar fins on van poder aplicar la llei del només sí és sí i van fer mans i mànigues per deixar en evidència les polítiques feministes del govern espanyol. Són els mateixos jutges que no saben qui és "M. Rajoy", que encara no han apreciat cap indici delictiu en l'Operació Catalunyao que no mouen ni un dit per investigar els crims del franquisme. I podríem seguir... Els jutges són com són, però no és casualitat. 

El col·lectiu de magistrats, al conjunt de l'Estat, està format per més de 5.000 persones i, lògicament, és divers i hi ha de tot. Però que hi hagi de tot no vol dir que no hi hagi alguns biaixos que s'han convertit en molt majoritaris. De fet, el 56% dels jutges estan afiliats a alguna organització professional. La majoritària és l'Associació Professional de la Magistratura, molt propera al PP i que en els darrers temps ha emès posicionaments corrosius amb el govern espanyol. Més minoritàries són les també conservadores Francisco de Vitoria i Fòrum Judicial Independent. Entre totes tres sumen ni més ni menys que el 85% dels jutges associats. Només el 15% dels cotitzants en alguna associació —que representen un 8% del total de la carrera— estan afiliats a Jutges per a la Democràcia, la que es presenta com a progressista.

I no sembla que la cosa hagi de canviar. Ahir es van lliurar, a Barcelona i en presència del rei Felip VI, que va aprofitar per avalar els seus posicionaments de part contra l'amnistia, i del ministre del ram, Félix Bolaños, els despatxos judicials a la nova formada de magistrats. El Consell General del Poder Judicial va publicitar algunes dades —ja sabeu que és un àmbit que ens agrada i que ajuda a entendre millor les coses— del perfil dels 160 nous jutges que ens poden ajudar a entendre algunes coses. La nota positiva és que hi ha més dones que homes (119 contra 41). D'ells, 44 exerciran a Catalunya, però només 14 són catalans, per darrere dels andalusos, castellans o madrilenys. A Catalunya només el 6,67% de les sentències judicials es dicten en català i conèixer la llengua del país no és per a ells un requisit, per si la dada interessa a la comissió de Peticions del Parlament Europeu, tan preocupada que diu que està a garantir la igualtat entre llengües.

Més encara: el 98,7% ha rebut ajut econòmic de la seva família per costejar-se la formació que, un cop aprovada la carrera de dret, és de mínim cinc anys de clavar colzes. No som davant d'una oposició de les "classes populars", precisament. De fet, el 64% dels nous jutges dictarà sentències sense haver treballat mai. Només s'han dedicat a estudiar. Quan se'ls pregunten les raons que els han portat a ser jutge el 26% explica que formar part "d'un poder de l'Estat"; el 41% tenir una feina estable; el 66% la vocació de servei públic; i el 10% per les bones retribucions.

El perfil, crec que és prou evident, ajuda a entendre quina mena de jutges tenim i per què la dreta política sempre està interessada en què el poder judicial sigui com més autònom millor i és favorable a donar-los eines perquè s'organitzin com els plagui. El PP fa més de cinc anys que bloqueja la renovació del CGPJ, que controla amb mà de ferro i que no vol adequar a les noves majories a les Corts Generals i, per tant, al que, sempre que els interessa, presenten com la sobirania popular. 

La Justícia espanyola no va trencar amb la dictadura i, fins i tot, es pot afirmar que es va estalviar fer la Transició. Es van canviar les lleis, és clar, però no es van ni tan sols prejubilar jutges o fiscals i els canvis van ser purament cosmètics, el més evident convertir el Tribunal d'Ordre Públic en l'Audiència Nacional ampliant-ne algunes competències. Les formes de fer es van mantenir i els que havien jurat els principis del Movimiento, el partit únic franquista, van ser els que van formar els que anaven accedint a la carrera judicial. En quatre dècades, bé sigui per no enfrontar-se als poders durs de l'Estat o per urgències com el terrorisme d'ETA, l'esquerra no ha volgut entomar el problema quan ha gaudit de majories suficients. I ara que molts d'aquests jutges s'han erigit, esperonats per la dreta política i mediàtica i refugiats en un clima de certa impunitat, en defensors de la unitat d'Espanya la situació és ben dolorosa. No haver fet té ara conseqüències.  
 

---

Avui no et perdis

»Felip VI, un rei de part; per Bernat Surroca.

» La veu de Nació: «Carta al manifestant del PP»; per Joan Serra Carné.

»El Suprem confirma la condemna a Pau Juvillà per no retirar els llaços grocs de la Paeria; per Bernat Surroca.

» Opinió: «El mirall madrileny ens deforma»; per Marc Arza.

»Crits i caos al Parlament Europeu en el debat definitiu sobre la immersió lingüística.

» Crònica: Albiol i el «model Guissona», mirades creuades sobre immigració; per Pep Martí.

» Quines portes obre la maniobra de Collboni amb els pressupostos?; per David Cobo i Joan Serra Carné.

» Totes les negligències comeses a les residències durant la crisi de la Covid; per Carme Rocamora.

» Govern i pagesos avancen en la flexibilització de les restriccions per sequera; per Arnau Urgell i Vidal.

» Opinió: «Som el que mengem»; per Berta Torrades.

» Espanya i Irlanda demanen a la UE que investigui Israel per la violació de drets humans; per Victor Rodrigo.

» Memòria nacional: L'herència de Mèxic; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» Crítica: «Madame Web» és el pitjor desastre que s’ha perpetrat a la història de Hollywood; per Marta Ferrer.

» The Tyets, el grup amb més nominacions als premis Enderrock per votació popular.   
 

---

 El passadís

El Cercle d'Economia va organitzar ahir un debat amb els alcaldes de Manresa, Marc Aloy (ERC); de Guissona, Jaume Ars (Junts); de Badalona, Xavier García Albiol (PP); i de Badia del Vallès, Eva Menor (PSC) dins d'un cicle entorn la immigració. Entre el públic hi era un atent Jordi Pujol. L'expresident, molt interessat en el tema, no s'ha perdut cap acte del cicle que va començar al novembre. Al de desembre va intervenir en el torn de preguntes amb un discurs molt apassionat sobre la urgència de la integració dels nouvinguts. Als setanta va publicar un assaig titulat La immigració, problema i esperança de Catalunya. I l'acte al Cercle duia un títol similar: "La immigració, problema o solució?". En acabar, els participants van anar a saludar l'expresident. Albiol s'hi va asseure a parlar uns moments cordialment. També l'alcaldessa de Badia, que havia dit en el debat que a casa parlava en castellà amb els fills. Al president Pujol, Menor li va explicar com va arribar ella al català. 

Vist i llegit

Onda Cero ha incorporat a la seva oferta de pòdcast la sèrie Compañeros. La historia de Podemos que Sonora, una plataforma de pagament, va publicar fa poc més d'un any. El treball periodístic dirigit per Rafa Méndez és molt oportú ara que el partit fundat per Pablo Iglesias gestiona el seu declivi obertament enfrontat a Sumar i a Yolanda Díaz. El pòdcast, ric en testimonis i anècdotes, ajuda a fer-se una idea de fins a quin punt en política es pot passar, en pocs anys, del cel a l'infern a base d'enfrontaments i de descapitalitzar-se i de com d'intensa (i tòxica) pot arribar a ser aquesta activitat. Podeu escoltar aquí els tres capítols (en són sis) que ja han penjat. 

 L'efemèride

El 15 de febrer de 2003, avui fa 21 anys, 1,3 milions de persones van sortir als carrers de Barcelona per protestar contra la guerra de l'Iraq. Engegada amb pretextos que s'han demostrat falsos -les armes de destrucció massiva que presumptament guardava Saddam Hussein no van aparèixer mai-, va acabar convertint-se en la tomba política de José María Aznar. L'expresident espanyol va fer de l'aliança atlantista amb George W. Bush i Tony Blair un dels puntals del seu segon mandat i va acabar veient com el PP passava dels 183 diputats del 2000 a perdre el govern davant el PSOE.

Les protestes contra la guerra van repartir-se arreu del món i en ciutats com Roma van aplegar fins a tres milions de persones. El pols del carrer, però, no va evitar que una coalició internacional liderada pels Estats Units acabés en poques setmanes amb el règim de Hussein. De poca cosa va servir per pacificar la situació a l'Orient Mitjà. Així ho va recordar Betevé.

 L'aniversari

El 15 de febrer de l'any 1983, avui fa 41 anys, va néixer a Palafrugell, al Baix Empordà, la reconeguda cantant catalana Sílvia Pérez Cruz. Filla de músics i formada a l'Esmuc, està especialitzada en flamenc, jazz, música clàssica i folk. Malgrat la seva joventut, ja té una discografia extensa en col·laboració o amb els seus cinc treballs en solitari. El darrer és Farsa (género imposible). Aquí us el deixo. També ha fet incursions al món del cine i ha estat guardonada. 

 ​Fes clic aquí per rebre'l