13
de març
del
2021
Actualitzat
a les
8:56h
Rodrigo Laviña és un dels membres d'Extraño Weys, que treu nou disc (Rodrigo Laviña y su combo, Say It Loud Records 2021) després de set anys del seu darrer treball. Laviña ha format part de grups com Pirat’s Sound Sistema i At Versaris i és soci de la cooperativa La Ciutat Invisible, al barri de Sants de Barcelona.
L'àlbum ha estat produït de manera intercooperativa per part de diferents col·lectius i els responsables del projecte defensen aquesta aposta com una via d'escapament de la precarietat. El disc es presenta com a fruit d'una manera de fer diferent a la indústria discogràfica, en plena crisi del sector cultural.
- Extraño Weys va publicar el seu últim disc fa set anys. Per què torna ara?
- Extraño Weys funciona com un paraigua però està format sobretot pel Patxi Vazil (Viktor Pizza), el Gordu del Puru i jo. Vam treure un treball el 2014 i en vam fer molt pocs directes. No hi havia una voluntat de sortir gaire al carrer i es va quedar en un treball d'estudi. El fet de tornar a posar-nos les piles es deu bàsicament a la voluntat i la joia de fer-ho. No és cap estratègia, sinó les ganes.
- El disc surt el 19 de març. Què hi podrem trobar?
- És un disc eminentment de hip hop, tot i que penso que si algú profà en la matèria l'escolta, li costaria classificar-lo així. Hi ha moltes músiques diferents, sobretot la del sampleig, que es basa en retallar mostres de música que ens agrada i reorganitzar-la. En el treball anterior, les músiques d'origen eren sobretot jazz i soul. En aquest cas, hi ha més música psicodèlica, dels anys 60 o brasilera, per exemple. Les col·laboracions que tenim també són de fora del món del hip hop. Tenim gent com la Joana Gomila i la Laia Vallès, del projecte Paradís de renovació del folk mallorquí. També el Martí Sales, cantant de Surfing Sirles, i la Marta Garret, cantant de jazz de The Bop Collective. Més enllà del hip hop, és música.
- Us han penjat l'etiqueta de referents del hip hop en català. Us hi sentiu còmodes?
- No especialment. El disc anterior se sortia una mica del que es venia fent de rap en català. Allò va possibilitat obrir una mica el ventall. Quan tu dones la teva visió sobre una matèria concreta i no està gaire trillada, passa això.
- Crida l'atenció que encara ara es continuï acompanyat de l'acotació "en català" la classificació d'un estil de música.
- Ho vivia fatal fa vint anys i visc fatal ara també. És una manera de parcel·lar la música que no té cap sentit. Quan baixes al parc del teu barri, els xavals que rapegen ho fan en català, urdú, castellà, amazic i àrab. No té cap sentit posar la llengua com a element diferenciador.
- Què us ve de gust explicar amb el nou disc?
- Té molt de soliloqui i viatge interior, de diàleg amb un mateix. En l'altre disc, el Patxi i jo ens repartíem el rol de lletrista i ara és ell qui sobretot fa la música i jo estic al càrrec de les lletres. Hi ha un qüestionament interior, fer-se preguntes i saber què hòsties hi véns a fer aquí. També hi ha una part d'exhibició, de joc amb les paraules i les sonoritats. Aquest fer per fer ens sembla un bon motiu, no necessitem una via molt aterrada per dir coses que per a nosaltres tinguin un sentit. Per a cadascú tindran més o menys sentit.
- On es podrà escoltar el nou disc? Teniu previstos concerts?
- A la pàgina web de Say it Loud ja es pot encarregar el vinil, que s'està fabricant a Castelló. També estarà disponible a Bandcamp i Spotify, tot i que no és l'espai on estiguem més còmodes. Hem decidit que estigui allà per una qüestió de visibilitat, tot i que tenim el debat sobre l'ús que hem de fer d'aquest tipus de plataformes. Pel que fa als concerts en directes, estem preparant un xou i hi haurà coses, però encara no ho podem dir.
- Heu produït el disc de manera intercooperativa i això també trasllada un missatge. Com ha funcionat el procés?
- Jo soc soci de la cooperativa La Ciutat Invisible, arrelada al barri de Sants fa gairebé 16 anys. Quan plantejàvem obrir portes per recuperar la vocació de fer música, ho fèiem sempre amb l'horitzó de generar cultura cooperativa. El que volem dir amb això és que hi ha més maneres de fer cultura més enllà dels raïls del capitalisme. Tractem de superar coses que passen en la producció cultural, molt vinculades amb la precarietat i l'afany de lucre. Totes les cooperatives que hem produït el disc som cooperatives de treballadors sense afany de lucre. A finals d'any no hi ha un repartiment de dividends, com passa a altres empreses del món cultural. Tots els actors que hi han participat estan vinculats al cooperativisme i l'autogestió: La Ciutat Invisible, Que Soni Say it Loud, Krakatoa Records, Versembrant, Negrescolor i el col·lectiu Monostereo. Posar en marxa totes aquestes eines i fer-les funcionar en un engranatge que treballa per un objectiu comú té tot el sentit del món i, a més, esquiva les vies de precarització inherents en el treball.
- Quines són les principals diferències entre una producció intercooperativa i la manera de funcionar d'una discogràfica?
- Primer de tot, que nosaltres parlem d'igual a igual amb tots els agents que formen part de la cadena de producció. No hi ha una maquinària que es posi a funcionar per captar un nínxol de mercat, sinó que de manera horitzontal i comuna decidim com hem de treballar l'objecte final que traurem. També busquem un circuit de difusió vinculat als principis que defensem i intentem no passar per adreçadors o sedassos que hauríem de passar per altres projectes discogràfics.
- Tant el Patxi com tu heu viscut la precarietat que descrius en primera persona.
- En l'últim any, sobretot com a usuaris. Ha estat un any de merda en què no hem pogut anar a concerts, sortir i trobar-nos amb la gent... No ho hem patit en l'àmbit laboral perquè el nostre projecte ja estava parat abans de la pandèmia. La precarietat al món artístic i cultural està vinculada als canals de difusió, al model de sales de concert que tenim al país, al model de consum i a la manera que hi ha de remunerar els artistes i la cultura. Enguany s'ha publicat un manifest des del sector cultural demanant la renda bàsica universal, no només per al sector cultural. Es mouen coses, però la pandèmia ha suposat una crisi dins el sector. Molta gent ha reorganitzat la seva vida laboral per dedicar-se a altres coses.
- Arran de la pandèmia s'ha insistit molt en el lema de "La cultura és segura". Trobes a faltar que s'hagi abordat més un debat sobre el model cultural?
- Sí, sobre el sector cultural però en general sobre el sector productiu. Al sector cultural és una llàstima que no s'estiguin activant més mecanismes de suport a la cultura i les creadores locals. També a les estructures i organitzacions que permeten tenir un ecosistema solvent en èpoques de crisi. És el que diuen els ianquis: support your local artist. En aquest sentit, de vegades es troba a faltar, tot i que cada vegada hi ha més consciència per entendre que s'ha de donar suport a la gent que fa coses al teu voltant, perquè també és la manera que tu puguis viure més experiències culturals a prop teu.
- Què hauria de passar perquè la producció intercooperativa d'un disc deixés de ser una excepció?
- Cada vegada hi ha més gent pensant en la manera de com organitzar el seu treball. On estem ara mateix, a La Comunal, pots trobar Que Soni Say it Loud, La Ciutat Invisible o La Descomunal. A poc a poc hi ha més gent que busca la manera de tenir eines per fer les coses d'una altra manera.
- En la promoció del disc defenses la cultura com un "camp de batalla" al qual no es pot renunciar. Batallar per quines coses?
- Per la vida plena! Necessitem alguna cosa més que la vida productiva. Sortir de casa, treballar, tornar a casa i consumir. Les coses que tu pots absorbir a nivell personal, grupal i comunitari es deriven de totes les pràctiques culturals, el lleure, l'excursionisme, quedar amb els col·legues, anar a un concert, una exposició... En última instància això és el que et fa ser persona. La vida és un territori per gaudir-lo i aquí hi ha una disputa que no tenim guanyada.
L'àlbum ha estat produït de manera intercooperativa per part de diferents col·lectius i els responsables del projecte defensen aquesta aposta com una via d'escapament de la precarietat. El disc es presenta com a fruit d'una manera de fer diferent a la indústria discogràfica, en plena crisi del sector cultural.
- Extraño Weys va publicar el seu últim disc fa set anys. Per què torna ara?
- Extraño Weys funciona com un paraigua però està format sobretot pel Patxi Vazil (Viktor Pizza), el Gordu del Puru i jo. Vam treure un treball el 2014 i en vam fer molt pocs directes. No hi havia una voluntat de sortir gaire al carrer i es va quedar en un treball d'estudi. El fet de tornar a posar-nos les piles es deu bàsicament a la voluntat i la joia de fer-ho. No és cap estratègia, sinó les ganes.
- El disc surt el 19 de març. Què hi podrem trobar?
- És un disc eminentment de hip hop, tot i que penso que si algú profà en la matèria l'escolta, li costaria classificar-lo així. Hi ha moltes músiques diferents, sobretot la del sampleig, que es basa en retallar mostres de música que ens agrada i reorganitzar-la. En el treball anterior, les músiques d'origen eren sobretot jazz i soul. En aquest cas, hi ha més música psicodèlica, dels anys 60 o brasilera, per exemple. Les col·laboracions que tenim també són de fora del món del hip hop. Tenim gent com la Joana Gomila i la Laia Vallès, del projecte Paradís de renovació del folk mallorquí. També el Martí Sales, cantant de Surfing Sirles, i la Marta Garret, cantant de jazz de The Bop Collective. Més enllà del hip hop, és música.
- Us han penjat l'etiqueta de referents del hip hop en català. Us hi sentiu còmodes?
- No especialment. El disc anterior se sortia una mica del que es venia fent de rap en català. Allò va possibilitat obrir una mica el ventall. Quan tu dones la teva visió sobre una matèria concreta i no està gaire trillada, passa això.
Laviña classifica el nou disc en el gènere del hip hop. Foto: Carlos Baglietto
- Crida l'atenció que encara ara es continuï acompanyat de l'acotació "en català" la classificació d'un estil de música.
- Ho vivia fatal fa vint anys i visc fatal ara també. És una manera de parcel·lar la música que no té cap sentit. Quan baixes al parc del teu barri, els xavals que rapegen ho fan en català, urdú, castellà, amazic i àrab. No té cap sentit posar la llengua com a element diferenciador.
"Parcel·lar la música per la llengua en què es fa, no té cap sentit"
- Què us ve de gust explicar amb el nou disc?
- Té molt de soliloqui i viatge interior, de diàleg amb un mateix. En l'altre disc, el Patxi i jo ens repartíem el rol de lletrista i ara és ell qui sobretot fa la música i jo estic al càrrec de les lletres. Hi ha un qüestionament interior, fer-se preguntes i saber què hòsties hi véns a fer aquí. També hi ha una part d'exhibició, de joc amb les paraules i les sonoritats. Aquest fer per fer ens sembla un bon motiu, no necessitem una via molt aterrada per dir coses que per a nosaltres tinguin un sentit. Per a cadascú tindran més o menys sentit.
- On es podrà escoltar el nou disc? Teniu previstos concerts?
- A la pàgina web de Say it Loud ja es pot encarregar el vinil, que s'està fabricant a Castelló. També estarà disponible a Bandcamp i Spotify, tot i que no és l'espai on estiguem més còmodes. Hem decidit que estigui allà per una qüestió de visibilitat, tot i que tenim el debat sobre l'ús que hem de fer d'aquest tipus de plataformes. Pel que fa als concerts en directes, estem preparant un xou i hi haurà coses, però encara no ho podem dir.
- Heu produït el disc de manera intercooperativa i això també trasllada un missatge. Com ha funcionat el procés?
- Jo soc soci de la cooperativa La Ciutat Invisible, arrelada al barri de Sants fa gairebé 16 anys. Quan plantejàvem obrir portes per recuperar la vocació de fer música, ho fèiem sempre amb l'horitzó de generar cultura cooperativa. El que volem dir amb això és que hi ha més maneres de fer cultura més enllà dels raïls del capitalisme. Tractem de superar coses que passen en la producció cultural, molt vinculades amb la precarietat i l'afany de lucre. Totes les cooperatives que hem produït el disc som cooperatives de treballadors sense afany de lucre. A finals d'any no hi ha un repartiment de dividends, com passa a altres empreses del món cultural. Tots els actors que hi han participat estan vinculats al cooperativisme i l'autogestió: La Ciutat Invisible, Que Soni Say it Loud, Krakatoa Records, Versembrant, Negrescolor i el col·lectiu Monostereo. Posar en marxa totes aquestes eines i fer-les funcionar en un engranatge que treballa per un objectiu comú té tot el sentit del món i, a més, esquiva les vies de precarització inherents en el treball.
- Quines són les principals diferències entre una producció intercooperativa i la manera de funcionar d'una discogràfica?
- Primer de tot, que nosaltres parlem d'igual a igual amb tots els agents que formen part de la cadena de producció. No hi ha una maquinària que es posi a funcionar per captar un nínxol de mercat, sinó que de manera horitzontal i comuna decidim com hem de treballar l'objecte final que traurem. També busquem un circuit de difusió vinculat als principis que defensem i intentem no passar per adreçadors o sedassos que hauríem de passar per altres projectes discogràfics.
Rodrigo Laviña fa bandera del model d'intercooperativa. Foto: Carlos Baglietto
- Tant el Patxi com tu heu viscut la precarietat que descrius en primera persona.
- En l'últim any, sobretot com a usuaris. Ha estat un any de merda en què no hem pogut anar a concerts, sortir i trobar-nos amb la gent... No ho hem patit en l'àmbit laboral perquè el nostre projecte ja estava parat abans de la pandèmia. La precarietat al món artístic i cultural està vinculada als canals de difusió, al model de sales de concert que tenim al país, al model de consum i a la manera que hi ha de remunerar els artistes i la cultura. Enguany s'ha publicat un manifest des del sector cultural demanant la renda bàsica universal, no només per al sector cultural. Es mouen coses, però la pandèmia ha suposat una crisi dins el sector. Molta gent ha reorganitzat la seva vida laboral per dedicar-se a altres coses.
- Arran de la pandèmia s'ha insistit molt en el lema de "La cultura és segura". Trobes a faltar que s'hagi abordat més un debat sobre el model cultural?
- Sí, sobre el sector cultural però en general sobre el sector productiu. Al sector cultural és una llàstima que no s'estiguin activant més mecanismes de suport a la cultura i les creadores locals. També a les estructures i organitzacions que permeten tenir un ecosistema solvent en èpoques de crisi. És el que diuen els ianquis: support your local artist. En aquest sentit, de vegades es troba a faltar, tot i que cada vegada hi ha més consciència per entendre que s'ha de donar suport a la gent que fa coses al teu voltant, perquè també és la manera que tu puguis viure més experiències culturals a prop teu.
"La vida és un territori per gaudir-lo i aquí hi ha una disputa que no tenim guanyada"
- Què hauria de passar perquè la producció intercooperativa d'un disc deixés de ser una excepció?
- Cada vegada hi ha més gent pensant en la manera de com organitzar el seu treball. On estem ara mateix, a La Comunal, pots trobar Que Soni Say it Loud, La Ciutat Invisible o La Descomunal. A poc a poc hi ha més gent que busca la manera de tenir eines per fer les coses d'una altra manera.
- En la promoció del disc defenses la cultura com un "camp de batalla" al qual no es pot renunciar. Batallar per quines coses?
- Per la vida plena! Necessitem alguna cosa més que la vida productiva. Sortir de casa, treballar, tornar a casa i consumir. Les coses que tu pots absorbir a nivell personal, grupal i comunitari es deriven de totes les pràctiques culturals, el lleure, l'excursionisme, quedar amb els col·legues, anar a un concert, una exposició... En última instància això és el que et fa ser persona. La vida és un territori per gaudir-lo i aquí hi ha una disputa que no tenim guanyada.