05
de març
del
2023
Actualitzat
el
07
de març
a les
15:29h
La família d'Andreu Claret (Acs, França, 1946) dona per a molt. La nissaga pot lluir fins i tot un sant del segle XIX, Antoni Maria Claret. Però la darrera novel·la de l'escriptor i periodista, París érem nosaltres (Premi Ramon Llull), editada per Columna, s'endinsa en un període més recent i clou el cicle sobre la Guerra Civil i l'exili que ha caracteritzat l'obra recent de l'autor. Té com a figura central el pare de l'autor, Andreu Claret i Casadesús.
Membre d'Esquerra Republicana els anys 30, amic de Lluís Companys, el protagonista del llibre va haver de marxar a l'exili el 1939, on va ser un dels qui mai es van abandonar al desànim. Una actitud que el va ajudar a sobreviure episodis duríssims, com una detenció per part de la Gestapo o la pèrdua de persones molt properes. París érem nosaltres redescobreix un personatge que el 1962 va tornar a Barcelona cridat per l'alcalde Josep Maria de Porcioles per treure la neu de la ciutat. Els qui l'havien fet marxar el reclamaven per salvar-la. Un cas de justícia poètica i un dels molts episodis increïbles d'una novel·la que té poc de ficció.
- París érem nosaltres és una novel·la, però sembla més aviat una història ben real.
- Sí, i és la voluntat de cloure el meu cicle sobre la Guerra Civil amb una història personal per explicar com van patir aquests milers i milers de refugiats que es van haver d'exiliar i van passar una dècada molt fotuda perquè als anys de la guerra s'hi van afegir els de la invasió alemanya de França. Davant d'això hi va haver qui es va ensorrar. El germà de Companys es va suïcidar. Hi va haver, en canvi, qui va resistir. He agafat el meu pare per entrar també en temes familiars, però em semblava que era paradigmàtic d'aquells que van aconseguir resistir. Era un home molt determinat, que se'n va sortir de moltes.
- Com ho va aconseguir?
- La seva és una història de supervivència molt lligada a l'amistat i a l'amor. Si no hagués conegut a la meva mare, que el va humanitzar més, no sé si hauria travessat aquest període amb la mateixa dignitat i la mateixa fortalesa. Aquesta és la clau de la novel·la, que m'interessa més com a història d'amor que no com una repetició del que he dit abans sobre l'exili.
- Defineix el seu pare com un jugador de billar. Què vol dir amb això?
- És que el billar, que va aprendre a jugar a Súria als nou anys, li va servir molt. Va ser la palanca de superació de la seva condició de noi d'un poble tancat i murallat com era Súria abans del descobriment de la potassa. Això va suposar una revolució econòmica, però també social i cultural. El meu pare, com que era molt bo jugant a billar, va començar a voltar pels pobles del Llobregat i fer-se una fama. A Barcelona juga a billar. A París, on té una feina que no li agrada, jugant a billar coneix un home extraordinari que té un circ i va a parar de gerent del circ.
- Fa la sensació que al llibre no li cal molta ficció, que la vida del seu pare ja va ser ben novel·lesca.
- Sí, ficció n'hi ha poca. Tot el que té a veure amb la vida del pare està documentat i en algunes ocasions contrastat. Jo hi vaig tenir una llarguíssima conversa amb ell, gravada, poc abans de morir, tot i que la memòria sol ser traïdora. El pare a vegades tenia tendència a magnificar i jo vaig contrastar moltes coses, algunes fantàstiques. Com el fet d'aconseguir, sota l'ocupació alemanya, muntar una empresa que li va permetre treure centenars de catalans dels camps de refugiats per treballar amb ell.
- Aquest és un episodi extraordinari.
- Ell es va adonar que els alemanys tenien més respecte pels espanyols que pels francesos. Veien els espanyols com a gent que havia lluitat mentre que els francesos havien fugit. Va conèixer aquest personatge, el Papà Otto, que és real, que mereix una investigació, i hi ha periodistes que hi estan treballant. Otto havia estat amb la CNT i a França estava amb els alemanys, portant aquella organització TOT, que era sinistra, que treia refugiats dels camps per fer-los treballar pràcticament com a esclaus. El meu pare es va muntar un tinglado parlant amb ell i contractava a Burdeus refugiats per treballar amb ell en explotacions forestals d'Occitània.
- Devia salvar la vida a molta gent.
- A molts, físicament i mental. El meu avi matern va estar treballant durant un any a la base de submarins alemanya a Burdeus i les coses que explicava eren terrorífiques. La història del pare i la mare és la història de fer front a l'adversitat i no defallir. L'exili era un ambient tòxic, de derrota. El catalanisme estava fracturat. Ell va veure Companys indignat quan li arribaven els atacs i les acusacions de quedar-se diners dels exiliats. Per això va ser molt crític amb Josep Tarradellas. El meu pare veia en Companys un home que resistia, que no se'n va anar perquè tenia el seu fill internat.
- Explica en el llibre un seguit de converses del pare amb Lluís Companys. En vigílies del 6 d'octubre, l'adverteix de no fer cas a Dencàs i Companys respon que "hi ha vegades que, perdent, Catalunya hi guanya". En la vida del seu pare hi ha moltes claus del fracàs de la República?
- El meu pare sempre deia que la guerra no l'havia guanyat Franco, sinó que l'havien perdut els republicans. Això ho vaig sentir moltíssimes vegades. Les divisions van fer molt de mal. En el bàndol republicà hi va haver una guerra dins la guerra. Els franquistes, quan arriben a Barcelona, es troben que els republicans ni tan sols han dinamitat els ponts perquè no poguessin arribar tan fàcilment.
La derrota a Catalunya va ser una doble derrota. Per això va fer els possibles durant tota la seva vida per refer la unitat, per això va intentar que Pau Casals acceptés la presidència de la Generalitat, perquè el veia com una figura unificadora. Però sobre aquella conversa amb Companys, cal dir que el meu pare no podia veure ni en pintura a Dencàs. El considerava un personatge nefast, i ja no diguem els germans Badia. Els acusava d'haver introduït en Companys un element de rauxa incontrolada.
- Fins a quin punt ha redescobert el pare amb aquest llibre? Ha refet la mirada que podia tenir respecte del món de l'exili? Ha volgut fer les paus amb el pare, si en algun moment hi va haver distanciament?
- No, mai vaig estar distanciat del pare. El que passa és que la seva i la meva van ser vides atrafegades i, possiblement, no vaig dedicar temps per conèixer-lo prou. Això sol passar. I és veritat que amb aquesta novel·la hi he passat moltes hores amb les preguntes que m'havia fet sobre allò que el guiava. Em preguntava per les seves llums i ombres, les seves contradiccions i, efectivament, a través d'aquest viatge ha estat com si jo hagués tingut converses amb el meu pare. Com si les preguntes que no li havia pogut fer les he contestat.
- És veritat que el primer que va fer ell quan va néixer vostè, encara a les mans de la llevadora, va ser sortir a enviar un telegrama a Pau Casals?
- Sí, i tant. Encara el conservo aquest telegrama.
- Hi ha molts moments intensos al llibre. La seva intervenció a la Fatarella durant la guerra.
- És un fet documentat. Els fets de la Fatarella van ser una d'aquelles desgràcies de la guerra, quan van morir una trentena de pagesos a mans de la FAI perquè s'havien oposat a la col·lectivització. El pare va anar-hi enviat per Companys com a delegat de la Generalitat. Ell hi va voler anar sense força armada, convençut que amb la paraula podia resoldre el conflicte i va aconseguir que la gent del poble recuperés la confiança en la Generalitat. A la guerra es parlava poc i ell sempre va creure en el valor de la paraula. I en l'amistat i en les relacions personals. Va tenir molts amics, la major part d'ells francmaçons, començant per Companys.
- Sí, és un detall que veig que apareix en el llibre. Ell hi va tenir algun vincle?
- Ell es va fer francmaçó dos o tres anys abans de morir. Ho va fer com a mostra de reconeixement a tots els seus amics que ho eren. Era un defensor de la llibertat i crec que trobava en la maçoneria una barreja d'humanisme i solidaritat personal. Va ser tota la seva vida d'Esquerra Republicana, tot i que en l'estructura de partit s'hi sentia incòmode. Era poc gregari.
- La detenció per la Gestapo va ser un dels moments més difícils per al seu pare.
- Van detenir al seu germà Florenci i a ell. Aquest estiu encara he refet el camí que feien aquells que o bé fugien dels nazis i passaven a Espanya o que fugien de Franco cap a França, un camí que passava per l'explotació forestal del pare. No era guerriller però hi col·laborava. La Gestapo, que tenia una estructura a Font-Romeu, els va enxampar. Mai va explicar el que li havien fet en els més de cinquanta dies que va estar al Castellet, però va sortir mig mort. També aquí va tenir sort perquè un cap de setmana en què el responsable no era de la Gestapo sinó de l'exèrcit alemany, el van veure tan malament que el van enviar a l'hospital, i així que es va recuperar una mica, es va escapar. Però qui va ser determinant per salvar-lo va ser Pau Casals, a qui coneixia i que com a compositor era respectat pel alemanys. Casals va moure cel i terra perquè no el matessin.
- Al seu pare molts el recorden com el príncep de les neus, l'home que amb motiu de la gran nevada del 1962 va baixar d'Andorra amb les seves màquines de treure neu. Va ser un personatge important en el món de les comunicacions al Pirineu.
- Ell era un visionari. De jove, quan arribava a Berga, sempre es preguntava per què no es podia passar per aquella paret que era el Cadí. Amb els anys va ser un dels promotors del túnel del Cadí. De petit, notava les limitacions d'un poble murallat com Súria. Va ser cabdal per obrir el port d'Envalira entre Andorra i França.
- En el llibre explica com el seu viatge a Barcelona el 1962 va provocar un pols entre l'alcalde Porcioles i el ministre de la Governació, Camilo Alonso vega.
- Porcioles el va trucar perquè vingués. Havia passat una cosa que crec que va ajudar Porcioles a convèncer Franco, que van ser les grans riuades del 62 al Vallès. Una altra catàstrofe no podia ser. Un dels moments en què es va emocionar més va ser quan va arribar a dalt de la Diagonal, a Sant Just. Va veure la Barcelona que havia abandonat el 1939. Per allí mateix per on havien entrat els franquistes ara ell entrava a salvar la ciutat. Era un moment de justícia poètica.
- A la frontera li volien fer firmar una carta demanant perdó per haver atacat Franco.
- Sí, ell havia dirigit El Poble Català, òrgan d'un grup d'Esquerra a l'exili, on s'atacava Franco. Però en aquell moment, amb les màquines per treure la neu aturades a la frontera, en una situació surrealista, es va negar a signar res. Era amic de Porcioles, que era jutge a Andorra i s'hi trobava sovint. Era un franquista, però el pare el considerava un home de la Lliga. El fet és que va poder passar la frontera.
- El llibre està dedicat "al Joan, que no vam saber estimar".
- Era el fill del primer matrimoni del meu pare. Una situació que ell va gestionar malament. En Joan tenia una gran admiració pel pare, però el pare havia vist morir una filla seva, germana d'en Joan, víctima de la febre de Malta en els dies de la Fatarella. Sempre es va considerar culpable d'aquesta mort i el fet va acabar enverinant la relació amb l'altre fill.
- En el llibre hi ha la voluntat de fer les paus amb la seva memòria.
- Sí que hi és. Com en un altre aspecte, com va ser el que va passar amb el germà del pare, el Florenci. Volia tornar a Catalunya, però havia estat alcalde d'Esquerra. Van ser molt ingenus. La seva dona va travessar la frontera per buscar uns avals per ell, però va ser detinguda per la Guàrdia Civil. Després d'uns dies detinguda, va ser internada en un manicomi perquè van dir que era dement. Es va convertir en dement a comissaria i va morir poc després. Això va ser el 1949.
- L'exili continua sent un tema poc present en l'imaginari dels catalans?
- Tant la guerra com l'exili. Són moments difícils que s'han d'explicar en tota la seva complexitat. No són històries només de blanc o negre. Hi ha un negre que és el franquisme i un blanc que és la República legítima. Però després tot el que va passar és molt complex. No es pot fer una història només èpica. Hem d'explicar també el que passava entre nosaltres. Quan es fa, la gent jove para l'orella. Com les baralles de l'exili. Com és que estava tan barallat? Perquè el futur estava tancat. Estic convençut que la creació, tant la narrativa com el cinema, pot ajudar a completar la feina dels historiadors.
- Quan veiem ara les divisions dins de les forces sobiranistes, la manca d'un full de ruta clar, què se'n pot aprendre de l'exili?
- Que quan Catalunya està dividida sempre li va malament. Així va ser n l'època republicana, ho va ser a la guerra, amb prop de mil morts a Barcelona durant els Fets de Maig del 1937, i això es va prolongar durant l'exili.
- Com veu, a la llum del que ha viscut vostè i de l'experiència del seu pare, la societat catalana dels pròxims anys?
- Jo veig dos escenaris diferents. Un en el vessant polític, molt complicat, amb tot el que ha passat en la darrera dècada, i un altre pla social on passen coses molt positives. També hi ha aspectes negatius, amb problemes de feina i sous baixos, però alhora amb molta gent amb iniciativa, que vol fer coses. Ha tancat alguna llibreria, però en els darrers anys se n'han obert algunes d'impressionants. La societat catalana la veig viva des del punt de vista econòmic i social. I veig una capacitat per integrar d'una manera efectiva molta gent de la immigració. Soc optimista i veig la societat amb moltes ganes de superar una dècada difícil. Els problemes que són substancials de la identitat nacional de Catalunya no es resoldran demà i tampoc demà passat.
Membre d'Esquerra Republicana els anys 30, amic de Lluís Companys, el protagonista del llibre va haver de marxar a l'exili el 1939, on va ser un dels qui mai es van abandonar al desànim. Una actitud que el va ajudar a sobreviure episodis duríssims, com una detenció per part de la Gestapo o la pèrdua de persones molt properes. París érem nosaltres redescobreix un personatge que el 1962 va tornar a Barcelona cridat per l'alcalde Josep Maria de Porcioles per treure la neu de la ciutat. Els qui l'havien fet marxar el reclamaven per salvar-la. Un cas de justícia poètica i un dels molts episodis increïbles d'una novel·la que té poc de ficció.
- París érem nosaltres és una novel·la, però sembla més aviat una història ben real.
- Sí, i és la voluntat de cloure el meu cicle sobre la Guerra Civil amb una història personal per explicar com van patir aquests milers i milers de refugiats que es van haver d'exiliar i van passar una dècada molt fotuda perquè als anys de la guerra s'hi van afegir els de la invasió alemanya de França. Davant d'això hi va haver qui es va ensorrar. El germà de Companys es va suïcidar. Hi va haver, en canvi, qui va resistir. He agafat el meu pare per entrar també en temes familiars, però em semblava que era paradigmàtic d'aquells que van aconseguir resistir. Era un home molt determinat, que se'n va sortir de moltes.
- Com ho va aconseguir?
- La seva és una història de supervivència molt lligada a l'amistat i a l'amor. Si no hagués conegut a la meva mare, que el va humanitzar més, no sé si hauria travessat aquest període amb la mateixa dignitat i la mateixa fortalesa. Aquesta és la clau de la novel·la, que m'interessa més com a història d'amor que no com una repetició del que he dit abans sobre l'exili.
"Pau Casals va moure cel i terra perquè no matessin el pare quan va ser detingut per la Gestapo"
- Defineix el seu pare com un jugador de billar. Què vol dir amb això?
- És que el billar, que va aprendre a jugar a Súria als nou anys, li va servir molt. Va ser la palanca de superació de la seva condició de noi d'un poble tancat i murallat com era Súria abans del descobriment de la potassa. Això va suposar una revolució econòmica, però també social i cultural. El meu pare, com que era molt bo jugant a billar, va començar a voltar pels pobles del Llobregat i fer-se una fama. A Barcelona juga a billar. A París, on té una feina que no li agrada, jugant a billar coneix un home extraordinari que té un circ i va a parar de gerent del circ.
Andreu Claret amb la seva darrera novel·la. Foto: Yvelisse Teixeira
- Fa la sensació que al llibre no li cal molta ficció, que la vida del seu pare ja va ser ben novel·lesca.
- Sí, ficció n'hi ha poca. Tot el que té a veure amb la vida del pare està documentat i en algunes ocasions contrastat. Jo hi vaig tenir una llarguíssima conversa amb ell, gravada, poc abans de morir, tot i que la memòria sol ser traïdora. El pare a vegades tenia tendència a magnificar i jo vaig contrastar moltes coses, algunes fantàstiques. Com el fet d'aconseguir, sota l'ocupació alemanya, muntar una empresa que li va permetre treure centenars de catalans dels camps de refugiats per treballar amb ell.
- Aquest és un episodi extraordinari.
- Ell es va adonar que els alemanys tenien més respecte pels espanyols que pels francesos. Veien els espanyols com a gent que havia lluitat mentre que els francesos havien fugit. Va conèixer aquest personatge, el Papà Otto, que és real, que mereix una investigació, i hi ha periodistes que hi estan treballant. Otto havia estat amb la CNT i a França estava amb els alemanys, portant aquella organització TOT, que era sinistra, que treia refugiats dels camps per fer-los treballar pràcticament com a esclaus. El meu pare es va muntar un tinglado parlant amb ell i contractava a Burdeus refugiats per treballar amb ell en explotacions forestals d'Occitània.
- Devia salvar la vida a molta gent.
- A molts, físicament i mental. El meu avi matern va estar treballant durant un any a la base de submarins alemanya a Burdeus i les coses que explicava eren terrorífiques. La història del pare i la mare és la història de fer front a l'adversitat i no defallir. L'exili era un ambient tòxic, de derrota. El catalanisme estava fracturat. Ell va veure Companys indignat quan li arribaven els atacs i les acusacions de quedar-se diners dels exiliats. Per això va ser molt crític amb Josep Tarradellas. El meu pare veia en Companys un home que resistia, que no se'n va anar perquè tenia el seu fill internat.
- Explica en el llibre un seguit de converses del pare amb Lluís Companys. En vigílies del 6 d'octubre, l'adverteix de no fer cas a Dencàs i Companys respon que "hi ha vegades que, perdent, Catalunya hi guanya". En la vida del seu pare hi ha moltes claus del fracàs de la República?
- El meu pare sempre deia que la guerra no l'havia guanyat Franco, sinó que l'havien perdut els republicans. Això ho vaig sentir moltíssimes vegades. Les divisions van fer molt de mal. En el bàndol republicà hi va haver una guerra dins la guerra. Els franquistes, quan arriben a Barcelona, es troben que els republicans ni tan sols han dinamitat els ponts perquè no poguessin arribar tan fàcilment.
La derrota a Catalunya va ser una doble derrota. Per això va fer els possibles durant tota la seva vida per refer la unitat, per això va intentar que Pau Casals acceptés la presidència de la Generalitat, perquè el veia com una figura unificadora. Però sobre aquella conversa amb Companys, cal dir que el meu pare no podia veure ni en pintura a Dencàs. El considerava un personatge nefast, i ja no diguem els germans Badia. Els acusava d'haver introduït en Companys un element de rauxa incontrolada.
"Amb aquest llibre és com si hagués contestat les preguntes que no li vaig poder fer al pare"
- Fins a quin punt ha redescobert el pare amb aquest llibre? Ha refet la mirada que podia tenir respecte del món de l'exili? Ha volgut fer les paus amb el pare, si en algun moment hi va haver distanciament?
- No, mai vaig estar distanciat del pare. El que passa és que la seva i la meva van ser vides atrafegades i, possiblement, no vaig dedicar temps per conèixer-lo prou. Això sol passar. I és veritat que amb aquesta novel·la hi he passat moltes hores amb les preguntes que m'havia fet sobre allò que el guiava. Em preguntava per les seves llums i ombres, les seves contradiccions i, efectivament, a través d'aquest viatge ha estat com si jo hagués tingut converses amb el meu pare. Com si les preguntes que no li havia pogut fer les he contestat.
Andreu Claret després de l'entrevista a l'Hotel Seventy. Foto: Yvelisse Teixeira
- És veritat que el primer que va fer ell quan va néixer vostè, encara a les mans de la llevadora, va ser sortir a enviar un telegrama a Pau Casals?
- Sí, i tant. Encara el conservo aquest telegrama.
- Hi ha molts moments intensos al llibre. La seva intervenció a la Fatarella durant la guerra.
- És un fet documentat. Els fets de la Fatarella van ser una d'aquelles desgràcies de la guerra, quan van morir una trentena de pagesos a mans de la FAI perquè s'havien oposat a la col·lectivització. El pare va anar-hi enviat per Companys com a delegat de la Generalitat. Ell hi va voler anar sense força armada, convençut que amb la paraula podia resoldre el conflicte i va aconseguir que la gent del poble recuperés la confiança en la Generalitat. A la guerra es parlava poc i ell sempre va creure en el valor de la paraula. I en l'amistat i en les relacions personals. Va tenir molts amics, la major part d'ells francmaçons, començant per Companys.
- Sí, és un detall que veig que apareix en el llibre. Ell hi va tenir algun vincle?
- Ell es va fer francmaçó dos o tres anys abans de morir. Ho va fer com a mostra de reconeixement a tots els seus amics que ho eren. Era un defensor de la llibertat i crec que trobava en la maçoneria una barreja d'humanisme i solidaritat personal. Va ser tota la seva vida d'Esquerra Republicana, tot i que en l'estructura de partit s'hi sentia incòmode. Era poc gregari.
- La detenció per la Gestapo va ser un dels moments més difícils per al seu pare.
- Van detenir al seu germà Florenci i a ell. Aquest estiu encara he refet el camí que feien aquells que o bé fugien dels nazis i passaven a Espanya o que fugien de Franco cap a França, un camí que passava per l'explotació forestal del pare. No era guerriller però hi col·laborava. La Gestapo, que tenia una estructura a Font-Romeu, els va enxampar. Mai va explicar el que li havien fet en els més de cinquanta dies que va estar al Castellet, però va sortir mig mort. També aquí va tenir sort perquè un cap de setmana en què el responsable no era de la Gestapo sinó de l'exèrcit alemany, el van veure tan malament que el van enviar a l'hospital, i així que es va recuperar una mica, es va escapar. Però qui va ser determinant per salvar-lo va ser Pau Casals, a qui coneixia i que com a compositor era respectat pel alemanys. Casals va moure cel i terra perquè no el matessin.
"A casa sempre vaig escoltar que la guerra no l'havia guanyat Franco, sinó que l'havien perdut els republicans"
- Al seu pare molts el recorden com el príncep de les neus, l'home que amb motiu de la gran nevada del 1962 va baixar d'Andorra amb les seves màquines de treure neu. Va ser un personatge important en el món de les comunicacions al Pirineu.
- Ell era un visionari. De jove, quan arribava a Berga, sempre es preguntava per què no es podia passar per aquella paret que era el Cadí. Amb els anys va ser un dels promotors del túnel del Cadí. De petit, notava les limitacions d'un poble murallat com Súria. Va ser cabdal per obrir el port d'Envalira entre Andorra i França.
Andreu Claret: "La guerra i l'exili són moments que s'han d'explicar en tota la seva complexitat". Foto: Yvelisse Teixeira
- En el llibre explica com el seu viatge a Barcelona el 1962 va provocar un pols entre l'alcalde Porcioles i el ministre de la Governació, Camilo Alonso vega.
- Porcioles el va trucar perquè vingués. Havia passat una cosa que crec que va ajudar Porcioles a convèncer Franco, que van ser les grans riuades del 62 al Vallès. Una altra catàstrofe no podia ser. Un dels moments en què es va emocionar més va ser quan va arribar a dalt de la Diagonal, a Sant Just. Va veure la Barcelona que havia abandonat el 1939. Per allí mateix per on havien entrat els franquistes ara ell entrava a salvar la ciutat. Era un moment de justícia poètica.
- A la frontera li volien fer firmar una carta demanant perdó per haver atacat Franco.
- Sí, ell havia dirigit El Poble Català, òrgan d'un grup d'Esquerra a l'exili, on s'atacava Franco. Però en aquell moment, amb les màquines per treure la neu aturades a la frontera, en una situació surrealista, es va negar a signar res. Era amic de Porcioles, que era jutge a Andorra i s'hi trobava sovint. Era un franquista, però el pare el considerava un home de la Lliga. El fet és que va poder passar la frontera.
- El llibre està dedicat "al Joan, que no vam saber estimar".
- Era el fill del primer matrimoni del meu pare. Una situació que ell va gestionar malament. En Joan tenia una gran admiració pel pare, però el pare havia vist morir una filla seva, germana d'en Joan, víctima de la febre de Malta en els dies de la Fatarella. Sempre es va considerar culpable d'aquesta mort i el fet va acabar enverinant la relació amb l'altre fill.
- En el llibre hi ha la voluntat de fer les paus amb la seva memòria.
- Sí que hi és. Com en un altre aspecte, com va ser el que va passar amb el germà del pare, el Florenci. Volia tornar a Catalunya, però havia estat alcalde d'Esquerra. Van ser molt ingenus. La seva dona va travessar la frontera per buscar uns avals per ell, però va ser detinguda per la Guàrdia Civil. Després d'uns dies detinguda, va ser internada en un manicomi perquè van dir que era dement. Es va convertir en dement a comissaria i va morir poc després. Això va ser el 1949.
- L'exili continua sent un tema poc present en l'imaginari dels catalans?
- Tant la guerra com l'exili. Són moments difícils que s'han d'explicar en tota la seva complexitat. No són històries només de blanc o negre. Hi ha un negre que és el franquisme i un blanc que és la República legítima. Però després tot el que va passar és molt complex. No es pot fer una història només èpica. Hem d'explicar també el que passava entre nosaltres. Quan es fa, la gent jove para l'orella. Com les baralles de l'exili. Com és que estava tan barallat? Perquè el futur estava tancat. Estic convençut que la creació, tant la narrativa com el cinema, pot ajudar a completar la feina dels historiadors.
Andreu Claret ha obtingut el Ramon Llull amb "París érem nosaltres". Foto: Yvelisse Teixeira
- Quan veiem ara les divisions dins de les forces sobiranistes, la manca d'un full de ruta clar, què se'n pot aprendre de l'exili?
- Que quan Catalunya està dividida sempre li va malament. Així va ser n l'època republicana, ho va ser a la guerra, amb prop de mil morts a Barcelona durant els Fets de Maig del 1937, i això es va prolongar durant l'exili.
- Com veu, a la llum del que ha viscut vostè i de l'experiència del seu pare, la societat catalana dels pròxims anys?
- Jo veig dos escenaris diferents. Un en el vessant polític, molt complicat, amb tot el que ha passat en la darrera dècada, i un altre pla social on passen coses molt positives. També hi ha aspectes negatius, amb problemes de feina i sous baixos, però alhora amb molta gent amb iniciativa, que vol fer coses. Ha tancat alguna llibreria, però en els darrers anys se n'han obert algunes d'impressionants. La societat catalana la veig viva des del punt de vista econòmic i social. I veig una capacitat per integrar d'una manera efectiva molta gent de la immigració. Soc optimista i veig la societat amb moltes ganes de superar una dècada difícil. Els problemes que són substancials de la identitat nacional de Catalunya no es resoldran demà i tampoc demà passat.