Jose Mansilla: «Les classes populars han estat les grans absents del debat sobre Barcelona»

Aquest diumenge es renova el poder municipal a Catalunya i l'Estat. En el cas de Barcelona, es votarà amb la incertesa sobre els resultats i sobre quina persona liderarà la ciutat els propers quatre anys. Una campanya, la que ha conclòs, que ha permès debatre sobre el model de ciutat i fer un estat de la qüestió sobre la transformació viscuda per Barcelona des dels anys de Pasqual Maragall. 

El dia de reflexió és un bon moment per parlar amb Jose Mansilla, doctor en Antropologia Social i professor a la UAB. Nascut a Sevilla, viu a Barcelona des de fa 14 anys i ha fet de l'estudi de les relacions entre classes, moviments socials i reforma urbana un dels seus àmbits de treball. El seu darrer llibre és Los años de la discordia. Del Modelo a la Marca Barcelona (Apostroph).

- Quins van ser els anys de la discòrdia?

- El llibre es refereix als anys de Xavier Trias. El meu interès en aquest període era perquè els qui estudiem la qüestió urbana a Barcelona trobem molta informació sobre els anys dels alcaldes socialistes, on hi veiem elements de connexió amb els darrers anys del franquisme. Hi ha continuïtat en algunes polítiques i en algunes personalitats. Però no estava gens estudiada l'etapa Trias. Quan va perdre les eleccions del 2015, jo ja tenia la intenció de fer el llibre, però va anar passant el temps. Però quan va anunciar que es presentava...

- O sigui, va decidir enllestir el llibre quan va veure que Trias tornava a presentar-se.

- És que era ara o mai.  

- Després parlem de Trias. Però em deia que hi ha elements de continuïtat entre els anys finals del franquisme i l'etapa de governs socialistes. Entenc que vol dir entre el porciolisme i el maragallisme.

- Començant pel fet que Pasqual Maragall treballava a l'Ajuntament durant el porciolisme. Era economista urbà i l'Ajuntament va aconseguir una beca perquè anés a estudiar als Estats Units. Moltes de les coses que fa a Barcelona venen de les connexions fetes als EUA.   

"El discurs entorn les smart city és ideològic, amaga la problemàtica de la ciutat i proposa com a solució aspectes de tipus tecnocràtic"

- Maragall coneix el cas de Baltimore.

- El procés que fa Baltimore és similar al de Barcelona. És una ciutat que era industrial i busca la manera de sortir de la desindustrialització general que pateixen els EUA en aquell moment mitjançant una terciarització. Un dels geògrafs més prestigiosos, David Harvey, té com a objecte de recerca Baltimore. Quan Maragall va decidir fer el MACBA, no va fer un concurs. Llàtzer Moix ho explica molt bé a La ciutat dels arquitectes. Maragall va trucar una amiga seva per felicitar-li el cap d'any, li explica el projecte de museu i ella li diu que té al seu costat l'arquitecte Richard Meier. I Meier fa el MACBA. 

- Però vaja, això són vicissituds personals. Quins altres elements de continuïtat hi ha amb l'etapa de Porcioles?

- Miri, el Pla General Metropolità és del 1976, encara sota ajuntament franquista. Però l'inici era el Pla Comarcal del 1974, que no passa els filtres i es reprèn amb un nom diferent. Entre les persones que ho van fer una persona clau és Albert Serratosa, col·laborador de Porcioles. El mateix Jordi Borja venia de l'equip tècnic de l'Ajuntament. La idea de fer de Barcelona una ciutat de fires i congressos ve d'aleshores, la ciutat de serveis que ha desembocat en l'actual auge turístic ja es pensava en el porciolisme. Hi ha una classificació gairebé canònica sobre les etapes de transformació de la ciutat. 
 
- Quines són?   

- És l'anomenada teoria de les etapes, que serien quatre, enunciades per l'arquitecte Josep Maria Montaner: una fase d'urbanisme mínim, amb petites intervencions i puixança del moviment veïnal, dels anys 70 i inicis dels 80, fent coses que no s'havien fet: del 1986 al 1992 hi ha l'etapa de construcció en funció dels Jocs; una etapa de crisi a partir del 1993 en què la ciutat es va endeutar i finalment el creixement de la bombolla immobiliària, amb les polítiques d'Aznar, i a Barcelona, amb el Fòrum de les Cultures, que ja és una manera d'entendre la ciutat completament neoliberal en què qui dirigeix el futur urbanístic ja és el sector privat. Doncs bé, jo dic que aquestes quatre etapes és només una. Qui s'ha beneficiat de la transformació de Barcelona? Les grans empreses. És un tema de classe.

- La història de la Barcelona de les darreres dècades és la història d'una lluita de classes?

- La història de les darreres dècades, no, la història de sempre.    

- Al llibre hi ha un moment que diu que en els primers anys d'ajuntaments democràtics es va fer un urbanisme progressista i que això es va truncar.

- Van ser els primers anys dels socialistes, del 1979 fins al 1986, aproximadament, que és quan Barcelona és elegida ciutat olímpica. Els canvis que es produeixen passen perquè l'Ajuntament es troba amb una mobilització del carrer, de la gent. Els anys de la discòrdia fan menció als que va patir Trias, quan van passar moltes coses com Can Vies, el banc ocupat a Gràcia o les mobilitzacions contra el turisme. Van ser uns anys intensos. Fins i tot en una entrevista recent, Trias assegura que s'està pensant en un altre Can Vies en cas que ell torni a l'alcaldia. Ell està molt marcat per Can Vies. Però en el llibre assenyalo també un altre moment de mobilització, els anys finals del franquisme i inicis de la Transició, amb una gran força del moviment veïnal. 

"Hi ha elements de connexió entre l'etapa d'alcaldes socialistes i els darrers anys del franquisme. La idea d'una ciutat de fires i congressos ve d'aleshores"

- Fins que arriba la designació olímpica.     

- I, a més, passen altres coses, com l'entrada d'Espanya a l'aleshores Comunitat Econòmica Europea. I un procés de desideologització general sota els governs del PSOE. Alhora, hi ha la construcció d'una mena de nacionalitat barcelonina, de sentir orgull de ser barceloní que té la seva plasmació durant els Jocs, en què molta gent hi va participar com a voluntari, que era bàsicament un esdeveniment que el que es proposava era posar Barcelona al mapa. La gent es va empassar que les polítiques urbanes afavorien tothom. La construcció d'aquest nacionalisme barceloní d'una banda desideologitza i, de l'altra, prepara els canvis de caire neoliberal que es porten a terme durant tot aquest temps. 
  
- Parla molt de neoliberalisme. No n'abusa? No confon neoliberalisme amb creixement econòmic?

- No, no. Està molt lligat al que s'anomena col·laboració publicoprivada, que és el que s'ha fet a Barcelona durant molts anys. És neoliberalisme, és un abandonament de responsabilitats per part dels poders públics davant del sector privat. L'any 2011, Trias intervé davant del sector turístic i els diu: "Els que sabeu què hem de fer en turisme a la ciutat sou vosaltres". És l'exemple més paradigmàtic del que significa posar la ciutat en mans del sector privat. Ja es va començar a fer abans, entorn dels Jocs, creant societats publicoprivades en què el sector públic posava els diners per fer les infraestructures i el privat decidia la situació final i s'apropiava del benefici. Hi ha una frase que m'agrada molt de Vázquez Montalbán a Barcelona, cap a on vas?, quan diu que els socialistes van descobrir en el neoliberalisme la seva eina més poderosa per fer els canvis que necessitava Barcelona. 

- Critica la col·laboració publicoprivada, però es pot transformar una ciutat sense el sector privat? És realista això?

- No, però crec que s'ha de fer sota la direcció del sector públic.
 
- Però aquest model no ha millorat moltes coses? Es mostra molt crític amb el projecte de Glòries, inclòs l'edifici del Disseny Hub Barcelona. Però no em digui que li agradava més com estava abans...

- No, no. Jo faig una crítica al model de Glòries que proposava Trias, que volia convertir-ho en un eix vinculat a la cultura en què el projecte de Museu del Disseny encaixava amb la transformació dels Encants, el TNC i l'Auditori, i que atragués inversions. El que s'ha acabat fent està bé, amb molt espai públic. Però aquesta idea de transformar àrees de la ciutat vinculant-les a un sector productiu és molt de Trias. 

- No sembla impactat pel discurs sobre una ciutat smart city que aposta per la innovació. 

- És que el discurs de l'smart city és ideològic. Amaga la problemàtica de la ciutat i proposa com a solució aspectes de de tipus tecnocràtic. Els problemes de trànsit? Posarem uns sensors als semàfors i ja està. No, la realitat és que tenim un problema de circulació que està relacionat amb la mobilitat i amb moltes altres coses. No tenim un problema de consum energètic perquè no tenim la tecnologia pertinent sinó perquè som una societat basada en el consum. I això no s'arreglarà amb cap tipus de tecnologia. Trias diu ara que la solució a la contaminació és introduir cotxes elèctrics. Això és un discurs més que antic. Sabem perfectament el que costa fabricar un cotxe elèctric. El que hem de fer és transitar cap a una mobilitat diferent. No es tracta de canviar la font d'energia sinó canviar el tipus de mobilitat. El discurs smart city és una desideologització de la transformació.  

- Afirma que el Mobile ha estat el nou Congrés Eucarístic. El senyor Hoffman és el nou cardenal Tedeschini, aquell enviat papal que va ser rebut per la Barcelona oficial amb tots els honors?

- És clar que sí, és el mateix model de ciutat de fires i congressos. Sobre això del cardenal, vivim en una societat que és laica però això no significa que el paper que aleshores jugaven personatges com aquest cardenal no continuïn ara d'una altra manera. Ara són figures del sector tecnològic a qui s'escolta perquè es considera que ens obriran les portes del cel. A un llibre meu anterior, La pandèmia de la desigualtat, ja parlava del metge Fernando Simón com un nou sacerdot. La societat necessita tòtems. Fixem-nos en figures com Mark Zuckerberg o Steve Jobs, sempre vestits de la mateixa manera, d'aparença austera, com uns capellans. 

"Clos i Hereu fan una política neoliberal, es troben amb una Barcelona desmobilitzada, és el pas del model Barcelona a la marca Barcelona, i Trias rebla el clau"

- Defineix els governs de Joan Clos i de Jordi Hereu com a  neoliberals. Què van suposar respecte els anys de Maragall? 

- En efecte. Clos i Hereu ja es troben amb una Barcelona desmobilitzada. És el pas del model Barcelona a la marca Barcelona. El model Barcelona tenia una arrel de transformació i la necessitat que la gent cregués en el canvi a Barcelona. Amb la marca, ja ni es pensa en la gent, transformen la ciutat com un objecte que ha de ser exhibit i venut. El model Barcelona integrava la idea de la dignificació de la perifèria i la participació, malgrat que era una enganyifa.

- Però reconeixerà que es va transformar Barcelona.

- Sí, i es pot dir que durant uns anys Barcelona va tenir una gestió de caire socialdemòcrata, amb cert repartiment del creixement, dotant d'equipaments i serveis a àrees de la ciutat que estaven completament oblidades. Així va ser ben bé fins entrats el 80 i va arribar en part fins als 90.       

- I després de Clos i Hereu, què representa l'etapa Trias? 

- Trias rebla el clau del model anterior. A més, no té ni tan sols la necessitat de justificar-se davant l'esquerra, com sí que li passava al PSC. Trias no ha de fingir. 
 
- El Born tampoc li agrada.

- És una transformació urbana de l'etapa Trias -per cert, amb un paper per a Quim Torra- per convertir l'espai en una nova àrea de centralitat adreçat a l'oci nocturn. A la vegada que un element vinculat al projecte nacional burgès de Convergència. Perquè s'excava fins que arriben a la part que els interessa a ells, el 1714, però abans hi havia una història vinculada a la lluita veïnal per convertir la zona en un espai d'ús públic i una biblioteca. Si es continua excavant ens trobem amb restes d'una altra ciutat. Ells agafen el que els interessa i ho projecten de manera potent. Hi ha molts elements simbòlics, com el pal amb la bandera, que fa 17 metres i 14 centímetres. 

- Analitza de manera molt crítica la transformació del Poblenou i el 22@. Es refereix a l'emergència de noves maneres d'entendre la relació amb l'espai, amb una rambla atapeïda de terrasses i comerços oberts les 24 hores. Però aquest procés no és inevitable?

- Aquest és un projecte de l'etapa socialista i que intenta transformar una zona de la ciutat que era d'un teixit industrial que es considerava antic o que no donava la imatge que volien de la ciutat per erigir-ne una altra de caire tecnològic. Va fer de les primeres ciutats que va fer això. El concepte de districte d'innovació es crea aquí. Però això no funciona. Que tu posis un lloc al servei del capital no vol dir que les empreses vinguin. Li poso un exemple. Silicon Valley no emergeix perquè uns genis generen tecnologia al soterrani de casa seva sinó perquè els EUA tenia un programa de recerca militar en aquella zona. El sector privat aprofita aquest furgó. Això no passa a Barcelona. Tan sols posen a disposició l'espai, que queda buit i aleshores modifiquen les disposicions inicials de manera que podia instal·lar-s'hi qualsevol. 

"Colau ha fet el que ha pogut i s'ha trobat amb tot un sector molt poderós de la ciutat en contra"

- I qui va venir?

- Hotels, empreses de recursos humans, assegurances i empreses que veien que establir-se en aquesta zona era més barat que al centre. De fet, Cuatrecasas, que estava a tocar del passeig de Gràcia, va vendre la seva seu i es va establir al 22@, com van fer altres companyies del centre. El projecte originari va ser un fracàs total.   

- Parla de fenòmens curiosos, com la bugaderització de la ciutat.

- És la transformació del paisatge comercial de la ciutat vinculada al món del turisme. On abans podies trobar una sabateria o una perruqueria ara trobaràs una bugaderia automàtica al servei d'apartaments turístics.

- I arribem a Ada Colau. També és neoliberal? 

- No és que sigui neoliberal, és que no pots deixar de ser-ho en temps neoliberals. Això també s'ha de dir. Janet Sanz acaba de dir en un article sobre la gentrificació que es pot produir a les superilles no serà culpa de la gestió municipal sinó de l'especulació. Ja ho sabem, però no podem deixar de tenir en compte que vivim en un món capitalista. És gairebé impossible escapar-ne. Colau mai ha disposat d'una clara majoria i s'ha hagut d'entendre amb el PSC, que és com la faula de la granota i l'escorpí, que a la mínima et punxarà el verí. A banda que l'Ajuntament té poques competències per desplegar certes polítiques. 

- I el balanç global que faria de l'etapa Colau quin seria? 

- Crec que han fet el que han pogut i s'han trobat amb tot un sector molt poderós de la ciutat en contra, amb Foment del Treball i el RACC fent declaracions contínuament, amb portades de La Vanguardia hostils. Tinc una sensació agredolça de la gestió de Colau i n'he estat molt crític. En aquests moments, tenint en compte tot el que ha passat, em quedaria amb la part més dolça. A banda que escoltant les propostes de la resta de formacions, penso que és millor quedar-nos com estem.      
 
- Quina sensació li ha transmès la campanya electoral?

- En comparació a altres llocs de l'Estat, jo que tinc una orella posada a Andalusia, crec que aquí hem tingut un debat envejable. S'ha parlat de la ciutat, de la mobilitat, de les superilles, de la neteja. Si guanya Colau, serà per incompareixença de la resta. Cada cop que parlen Jaume Collboni o Xavier Trias puja el pa. Diuen cada cosa que flipes. I també pot haver-hi un vot pragmàtic per Colau. Collboni parla de la seguretat, Trias de no deixar que el tramvia arribi a Francesc Macià, mentre que Colau parla de coses reals. Una cosa que no m'agrada gens del que ha fet Colau és que no ha estat al carrer. Fa moltes abraçades a Yolanda Díaz, però no està amb la gent. Fa uns dies, en un acte del comerç que no vol que s'obri els diumenges, un punt que ella du al seu programa, i no hi havia ningú dels comuns a la manifestació. No fa la millor campanya, però els altres l'estan fent dolentíssima. Aquesta campanya s'estudiarà.

- Vostè creu?

- Sí. Collboni dient que és ecologista i vol que s'ampliï l'aeroport i Trias dient que si portem el tramvia a Francesc Macià això deixarà una petjada ecològica pitjor que si no ho fem.    

- Se'n refia de les enquestes?

- Els qui ens dediquem a les ciències socials sabem que les enquestes no només funcionen per oferir una imatge del que està passant sinó també responen a la intencionalitat de qui fa l'enquesta. 

- De la lectura del llibre en queda la percepció que les classes populars no han estat capdavanteres de les grans transformacions urbanes a Barcelona.

- És així. Fins i tot podem dir que si el 15-M va produir-se en els darrers temps dels anys de la discòrdia, les classes populars en van ser absents. El 15-M va ser sobretot una revolta de classes mitjanes aspiracionals que van veure truncada la seva voluntat de consolidar-se realment com a classe mitjana. No vol dir que no hagi assolit molta mobilització i hagi repolitizat el pensament de la gent. Però que l'origen i principals protagonistes són d'extracció mitjana és evident. Les classes populars han estat les grans absents del debat sobre la transformació urbana de Barcelona. Això és segur.    

"En comparació a altres llocs de l'Estat, aquí hem tingut un debat envejable. S'ha parlat de la ciutat"

- En el final del llibre ja diu que és molt difícil des del món polític consolidar reformes que transformin la realitat de l'economia. 

- Això és així. Però també ho és que s'han fet coses. I del mandat d'Ada Colau em quedo amb alguna d'aquestes coses. Es parla poc del que s'ha fet en transport públic. El T-10, la consideració metropolitana del transport, l'abaratiment que suposa per la gent de l'àrea metropolitana que ve a treballar a Barcelona suposa un sou indirecte. La dotació pressupostària en serveis socials ha estat un avenç impressionant, que no es coneix públicament perquè les classes populars no són les protagonistes.
 
- I el debat sobre l'habitatge què li ha semblat?

- Aquest va ser un dels punts febles dels comuns a l'inici. Creien que la seva política tindria més efecte del que ha tingut. Pensem que Viena va començar el seu procés de polítiques públiques d'habitatge després de la Primera Guerra Mundial i va trigar temps.

- Barcelona li sembla tan insegura com s'afirma des de diversos sectors?

- De cap manera. Aquesta és una altra cortina de fum. Tret de les dades sobre violència de gènere, tots els indicadors posen Barcelona com una de les ciutats més segures del món. El que passa és que una cosa són les estadístiques i una altra és la sensació subjectiva sobre la seguretat. Quan contínuament s'està repetint una cosa, es genera una percepció. La memòria és molt curta. Però abans de la pandèmia, es va llançar l'advertiment que la gent anés amb compte si comprava als manters perquè et podien prendre la cartera. Aquest clima va fer que l'ambaixada dels Estats Units va emetre un comunicat alertant els turistes nord-americans sobre la inseguretat. I aleshores els propis poders de la ciutat es van adonar que s'havien passat. El que fos menys que no vinguessin els nord-americans. Recordo que es va fer una roda de premsa amb els Mossos i Guàrdia Urbana, i va haver declaracions de responsables polítics intentant esborrar la mateixa sensació que ells havien posat en marxa.