23
de juliol
de
2023, 23:21
Actualitzat:
24
de juliol,
19:53h
L’última victòria socialista Catalunya en unes eleccions espanyoles es remunta al març del 2008. Amb la malaguanyada Carme Chacón al capdavant, el PSC va obtenir el millor resultat registrat en unes generals, amb 25 diputats, rèdit electoral que va permetre a José Luis Rodríguez Zapatero falcar un segon mandat a la Moncloa. Chacón era la catalana de ZP -com va escriure Ferran Casas en el seu obituari-, de la mateixa manera que Meritxell Batet és de la plena confiança de Pedro Sánchez. La presidenta del Congrés no té l’ascendent al partit de l’exministra de Defensa, però ha complert el que se li reclamava, un bon resultat que faci surar Sánchez, que resisteix darrere d'Alberto Núñez Feijóo. El líder del PSOE no s'ha esfondrat -l'enèsim acte de resistència-, en part, gràcies al PSC. La formació de Salvador Illa ha guanyat en més de 462 municipis per sumar 19 escons.
Els socialistes fa temps que han recuperat la condició de partit central a la política catalana. Van guanyar els últims comicis al Parlament -només l’aliança independentista va situar Pere Aragonès al Palau de la Generalitat en detriment de Illa-, ostenten l’alcaldia de Barcelona -Jaume Collboni va saber tenir paciència per articular una majoria amb comuns i el PP que desbanqués Xavier Trias- i tornen a ser la força més votada en uns comicis espanyols -més d'1,2 milions de vots-, amb triomf a les quatre demarcacions. "Catalunya ha estat clau i decisiva per frenar la dreta", afirmava Batet a mitjanit. Vent a favor, a l'espera de concrecions en l'escenari espanyol, de digestió complexa.
Els comuns, crossa dels socialistes a Barcelona, també aguanten el tipus a Catalunya: Aina Vidal conserva els mateixos 7 escons que va esgarrapar Jaume Asens fa quatre anys. La resistència d'En Comú Podem atenua la lleugera davallada de l'espai liderat per Yolanda Díaz, que no iguala els resultats de Pablo Iglesias del 2019 malgrat aconseguir in extremis un acord polifònic amb fòrceps.
La vitalitat del PSC contrasta amb el present minvant de l’independentisme. Com va passar a les eleccions municipals, ERC continua dessagnant-se per l’estratègia negociadora a Madrid -amb uns rèdits de relat complicat- i Junts només salva els mobles en escons en la seva pugna particular amb els republicans. L’abstenció i el vot dual han castigat durament el conjunt del sobiranisme, altre cop al divan. Si en les municipals la pèrdua de vots va situar-se en els 350.000 vots -la pràctica majoria van perdre'ls els republicans-, aquest cop la reculada és molt més accentuada: més de 700.000 vots. Pateix més que ningú ERC (400.000 vots menys i passa de 13 a 7 escons) -l'expressió mústia de Gabriel Rufián era transparent- i també la CUP (sense representació al Congrés). Junts retrocedeix però pot ser decisiva a Madrid, amb la pressió externa que això significa i les tensions internes afegides.
El retorn del PP no és equiparable al dels socialistes, però és significativa. Però els populars, que el 28 de maig ja van recuperar dues alcaldies metropolitanes rellevants -Badalona i Castelldefels-, són la formació que més creix: dels raquítics dos diputats de Cayetana Álvarez de Toledo als 6 escons assolits per la llista de Nacho Martín Blanco, que va deixar el vaixell de Ciutadans just en el moment previ al naufragi. El PP també es troba en fase d'ascens a Catalunya i es menja les aspiracions de Vox (2 diputats). Un altre símptoma del retrocés independentista i de la desorientació del votant nacionalista d’ordre.
La davalla sobiranista aporta algunes conclusions. La primera, que la falta d’entesa entre els partits és un llast per transmetre un projecte col·lectiu que esperoni l’electorat. La segona, que la fase de reflexió que s’obre després del cicle de les municipals i les espanyoles pot comportar moviments de fons en la legislatura catalana.
La debilitat parlamentària d’ERC és palpable i Aragonès necessita suports que li permetin surar fins al febrer del 2025, disposat com està a esgotar mandat. I Junts es troba en la intempèrie institucional, després de quedar-se a les portes de l’alcaldia de Barcelona, perdre la de Girona i no tenir continuïtat en el govern de la Diputació més important. El sarró aconseguit és dèbil per a un partit que aspira a tenir centralitat -alcaldies de Sant Cugat i Figueres, i presidència de la Diputació gironina-, realitat que l’obliga a recuperar espais de poder. Les necessitats són mútues, però ni les primeres declaracions de la nit electoral ni els primers tuits semblen conjugar la unitat. El temps dirà si hi ha un interès per ajudar-se o continuen permanentment renyits.
A Catalunya hi haurà incertesa en els pròxims mesos, però a Espanya, també. Perquè l'alternativa de Sánchez depèn dels vots de Junts. El PSOE no desitjava l'escenari de dependre de Carles Puigdemont i des de Waterloo ja s'ha verbalitzat que no existeix cap intenció de cedir suports. I ho va deixar clar Míriam Nogueras abans de la mitjanit: "Nosaltres no farem president Pedro Sánchez a canvi de res". Tot plegat fa ferum de bloqueig. És l'hora de la política.
Els socialistes fa temps que han recuperat la condició de partit central a la política catalana. Van guanyar els últims comicis al Parlament -només l’aliança independentista va situar Pere Aragonès al Palau de la Generalitat en detriment de Illa-, ostenten l’alcaldia de Barcelona -Jaume Collboni va saber tenir paciència per articular una majoria amb comuns i el PP que desbanqués Xavier Trias- i tornen a ser la força més votada en uns comicis espanyols -més d'1,2 milions de vots-, amb triomf a les quatre demarcacions. "Catalunya ha estat clau i decisiva per frenar la dreta", afirmava Batet a mitjanit. Vent a favor, a l'espera de concrecions en l'escenari espanyol, de digestió complexa.
Els comuns, crossa dels socialistes a Barcelona, també aguanten el tipus a Catalunya: Aina Vidal conserva els mateixos 7 escons que va esgarrapar Jaume Asens fa quatre anys. La resistència d'En Comú Podem atenua la lleugera davallada de l'espai liderat per Yolanda Díaz, que no iguala els resultats de Pablo Iglesias del 2019 malgrat aconseguir in extremis un acord polifònic amb fòrceps.
La vitalitat del PSC contrasta amb el present minvant de l’independentisme. Com va passar a les eleccions municipals, ERC continua dessagnant-se per l’estratègia negociadora a Madrid -amb uns rèdits de relat complicat- i Junts només salva els mobles en escons en la seva pugna particular amb els republicans. L’abstenció i el vot dual han castigat durament el conjunt del sobiranisme, altre cop al divan. Si en les municipals la pèrdua de vots va situar-se en els 350.000 vots -la pràctica majoria van perdre'ls els republicans-, aquest cop la reculada és molt més accentuada: més de 700.000 vots. Pateix més que ningú ERC (400.000 vots menys i passa de 13 a 7 escons) -l'expressió mústia de Gabriel Rufián era transparent- i també la CUP (sense representació al Congrés). Junts retrocedeix però pot ser decisiva a Madrid, amb la pressió externa que això significa i les tensions internes afegides.
El retorn del PP no és equiparable al dels socialistes, però és significativa. Però els populars, que el 28 de maig ja van recuperar dues alcaldies metropolitanes rellevants -Badalona i Castelldefels-, són la formació que més creix: dels raquítics dos diputats de Cayetana Álvarez de Toledo als 6 escons assolits per la llista de Nacho Martín Blanco, que va deixar el vaixell de Ciutadans just en el moment previ al naufragi. El PP també es troba en fase d'ascens a Catalunya i es menja les aspiracions de Vox (2 diputats). Un altre símptoma del retrocés independentista i de la desorientació del votant nacionalista d’ordre.
La davalla sobiranista aporta algunes conclusions. La primera, que la falta d’entesa entre els partits és un llast per transmetre un projecte col·lectiu que esperoni l’electorat. La segona, que la fase de reflexió que s’obre després del cicle de les municipals i les espanyoles pot comportar moviments de fons en la legislatura catalana.
La debilitat parlamentària d’ERC és palpable i Aragonès necessita suports que li permetin surar fins al febrer del 2025, disposat com està a esgotar mandat. I Junts es troba en la intempèrie institucional, després de quedar-se a les portes de l’alcaldia de Barcelona, perdre la de Girona i no tenir continuïtat en el govern de la Diputació més important. El sarró aconseguit és dèbil per a un partit que aspira a tenir centralitat -alcaldies de Sant Cugat i Figueres, i presidència de la Diputació gironina-, realitat que l’obliga a recuperar espais de poder. Les necessitats són mútues, però ni les primeres declaracions de la nit electoral ni els primers tuits semblen conjugar la unitat. El temps dirà si hi ha un interès per ajudar-se o continuen permanentment renyits.
A Catalunya hi haurà incertesa en els pròxims mesos, però a Espanya, també. Perquè l'alternativa de Sánchez depèn dels vots de Junts. El PSOE no desitjava l'escenari de dependre de Carles Puigdemont i des de Waterloo ja s'ha verbalitzat que no existeix cap intenció de cedir suports. I ho va deixar clar Míriam Nogueras abans de la mitjanit: "Nosaltres no farem president Pedro Sánchez a canvi de res". Tot plegat fa ferum de bloqueig. És l'hora de la política.