La celebració del Trofeu Joan Gamper marcarà l’inici d’una temporada caracteritzada per l’exili blaugrana al Lluís Companys de Montjuïc, un estadi que es va començar a construir el 1927 i que, en el moment de la seva inauguració, era el segon més gran d’Europa només per darrere del mític Wembley londinenc. En els seus gairebé 100 anys d’història, el Lluís Companys ha estat testimoni i protagonista de la història de Catalunya i ha acollit esdeveniments tan diversos com concerts multitudinaris dels grans noms de l’escena internacional o la Festa dels Súpers, al marge de ser la llar de l’Espanyol entre 1997 i 2009. En aquest article, fem memòria d’11 episodis històrics que han tingut com a escenari la que serà la casa del Barça durant els pròxims mesos.
1) 1929: inaugurat per Alfons XIII per l’Exposició Internacional de Barcelona
l’Exposició Internacional de Barcelona en companyia del dictador Miguel Primo de Rivera, el rei Alfons XIII va fer el mateix amb l’estadi de Montjuïc, construït amb l’objectiu d’acollir les proves esportives associades a la trobada. Durant la jornada de la seva inauguració, l’estadi va albergar un partit de futbol entre un combinat de jugadors barcelonins i el Bolton Wanderers anglès, així com també un matx de rugbi que va enfrontar les seleccions d’Espanya i d’Itàlia.
La selecció italiana de rugby durant la inaguració de l’estadi de Montjuïc, el 20 de maig de 1929 Foto: @SospechosoUsual
El que era aleshores el segon estadi més gran d’Europa, amb capacitat per a més de 60.000 espectadors, va ser la seu de la gran majoria de proves esportives de l’Exposició Internacional de Barcelona alhora que acollia diversos partits del primer campionat estatal de lliga de futbol, disputat la temporada 1928-29, on jugaven equips barcelonins com ara el Barça, l’Espanyol o l’Europa.
2) 1936: la frustrada Olimpíada Popular
Amb la fi de la dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la Segona República, l’estadi de Montjuïc va reflectir els canvis succeïts en la societat catalana i de ser inaugurat pel rei Alfons XIII va passar a ser la seu de les finals de 1933 i 1934 de la Copa del President de la República, el nom que havia adoptat la Copa del Rei després que Alfons XIII hagués perdut el tro.
El principal esdeveniment que l’estadi de Montjuïc havia d’albergar durant la Segona República era l’Olimpíada Popular de 1936, organitzada pel Comitè Català pro Esport Popular com a mecanisme de protesta contra els jocs que havien de celebrar-se al Berlín nazi aquell mateix estiu de 1936. L’Olimpíada Popular barcelonina, on s’havien inscrit prop de 6.000 atletes procedents de 22 nacions diferents, havia d’inaugurar-se a l’estadi de Montjuïc el 19 de juliol de 1936, però el cop d’estat feixista del general Franco ho va acabar impedint.
Cartell de l’Olimpíada Popular de 1936 que havia de celebrar-se a Barcelona Foto: @pauvinyes
3) 1939: la primera final de Copa del franquisme
El 25 de juny de 1939, només cinc mesos després que les tropes franquistes haguessin entrat per l’avinguda Diagonal de Barcelona, certificant així la seva victòria a la guerra del 36, l’estadi de Montjuïc va acollir la primera final d’una competició futbolística organitzada per les autoritats franquistes. El Sevilla hi va derrotar el Racing de Ferrol (6-2) en un partit precedit per diversos actes d’exaltació al dictador i d’homenatges als "caiguts per Déu i per Espanya". L’elecció de Barcelona com a seu d’aquest "torneig nacional de futbol", que substituïa la Copa del President de la República i que va ser l’antecedent de la Copa del Generalíssim -denominació que adoptaria a partir de 1940-, no havia estat casual. El règim volia certificar el seu domini d’una ciutat que, des de l’estiu de 1936, havia estat un dels principals bastions de les forces republicanes.
El Sevilla rep el títol de campió de copa de 1936 de mans del general Moscardó a l’estadi de Montjuïc Foto: @Curro_GL_
4) 1952: seu del Congrés Eucarístic i de la ordenació més gran de sacerdots
Entre el 27 de maig i l’1 de juny de 1952, Barcelona va acollir, sota la presidència de Franco i de la seva esposa Carmen Polo, el XXXVè Congrés Eucarístic Internacional. L’acte, d’una gran transcendència pel règim franquista, basat en el nacionalcatolicisme, va celebrar un dels seus esdeveniments més rellevants a l’estadi de Montjuïc. El recinte va acollir la cerimònia d’ordenació de 820 sacerdots, la més massiva feta mai. Del fervor esportiu que havia caracteritzat els seus actes més massius, l’estadi de Montjuïc va passar a ser seu del fervor religiós que exaltava la dictadura franquista evidenciant de nou els signes del temps.
Una imatge de l’ordenació massiva de sacerdots a l’estadi de Montjuïc durant el Congrés Eucarístic de 1952 a Barcelona Foto: @DonCatolico1961
5) 1955: seu dels Jocs Mediterranis
El 16 de juliol de 1955 l’estadi de Montjuïc va acollir la cerimònia inaugural de la segona edició dels Jocs Mediterranis. Barcelona, que havia estat designada com a seu d’aquesta cita quatre anys abans, durant la disputa de l’edició celebrada a la ciutat egípcia d’Alexandria, havia optat per presentar candidatura recuperant així el seu interès per acollir grans cites esportives després de les frustrades candidatures olímpiques de 1924 i 1936. El règim franquista va veure amb molt bons ulls la celebració d’aquesta competició, ja que implicava la ruptura de l’aïllament internacional en què vivia la dictadura i ajudava a millorar la seva imatge exterior. En aquest sentit, en aquells Jocs Mediterranis s’hi van donar cita atletes procedents de 10 països difrents, que van disputar bona part de les proves a l’estadi Montjuïc que, després de l’Exposició de 1929, acollia de nou una gran competició internacional.
L’estadi de Montjuïc durant la cerimònia inaugural dels Jocs Mediterranis de 1955 Foto: Museu Olímpic de Barcelona
6) 1982: escenari dels assajos per la inauguració del mundial de Naranjito
Després de ser seu dels Jocs Mediterranis i de la final de la Copa del Generalísmo de 1957, que va enfrontar el Barça amb l’Espanyol i que va acabar amb victòria culer, l’estadi de Montjuïc va viure un llarg declivique va convertir el recinte en una infraestructura infrautilitzada. Una bona mostra de la posició subordinada de l’actual Lluís Companys respecte d’altres estadis de Barcelona és el paper que el terreny de joc va jugar durant el mundial de futbol que l’Estat va acollir el 1982. A diferència del Camp Nou i de Sarrià, que van ser seus mundialistes, Montjuïc es va limitar a acollir els assajos de la cerimònia d’inauguració de la copa del món de futbol, que es va celebrar a l’estadi barcelonista.
Inauguració del mundial de 1982 al Camp Nou que havia estat prèviament assajada a l’estadi de Montjuïc Foto: @KodroMagazine
7) 1986: un rentat de cara amb la vista posada al 92
Quan, el 17 d’octubre de 1986, Barcelona va veure com se li concedia l’organització dels Jocs Olímpics d’estiu de 1992, la història del Lluís Companys va fer un tomb radical. El vell estadi en declivi va veure com se li netejava completament la cara amb l’objectiu de convertir-lo en l’estadi Olímpic dels Jocs del 92. Les obres, que s’havien iniciat a finals de 1985, es van accelerar i van canviar-li completament la fesomia, tot i que se’n van conservar les façanes exteriors.
L’alcalde Pasqual Maragall celebra l’elecció de Barcelona com a seu pels Jocs Olímpics de 1992 Foto: @MetropoliRadio4
8) 1989: inaugurat de nou per un borbó pel Mundial d’atletisme de 1989
El 8 de setembre de 1989, després de les obres que van canviar-li la cara, l’estadi Olímpic de Montjuïc va ser reinaugurat per un nou borbó. Si el 1929 havia estat Alfons XIII qui havia estrenat l’estadi, 60 anys més tard va ser el torn de Joan Carles I. En aquesta ocasió, però, l’estrena va quedar deslluïda per diversos factors. En primer lloc, per la forta pluja que va caure, que va posar en evidència les mancances de la nova infraestructura. En segon, perquè l’acte va començar amb mitja hora de retard i amb unes graderies que distaven molt d’estar plenes de gom a gom. I en tercer, perquè el rei Joan Carles I va ser xiulat per bona part del públic que va seguir així la consigna que havia dictat la Crida a la Solidaritat, que impulsava, amb d’altres entitats sobiranistes, la campanya Llibertat per a Catalunya.
L’estadi de Montjuïc, inundat per la pluja durant el campionat mundial d’atletisme de 1989 Foto: @AlbertCampsPrat
9) 1992: per fi, Olímpic!
Amb la cerimònia inaugural dels Jocs de 1992, l’estadi de Montjuïc es va convertir finalment en olímpic. Sota l’atenta mirada del rei Joan Carles I, acompanyat de l'aleshores president espanyol, Felipe González; català, Jordi Pujol i l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, fins a 32 caps d’estat i de govern van ser presents a l’esdeveniment. A diferència del que havia succeït el 1989, durant la inauguració del mundial d’atletisme, les protestes a l’interior de l’estadi van ser d’abast reduït. Així i tot, arreu del país es van fer visibles les reivindicacions de sectors independentistes que, al marge de reclamar la llibertat de Catalunya, també protestaven contra l’operació policial que el jutge Garzón havia desencadenat contra l’independentisme català a les portes de la cita olímpica. Més enllà de la qüestió política, l’estadi de Montjuïc es va convertir en l’epicentre dels Jocs Olímpics i Paralímpics de 1992 adoptant, en conseqüència, el nom d’estadi Olímpic que ara encara el defineix.
Cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de 1992 Foto: @BCN_esports
10) 1997: la revifalla de la selecció catalana
Després d’unes dècades d’escassa activitat, l’Olímpic de Montjuïc va ser l’escenari, el 23 de desembre de 1997, de la revifalla de la selecció catalana de futbol i, amb ella, de la reivindicació de la seva oficialitat. En un partit que va enfrontar el combinat quadribarrat a la Bulgària de Hristo Stoítxkov, més de 35.000 espectadors es van donar cita a l’Olímpic iniciant així una ratxa de partits que van deixar petit el recinte de Montjuïc i que van obligar el trasllat de la selecció al Camp Nou. D'aquesta manera, es va evidenciar l’arrelament popular de la reivindicació que les seleccions esportives catalanes poguessin competir internacionalment a nivell oficial.
Les graderies de l’Olímpic de Montjuïc durant el Catalunya-Bulgària de 1997 Foto: FCF
11) 2001: batejat com a Lluís Companys en homenatge al president màrtir
El 30 de març de 2001, el ple de l’Ajuntament de Barcelona va decidir batejar amb el nom de Lluís Companys l’estadi Olímpic de la ciutat. La proposta només va comptar amb els vots contraris del Partit Popular i implicava retre homenatge al president de la Generalitat de Catalunya que, el 15 d’octubre de 1940, havia estat afusellat per les forces franquistes al castell de Montjuïc, molt pròxim al recinte on s’ubica l’estadi. Des d’aleshores, el nom oficial del recinte és el d’estadi Olímpic Lluís Companys, una circumstància que provocarà que, durant el temps que el Barça hi jugui com a local, convisquin una llotja que porta el nom de Josep Suñol, president màrtir blaugrana, amb un estadi batejat amb el del seu company de militància.
L’estadi Olímpic, batejat com a Lluís Companys a partir de 2001 Foto: Barcelona Turisme