S’ha obert la veda. El jutge Joaquín Aguirre ha rebut els informes que ha confeccionat la Guàrdia Civil després d’interrogar gairebé una vintena d’àrbitres professionals, de la mateixa manera que els han rebut diversos mitjans de comunicació. Alguns, els més vinculats a la dreta espanyola, abans fins i tot que les mateixes parts personades en la causa i els mateixos investigats. No ens queixarem ara de les filtracions perquè els periodistes vivim, en gran part, d’aconseguir informació abans que la resta. Però sí que podem posar el focus en les interpretacions que cadascú fa d’una mateixa documentació i d’unes declaracions que són les que són, que no canvien d’un mitjà a un altre. Les declaracions dels àrbitres en seu policial són les que s’han buidat literalment en un informe que el jutge ja té a la seva disposició i que s’està utilitzant en els darrers dies per muntar un relat que els converteixi en corruptes en favor del Barça.
Partim de la base que els pagaments del Barça al vicepresident dels àrbitres són injustificables. 7,3 milions del 2001 fins que el 2018 José María Enríquez Negreira va deixar de ser vicepresident primer del Comitè Tècnic d’Àrbitres. Poca vista, també, deixar de pagar just en el moment que l’home va abandonar el càrrec. Que un club pagui el número dos de l’estament que jutja la competició és gravíssim. Impossible de defensar, però no s’ha demostrat que cap àrbitre hagi estat corromput. Ni en la investigació de l’Agència Tributària, ni en la instrucció que duu a terme el jutge Aguirre des de mitjans del 2023, ni tan sols ara, que la Guàrdia Civil ha presentat l’informe amb les declaracions dels àrbitres interrogats.
Durant aquesta setmana, El Confidencial i El Mundo no han parat d’assenyalar el Barça i els àrbitres després d’haver rebut aquests informes policials. Uns informes en què els àrbitres neguen rotundament que Negreira pogués influir en partits o en la mateixa competició. Cap d’ells ha reconegut que Negreira els provés de corrompre, ni els instés a actuar d’una manera determinada en els partits del Barça. “És molt difícil corrompre un àrbitre”, “sembla que era una relació d’anys pensant que potser no li anava malament al club tenir-la, però considero que això no va produir cap mena d’influència en el col·lectiu arbitral. Crec que el Barça va llençar els diners” o “per a res van poder influir en la competició” són algunes de les declaracions. Un dels exàrbitres internacionals més coneguts de la Federació Espanyola, Mateu Lahoz, respon “és impossible” a la pregunta de “Negreira va poder alterar la competició?”. Està prou clar què pensen els àrbitres de tot això, però els titulars han estat cridaners i escandalosos, trets de context i que no es corresponen amb la realitat. A Madrid han embogit de felicitat. Els han encantat algunes de les declaracions -retallades, òbviament- i la premsa més vinculada a la dreta i al mateix Reial Madrid ja està demanant conseqüències immediates pel Barça. Sense judici, tu.
Allò que no es pot negar, per això, és el poder que tenia Enríquez Negreira dins l’estament arbitral. Era el número dos. El vicepresident primer, la mà dreta i amic personal del president Victoriano Sánchez Arminio. Un home que formava part de les decisions d’ascendir o descendir àrbitres de categoria. I tenia un fill que es dedicava a fer de coach d’àrbitres, alguns d’ells de Segona i Primera Divisió, un fet que ja es podria considerar sense cap mena de dubte de conflicte d’interès. Pagar-li al fill d’una de les persones que manen a la teva feina -i per tasques precisament relacionades amb el teu ofici- molt net no sembla. Què deuen pensar els col·legiats que no pagaven ni un euro a cap familiar de cap directiu arbitral, sobretot els que no han acabat seleccionats per ser àrbitres de Primera Divisió? El mateix Mateu Lahoz considera Negreira com un “general” de l’arbitratge espanyol. Una persona amb poder. Una cosa no treu l’altra.