Tal dia com avui de 2006, a Joan Laporta li faltaven pocs mesos per encetar el cava i iniciar la millor etapa de la història del Barça. El projecte de Frank Rijkaard, envoltat d'estrelles consolidades, enfocava el cel de la Champions de París, abans d'una decadència salvada amb la irrupció de Pep Guardiola. Era el Laporta del mig mandat, els mateixos tres anys que assoleix aquest dijous en la seva segona etapa a la presidència blaugrana, ara amb unes sensacions molt diferents.
El màxim dirigent blaugrana té moltes carpetes pendents de tancar en la segona meitat del mandat dins i fora del camp. Amb la premissa, això sí, que arribats a aquest punt ja cal assumir que l'etapa gloriosa del seu primer cicle serà molt complicat que es repeteixi. Ara, el context i les aspiracions realistes ja són uns altres, tot i que l'objectiu és el mateix: tornar al Barça a l'elit del futbol mundial.
Retornar la il·lusió al camp i a la graderia
Laporta és una persona apassionada. No se n'ha amagat mai. No ha contingut l'eufòria quan s'havia de celebrar ni ha amagat la seva decepció quan els resultats no han acompanyat. La seva tornada al club després del nefast llegat de Josep Maria Bartomeu era precisament això: la barreja entre el retorn de la il·lusió en una afició blaugrana desesperada per la gestió de l'anterior president, i la prudència davant unes arques que estaven buides.
Però el president és un home de futbol i entén que l'èxit esportiu ha d'estar per sobre de la situació econòmica. Per això va construir un projecte curtterminista -al contrari del que defensava, per exemple, el seu principal rival electoral Víctor Font- amb incorporacions que a priori havien d'oferir un rendiment immediat. Va donar cert marge a RonaldKoeman -menys del que li demanava, per exemple, el seu amic Guardiola-, però finalment va apostar per Xavi Hernández.
I la il·lusió va tornar de manera intermitent. És cert que la temporada passada el Barça guanya una Lliga sobradament, conquereix una Supercopa d'Espanya amb una autèntica exhibició contra el ReialMadrid, però també cau a la fase de grups de la Champions League i el seu joc no acaba de convèncer. I aquesta temporada, que s'esperava un salt qualitatiu, tot se n'ha anat en orris. El president és cruyffista, l'entrenador és cruyffista, però el seu model no s'ha aplicat, i això desespera i desil·lusiona una afició que demana guanyar, però també gaudir del joc com es feia amb Cruyff, Guardiola o Luis Enrique a la banqueta. I és que el Barça, tal com recordava en una conversa amb aquest diari el periodista Ricard Torquemada, "sempre necessita un relat, no pot guanyar per inèrcia".
Ara, la incertesa és absoluta. Xavi marxa i dins el club no tenen encara clar quina ha de ser la pròxima aposta. L'elecció és d'extrema complexitat perquè no hi havia un pla B a l'entrenador terrassenc, i a més, Laporta és conscient que el futur tècnic haurà de liderar el projecte durant els tres anys que li resten de mandat amb una situació econòmica que continua sense ser pròspera.
Salvar l'economia del club
Laporta tenia una recepta que va convèncer els socis del Barça. "Ja ho vaig fer i ho tornaré a fer" va ser el seu principal argument en les converses i debats de campanya. A què es referia? Al cercle virtuós del seu primer mandat i que tenia un marc teòric molt senzill: fitxar estrelles mundials que permetin tornar el club a l'elit esportiva i mediàtica, i que això reporti un increment en els ingressos que permetés liquidar el drama econòmic del club. "Aquest ha estat el principal error de Laporta", deiaMarc Menchén, periodista especialitzat en economia al món de l'esport, en una entrevista a Nació.
El problema és que una Lliga i una Supercopa masculina no són suficients. Jugar dues temporades consecutives l'Europa League tampoc és suficient. Que el futbol femení sigui l'única secció que no és deficitària també és un greuge més. Per aquesta sèrie de motius Laporta ho va fiar tot a l'execució de les famoses palanques, que tal com van constar veus expertes a Nació eren un all-in que pot tenir conseqüències en el llarg termini. Totes aquestes maniobres tenen moltes incògnites, s'han explicat poc i han costat deu i ajuda acabar executant. Sí que cal apuntar-li el gol del patrocini de Spotify, deslligant el club finalment de Qatar.
El repte del nou Camp Nou
Les ironies del destí han volgut que el primer president que va plantejar una reforma del Camp Nou ara fa més de 17 anys sigui el que estrenarà el nou estadi. La nova casa blaugrana -acompanyada de l'Espai Barça-, si els terminis no fallen, ha d'estar oberta a finals d'any encara que no sigui amb tot l'aforament disponible. Sigui com sigui, serà més profitós econòmicament i esportivament que l'escenari actual.
I és que l'exili a Montjuïc no ha donat els resultats esperats. La capacitat inferior al Camp Nou ja era una pedra important, i les dificultats i els preus per accedir-hi no han ajudat. Això ha fet caure els ingressos, però també ha afectat mentalment els futbolistes. Un exemple molt clar: els de Xavi s'han deixat 11 punts a casa aquesta temporada a la Lliga mentre que de visitant només n'ha perdut sis.
La transformació estructural del club
Laporta s'havia plantejat també que aquest fos el mandat de la transformació i la modernització estructural del club, conscient que en molts aspectes l'entitat encara va massa endarrerit. Això passava principalment per una proposta de reforma dels estatuts que es va presentar a finals del 2021, que va comptar amb un procés participatiu durant l'any següent, però que ha quedat aparcada.
Més enllà de canvis per agilitzar el procés de soci o modificar alguna condició dels compromissaris, les principals novetats eren la limitació del mandat de sis a cinc anys i l'ampliació del màxim de membres de la junta directiva de 21 a 25 integrants. A banda, també es constituïa una Comissió d'Ètica i Transparència destinada a evitar casos com el Barçagate. De la fiscalització i auditoria de la gestió de Bartomeu, per cert, tampoc se'n coneixen novetats. "No em vull acarnissar amb ningú", deia Laporta a aquest diari en la campanya de 2021.
Mentrestant, el president blaugrana ha anat perdent gent pel camí i s'ha tancat en el seu nucli dur, potser pel temor d'una traïció com la que va patir en el primer mandat, encapçalada per Rosell i Bartomeu. Jaume Giró, FerranReverter, Jordi Cruyff, Mateu Alemany o Markel Zubizarreta són alguns dels noms clau en el primer equip de Laporta i que ara ja no hi són. Altres empleats que no són de primera línia també han sortit voluntàriament o per decisió del club, com la més alta executiva, la Football Manager Assistant després de 23 anys o el director de metodologia després de 46 anys. "El president ha de transmetre la sensació de domini de la situació", deia Carles Rexach en conversa amb Nació. Laporta ho sap i s'hi ha esforçat, però els dubtes es fan cada cop més inevitables.
Refer el prestigi institucional
Hi ha una tercera pota a la crisi del Barça: la institucional. El club ha passat de ser reconegut al món per la seva idea de joc, els seus valors i la Masia, a veure com s'enfonsava el seu prestigi per l'esclat del cas Negreira. Els tempos judicials fan difícil que afectin Laporta en el tram final del mandat, i la seva imputació encara està en l'aire tot i els intents del jutge, però és un afer més a gestionar com a entitat.
Un altre dels espais on el club es juga el prestigi institucional és en la Superlliga. Bartomeu va anunciar-la en la compareixença en què va presentar la dimissió i Laporta ha creat una estranya aliança amb Florentino Pérez per mantenir-la viva. És cert que la competició va marcar un bon gol amb l'aval del Tribunal de Justícia de la Unió Europea fa uns mesos, però la realitat és que avui dia Barça i Reial Madrid són els dos únics valedors del format. Amb el risc de quedar-se sols, la Champions ja ha presentat un nou format per desarmar la Superlliga, que no ha fet cap pas endavant visible des de la sentència europea.