Els barcelonins sovint tenim una sensació asfixiant de voler fugir de la ciutat, tot i gairebé sempre voler tornar-hi. Cada any, quan torna la calor, aquesta impressió a mi personalment se m’intensifica. La ciutat m'atabala intermitentment fins que arriba l’agost, quan tothom n’ha marxat i aleshores Barcelona pren una altra dimensió completament diferent. No sé què té la canícula que fa molt més pesat el trànsit, l'espera per seure en una terrassa o el so de les obres al costat de casa. Però de tant en tant –molt de tant en tant– al mig de la ciutat s’hi genera una mena d'oasi que ens permet aïllar-nos de tot això i tenir experiències tan tel·lúriques com astrals.
 
Ho va aconseguir Roger Mas aquest dimarts al Grec. El solsoní va celebrar els seus vint-i-cinc anys de trajectòria amb un concert en un dels escenaris més especials de la ciutat. Que més que un concert, va ser un autohomenatge justificadíssim. Des de Les Flors del Somni (1997) fins a Totes les flors (2021), Roger Mas ha passat un quart de segle consolidant el seu lloc als annals de la història de la cultura catalana i ho va celebrar amb una festa d’aital magnitud. El públic vam esperar impacients que la pluja amainés i vam aguantar estoicament les restes de xàfec que van acompanyar les primeres cançons del repertori fins que, també literalment, I la pluja es va assecar…, que va dedicar visiblement emocionat a Pau Riba, qui l'havia d'acompanyar en aquest concert envoltat de mestres, amics i admirats.
 
Entre els artistes amb el quals ha treballat durant la seva llarga trajectòria, van pujar a l'escenari del Teatre Grec Bikimel, Maria del Mar Bonet, Helena Casas, Les Flors, Xavi Molero, Jordi Molina, Luis Paniagua, Quico Pi de la Serra, Oriol Roca, Dani Ruíz o la ballarina Anna Rubio. I algunes de les meves actuacions preferides, el Jordi amb Núria Graham, El calavera a dues veus amb David Carabén i –sobretot– El dolor de la bellesa acompanyat de la Cobla Sant Jordi i del Cor Lupulus Emsembla, que va sorprendre a tothom arrencant-se a acompanyar-lo apareixent de sobte d’entre el públic. Com aquella escena de Love Actually.
 
Dimarts, al Grec, tots els que vam omplir l’amfiteatre vestits amb capelines de plàstic –que des de l’escenari Roger Mas les percebia com a sons de maraques–, m’aventuro a parlar en nom de molts de nosaltres quan dic que vam tenir la sensació d’estar vivint alguna cosa única, irrepetible. La pluja va fer perillar una de les nits més màgiques que segurament viurem aquest estiu a Barcelona, però menys mal que finalment l’aigua només va servir per regar totes aquestes flors i que puguin seguir vivint per vint-i-cinc anys més. Com a mínim.