Carme Trilla: «En una regulació de lloguers, és absurd distingir entre petits i grans propietaris»

Diu que està jubilada, però la seva veu té més pes que la de la majoria d'experts en habitatge en actiu. Carme Trilla (Barcelona, 1948) vertebrava les polítiques d'habitatge de l'actualitat molt abans que la bombolla del totxo esclatés, les crisis s'acumulessin i el dret a l'habitatge col·lapsés. Economista de formació, pot dir que la seva carrera ha estat vinculada al món de la banca, de la construcció, del tercer sector social i de les polítiques públiques. Segurament, però, la seva petjada més distingida l'ha deixat com a directora i secretària general d'Habitatge de la Generalitat, entre el 2004 i el 2011. Ara presideix la fundació Hàbitat3 i l'Observatori Metropolità de l'Habitatge.

Conscient que les problemàtiques han mutat amb els anys, ha intentat fer de frontissa entre els exponents de dos drets contraposats a Catalunya els últims anys: el dret a l'habitatge i el dret a la propietat privada, vinculat al negoci immobiliari. Veu "extremades" les posicions dels lobbies dels propietaris i els moviments socials, però reconeix que els preus de l'habitatge són inassumibles per a la població autòctona. Davant d'això, amb la negociació de la llei estatal posant el focus sobre una possible regulació de lloguers, Trilla no té cap inconvenient a posicionar-se: si es fa, ha de ser per a tots els propietaris, no només els grans tenidors, com havia arribat a plantejar el PSOE. De tot plegat, en conversa amb Nació.

- A l’Estat s’està ultimant la llei d’habitatge. Ho segueix de ben a prop?

- Amb tot detall, no. Però sé en quins termes està plantejat el debat.

- Què n’ha de sortir, perquè sigui efectiva? 

- El que hauria de cobrir hauria de ser limitat, perquè les competències d'habitatge són autonòmiques i pràcticament totes les comunitats tenim una llei. Ara bé, hi ha aspectes com la regulació de lloguers que són competència estatal. I té lògica que, en àmbit estatal, hi hagi algun tipus de normativa que marqui unes pautes. Però els temes d’habitatge profund d’aquest país no se solucionaran amb aquesta llei, sinó amb dotació pressupostària i plans d’habitatge, que s’han de promoure des de l’Estat.

- És necessària la regulació de lloguers a les àrees urbanes?

- S'hauria d'arribar a acords temporals i per zones. I caldria treballar millor la referència a l'índex de referència. Establir una serenitat en el mercat. 

- A través d'una regulació dels lloguers? 

- Sí.

- Hi ha cap alternativa, d’un impacte tan gran i immediat per l’accés a l’habitatge, a una regulació de lloguers per a les ciutats?

- El problema és que les posicions estan totalment exacerbades en un sentit i en l'altre. Uns tenen raó perquè la gent pateix molt per no poder pagar. I els altres tenen raó en advertir dels efectes d’una mala regulació perquè al segle XX la regulació de lloguers va ser letal pel mercat, el control de lloguers franquista. 
 
- Però el que es planteja actualment no pot ser més lluny del model franquista.

El que diem des de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge és que seria una regulació dels lloguers de nou disseny. No és la del segle XX, sinó que és una cosa temporal, vinculada a un índex de referència, que et controla el volum de creixement i no t'obliga a un lloguer indefinit.

- La regulació, diu, hauria de ser temporal. Quants anys?

- Quants anys no ho sé. Però ha de ser temporal, segur. Perquè totes aquestes mesures perquè siguin acceptades constitucionalment i des del punt des vista legal s'han d'entendre com que són una lluita per una cosa que és conjuntural. Perquè algú la recorrerà. El qual no treu que al cap de quatre anys es consideri que aquella conjuntura segueix sent-hi i s’ha de mantenir. Però el que no pots fer són polítiques d'aquestes pensant que això és un tema que continuarà tenint una inflació brutal en el temps. Entre els anys 2011 i 2016 els preus van baixar.

- Insisteixo. Hi ha alguna una alternativa, amb uns preus de lloguer de rècord?

- És que aquest és el problema, que els preus ja són molts alts. Inassolibles. Que aconseguim que Barcelona no arribi als 1.100 euros i que es mantingui en els 1.000 euros de mitjana seria una cosa molt meritòria, però continuarem sense poder entrar a llogar el pis. I els que ara no poden entrar, seguiran no podent entrar. I llogaran habitacions a 500 o 600 euros, perquè ja parlem del preu de l'habitació, no el de l'habitatge. És un debat que està a tot arreu del món, a les grans ciutats. També a països occidentals que tenen un parc públic immensament més gran que aquí.



- Què més s’hi pot fer?

- Contenir les pujades i, al mateix temps, trobar polítiques d'intentar refredar. I refredar es pot fer dues maneres. Una és injectant nou producte per afluixar la demanda. Ara, si treus un pis a mil euros, en quinze minuts tens sis famílies demanant-te'l. Si en comptes de tenir-ne sis famílies, t'haguessis d'esperar tres mesos a tenir-ne una perquè hi ha més oferta de pisos, potser no el tindries a mil euros, sinó que el rebaixaries a 900 euros.

- Aquest és l'argument del sector immobiliari. 

- I això és així, però amb Hàbitat3 hem comprovat que les administracions no construeixen al ritme que prometen. Triguem tant a construir habitatge nou a preus de lloguer social i assequible que seguim tensant el mercat. 
 
- I l’altra opció per refredar?

- És una línia de treball que també l'hauria d'introduir la llei d’habitatge de l'Estat: donar estímuls als propietaris perquè abaixin els preus. No perquè no els pugin, sinó perquè els baixin. Perquè si ja estan a 1.000, evidentment hem d'intentar que no pugin a 1.100, però el que ens convindria és que baixessin a 900 euros. Podria haver-hi estímuls fiscals i garanties públiques del cobrament del lloguer a tots els propietaris que lloguin per sota de l'índex de referència. Si vostè passa per sota de l'índex de referència, nosaltres li donarem suport econòmicament i li donarem un aval. 

- Veus al corrent de les negociacions asseguren que això està sobre la taula, però que als propietaris els sortiria més a compte, econòmicament, llogar a un preu més alt que sumar-se als incentius. A més, hi ha una confrontació del mercat privat davant les polítiques públiques reguladores. Quina alternativa queda?

- Desconec en quins termes estan plantejats els estímuls, però és el camp on s'hauria d'arribar a acords més importants. En el programa que gestionem des d'Hàbitat 3 el que fem és aconseguir pisos del mercat privat, els lloguem nosaltres per després destinar-los a famílies vulnerables que ens deriva l’ajuntament de torn. Nosaltres diem: "Miri, si vostè lloga aquest pis amb nosaltres, tindrà un lloguer per sota del mercat, però a canvi tindrà garantia total de cobrament, recuperarà el pis en perfectes condicions, etcètera". Això ens ha facilitat molts pisos. En tenim gairebé 400 a Barcelona i molts en altres municipis. Això vol dir que hi ha propietaris que estan disposats a aquest joc. L’administració hauria d’explorar una via similar.

- Quin tipus de propietaris són aquests que s’avenen a posar el seu pis a lloguer assequible, amb Hàbitat3? I quants renoven el contracte?

- Propietaris mitjans i petits. I grans també. I tenim una renovació altíssima. El 80% dels propietaris es queden al programa i els altres és perquè potser el necessiten, per un fill o altres realitats, que el treuen. Hem d’introduir aquesta confiança del sector privat en el sector públic, que no hi és, perquè el sector privat està instal·lat en la idea que el sector públic em complicarà la vida. Per aquesta via no anem bé. Si aconseguim que el sector privat es cregui que hi ha una política pública que els dona suport, sempre i quan s’avinguin a unes determinades condicions, aquest seria el camí menys traumàtic.

- Dos de cada tres barcelonins que viuen de lloguer està en mans del que fins ara es considera petits propietaris. Té sentit una diferència de criteris entre petits i grans propietaris?

- És un dels punts de més controvèrsia a l'Estat, sobretot entre PSOE i Podem. Però si es decideix que hi ha d’haver control de lloguers, el que hauria de ser és per a tots. Perquè si resulta que el 70% de la població viu en habitatges de lloguer de propietaris de menys de 10 pisos, estaries regulant només el 30% del mercat. I això és absurd totalment si el que vols és controlar els preus. Ho has de fer amb tot el mercat. De cara a una possible regulació de preus del lloguer, no té sentit distingir entre petits i grans propietaris, és absurd. Ara, hi ha una altra derivada on sí que té sentit aquesta distinció, que és quan parlem de lloguer social obligatori. Quan una família no pot pagar el lloguer, només haurien de fer-se càrrec de la manca de pagament els propietaris del món financer que ja s’han aprofitat del sector públic amb el rescat bancari o adquirint habitatges a preu desvaloritzats, no tots els propietaris.
 
- Què és un gran tenidor?

- Estic absolutament en contra de la definició de grans tenidors quan es distingeix pel nombre d'habitatges. És arbitrari dir que ho ets si tens 10 habitatges, o en tens 5, o 15. Tot ve perquè tenim en ment la idea de gran tenidor com una organització especialment perversa. I això ens ve de l'esclat de la bombolla immobiliària, del fet que hi hagin aparegut uns operadors que no venen del món immobiliari, i que són fonamentalment del món financer: primer els bancs i després els fons d'inversió. Aquests han tingut un comportament molt negligent amb els pisos. Però no hem estat capaços que el concepte gran tenidor s’enfoqui en aquests operadors i no en altres. Perquè dels altres n'hi ha que tenen 50, o 100, o 200 pisos i que es dediquen professionalment a la feina del lloguer i ho fan de forma perfectament respectuosa i legítima. Si volem parlar de grans tenidors que han de tenir unes exigències especials, hauríem de ser capaços de definir la tipologia de tenidor.

- Vostè ha impulsat la llei de l’habitatge de Catalunya. Com acotaria un gran tenidor?

- No en funció de si té més de 10 habitatges o menys. Ho serien els que han acumulat habitatges quan no era la seva professió, sinó que se'ls han trobat a partir de les compres massives de parc o del que va passar amb l'esclat de la bombolla. Si es definís així, hi estaria d'acord. 

- Les anàlisis seves, de polítics, d’actors immobiliaris, d’activistes, totes van a parar a la manca d’habitatge públic i assequible. Però no s’acaben de passar responsabilitats, perquè sovint s’explica com una mena d’error històric sense cap avalador tangible, que feia que l’habitatge protegit caduqués al cap dels anys i s’esfumés. Qui és responsable, d’aquest mal que actualment condemna milers de famílies?

- Va començar durant el franquisme. Si els habitatges protegits que es van fer a Barcelona durant el segle passat haguessin seguit protegits, ara tindríem el 40% del parc protegit. Seríem de les ciutats d'Europa amb més parc d’habitatge protegit. Qui és el responsable? La política d'habitatge del segle XX, que no va tenir perspectiva de futur. I ara tenim només 12.000 habitatges dels 800.000 de la ciutat que són públics. I protegits ens en queden unes quantitats molt petites que caducaran. Què vol dir això? Que arrenquem de zero.
 
- Tampoc no va canviar aquesta política de pisos protegits que s’alliberaven al cap d’uns anys, les dècades posteriors al franquisme.

- No. No hi va haver mai cap consciència que això tindria aquestes conseqüències.



- Sovint li he vist parlar de la necessitat d’aclarir la demanda de lloguer que tenim. Què ens queda per saber?

- Els estudis que fem de comparar l'oferta i la demanda dels portals immobiliaris ho veiem claríssim. La gent d’aquí busca habitatge clarament per sota dels 800 euros. És a dir, que la demanda endògena és una demanda feble des del punt de vista econòmic. Voldríem aclarir fins a quin punt això competeix amb una demanda exterior de persones que són capaces de poder pagar més, perquè es volen instal·lar a Barcelona però estan cobrant sous d'altres països, etcètera, i això d'alguna manera ens està influint molt en la inflació dels preus. 

- L'augment dels preus del lloguer de Barcelona s'explica, també, per l'arribada d'un perfil estranger amb més capacitat econòmica?

- Ho hauria de confirmar un estudi. Jo crec que sí.