Enric Calpena: «Amb el Barça s'entén la història de Catalunya»

Enric Calpena (Barcelona, 1960) no és futboler. Li interessa el Barça com a moviment social que ajuda a explicar el segle XX a Catalunya. En guerra és la segona novel·la que escriu sobre el club. Si a El primer capità es va endinsar en la vida de Joan Gamper, ara explica com va viure l'entitat la Guerra Civil i els primers moments del franquisme. Una etapa que s'enceta amb l'afusellament de Josep Sunyol al front de Madrid, però que avança a través d'episodis increïbles, des de l'amenaça de col·lectivització el 1936 al cas del jugador que feia d'espia franquista. 

Periodista que sap història, professor de Comunicació de la Universitat Ramon Llull, Calpena suma anys divulgant el passat, des de la realització de documentals al programa radiofònic En guàrdia! de Catalunya Ràdio. En guerra està dedicat als "herois desconeguts", aquells com Rossend Calvet, fil conductor de la trama, a qui els esdeveniments li passen per sobre però lluita per no morir esclafat. El possibilisme del llavors secretari del Barça va contribuir sense èpiques a salvar l'entitat.  

- És un llibre de ficció o d'història?

- És ficció, però basada en fets reals. És una novel·la de gènere, una novel·la històrica i, per tant, s'hi compleix les perspectives del gènere, està basada en una documentació rigorosa i en una estructura també rigorosa dels fets. Ara bé, hi ha fets que s'expliquen de manera reconstruïda i, per tant, novel·lada, hi ha diàlegs que no estan documentats, etcètera. Això és propi de les novel·les històriques. Però és rigorosa dins del gènere de la novel·la.  

- Se sap molt del Barça durant la Guerra Civil o encara és una d'aquelles històries del passat contemporani que estan per investigar?

- En aquests moments, podríem dir que ja hi ha bastanta obra històrica feta. Hi ha treballs de Carles Santacana, Josep Maria Solé i Sabaté, Jordi Finestres i Frederic Porta, i després hi ha llibres del Carles Llorens sobre Josep Sunyol, els articles de Xavier García Luque a La Vanguardia, que han anat descobrint temes. De fet, en el llibre no descobreixo gairebé res. El que no s'havia fet fins ara era donar un panoràmica, en aquest cas novel·lada, que fos general del període. Hi ha una novel·la italiana, curiosament, sobre la gira del Barça a Mèxic, d'un autor italià que va viure a Barcelona. Es va traduir aquí, però no va tenir repercussió. Però és una obra més novel·la que la meva, ja que jo segueixo fil per randa els esdeveniments.

- El llibre comença amb l'afusellament de Josep Sunyol. L'escena és literària o se n'ha recuperat algun testimoni?

- La reconstrucció dels fets és literària, però de l'afusellament de Sunyol se'n sap bastant. Hi ha coses que no, però moltes se saben. Se sap que Sunyol i els seus acompanyants es van equivocar de carretera. Eren quatre. El tinent que els acompanyava va intentar fugir i va ser mort a trets. Als altres els van posar dins d'una caseta d'obres que estava a la carretera i van ser afusellats just davant. Van ser enterrats probablement en un forat ja fet. Ara, els diàlegs evidentment són una creació literària. No se sap els noms dels qui van afusellar-los. Se sap aproximadament qui estava en aquella zona. 

"Esport i ciutadania és el lema que expressa el que volia la generació de Josep Sunyol"

  
- I que no es va informar a l'alt comandament és correcte?

- És correcte. Es va informar de l'afusellament. Sembla bastant clar que els van matar d'una manera bastant impulsiva, al comprovar que Sunyol era un "diputat separatista". Se sospita que potser els qui van perpetrar els fets van pensar després que els haguessin pogut interrogar o conduir a un lloc de comandament i, probablement, van ser enterrats ràpidament. No sabem què hagués pogut passar en cas d'informar l'alt comandament. Se'ls hauria interrogat, segurament. Pensem que Sunyol era diputat. Se'ls hagués pogut intercanviar, com també es feia? Ves a saber. Eren les primeres setmanes de la guerra. 
 
- El van afusellar al veure que era president del Barça?

- Hi ha gent que ha volgut pensar que el van afusellar per això. Però això, en aquell moment, no era tan important com ho és ara. És evident que això no jugava en el seu favor, però no crec que això fos tan determinant. Estic especulant, perquè la raó per la qual aquests soldats els van afusellar es podia deure a factors diversos, inclòs que simplement no els caiguessin bé o que es posessin nerviosos. No ho sabem. El que és cert és que va ser un fet relativament insòlit que un càrrec tan rellevant com el de Sunyol fos executat gairebé sense interrogar-lo. 

- Perquè això se sap realment?

- Va ser immediat. Allí van construir posteriorment una residència per a militars i se sospita on els van enterrar, on ara hi ha un petit edifici. 

- Un personatge interessant en Sunyol.

- En aquells moments, ell volia plegar de la presidència del Barça. Ho havia dit. Estava molt ficat en política i més en aquells moments, que eren l'inici de la Guerra Civil. Sunyol era l'editor de La Rambla, que tenia un lema clau: Esport i ciutadania. Un lema significatiu del que volia aquella generació. Ara tenim clar que el futbol és bàsicament un espectacle. Però en aquella època encara estava vinculat a tot d'idees higienistes i a la visió de l'esport com una activitat que enalteix la persona, la fa millor i millora la societat. Ser millor ciutadà era també tenir un millor contacte amb la natura, més harmonia amb el teu cos i amb els altres. Crec que harmonia és una bona paraula per definir tot una manera de veure la vida. I el Barça de Sunyol ho simbolitzava, com l'Europa, el Club Natació Barcelona, l'Atlètic Barceloneta o el Laietà.

- El llibre forma part d'una sèrie sobre el Barça.

- Forma part d'un projecte que no sé si alguna vegada culminaré o no. És la idea que explicar la història del Barça contribueix a explicar la història de Catalunya del segle XX. A mi el futbol no m'atreu especialment. No soc del Barça ni de l'Espanyol, ho dic clarament. Però constato que al segle XX, si ens fixem en alguns moviments socials, com és el Barça, entenem la història de Catalunya. El projecte és novel·lar aquesta història a través de tres o quatre novel·les. Unes històries que ajudin a entendre la construcció del catalanisme polític, per exemple, que vaig fer amb la història del Gamper a El primer capità, en els anys just abans de la Setmana tràgica i fins als anys de Primo de Rivera. Aquest explica el moment de la Guerra Civil. I me'n faltarien dues.

"Després del cas Di Stéfano, la burgesia es planteja si deixa de ser catalana o deixa de ser franquista, i això es veu a la junta de Miró Sans"

  
- Que serien...

- L'època en què un sector de la burgesia catalana s'adona que té un pecat terrible i és que és catalana. I o bé deixa de ser catalana o deixa de ser franquista. Aquest és un descobriment amarg per aquest sector i això, a través del Barça, es veu claríssim. Amb la junta de Miró Sans es veu. És un moment clau. Miró Sans és un franquista acèrrim i quan es produeix el cas Di Stéfano s'adona que el problema que té és que és català. Aquella directiva comença a fer coses que se surten de la línia del franquisme. I són tots burgesos ultraconservadors.
 
- I l'últim llibre serà sobre el nuñisme, doncs.

- No. L'últim seria sobre la Transició i l'arribada de Cruyff al Barça en una Catalunya casposa. Hi ha moviments de transformació, hi ha la Nova Cançó, hi ha La Trinca, però les institucions encara viuen en la caspa. Cruyff representa una sacsejada, una mirada a Europa, i prepara el Barça per a un gran canvi. 

- Dels anys de Miró Sans, quins altres personatges tenen un paper clau?

- Són els anys de Di Stéfano i Kubala, els cinquanta. Els anys de la família Montal, el pare serà president i anys després ho serà el fill. És l'abandonament del camp de les Corts i la construcció del Camp Nou, són les dues vagues de tramvies, el 1951 i el 1957. Comencen a produir-se canvis en el món de l'Església. La universitat canvia i es produeixen les primeres revoltes estudiantils. Hi ha el Pla de Desenvolupament, els acords amb els Estats Units. La burgesia se n'adona. Un sector d'ella passa a ser espanyola a seques. És el cas dels Güell. Un altre sector s'allunya del règim. I això el Barça ho explica bé. Per això hi ha tan poc de futbol en els meus llibres sobre el Barça. Al llibre sobre el Gamper n'hi ha més perquè explica els canvis en el joc i com Gamper modifica les tàctiques de joc, com s'acaba que els jugadors facin de tot, i apareix la idea que uns han de ser mitjos, altres defensa i altres davanters, i un de porter. 

- A finals dels cinquanta és quan es produeix una gran inflexió en la història, tant la del règim com la del país, no?

- És clar. Aquí sí que podem dir allò d'un canvi de paradigma. Amb els Plans de Desenvolupament, per exemple. Pensem que no s'arriba a un PIB com el del 1934 fins al 1956. Vol dir que fins que no s'acaba amb l'autarquia no hi ha aquest canvi. La Seat també ho explicaria això, aquesta transformació.

- La figura de López Rodó va ser molt important en aquest canvi.

- Sí. Tenia una empresa de botons a les Corts, al carrer d'Anglesola. Era un llepa-ciris i alhora algú que va ser capaç de captar gent com Fabià Estapé. Un altre personatge d'aquests anys va ser Josep Maria de Porcioles, corrupte i fastigós en molts aspectes, però al mateix temps molt llest, que va atreure gent com Pasqual Maragall o Narcís Serra. Eren reaccionaris, però no estúpids.         

"El darrer llibre de la sèrie sobre el Barça seria sobre Cruyff i la seva arribada a una Catalunya casposa"

  
- Un personatge central de la història és Rossend Calvet. Qui era?

- És el fil conductor. Era el secretari del Barça, l'home de sempre. Havia estat esportista, havia guanyat la primera cursa Jean Bouin, la més tradicional que es fa a Barcelona. Fumava de manera salvatge, això sí. Era un empleat. Quan el Barça queda escapçat, tant per la mort de Sunyol com per l'intent de col·lectivització, és ell junt amb altres qui s'empesca el sistema per fer sobreviure aquella institució. Per diverses raons. D'una banda, s'estima el club. De l'altra, ell i la seva família mengen del Barça. En una situació com aquella, en plena guerra, salva el seu lloc de treball. Per això el llibre està dedicat als herois anònims. A més, Calvet és representatiu de com molta gent viu la Guerra Civil a Catalunya. Gent més o menys propera als ideals republicans i catalanistes, no especialment compromesa, que durant la guerra volen el triomf de la República i la Generalitat, i obrir perspectives socials, però no estant gens d'acord amb les salvatjades inicials i la revolució els fa por.
 
- I quan arriba el franquisme, què fan?

- Faran el mateix. Intentar sobreviure. Parlaran català a casa, però baixant la veu i callant que són catalanistes. Això és la gran majoria de la gent, que és la que vol retratar aquesta història.  

- Hi ha tot una galeria de personatges increïble. Parli una mica de Paddy O'Connell.

- És un personatge increïble. Hi ha qui diu que és qui va salvar el Barça. No és cert, però va participar en aquesta història. Havia jugat al Belfast Celtic, era d'Irlanda del Nord. El Belfast Celtic va ser dissolt perquè era un club catòlic favorable a la República d'Irlanda. Se'n va anar a jugar a Anglaterra fins que el Betis el va contractar com a entrenador. Li deien don Patricio. Va aconseguir que el Betis guanyés la Lliga. I el Barça el va contractar com a entrenador, just en portes de la Guerra Civil. Era un tipus particular, molt motivador per als jugadors. A l'acabar la guerra, va tornar a entrenar a Sevilla i finalment va tornar a Anglaterra. Va morir poc després i va ser enterrat en una fosa comuna, deixant tres famílies: a Irlanda, a Anglaterra i a Sevilla. Era un personatge de primera! Ell mateix es mereix una novel·la.  

- El Barça va estar a punt de desaparèixer.

- Dues vegades. La primera, al principi de la guerra, quan la CNT el vol col·lectivitzar. La novel·la ho reflecteix. Dionís Eroles, de la FAI, va assumir la presidència de la Federació Catalana de Futbol.   

- Pel Barça, la col·lectivització hauria estat letal?

- Potser per clubs petits, no. Per alguns fins i tot podia ser una benedicció. Però pels més grans, com el Barça, l'Espanyol i l'Europa, els més grans de l'època, fer això era destruir tota l'estructura professional que tenien. A més, hi havia una altra qüestió: el club devia 170.000 pessetes als bancs. Era una xifra considerable, però que amb un funcionament normal de les competicions, podien anar pagant. Però amb els sistema de col·lectivitzacions hauria estat impossible. El deute va quedar flotant, cosa que va espantar els directius perquè podia significar que a inicis dels quaranta, el Barça anés a la fallida. Aleshores busquen fonts de finançament i els surt la possibilitat d'anar a Mèxic. 
 
- La gira per Mèxic va ser decisiva?

- Sí, perquè va ser molt més que una gira. El govern mexicà volia ajudar la República i tots els partits jugats pel Barça estaven a vessar de gent. Van fer una ampliació de la gira als Estats Units, i tot plegat els va reportar 15.000 dòlars, que suposaven unes 250.000 pessetes. El deute quedava superat. Calvet va tenir la bona idea de deixar els diners en un banc de París sota l'empara del pare de Miquel Roca, Roca Caball, i van enviant els diners als bancs a poc a poc. De manera que, quan acaba la guerra, el Barça està en una situació precària però té els deutes pagats. D'aquesta gira hi ha una dada de la qual a la novel·la en donem dades, tot i que se sabia, i és que en la gira a Mèxic hi havia un espia franquista.

- Caram!

- Fa 10 o 15 anys va sortir a subhasta un document de la delegació franquista a Mèxic durant la guerra, en què el representant franquista explica una trobada amb un jugador del Barça que s'ofereix com a informador. Els jugadors seran condemnats a dos anys d'inhabilitació, a ell el condemnen a un, que no el passa malament, i fins i tot torna a jugar, tot i que només un partit. 

"Durant la guerra, el 'Marca' proposa que el Barça passi a dir-se Club de Futbol España i que el color blaugrana es canviï pels de la bandera espanyola"

  
- Com es deia?

- Surt al llibre. Suposo que la família s'emprenyarà, però són fets històrics. Era un bon jugador i havia estat capità. I tenia fama d'eixelebrat polític. Va ser president junt amb Toldrà del Sindicat Professional de Jugadors. Crec que era un espia de pa sucat amb oli.    

- I el gener del 39 entren els nacionals.

- Per les Corts entren moros i requetès. Al Barça hi entra un oficial que és enginyer i volen saber si el camp de les Corts pot servir per emmagatzemar tancs i camions. Fins i tot es plantegen derruir una part de les instal·lacions. Segons explica Calvet a les seves memòries, ell i el seu sogre, l'avi Torres, el convencen que ells han salvat el club del comunisme i tot això. I salven en aquell moment la situació. Qui era president del club en funcions, Francesc Xavier Casals, és depurat i està uns anys a la presó. Calvet és depurat durant dos anys. La família sobreviu amb algun diner que han dut de Mèxic i amb el sou del sogre, que continua treballant al club. Viuen amb moltes penúries. Dos anys després, el franquista que han nomenat president del Barça, que és de Madrid, i que no ha vist mai un partit, el marquès de Mesa de Asta, fa tornar Calvet al Barça. Mesa de Asta era un feixista però actua amb seny.
 
- El règim no es va plantejar simplement suprimir el club?

- Sí. El Marca, quan s'edita a Pamplona, proposa que el Barça passi a dir-se Club de Futbol España i que el color blaugrana es canviï pels colors de la bandera espanyola. Cosa que va ser sospesada. Sí que es va imposar que entrés a la directiva un antic dirigent de l'Espanyol, l'expolicia Bravo Portillo. La seva intenció era exterminar el club, però finalment el règim franquista va decidir que era millor tenir un moviment de masses controlat que suprimit. 

- Sabem ja moltes coses del que va ser la repressió en el món de l'esport? Quins noms van jugar un paper tenebrós?

- Sabem coses. Sabem del paper de Paulino Alcántara, el gran davanter que era el principal de la història del Barça fins que Messi el va destronar. Era nascut a Filipines. Amb els anys es va anar tornant cada cop més feixista fins al punt que es va implicar en l'aixecament del 18 de juliol, va marxar i va tornar com a requetè. El 1939 va intervenir en la repressió. El mateix paper que va fer un altre jugador, Gorostiza, amb l'Athletic de Bilbao.