La caiguda de Feijóo, en cinc actes

Alberto Núñez Feijóo s'encamina sense opcions a la segona votació de la seva fallida investidura, després que aquest dimecres s'hagi constatat la manca de suports requerits per assolir la presidència. El líder del PP ha sumat els 172 vots previstos (els que apleguen PP, Vox, Coalició Canària i la navarresa UPN) enfront dels 178 negatius. Divendres serà la jornada definitiva, en la qual tan sols necessitaria més vots favorables que negatius. Però tot indica que també això se li farà escàpol. 

El dirigent conservador, que va arribar al cim del PP després d'una crisi que alguns dirigents van definir com a "existencial", va ser aclamat com el salvador de la formació, però ha vist escolar-se en un any bona part de la seva viabilitat com a líder. Han estat les setmanes posteriors a les eleccions espanyoles del 23-J les que han sentenciat les seves cartes com a presidenciable. I que ara deixen el seu lideratge al capdavant del PP en una situació fràgil. Aquests han estat els cinc moments d'una rotunda relliscada.

1. Mala gestió d'un triomf amb regust de derrota

"Potser ha guanyat, però no ha arribat". La frase del portaveu del PNB, Aitor Esteban, en el debat d'investidura, pronunciada aquest dimecres al Congrés, ha estat precisa. Des de la mateixa nit electoral, totes les veus del PP han repetit de manera insistent el relat de "la força més votada". Cuca Gamarra, secretària general del PP, encara l'ha repetida en la intervenció final dels grups, quan ha proclamat que "Feijóo ha guanyat". Ja abans del 23-J, sabent que totes les enquestes donaven al PP com a vencedor, Feijóo insistia a reclamar al PSOE que acceptés reconèixer com a guanyador a qui arribés primer. La primera patacada va ser que les urnes van desmentir les enquestes. Perquè sí, els populars van arribar primers, però han estat incapaços de conformar una majoria parlamentària. La repetició d'aquest argument, la mala gestió de la victòria electoral amb regust de derrota, ha acabat resultant ineficaç i ha desgastat Feijóo.

2. La pressió al rei

El president del PP va demanar a Felip VI que l'enviés al Congrés per intentar assolir una majoria i ser elegit president per la cambra. Sobre el paper, hi tenia dret. Els 172 escons que podia posar sobre la taula del rei eren un bon punt de partida... si no s'atenia tot el quadre de la situació. Feijóo sabia que no podia superar els suports requerits. També el cap de l'Estat ho sabia. Però era teòricament imaginable que assolís els 4 restants. És clar que per això necessitava el PNB i Junts. L'altre aspirant, Pedro Sánchez, tenia menys suports de partida. El líder socialista, més astut, no va fer qüestió de les pretensions del gallec, sabent que a la llarga resultaria erosionat. 

3. Moviments erràtics amb el PNB i Junts

El dirigent conservador s'ha trobat enmig d'una cruïlla impossible. El suport imprescindible de Vox s'ha convertit en una presó que li ha impedit eixamplar el ventall de possibles suports. Amb tot, Génova ha fet moviments cap al PNB i Junts, buscant alguna cosa semblant a un suport, però molt erràtics. La nostàlgia envers Convergència i Unió (CiU) ha estat present en els missatges de la cúpula del PP aquestes setmanes. Ho ha estat en els elogis del sempre hàbil Esteban González Pons a la "tradició" de Junts. En el debat al Congrés, Feijóo ha parlat bé de CiU i ha aplaudit la "gestió feta a Catalunya durant anys". Però això ha xocat de ple amb el rebuig frontal a l'amnistia. 


L'intent de Feijóo d'obertura del joc cap a Junts ha tingut, a més, l'efecte d'obrir escletxes internes. El líder dels populars a Catalunya, Alejandro Fernández, va aixecar la veu per discrepar obertament de tot el que no fos bel·ligerància amb el partit de Carles Puigdemont. Génova s'ha hagut d'esforçar amb el llenguatge -"parlar no és cedir", va denunciar Borja Sémper- per mirar d'explorar alguna entesa amb Junts.    

4. La submissió a Aznar 

Probablement el protagonisme guanyat per l'expresident José María Aznar en aquest període previ al debat d'investidura ha estat el moment de més dissolució del lideratge de Feijóo. Les declaracions fetes per Aznar en un acte a la fundació FAES el 12 de setembre, agafant el timó amb un discurs molt extremista, en què va fer una crida a sometent davant el "risc existencial" per a Espanya que suposava l'amnistia. Uns dies després, el president del PP va anar a la FAES a mostrar adhesió al discurs de l'expresident, mentre el partit convocava una manifestació a Madrid. La figura d'Isabel Díaz Ayuso, que dimarts va arribar al Congrés abans que Feijóo, s'ha fet més omnipresent que mai.

5. Una evidència: el sobiranisme, clau a Espanya

Ha estat la portaveu de Bildu, Mertxe Aizpurua, qui ha subratllat un element que pot ser una de les claus de l'actual moment polític a Espanya. La dirigent abertzale ha proclamat que "no hi ha govern progressista a l'Estat sense els sobiranismes d'esquerres". Ampliant una mica l'afirmació, es pot ben dir que sense les forces independentistes no es pot formar govern. Una constatació que possiblement sigui el senyal més negatiu pel que fa al lideratge de la dreta espanyola i de qui ara l'encapçala. La incapacitat de Feijóo per ni tan sols assajar una inflexió de cara al model territorial el condemna a ell, i condemna el PP, a romandre a l'oposició i no deixa entreveure cap llum encesa en el túnel d'intransigència on està establert.