Eduard Blanxart, tocant el piano al seu domicili de Barcelona Foto: C.B.Nascut el 1915 a Terrassa, Eduard Blanxart ha compaginat l'interiorisme i el disseny (jardins, despatxos, peces d'orfebreria...) amb la composició musical i ha format part de la Junta de Museus de Terrassa. Quan veu que en un llibre se'l qualifica de personatge "injustament oblidat", hi posa el matís: "poc conegut, però els qui m'ha conegut no m'han oblidat". A casa, encara hi ensenya història de l'art i hi fa concerts privats.
-Quins mèrits creu que ha fet per rebre aquest premi?
No ho sé. Pregunti-ho al qui ho ha promogut. Jo he procurat posar poesia al marc de la vida. El més gran plaer de la vida és fer estimar allò que hom estima.
-L'interiorisme i la música són dues vocacions que aparentment tenen poca relació...
Quan un és artista, ho és de tot. En interiorisme es tracta de crear ambients i en el cas dels jardins, crear paisatge. La música la vaig descobrir als 12 o 13 anys i des de llavors va ser una passió. El fons comú de les dues disciplines és la bellesa, que és aquell misteri que se sent però no s'entén.
-En el disseny cal equilibrar la funció i la intenció artística?
Sí. Primer és la funció i generalment si et concentres en la funció et surt una cosa bella però si ho fas al revés no. Quan m'encarregaven un despatx, demanava un organigrama per saber com funcionava i després feia la planta.
-Treball o inspiració?
La inspiració és el treball de cada dia. És veritat que a vegades et surt una cosa i no saps perquè. A mi m'han vingut moltes vegades idees mentre estava al llit. El més important és el treball mental previ, tenir-lo construït al pensament. Posar-te amb un llapis a la mà sense això és com voler obrir l'aixeta on no hi ha aigua.
-Així doncs, l'art és improvisació o espontaneïtat?
No és improvisació. Ho tens al cap i quan et poses a treballar et surt el que tens a dins.
-La cultura és més imprescindible que mai en temps de crisi?
Un pensador francès deia que la cultura és allò que queda quan s'ha oblidat tot.
-Com el pòsit del vas...
Exactament, el pòsit et dona una capacitat de comprensió, perquè pots ser memoriós però no culte, pots ser un fitxer però no un home culte.
-Un artista s'ha de comprometre amb el seu país?
Tots tenim, com a ciutadans, un compromís per fer el que puguem.
-La situació política a Catalunya és difícil...
Sempre ho ha estat, això fa 300 anys que dura.
-No ens volen o no ens poden entendre?
No poden perquè estan emmetzinats per una cultura adversària. És una incomprensió injustament fomentada. Diuen que estimen Catalunya però en realitat allò que estimen és el terreny, és com qui estima la casa del costat però que la buidin perquè jo hi pugui posar les meves coses. I Catalunya no és la terra, Catalunya és un conjunt de tradició, història, llengua i cultura.