16
de desembre
de
2020, 11:30
Actualitzat:
12:29h
Jaume Figueras. Amb la mirada clara, ahir al vespre al maltractat però sempre oasi Canal 33. Una entrevista de Peté Soler al gran Figueras, una espècie d'homenatge enregistrat ja fa força mesos –no s'hi veu ni una mascareta- en què el protagonista desgrana la seva cinefília i la capacitat que ha tingut al llarg de més de trenta anys per a comunicar-la als espectadors de Televisió de Catalunya. Nostàlgia, un sentiment que cada dia, tal com està el món de podrit, trobo més natural, més humà i més reivindicable, presidia la personalitat del programa.
La nostàlgia, sí, aquell sentiment que els talibans del mal anomenat "progrés" detesten tant i sempre estan a punt per a retreure't. Com es pot no sentir nostàlgia veient Figueras passejant pels passadissos de l'immens Bonpreu que hi ha on abans hi havia el fabulós cinema Urgell? A l'entrada del supermercat hi ha tres butaques del vell cine i una foto de la platea. A aquest Bonpreu no penso posar-hi els peus en la meva vida. Com tampoc he entrat ni entraré al repugnant Mango que hi ha on hi havia l'Alexandra de la Rambla de Catalunya.
Però no ens desviem, estàvem acompanyant el Jaume pels seus records, pel seu programa de televisió, per les seves entrevistes a Joan Fontaine, Gregory Peck, Shirley McLaine, Kim Basinger, Lauren Bacall... Des de 1984 i durant tres dècades, va conversar amb estrelles i se'n recorda de totes, se'n recorda dels petits trucs per a crear empatia, per a trencar el gel, aquell detall que feia sentir bé l'entrevistat, feia que s'obrís, que accedís a prestar-li un bocí de la seva intimitat. L'entrevista de Soler a Figueras està enregistrada al seu despatx del carrer Urgell. El despatx que fa unes setmanes Figueras ha tancat en un final de cicle que alguns sabem com li ha dolgut. Em va convidar quan ja l'estava desmuntant i em va regalar un bon grapat de records, de documents cinèfils fantàstics que ja formen part del meu arxiu de papers que tenen vida i memòria.
Més enllà del sentiment agredolç que un té quan sent Figueras parlar d'una manera d'entendre el cinema que s'està literalment extingint, el programa té també un valor afegit que no em cansaré mai de proclamar: el sensacional arxiu que té Televisió de Catalunya. Poca broma amb aquest arxiu, és un tresor. I em ve de gust felicitar de nou tots els treballadors d'aquest arxiu, els responsables de documentació de la casa que, entre altres valors i iniciatives, gestionen el que és el meu compte de Twitter de referència: @ARXIUTV3CR.
Tornant al dolorós tema, Jaume Figueras. Amb la mirada clara és, encara que no ho sigui explícitament, un crit de reivindicació de les sales de cinema, un crit a la responsabilitat dels empresaris i programadors. Des de ja fa uns mesos, tinc la terrible sensació de sentir-me expulsat del cinema d'avui. No tinc cap mena d'interès a veure pel·lícules NOMÉS a casa meva. La dinàmica de les distribuïdores i les productores va cap aquí. Continguts online per ser vistos a casa, inexorablement. Així el cinema s'està convertint per mi en una cosa molt menys interessant, seductora i suggestiva, molt més formulària. No tinc cap interès a veure pel·lícules interrompudament, a haver d'encabir-les entre el sopar, el fill i tal i qual sèrie. Cap interès, ni el més mínim interès. M'estic sentint expulsat del cinema. I és una sensació terrible, molt dolorosa.
La mirada clara, sí, la del Jaume Figueras i la que anhelem tenir per a visualitzar un futur millor. El món està fet una porqueria, la ciutat cau a trossos. La memòria no interessa. Gràcies, Figueras, per aquesta estona de cinema. Gràcies per tan bonica, tan necessària, tan humana nostàlgia.
La nostàlgia, sí, aquell sentiment que els talibans del mal anomenat "progrés" detesten tant i sempre estan a punt per a retreure't. Com es pot no sentir nostàlgia veient Figueras passejant pels passadissos de l'immens Bonpreu que hi ha on abans hi havia el fabulós cinema Urgell? A l'entrada del supermercat hi ha tres butaques del vell cine i una foto de la platea. A aquest Bonpreu no penso posar-hi els peus en la meva vida. Com tampoc he entrat ni entraré al repugnant Mango que hi ha on hi havia l'Alexandra de la Rambla de Catalunya.
Però no ens desviem, estàvem acompanyant el Jaume pels seus records, pel seu programa de televisió, per les seves entrevistes a Joan Fontaine, Gregory Peck, Shirley McLaine, Kim Basinger, Lauren Bacall... Des de 1984 i durant tres dècades, va conversar amb estrelles i se'n recorda de totes, se'n recorda dels petits trucs per a crear empatia, per a trencar el gel, aquell detall que feia sentir bé l'entrevistat, feia que s'obrís, que accedís a prestar-li un bocí de la seva intimitat. L'entrevista de Soler a Figueras està enregistrada al seu despatx del carrer Urgell. El despatx que fa unes setmanes Figueras ha tancat en un final de cicle que alguns sabem com li ha dolgut. Em va convidar quan ja l'estava desmuntant i em va regalar un bon grapat de records, de documents cinèfils fantàstics que ja formen part del meu arxiu de papers que tenen vida i memòria.
Més enllà del sentiment agredolç que un té quan sent Figueras parlar d'una manera d'entendre el cinema que s'està literalment extingint, el programa té també un valor afegit que no em cansaré mai de proclamar: el sensacional arxiu que té Televisió de Catalunya. Poca broma amb aquest arxiu, és un tresor. I em ve de gust felicitar de nou tots els treballadors d'aquest arxiu, els responsables de documentació de la casa que, entre altres valors i iniciatives, gestionen el que és el meu compte de Twitter de referència: @ARXIUTV3CR.
Tornant al dolorós tema, Jaume Figueras. Amb la mirada clara és, encara que no ho sigui explícitament, un crit de reivindicació de les sales de cinema, un crit a la responsabilitat dels empresaris i programadors. Des de ja fa uns mesos, tinc la terrible sensació de sentir-me expulsat del cinema d'avui. No tinc cap mena d'interès a veure pel·lícules NOMÉS a casa meva. La dinàmica de les distribuïdores i les productores va cap aquí. Continguts online per ser vistos a casa, inexorablement. Així el cinema s'està convertint per mi en una cosa molt menys interessant, seductora i suggestiva, molt més formulària. No tinc cap interès a veure pel·lícules interrompudament, a haver d'encabir-les entre el sopar, el fill i tal i qual sèrie. Cap interès, ni el més mínim interès. M'estic sentint expulsat del cinema. I és una sensació terrible, molt dolorosa.
La mirada clara, sí, la del Jaume Figueras i la que anhelem tenir per a visualitzar un futur millor. El món està fet una porqueria, la ciutat cau a trossos. La memòria no interessa. Gràcies, Figueras, per aquesta estona de cinema. Gràcies per tan bonica, tan necessària, tan humana nostàlgia.