16
d'octubre
del
2022
Actualitzat
el
03
de febrer
del
2023
a les
20:42h
La possibilitat d'una legislació que permeti avançar cap a majors garanties del dret a l'habitatge roman estancada al Congrés dels diputats. La pressió de Podem, ERC o Bildu des de dins i d'entitats com el Sindicat de Llogateres o la PAH des de fora per regular els preus del lloguer i dificultar de forma permanent els desnonaments topa amb el PSOE i les formacions conservadores. Sigui com sigui, l'accés a un pis és una preocupació clarament més notòria al carrer que a la institució, ja que el percentatge de diputats de la cambra baixa que posseeixen més d'un habitatge o que n'arrenden algun triplicade llarg la proporció global dels ciutadans que gaudeixen d'aquestes propietats.
Aquesta és una informació que es pot consultar individualment en cadascuna de les fitxes dels 349 parlamentaris, els quals han d'especificar al Congrés les propietats de què disposen i els ingressos que reben per totes les vies. I d'aquests, n'hi ha 67 que admeten que cobren lloguers, si bé, en cinc d'aquests casos, no especifiquen si es tracta d'un habitatge, sinó simplement es refereixen a immobles, els quals podrien ser també locals, pàrquings o finques rústiques. La xifra de diputats arrendadors, per tant, balla entre el 17,8% i el 19,2% del total i, tant per la franja alta com la baixa, multiplica per tres el 5,8% d'arrendadors totals que hi ha entre tota la població major d'edat de l'Estat.
I és que, lluny de la imatge de l'arrendador com d'una figura habitual a la societat, escassament una de cada vint persones lloga algun pis a d'altres. És una dada que es pot extreure de l'estadística sobre l'IRPF a l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT), ja que aquesta informa de quants contribuents demanen la reducció corresponent a ingressos provinents de l'arrendament d'immobles destinats a l'habitatge. I malgrat que molts ciutadans de rendes baixes o jubilats no estan obligats a presentar la declaració de la renda, sí que ho estan tots aquells que ingressen més de 1.000 euros anuals pel lloguer d'immobles.
A la pràctica, per tant, tothom que lloga un pis a algú altre ha de fer el tràmit de la renda, a l'estadística de la qual només en quedarien fora aquells arrendadors que incompleixen les obligacions fiscals o que tinguin habitatges en lloguer sense declarar ni tributar. Es tracta de 2,1 milions de ciutadans -451.066 dels quals són catalans-, escassament el 5,8% de la població adulta de l'Estat (excloent el País Basc i Navarra, sense dades perquè recapten els seus tributs). En canvi, fins a un terç dels diputats de Cs són arrendadors, com el 31% de Vox, el 23% del PP o el 18% del PSOE. En el cas del grup de Podem, només ho són un 9% dels parlamentaris i ERC seria l'únic partit que va obtenir més de deu escons al Congrés entre els quals cap d'ells seria per a un arrendador.
Una desproporció similar o fins i tot més accentuada ocorre en relació amb la tinença d'habitatges, es destinin a no al lloguer. I és que, segons una enquesta recent de Fotocasa, fins a un 40% de la població de l'Estat no és propietària ni copropietària de cap habitatge, un fet compartit només per un 15% de diputats del Congrés. Per contra, un 42% d'aquests parlamentaris disposen de dos pisos o més, una multipropietat tres cops i mig més habitual que en el 12% global de ciutadans en la mateixa situació. I encara més, un 21% dels diputats són propietaris o copropietaris de tres o més habitatges, cosa que, més enllà de la cambra, només ocorre en un 2% de la població de l'Estat.
Gran propietària... i socialista
La diferència és evident quant al perfil de tenidors de pisos a dins i fora del Congrés, però alguns casos són especialment rellevants. De fet, la diputada que declara més habitatges és del PSC, Mercè Perea, que en té 13, una desena de totalment seus, un al 70% i dos a mitges, repartits per Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, Castelldefels, Tarragona i la Torre d'en Doménec, al País Valencià. Tot seguit, el popular andalús Carlos Rojas en declara nou, a més de diverses finques rústiques, tot i que hi ha encara altres catalans multipropietaris destacats, com Juan Carlos Segura, de Vox, amb sis habitatges, i la socialista Sandra Guaita i Ferran Bel, del PDECat, amb cinc cadascun.
Aquestes diferències entre parlamentaris i ciutadans pel que fa a la vinculació amb l'habitatge respon, en part, a qüestions d'edat, ja que la piràmide generacional és també diferent i, al Congrés, hi ha pocs adults joves, en aquella edat on el lloguer o viure amb els pares són opcions habituals i la propietat, una raresa. Tot i això, també s'evidencia de nou el biaix de renda, amb diputats que històricament han rebut ingressos per damunt de la mitjana, ja sigui per formació i carrera professional o per herència i nissaga. Els arrendadors, segons les mateixes dades de l'AEAT, són de mitjana sensiblement més rics que la resta, situant-se en un 46,9% dels casos en trams de rendiment de l'IRPF superior als 30.000 euros, cosa que només ocorre en un 21,4% d'aquells que no tenen pisos en lloguer. En canvi, pràcticament no es troben arrendadors en els trams més baixos de renda.
Sigui com sigui, la nova llei de l'habitatge ha estat una de les grans damnificades en la confecció dels pressupostos de l'Estat per al 2023. Malgrat que els que partits i entitats que en són favorables entenien que aquest tràmit era una oportunitat per pressionar el PSOE per avançar-hi, finalment la normativa continua encallada, sense avenços des de fa mesos i a un any de les pròximes eleccions estatals. Serà difícil, per tant, que s'esmeni l'impacte que va tenir a Catalunya l'anul·lació per part del Tribunal Constitucional de la llei del Parlament que regulava els preus del lloguer.
I això que és precisament a Catalunya on el pes del lloguer és dels més elevats. Segons les dades recollides per l'Agència Tributària, un 21,2% dels habitatges habituals són de lloguer, a Catalunya, clarament per damunt del 15,8% de mitjana estatal i només per darrere del 23,6% de les Illes Balears. També és alt el percentatge a Madrid (20,7%) i les Canàries (19,8%) i força més baix a Extremadura (8,8%) i Andalusia (9,4%). Igualment, Catalunya és també un dels territoris amb més arrendadors que declaren ingressos per lloguers, tot i que en segueixen sent pocs, un 7,2% del total de catalans, per sota del 8,6% a Madrid i del 7,4% a l'Aragó (7,4%).
Aquesta és una informació que es pot consultar individualment en cadascuna de les fitxes dels 349 parlamentaris, els quals han d'especificar al Congrés les propietats de què disposen i els ingressos que reben per totes les vies. I d'aquests, n'hi ha 67 que admeten que cobren lloguers, si bé, en cinc d'aquests casos, no especifiquen si es tracta d'un habitatge, sinó simplement es refereixen a immobles, els quals podrien ser també locals, pàrquings o finques rústiques. La xifra de diputats arrendadors, per tant, balla entre el 17,8% i el 19,2% del total i, tant per la franja alta com la baixa, multiplica per tres el 5,8% d'arrendadors totals que hi ha entre tota la població major d'edat de l'Estat.
I és que, lluny de la imatge de l'arrendador com d'una figura habitual a la societat, escassament una de cada vint persones lloga algun pis a d'altres. És una dada que es pot extreure de l'estadística sobre l'IRPF a l'Agència Estatal de l'Administració Tributària (AEAT), ja que aquesta informa de quants contribuents demanen la reducció corresponent a ingressos provinents de l'arrendament d'immobles destinats a l'habitatge. I malgrat que molts ciutadans de rendes baixes o jubilats no estan obligats a presentar la declaració de la renda, sí que ho estan tots aquells que ingressen més de 1.000 euros anuals pel lloguer d'immobles.
A la pràctica, per tant, tothom que lloga un pis a algú altre ha de fer el tràmit de la renda, a l'estadística de la qual només en quedarien fora aquells arrendadors que incompleixen les obligacions fiscals o que tinguin habitatges en lloguer sense declarar ni tributar. Es tracta de 2,1 milions de ciutadans -451.066 dels quals són catalans-, escassament el 5,8% de la població adulta de l'Estat (excloent el País Basc i Navarra, sense dades perquè recapten els seus tributs). En canvi, fins a un terç dels diputats de Cs són arrendadors, com el 31% de Vox, el 23% del PP o el 18% del PSOE. En el cas del grup de Podem, només ho són un 9% dels parlamentaris i ERC seria l'únic partit que va obtenir més de deu escons al Congrés entre els quals cap d'ells seria per a un arrendador.
Una desproporció similar o fins i tot més accentuada ocorre en relació amb la tinença d'habitatges, es destinin a no al lloguer. I és que, segons una enquesta recent de Fotocasa, fins a un 40% de la població de l'Estat no és propietària ni copropietària de cap habitatge, un fet compartit només per un 15% de diputats del Congrés. Per contra, un 42% d'aquests parlamentaris disposen de dos pisos o més, una multipropietat tres cops i mig més habitual que en el 12% global de ciutadans en la mateixa situació. I encara més, un 21% dels diputats són propietaris o copropietaris de tres o més habitatges, cosa que, més enllà de la cambra, només ocorre en un 2% de la població de l'Estat.
Gran propietària... i socialista
La diferència és evident quant al perfil de tenidors de pisos a dins i fora del Congrés, però alguns casos són especialment rellevants. De fet, la diputada que declara més habitatges és del PSC, Mercè Perea, que en té 13, una desena de totalment seus, un al 70% i dos a mitges, repartits per Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, Castelldefels, Tarragona i la Torre d'en Doménec, al País Valencià. Tot seguit, el popular andalús Carlos Rojas en declara nou, a més de diverses finques rústiques, tot i que hi ha encara altres catalans multipropietaris destacats, com Juan Carlos Segura, de Vox, amb sis habitatges, i la socialista Sandra Guaita i Ferran Bel, del PDECat, amb cinc cadascun.
Aquestes diferències entre parlamentaris i ciutadans pel que fa a la vinculació amb l'habitatge respon, en part, a qüestions d'edat, ja que la piràmide generacional és també diferent i, al Congrés, hi ha pocs adults joves, en aquella edat on el lloguer o viure amb els pares són opcions habituals i la propietat, una raresa. Tot i això, també s'evidencia de nou el biaix de renda, amb diputats que històricament han rebut ingressos per damunt de la mitjana, ja sigui per formació i carrera professional o per herència i nissaga. Els arrendadors, segons les mateixes dades de l'AEAT, són de mitjana sensiblement més rics que la resta, situant-se en un 46,9% dels casos en trams de rendiment de l'IRPF superior als 30.000 euros, cosa que només ocorre en un 21,4% d'aquells que no tenen pisos en lloguer. En canvi, pràcticament no es troben arrendadors en els trams més baixos de renda.
Sigui com sigui, la nova llei de l'habitatge ha estat una de les grans damnificades en la confecció dels pressupostos de l'Estat per al 2023. Malgrat que els que partits i entitats que en són favorables entenien que aquest tràmit era una oportunitat per pressionar el PSOE per avançar-hi, finalment la normativa continua encallada, sense avenços des de fa mesos i a un any de les pròximes eleccions estatals. Serà difícil, per tant, que s'esmeni l'impacte que va tenir a Catalunya l'anul·lació per part del Tribunal Constitucional de la llei del Parlament que regulava els preus del lloguer.
I això que és precisament a Catalunya on el pes del lloguer és dels més elevats. Segons les dades recollides per l'Agència Tributària, un 21,2% dels habitatges habituals són de lloguer, a Catalunya, clarament per damunt del 15,8% de mitjana estatal i només per darrere del 23,6% de les Illes Balears. També és alt el percentatge a Madrid (20,7%) i les Canàries (19,8%) i força més baix a Extremadura (8,8%) i Andalusia (9,4%). Igualment, Catalunya és també un dels territoris amb més arrendadors que declaren ingressos per lloguers, tot i que en segueixen sent pocs, un 7,2% del total de catalans, per sota del 8,6% a Madrid i del 7,4% a l'Aragó (7,4%).