Antoni Gutiérrez Díaz (1929-2006), dirigent històric del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), referent del combat antifranquista i un dels polítics d'esquerres més carismàtics de la Transició, ja té una biografia completa. Es tracta d'Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti. L'optimisme de la voluntat (Edicions 62) i l'ha escrit el filòleg Txema Castiella, a partir d'un treball aprofundit en fons com el del PSUC i el del polític ja desaparegut (que es troben a l'Arxiu Nacional de Catalunya) i la documentació del PCE. Però el llibre aporta també el testimoni d'una cinquantena de militants, companys de partit i adversaris que van conèixer el personatge.
Txema Castiella segueix el recorregut vital de Gutiérrez Díaz, fill de pares malaguenys que es van conèixer a Premià de Mar. El fet que la mare fes feines a la casa estiuenca d'una família benestant, els Lozoya, explica que el futur secretari general del PSUC tingués accés a una bona formació als Escolapis i després a la universitat, on va cursar medicina.
Una bona educació i una inquietud social molt viva, reforçada sens dubte per l'ambient que es palpava a casa (el pare, activista anarcosindicalista, havia estat detingut el 1934) el van fer connectar amb els grups que s'organitzaven contra la dictadura. De ben jove, alhora que sentia admiració pel combat del pare, va qüestionar l'estratègia anarquista per considerar-la poc realista i es va acostar a les tesis marxistes.
Gutiérrez Díaz va entrar a militar en el PSUC i aviat en va ser un quadre rellevant. Molt actiu en la lluita de la clandestinitat, va ser detingut quatre vegades per la policia franquista, i en una d'elles va romandre a la presó tres anys. D'aquesta experiència li va quedar un record imborrable: la seva trobada a Carabanchel amb un altre pres comunista, Julián Grimau.
Últimes hores amb Julián Grimau
Grimau va tenir mala sort. Detingut per la policia, va pagar car haver estat un dels responsables de l'aparell de seguretat de la República durant la Guerra Civil. Sotmès a consell de guerra, va ser afusellat el 1963. Gutiérrez Díaz va passar amb ell les darreres hores i va quedar impressionat per la serenitat amb què el veterà militant va afrontar un destí que va desfermar una forta repulsa internacional contra el règim.
El va influir en la seva formació l'ambient que es vivia a casa, on el pare havia estat detingut per activitats anarcosindicalistes
En sortir de la presó, el Guti va jugar un paper destacat en les principals activitats de l'oposició antifranquista, on va jugar un paper d'aglutinador, de veritable taumaturg de moltes iniciatives unitàries. El PSUC, com el PCE a Espanya, era l'organització més potent de la clandestinitat, però també generava anticossos en plena Guerra Freda. I ell va saber generar confiança entre la resta de demòcrates que volien derrotar el règim però que es miraven amb desconfiança.
"Un constructor de ponts"
El Guti va ser determinant per modular opinions i fer que comunistes, socialistes, nacionalistes, liberals i democristians poguessin aplegar-se en organismes unitaris. Com van ser la Taula de Forces Polítiques i, a partir del 1971, l'Assemblea de Catalunya, un gran moviment amb què l'oposició a Catalunya va ser capdavantera de tot l'antifranquisme a l'Estat.
Castiella, en declaracions a NacióDigital, en destaca la seva condició de "constructor de ponts": "Va ser cabdal en la lluita unitària contra el règim, va ser un renovador que, amb la defensa de l'eurocomunisme, va oferir un model diferent del que era el comunisme ortodox, i era també un europeista militant, un polític que va veure amb temps que la Unió Europea havia de ser l'àmbit on es gestionaria la globalització i que s'hi havia d'apostar".
Un partit per a "l'alliberament nacional"
El PSUC va ser, a partir dels anys cinquanta, el partit amb més càrrega mítica de la clandestinitat. Va ser sempre més que un partit per la seva capacitat d'aglutinar sectors molt transversals. Potser ningú va entendre aquest potencial tan bé com el Guti. Poc després de la legalització del PCE, que implicava també la del PSUC, Gutiérrez Díaz va intervenir en el primer míting del partit després de la dictadura. Allí va descriure el PSUC com "el partit dels comunistes catalans, de la classe obrera, de la pagesia, dels estudiants i professionals, de la intel·lectualitat creadora, la joventut, de l'alliberament de la dona".
Alhora, va definir el PSUC com "un partit fonamentalment nacional català" que, amb la seva "embranzida en favor de la llibertat" representava "l'esperança d'aconseguir l'alliberament nacional de Catalunya". Una manera de solcar la formació dins de la tradició del catalanisme popular. La tasca feta pel partit per cohesionar la societat catalana sempre serà una cosa que caldrà valorar com la seva herència més positiva.
Txema Castiella: "Va saber tenir flexibilitat, paciència i generositat per facilitar l'entesa entre partits molt diversos a l'Assemblea de Catalunya"
La figura del Guti, convertit en secretari general del PSUC a finals dels setanta, va brillar també en la Transició, quan a la vegada va començar a diluir-se la força del partit, que havia estat llegendària. En el llibre hi ha molta informació sobre la crisi del PSUC, entre els eurocomunistes del Guti, els leninistes i els prosoviètics. Una trencadissa sense aturador després del famós i crispat cinquè congrés del gener del 1981.
Vindrien després altres etapes de la vida del dirigent eurocomunista, que acabaria la seva carrera política com a eurodiputat d'Iniciativa per Catalunya. En les pàgines del llibre respira en tot moment el caràcter coral de la lluita antifranquista, on les personalitats individuals hi van tenir un paper important, però on la lluita requeria de tres condicions que, segons l'autor, el Guti tenia amb escreix: "flexibilitat, paciència i generositat, clau per facilitar l'entesa entre partits molt diversos, per exemple a l'Assemblea de Catalunya". Aquestes condicions, sovint tan escasses, poden ser el seu millor llegat.
