Prendre mal

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Una setmana sense cap reunió. És el senyal que les coses no van bé. I és el que està passant amb la negociació entre ERC i Junts per formar Govern. Res és senzill. Estava clar abans de les eleccions que el resultat, fos el que fos, seria difícil de pair pel que d'entre els dos socis quedés derrotat. Per a Junts, que tenia Carles Puigdemont de cap de llista, era un malson que els guanyés Pere Aragonès: cedir la presidència de la Generalitat i també el lideratge del procés; i per a ERC haver de tenir, per quarta legislatura consecutiva, un paper subsidiari a l'espai postconvergent era un problema que es podia fer gros. Laura Borràs va afirmar en campanya que el 14-F era un plebiscit a l'independentisme i que qui perdés hauria d'assumir l'estratègia de qui guanyés.

El resultat, un escó i 35.000 vots de diferència, és clar a favor d'ERC però no justifica una sortida tan rotunda com la que apuntava l'actual presidenta del Parlament quan es veia vencedora. ERC ha estat hàbil en la negociació. Va pagar per avançat fent Borràs presidenta del Parlament, és cert, però va apuntar-se un bon punt amb el pacte d'investidura amb la CUP. Va molestar a Junts perquè creien que abans havien de pactar amb ells -que en dos mesos no s'hagin aconseguit avenços significatius debilita l'argument- i perquè incorpora mesures massa d'esquerres. L'acord dona a Aragonès el suport de 42 diputats per ser president amb una determinada visió sobre el procés i l'embat amb l'Estat i per afrontar la reconstrucció. La diferència en vots i escons aquí sí que és àmplia.

Evidentment aquesta situació no és gens fàcil de gestionar per a un partit de nova forja com Junts. Hi conviu una cúpula majoritàriament provinent de CDC -amb una tradició política que implica cultura de govern, pacte i polítiques liberals-, alguns dirigents d'altres espais -inclosos ex d'ERC i el PSC-, independents que no tenien trajectòria política ni institucional però sí molta pressa i molts militants amb perfil activista. La decepció pel resultat electoral i el rebuig a l'estratègia de diàleg i de ser-ne més d'ERC ha fet que s'obri pas la possibilitat de quedar fora del Govern. De fet, la crítica al partit de Junqueras i Aragonès és, amb el lideratge de Puigdemont, el que els cohesiona amb més claredat. Ajuda també a entendre la petició de posar el Consell per la República que ell presideix al centre i reclamar per aquest la iniciativa política desarmant així a ERC, també a Madrid. Això malgrat admetre que, pel seu biaix fruit de la fredor d'Esquerra i l'absència de la CUP, l'organisme de l'exili necessita canvis.

En tot cas es tractaria de, si la cosa no funciona a l'hora de pactar un full de ruta, el programa i repartir-se conselleries, quedar-se fora de l'executiu sense provocar noves eleccions ni que ERC hagi de buscar els vots fora de la "família" independentista. Això els complicaria extraordinàriament el relat i seria incomplir el compromís electoral de facilitar un govern independentista i barrar el pas a un tripartit. En campanya, donaven per fet que ERC el buscaria si, com ha passat, els republicans sumaven amb el PSC i els comuns. Aragonès encara no es planteja res amb els socialistes -que no han revisat l'estratègia de judicialització- però cada dia que passa li costaria menys explicar-ho: noves eleccions no farien les coses més fàcils entre independentistes. 

Així, que Junts investeixi Aragonès i es quedi fora del Govern ha estat l'opció alimentada per Laura Borràs o Joan Canadell fins que fa uns dies la va abonar públicament, en una entrevista que La Vanguardia va titular així, el secretari general de Junts, Jordi Sànchez. El bloqueig ha provocat que ERC es comenci a plantejar prendre'ls la paraula, demanar a Borràs que convoqui el ple -la presidenta ja no va esperar a que la negociació estigués més madura i va activar el calendari-, exigir fer efectiva l'oferta als juntaires i posar en marxa un executiu en minoria. Era un error oferir-ho si no era la prioritat perquè dona a Aragonès una via que li permetria començar malgrat que afrontaria una legislatura amb un camp de mines al Parlament. 

La possibilitat que ERC digui prou després de dos mesos sense que transcendeixi cap punt d'entesa ha posat en guàrdia el sector institucional de Junts. Alguns, com Borràs, ja han matisat les opinions. Això fa evident que les coses no estan ni molt menys clares al partit, un fet que, segons ERC, explica les dificultats per avançar. Segurament caldria sumar-hi la prudència d'Aragonès amb el full de ruta. Ningú vol prendre mal i és evident que, per la majoria de dirigents de Junts, anar a l'oposició és la pitjor opció pels motius que explica la informació d'Oriol March. Per si de cas, han decidit no sotmetre a la consideració de les seves bases un possible acord amb els republicans.  
 

---

Avui no et perdis

»Les veus institucionals de Junts empenyen per mantenir‑se al Govern; per Oriol March.

» El PSC porta al Tribunal Constitucional la delegació de vot de Lluís Puig.

» Fil directe: «Colau, Twitter i el periodisme polític»; per Joan Serra Carné.

» Ciència en societat | Per què s'és tan estricte amb els efectes adversos de les vacunes?; per Cristina Junyent.

»Sanitat encara no concreta què s'ha de fer amb la segona dosi de la vacuna d'Astrazeneca; per Bernat Surroca.

» Per què no es comptabilitzen totes les dones assassinades per violència masclista?; per Andreu Merino.

»Ofensiva veïnal contra les cuines «fantasma» que proliferen a Barcelona; per Joan Obiols.

» Opinió: «L'anunci de Xibeca»; per Arnau Rius.

»15 d'abril de 1931: eufòria ciutadana mentre es decreta l'amnistia per delictes polítics; per Pep Martí.
 

---

 El passadís

La direcció del PP de Catalunya s'ha abocat a cicatritzar les ferides obertes dins del grup municipal popular a l'Ajuntament de Barcelona. El president de la formació, Alejandro Fernández, va renovar recentment la cúpula catalana, amb la designació de l'exdiputat Santi Rodríguez com a nou secretari general, amb Juan Milián i l'exdelegada del govern a Catalunya, María de los Llanos de Luna, com a coordinadors i tercers en l'escalafó. Tots ells ja han fet les primeres passes per prendre el pols al partit i una de les prioritats dels nous comandants del PP català ha estat reunir-se amb el regidor Josep Bou. Els contactes han anat bé i, ara per ara, la tensió entre Bou i la direcció del partit s'ha apaivagat. Al carrer Urgell no volen ni sentir a parlar de més conflictes al grup municipal.

Vist i llegit

Tal dia com ahir de fa 90 es va proclamar la República catalana, que va durar tres dies fins que es va restituir la Generalitat com a fórmula d'autogovern. A Espanya es va proclamar hores després la Segona República, que va durar vuit anys, fins que el bàndol feixista es va imposar a la Guerra Civil. A Más de Uno, el programa matinal d'Onda Cero que dirigeix i presenta Carlos Alsina, han recreat aquells dies amb deu podcasts que els aborden des de diferents òptiques, no només la política. Els episodis, que ha elaborat el mateix Alsina, recreen amb actors, col·laboradors del programa i periodistes de la casa discursos de l'època i recuperen retalls de diaris. Els podeu recuperar aquí.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2015 el Parlament aprovava, amb els vots de tots els grups llevat del PP i Cs, la creació de la comarca del Moianès, que va quedar constituïda a tots els efectes i amb totes les estructures després de les eleccions municipals de maig d'aquell any. Amb capital a Moià la comarca la integren municipis que ho van aprovar en referèndum i que formaven part del Vallès Oriental, el Bages i Osona. La demanda d'una comarca pròpia ve dels anys 30, però no es va concretar fins aleshores després de diverses temptatives. La comarca, rural, té uns 15.000 habitants. Així va explicar Els Matins de TV3 les darreres passes per convertir-se en comarca.

 L'aniversari

El 15 d'abril de 1908 va néixer a l'Arboç, al Baix Penedès, l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, que va morir a Barcelona l'any 1968. Escarré va evolucionar del franquisme cap a posicions més catalanistes i favorables a la democràcia fins al punt que li va costar un enfrontament obert amb el règim. El 1963 va fer unes declaracions al diari francès Le Monde crítiques amb Franco en un moment en què l'oposició al règim encara es feia sentir poc, sobre tot dins l'Església, que n'havia beneït la "croada" contra la República el 1936. Escarré es va haver d'exiliar per les seves paraules. Aquest reportatge del Sense Ficció de TV3 ens apropa a la seva figura, que també té ombres tal com podeu llegir aquí.

 ​Fes clic aquí per rebre'l