12
de setembre
de
2021, 12:05
Actualitzat:
13
de setembre,
13:06h
Durant el judici del cas Nóos, una de les frases més repetides va ser "no ho sé, no recordo no em consta". Hi va recórrer nombroses vegades Cristina de Borbó, dona d'Iñaki Urdangarin, filla del monarca emèrit i avui bandejada de la Casa Reial. La frase ha estat el títol triat per Alfonso Pérez Medina per al seu No lo sé, no recuerdo, no me consta (Arpa), un estudi documentat sobre els principals casos de corrupció de l'Espanya del segle XXI.
Pérez Medina és un dels periodistes que millor coneix l'univers de la corrupció a Espanya. Especialista en tribunals i justícia, va treballar durant quinze anys a Europa Press i en porta sis a La Sexta. En aquesta entrevista, analitza el panorama de la corrupció, especialment la que afecta la monarquia espanyola. Critica durament la lentitud de la fiscalia a l'hora d'investigar els nombrosos delictes que s'atribueixen al monarca emèrit.
- Assegura que tot una època en la història de la corrupció a l'estat espanyol va començar a Madrid, el 10 de juny del 2003. Què va passar aquell dia?
- No és que tot comencés allí, amb el "tamayazo", però va ser un símbol que en un moment en què la bombolla immobiliària estava desbocada, a Madrid van succeir uns fets molt greus que al final van alterar la voluntat democràtica que s'havia expressat a les urnes. Jo era a l'Assemblea de Madrid aquell dia, quan dos diputats del PSOE van trencar la disciplina de vot i van impedir que es formés un govern de PSOE i Izquierda Unida. Això va dur a noves eleccions i va permetre que Esperanza Aguirre arribés al poder. Després ja vam veure el que va venir, un govern en què els qui havien estat el número dos i el número tres estan imputats per organització criminal. No hi ha una data concreta d'inici, però el tamayazo és molt significatiu del que vindria després.
- Amb el que vostè diu i el que se sap, es pot afirmar que hi va haver més d'una una mà negra en tot allò.
- Judicialment no s'ha pogut demostrar res, però sabem que les principals constructores del país donaven fons en B al PP. Eren constructores a les quals es van adjudicar les grans obres públiques que va fer la Comunitat de Madrid. La possibilitat que IU accedís al govern va generar una enorme inquietud en alguns sectors.
- Explica que l'estructura de l'edifici del Parlament de la Comunitat de Madrid ja delata algunes coses, ja que el passadís central condueix no pas a l'hemicicle, sinó al bar.
- Sí. És una petita broma. Al final, el punt de trobada entre polítics i periodistes sol ser el bar i l'estructura arquitectònica de l'edifici de l'Assemblea de Madrid és molt curiosa perquè, en efecte, el passadís central gira a l'esquerra i acaba al bar. Sí que reflecteix una mica l'esperit d'una època.
- Vostè parla de tres grans àmbits de corrupció.
- M'he plantejat què és el que motiva els casos de corrupció. Hi ha grans casos que venen motivats pel finançament dels partits polítics. La caixa B del PP és el cas més significatiu, amb un seguit de donacions que no es declaraven a Hisenda durant anys, amb els antecedents dels casos Naseiro (PP) i Filesa (PSOE), i també succeeix a Catalunya amb CDC. És l'1% de Madrid i el 3% de Catalunya. Després hi ha casos que només s'expliquen per la cobdícia d'alguns personatges. Crec que fets com el cas Nóos i tots els escàndols que envolten la Casa Reial són exemples d'això. És a dir, de persones que tenien la vida completament resolta i una actuació delictiva d'ells només s'explica per l'afany de diners. Corina Larsen ho ha explicat del rei emèrit. I hi ha un tercer àmbit, que és el de preservar una xarxa clientelar. És el cas dels ERO d'Andalusia o d'escàndols que afecten els cacics gallecs.
- En què es diferencien els escàndols de corrupció que esquitxen el monarca emèrit als altres?
- Quasi tots els escàndols de corrupció s'assemblen en una cosa: s'amanyen adjudicacions públiques a canvi d'una comissió i al final en surt beneficiat el partit que és al govern en aquell moment. El modus operandi és molt similar. Després, amb tota la trama de desviament de capitals en paradisos fiscals. I ens trobem que sovint apareixen els mateixos personatges. Fixem-nos en aquest Arturo Fasana, el testaferro de la trama Gürtel i Francisco Correa, i també del rei emèrit, i d'un llistat d'un centenar de persones que mai hem sabut qui eren, els del llistat Soleado. En alguns casos, però, com és el de l'assignació que reben els membres de la Casa Reial, no s'entén com es compliquen la vida tenint-la resolta.
- Entra a fons amb tots els escàndols que han afectat la Casa Reial. Veurem el rei emèrit anant a declarar?
- De moment, la investigació avança molt lentament. La fiscalia manté les diligències obertes a l'espera de les comissions rogatòries que s'han cursat a Mèxic, Suïssa i Liechtenstein. Fins ara, no sembla que la fiscalia tingui gaire pressa per presentar una querella. En el llibre hi ha una entrevista amb el jutge José Castro, del cas Nóos, on diu que més que la pressa que hagi pogut tenir el rei emèrit per regularitzar els seus fons, el que sembla clar és que els altres s'han aturat. Això és el que sembla. És molt rar que Hisenda et permeti la possibilitat de regularitzar la teva situació abans de presentar una querella. Hem vist futbolistes molt famosos asseguts en el banc dels acusats, que han hagut de buscar acords amb la fiscalia. Messi, Cristiano Ronaldo, José Mourinho... Molts no han pogut tenir l'oportunitat de presentar una declaració complementària i evitar la querella per delictes fiscals. A més, segons el darrer informe de fiscalia, en el cas de l'emèrit hi havia també blanqueig de capitals i tràfic d'influències. Són un conjunt de delictes i jo crec que s'ha d'exigir més agilitat en la investigació.
- Se sabrà algun dia quina és la fortuna de Joan Carles de Borbó?
- És complicat. Hi ha estudis que s'han fet. El NYT va afirmar que es podria tractar de 2.000 milions d'euros. Hem de tenir present que molts d'aquests fons no han estat aflorats a la hisenda pública, són fons opacs. Són diner negre. És molt difícil saber quant de diner negre ha pogut rebre per la seva mediació en contractes. Tenim, a més, la constància de l'àmplia activitat internacional del rei emèrit, que sempre estava en contacte amb els grans dirigents mundials i era considerat el gran ambaixador del país. Hi ha una frase de Corina Larsen en el llibre quan li pregunta com podia acceptar ell diners dels prínceps àrabs, que era diner tacat, quan ell tenia la vida resolta. Per mi, la raó és la cobdícia.
- Algun analista havia esgrimit la por que tenia Joan Carles de Borbó a quedar desprotegir vist l'exili del seu pare...
- A mi això sempre m'ha semblat una excusa. En els pressupostos públics de la Casa Reial, l'assignació del rei girava entorn els 250.000 o 300.000 euros l'any. Entenc que el màxim representant institucional de l'Estat ha de tenir una assignació important, però crec que amb aquestes quantitats es pot dur un tren de vida més que digne. Això ho ha explicat Corina Larsen, el seu afany pels diners. Ella va explicar al comissari Villarejo que a la Zarzuela el rei emèrit tenia una màquina de comptar diners. Són coses que embruten la institució i el personatge històric que és Joan Carles I.
- La monarquia sortirà indemne d'aquesta corrua d'afers?
- Crec que Felip VI ha marcat distàncies envers el seu pare, això em sembla bastant evident. No només per la sortida del seu pare cap als Emirats Àrabs, sinó perquè ha rebutjat tota opció d'heretar aquesta fortuna qüestionada. Tinc la impressió que està fent els possibles per separar-se d'aquesta herència totalment enverinada. Com va fer amb la seva germana Cristina arran de la seva imputació en el cas Nóos. Els darrers anys, la família reial només ha donat disgustos a Felip VI. Veurem com evolucionarà tot.
- Creu que Felip VI està net?
- No hi ha res que apunti el contrari. Cap investigació judicial ha posat els focus en ell. Sortia com a beneficiari d'alguna de les fundacions utilitzades pel seu pare, però des de l'inici de la pandèmia el rei va renunciar a qualsevol possibilitat de ser destinatari d'aquests fons. En principi, judicialment, no hi ha cap indici que apunti a algun tipus de responsabilitat de l'actual rei.
- Hi ha alguna figura de l'entorn oligàrquic espanyol que hagi tingut un paper determinant en tota l'actuació de l'emèrit?
- Villar Mir ha estat un amic íntim del rei emèrit. Ha aparegut en molts casos de corrupció i ha estat imputat, tot i que no ha arribat a ser condemnat. Joan Carles I el va fer marquès de Villar Mir. Potser és el tipus d'empresari que després del franquisme va saber teixir millor un entramat de relacions en el nou règim.
- La corrupció que s'ha produït a Catalunya permet parlar d'un "fet diferencial" respecte a la de l'estat espanyol?
- Jo veig moltes similituds. Si analitzem el cas del 3%, el cas Palau, el cas Pujol, es tracta també d'amanyar les adjudicacions públiques, en alguns casos per afavorir la cobdícia personal d'alguns personatges, com és el cas de la família Pujol, als quals la justícia considera una organització criminal. Veurem en el judici com se substancia tot això. O bé en altres casos per finançar partits, com Convergència Democràtica, en l'entramat del 3%. No veig diferències entre el 3% català i l'1% madrileny, més enllà de la quantia.
- Vostè ha conegut molts dels grans vips en el moment de la seva màxima glòria i després en l'hora de la caiguda, quan es veuen davant la justícia. N'hi ha hagut algun que l'hagi impressionat?
- Un dels casos que més m'ha impressionat ha estat el de Francisco Martínez, exsecretari d'Estat de Seguretat que està imputat en el cas Kitchen. El sumari de Kitchen és un exemple clar de com els aparells dels partits deixen tirats de manera implacable a dirigents que els han prestat els seus serveis. En aquest sumari apareixen missatges de com Francisco Martínez intenta que el col·loquin, quan ja està imputat, en les llistes de Madrid. El cost personal que suposa per aquestes persones ser imputats en aquests sumaris és enorme i resulta molt difícil per ells trobar una nova feina. S'ha de tenir en compte que les investigacions judicials s'allarguen durant molts anys. Em deia un advocat que ell de seguida sap si els eu client és innocent o culpable: si li pot pagar sense problemes ja ho veu molt clar. Si té problemes per pagar, potser és innocent.
- El cas de Francisco Martínez és dels més significatius?
- Era el número dos del ministeri de l'Interior. Ell, en la seva defensa, diu que complia ordres i la veritat és que els missatges que apareixen en el sumari, i que cito en el llibre, són un cas de manual de com un partit deixa tirat un dirigent polític. Ell intenta trobar-se amb Teodoro García Egea perquè ha sabut per la premsa que no repetirà com a diputat, demana que el reubiquin en algun lloc, ni que sigui a l'Assemblea de Madrid. Al final tornem a l'inici, l'Assemblea de Madrid. És la darrera opció. Són missatges dramàtics. "Entenc que el silenci és la teva resposta", diu en el darrer. I allí s'acaben els missatges. Hi ha una frase de Martínez molt crua quan diu que "el mue problema ha estat ser lleials a miserables com Jorge Fernández o María Dolores de Cospedal".
- I algun dels personatges que s'hagin comportat amb més cinisme?
- Bé, el cinisme i la negació de l'evidència és la tònica general. Francisco Granados és un exemple d'això. Poc abans que se sabés que tenia un compte amb un milió d'euros a Suïssa, encara donava lliçons d'honestedat i assegurava que ell mai havia vist un sobre, ni negre ni blanc. Granadoss empre ha estat un exemple de fer una cosa i fer-ne una altra.
- Hi ha preocupació a Europa sobre el grau de corrupció que hi ha a Espanya?
- No especialment. Jo crec que s'ha de distingir. Estic d'acord amb una fiscal que em va explicar que Espanya no és un país especialment corrupte. En general, no es demana diners a la gent per accedir a la sanitat o per presentar-se un examen a la universitat o et treguin una multa de tràfic. Això no és l'habitual. Sí que és veritat que durant una època, vinculada a la bombolla immobiliària, hem tingut un problema de corrupció política, de la classe política. I que no ha estat circumscrita a un territori sinó que s'ha estès. L'hem vist a Madrid, a València, a l'Andalusia dels ERO i a la Catalunya del 3%. La classe política es va sentir impune, començant pel màxim representant del sistema, el rei emèrit.
- Al final del llibre, diu que, malgrat tot, la justícia espanyola funciona. No és una mica contradictori amb el fet de la seva lentitud i tot el que això comporta?
- Arriba fins on arriba i funciona en bona mesura perquè hi ha molts funcionaris, molts fiscals i jutges, molts agents de la UDEF que fan la seva feina. Podria funcionar millor, això és evident. Sobretot si els partits que estiguin al govern hi aboquessin més recursos perquè les causes judicials no es dilatessin tant. Tinc la impressió que a ningú li interessa perquè cap partit que és al govern vol que els seus draps bruts es ventilin. A cap partit li interessa que la justícia sigui massa eficaç. Però tot i això, han passat coses que fa uns anys semblaven increïbles. Ningú podia iamginar que el totpoderós Rodrigo Rato podria acabar a la presó.
- En el tema dels fons europeus, creu que les coses es faran bé?
- Tant de bo es fessin bé, però jo soc escèptic. Aquesta pregunta li vaig fer al fiscal anticorrupció, Alejandro Luzón, i em deia que els corruptes van modificant contínuament els seus sistemes de funcionar i que la justícia sempre va darrere. Sempre que hi hagi concursos públics, hi haurà qui tingui la temptació d'endur-se una part.
- Aquesta continua sent l'Espanya de Berlanga?
- Sens dubte, l'Espanya que hem viscut des de l'inici del segle XXI té molt de berlanguiana. Hem vist actuacions absolutament vergonyoses, com es tancaven adjudicacions en bars, en discoteques i caceres. Al llibre em recreo una mica en això. Tant de bo el futur sigui una mica diferent, però jo no soc molt optimista.
Pérez Medina és un dels periodistes que millor coneix l'univers de la corrupció a Espanya. Especialista en tribunals i justícia, va treballar durant quinze anys a Europa Press i en porta sis a La Sexta. En aquesta entrevista, analitza el panorama de la corrupció, especialment la que afecta la monarquia espanyola. Critica durament la lentitud de la fiscalia a l'hora d'investigar els nombrosos delictes que s'atribueixen al monarca emèrit.
- Assegura que tot una època en la història de la corrupció a l'estat espanyol va començar a Madrid, el 10 de juny del 2003. Què va passar aquell dia?
- No és que tot comencés allí, amb el "tamayazo", però va ser un símbol que en un moment en què la bombolla immobiliària estava desbocada, a Madrid van succeir uns fets molt greus que al final van alterar la voluntat democràtica que s'havia expressat a les urnes. Jo era a l'Assemblea de Madrid aquell dia, quan dos diputats del PSOE van trencar la disciplina de vot i van impedir que es formés un govern de PSOE i Izquierda Unida. Això va dur a noves eleccions i va permetre que Esperanza Aguirre arribés al poder. Després ja vam veure el que va venir, un govern en què els qui havien estat el número dos i el número tres estan imputats per organització criminal. No hi ha una data concreta d'inici, però el tamayazo és molt significatiu del que vindria després.
- Amb el que vostè diu i el que se sap, es pot afirmar que hi va haver més d'una una mà negra en tot allò.
- Judicialment no s'ha pogut demostrar res, però sabem que les principals constructores del país donaven fons en B al PP. Eren constructores a les quals es van adjudicar les grans obres públiques que va fer la Comunitat de Madrid. La possibilitat que IU accedís al govern va generar una enorme inquietud en alguns sectors.
- Explica que l'estructura de l'edifici del Parlament de la Comunitat de Madrid ja delata algunes coses, ja que el passadís central condueix no pas a l'hemicicle, sinó al bar.
- Sí. És una petita broma. Al final, el punt de trobada entre polítics i periodistes sol ser el bar i l'estructura arquitectònica de l'edifici de l'Assemblea de Madrid és molt curiosa perquè, en efecte, el passadís central gira a l'esquerra i acaba al bar. Sí que reflecteix una mica l'esperit d'una època.
"L'estructura arquitectònica de l'Assemblea de Madrid és curiosa perquè el passadís central acaba al bar i això reflecteix una mica l'esperit d'una època"
- Vostè parla de tres grans àmbits de corrupció.
- M'he plantejat què és el que motiva els casos de corrupció. Hi ha grans casos que venen motivats pel finançament dels partits polítics. La caixa B del PP és el cas més significatiu, amb un seguit de donacions que no es declaraven a Hisenda durant anys, amb els antecedents dels casos Naseiro (PP) i Filesa (PSOE), i també succeeix a Catalunya amb CDC. És l'1% de Madrid i el 3% de Catalunya. Després hi ha casos que només s'expliquen per la cobdícia d'alguns personatges. Crec que fets com el cas Nóos i tots els escàndols que envolten la Casa Reial són exemples d'això. És a dir, de persones que tenien la vida completament resolta i una actuació delictiva d'ells només s'explica per l'afany de diners. Corina Larsen ho ha explicat del rei emèrit. I hi ha un tercer àmbit, que és el de preservar una xarxa clientelar. És el cas dels ERO d'Andalusia o d'escàndols que afecten els cacics gallecs.
- En què es diferencien els escàndols de corrupció que esquitxen el monarca emèrit als altres?
- Quasi tots els escàndols de corrupció s'assemblen en una cosa: s'amanyen adjudicacions públiques a canvi d'una comissió i al final en surt beneficiat el partit que és al govern en aquell moment. El modus operandi és molt similar. Després, amb tota la trama de desviament de capitals en paradisos fiscals. I ens trobem que sovint apareixen els mateixos personatges. Fixem-nos en aquest Arturo Fasana, el testaferro de la trama Gürtel i Francisco Correa, i també del rei emèrit, i d'un llistat d'un centenar de persones que mai hem sabut qui eren, els del llistat Soleado. En alguns casos, però, com és el de l'assignació que reben els membres de la Casa Reial, no s'entén com es compliquen la vida tenint-la resolta.
"La fiscalia no sembla tenir pressa per investigar Joan Carles I i se li hauria d'exigir més celeritat"
- Entra a fons amb tots els escàndols que han afectat la Casa Reial. Veurem el rei emèrit anant a declarar?
- De moment, la investigació avança molt lentament. La fiscalia manté les diligències obertes a l'espera de les comissions rogatòries que s'han cursat a Mèxic, Suïssa i Liechtenstein. Fins ara, no sembla que la fiscalia tingui gaire pressa per presentar una querella. En el llibre hi ha una entrevista amb el jutge José Castro, del cas Nóos, on diu que més que la pressa que hagi pogut tenir el rei emèrit per regularitzar els seus fons, el que sembla clar és que els altres s'han aturat. Això és el que sembla. És molt rar que Hisenda et permeti la possibilitat de regularitzar la teva situació abans de presentar una querella. Hem vist futbolistes molt famosos asseguts en el banc dels acusats, que han hagut de buscar acords amb la fiscalia. Messi, Cristiano Ronaldo, José Mourinho... Molts no han pogut tenir l'oportunitat de presentar una declaració complementària i evitar la querella per delictes fiscals. A més, segons el darrer informe de fiscalia, en el cas de l'emèrit hi havia també blanqueig de capitals i tràfic d'influències. Són un conjunt de delictes i jo crec que s'ha d'exigir més agilitat en la investigació.
- Se sabrà algun dia quina és la fortuna de Joan Carles de Borbó?
- És complicat. Hi ha estudis que s'han fet. El NYT va afirmar que es podria tractar de 2.000 milions d'euros. Hem de tenir present que molts d'aquests fons no han estat aflorats a la hisenda pública, són fons opacs. Són diner negre. És molt difícil saber quant de diner negre ha pogut rebre per la seva mediació en contractes. Tenim, a més, la constància de l'àmplia activitat internacional del rei emèrit, que sempre estava en contacte amb els grans dirigents mundials i era considerat el gran ambaixador del país. Hi ha una frase de Corina Larsen en el llibre quan li pregunta com podia acceptar ell diners dels prínceps àrabs, que era diner tacat, quan ell tenia la vida resolta. Per mi, la raó és la cobdícia.
- Algun analista havia esgrimit la por que tenia Joan Carles de Borbó a quedar desprotegir vist l'exili del seu pare...
- A mi això sempre m'ha semblat una excusa. En els pressupostos públics de la Casa Reial, l'assignació del rei girava entorn els 250.000 o 300.000 euros l'any. Entenc que el màxim representant institucional de l'Estat ha de tenir una assignació important, però crec que amb aquestes quantitats es pot dur un tren de vida més que digne. Això ho ha explicat Corina Larsen, el seu afany pels diners. Ella va explicar al comissari Villarejo que a la Zarzuela el rei emèrit tenia una màquina de comptar diners. Són coses que embruten la institució i el personatge històric que és Joan Carles I.
- La monarquia sortirà indemne d'aquesta corrua d'afers?
- Crec que Felip VI ha marcat distàncies envers el seu pare, això em sembla bastant evident. No només per la sortida del seu pare cap als Emirats Àrabs, sinó perquè ha rebutjat tota opció d'heretar aquesta fortuna qüestionada. Tinc la impressió que està fent els possibles per separar-se d'aquesta herència totalment enverinada. Com va fer amb la seva germana Cristina arran de la seva imputació en el cas Nóos. Els darrers anys, la família reial només ha donat disgustos a Felip VI. Veurem com evolucionarà tot.
"Bona part de la corrupció està lligada al finançament irregular dels partits, però els escàndols de la Casa Reial només s'expliquen per la cobdícia"
- Creu que Felip VI està net?
- No hi ha res que apunti el contrari. Cap investigació judicial ha posat els focus en ell. Sortia com a beneficiari d'alguna de les fundacions utilitzades pel seu pare, però des de l'inici de la pandèmia el rei va renunciar a qualsevol possibilitat de ser destinatari d'aquests fons. En principi, judicialment, no hi ha cap indici que apunti a algun tipus de responsabilitat de l'actual rei.
- Hi ha alguna figura de l'entorn oligàrquic espanyol que hagi tingut un paper determinant en tota l'actuació de l'emèrit?
- Villar Mir ha estat un amic íntim del rei emèrit. Ha aparegut en molts casos de corrupció i ha estat imputat, tot i que no ha arribat a ser condemnat. Joan Carles I el va fer marquès de Villar Mir. Potser és el tipus d'empresari que després del franquisme va saber teixir millor un entramat de relacions en el nou règim.
- La corrupció que s'ha produït a Catalunya permet parlar d'un "fet diferencial" respecte a la de l'estat espanyol?
- Jo veig moltes similituds. Si analitzem el cas del 3%, el cas Palau, el cas Pujol, es tracta també d'amanyar les adjudicacions públiques, en alguns casos per afavorir la cobdícia personal d'alguns personatges, com és el cas de la família Pujol, als quals la justícia considera una organització criminal. Veurem en el judici com se substancia tot això. O bé en altres casos per finançar partits, com Convergència Democràtica, en l'entramat del 3%. No veig diferències entre el 3% català i l'1% madrileny, més enllà de la quantia.
- Vostè ha conegut molts dels grans vips en el moment de la seva màxima glòria i després en l'hora de la caiguda, quan es veuen davant la justícia. N'hi ha hagut algun que l'hagi impressionat?
- Un dels casos que més m'ha impressionat ha estat el de Francisco Martínez, exsecretari d'Estat de Seguretat que està imputat en el cas Kitchen. El sumari de Kitchen és un exemple clar de com els aparells dels partits deixen tirats de manera implacable a dirigents que els han prestat els seus serveis. En aquest sumari apareixen missatges de com Francisco Martínez intenta que el col·loquin, quan ja està imputat, en les llistes de Madrid. El cost personal que suposa per aquestes persones ser imputats en aquests sumaris és enorme i resulta molt difícil per ells trobar una nova feina. S'ha de tenir en compte que les investigacions judicials s'allarguen durant molts anys. Em deia un advocat que ell de seguida sap si els eu client és innocent o culpable: si li pot pagar sense problemes ja ho veu molt clar. Si té problemes per pagar, potser és innocent.
- El cas de Francisco Martínez és dels més significatius?
- Era el número dos del ministeri de l'Interior. Ell, en la seva defensa, diu que complia ordres i la veritat és que els missatges que apareixen en el sumari, i que cito en el llibre, són un cas de manual de com un partit deixa tirat un dirigent polític. Ell intenta trobar-se amb Teodoro García Egea perquè ha sabut per la premsa que no repetirà com a diputat, demana que el reubiquin en algun lloc, ni que sigui a l'Assemblea de Madrid. Al final tornem a l'inici, l'Assemblea de Madrid. És la darrera opció. Són missatges dramàtics. "Entenc que el silenci és la teva resposta", diu en el darrer. I allí s'acaben els missatges. Hi ha una frase de Martínez molt crua quan diu que "el mue problema ha estat ser lleials a miserables com Jorge Fernández o María Dolores de Cospedal".
- I algun dels personatges que s'hagin comportat amb més cinisme?
- Bé, el cinisme i la negació de l'evidència és la tònica general. Francisco Granados és un exemple d'això. Poc abans que se sabés que tenia un compte amb un milió d'euros a Suïssa, encara donava lliçons d'honestedat i assegurava que ell mai havia vist un sobre, ni negre ni blanc. Granadoss empre ha estat un exemple de fer una cosa i fer-ne una altra.
- Hi ha preocupació a Europa sobre el grau de corrupció que hi ha a Espanya?
- No especialment. Jo crec que s'ha de distingir. Estic d'acord amb una fiscal que em va explicar que Espanya no és un país especialment corrupte. En general, no es demana diners a la gent per accedir a la sanitat o per presentar-se un examen a la universitat o et treguin una multa de tràfic. Això no és l'habitual. Sí que és veritat que durant una època, vinculada a la bombolla immobiliària, hem tingut un problema de corrupció política, de la classe política. I que no ha estat circumscrita a un territori sinó que s'ha estès. L'hem vist a Madrid, a València, a l'Andalusia dels ERO i a la Catalunya del 3%. La classe política es va sentir impune, començant pel màxim representant del sistema, el rei emèrit.
"A cap partit li interessa que la justícia sigui massa eficaç"
- Al final del llibre, diu que, malgrat tot, la justícia espanyola funciona. No és una mica contradictori amb el fet de la seva lentitud i tot el que això comporta?
- Arriba fins on arriba i funciona en bona mesura perquè hi ha molts funcionaris, molts fiscals i jutges, molts agents de la UDEF que fan la seva feina. Podria funcionar millor, això és evident. Sobretot si els partits que estiguin al govern hi aboquessin més recursos perquè les causes judicials no es dilatessin tant. Tinc la impressió que a ningú li interessa perquè cap partit que és al govern vol que els seus draps bruts es ventilin. A cap partit li interessa que la justícia sigui massa eficaç. Però tot i això, han passat coses que fa uns anys semblaven increïbles. Ningú podia iamginar que el totpoderós Rodrigo Rato podria acabar a la presó.
- En el tema dels fons europeus, creu que les coses es faran bé?
- Tant de bo es fessin bé, però jo soc escèptic. Aquesta pregunta li vaig fer al fiscal anticorrupció, Alejandro Luzón, i em deia que els corruptes van modificant contínuament els seus sistemes de funcionar i que la justícia sempre va darrere. Sempre que hi hagi concursos públics, hi haurà qui tingui la temptació d'endur-se una part.
- Aquesta continua sent l'Espanya de Berlanga?
- Sens dubte, l'Espanya que hem viscut des de l'inici del segle XXI té molt de berlanguiana. Hem vist actuacions absolutament vergonyoses, com es tancaven adjudicacions en bars, en discoteques i caceres. Al llibre em recreo una mica en això. Tant de bo el futur sigui una mica diferent, però jo no soc molt optimista.